PAU Altafulla

Les missions de PAU fins a les eleccions

Als Plens municipals, com a compromís públic hem marcat els criteris de PAU fins a final de legislatura:
1) aprovar tota proposta de l'actual Govern en minoria que tingui l'aval tècnic corrresponent: després de la seva exposició, aclariments i debats en Comissions o Consell Sectorials. Perquè ens agrada tornar bé per mal, mai imitarem aquelles deslleialtats de l'actual nucli dur politic del Govern, la connexió lleidatana Ideal+PP, en ressalts i hisenda; mai.
2) insistir en la formació de grups de treball de regidors i persones preparades d'Altafulla per llegar la millor herència en zones verdes, places i espais públics i sobretot rotondes. El patrimoni estètic públic no ha de desentonar amb el privat: dins una Vila mediterrània lluminosa i polida, bonica i elegant.
3) presentar al Ple durant els Plens de gener, febrer i març (no ja en temps electoral) mocions sobre els nostres punts fins ara per fracassats. En segona convocatòria esperem (a) aprovar el pressupost / compromís per al campo de gespa. Glossant Del Bosque, el president ZP ens recordava les paraules de Camus: "tot el que sabia de moral i solidaritat m'ho ha ensenyat el futbol". (b) esperem habilitar espai de joc per als desplaçats de la Plaça del Pou i que hi tornir els infants; (c) adaptar els ressalts a la normativa i al sentit comú.
4) en l'aprovació extrajudicial (per impossibilitat de modificacions de crèdit, com reclamava el regidor d'ERC) de factures pendents del 2010 de Cultura per valor de 51.314 e.*, després d'explicar al detall i en gràfiques les despeses del bienni 2009-2010, reclamar el compromís electoral de la resta de grups al Ple de garantir la diada castellera i els Concerts i Festivals.
Al ple de gener, presentarem la moció per tonar el nom al carrer de l'Hostal. El 17, haurem fet ofrena floral al monòlit del cementiri amb tots el noms tots de les víctimes de la Guerra inCivil i de l'endemà de la Liberación. Prèviament n'haurem fet, per escrit, proposta al Govern en minoria.

(*) Els 60.255 e. d'aportació municipal a Cultura 2010 al detall:
(Al bienni 2009-2010, l'aportació a les entitats i programes culturals encara no representa la de tot l'any 2007)
1) Convenis amb entitats: 16 mil: 6.800 e. Diables + 3 mil e. Castellers
+ 1.500 e. Ateneu* Cultural de Dones + 1.500 e. Balls Tradicionals* + 1.350 e. Orfeó Nous Rebrots + 1 mil e. Lynk-Cinema Club* + 850 e. Ali-Supay.
(*) Nous locals al Centre d'Entitats.
( + Castells de 7 dels Castellers d'Altafulla: 3.800 e + 342 e. placa 4 places de 7 - excepcionals) + Diables FM sant Martí: 1.750 e. + Balls Tradicionals Altafulla Balla: 431 e.
Total de 22.323 e. destinats a les tan actives entitats culturals altafullenques
2) Camí de la Creu: 652 e. (600 e. piscolabis col•laboradors)
3) Sant Jordi: Roses Esplai de Jubilats: 290 e. + 856 e. del piscolabis del Fill Adoptiu (excepcional)
4) Calendari dels Castellers: 255 e.
5) Concert Coral santa Rosalia: 1.800 e. ( 1.300 e. aportació municipal)
6) Cobla processó Setmana Santa: 900 e. - protocol.
7) Publicació homenatge Antoni Gelabert exlibrista: 1.740 e. ( excepcional)
8) Gegants i Nans: rehabilitacions: 706 e. + 731 e. (excepcional) + 524 e. actuacions = 1.961 e.
9) Fulletons programa d'Estiu: 885 e.
10) Diada Castellera de les Cultures: 4.700 e + 3 mil e. + 750 e = 8.450 e. (efecte retorn: centre del programa Quarts de Nou, del 19 de juliol, al canal 33)
Bordegassos de Vilanova: 1 mil e.
11) Aplec Sardanista: 2.600 e. - dues cobles, dues
12) Havaneres amb rom cremat: 4.407 e. = catxés: 750 x 3 + sonorització i grup: 1.298 + 700 e. cremat.
13) Concerts i Festivals de Veus: catxés: 33.214 e. + logística: 2.706 e. + publicitat: 3.554 e + pianos: 1.947 e + 274 e. SGAE = 41.695 e. (aportació municipal: 10.637 e.)
14) Piano i Poemes: 649 e. de piano + catxés: 1.200 e. = 1.849 e.
15 ) Altafulla Balla: 150 e. Òliba d'Ardenya
Total: 91.813 e. de despeses ( 8.179 e. d'excepcionals + 900 e. de protocol) amb 31.558 d'ingressos.
Resta demostrat que l'aportació municipal a la programació cultural, discutida per massa companys del Ple i innegocibles per a PAU, no arriba als 20 mil e. anuals!
Restaran pendents de pagament (extrajudicial) per la 2011 fins a 52.714e. ja que els pressupost de 2010 n'hem hagut de pagar 39.487e.pendents (extrajudicials) de 2009 quan vam haver de pressupostar - 37.000 del previst al PEF per tal de col•laborar a eixugar el romanent negatiu heretat de 2007.
Durant el bienni 2009-2010 l'aportació municipal a Cultura ha sumat 52.153 + 60.255 e = 112.408 e., per unes despeses totals de 72.025 e. + 91.813 e = 163.838 e.; per tant, el 68, 61%.

El 2008, les despeses foren de 106.681 e. amb una aportació municipal de 62.0005 e.
El 2007, les despesses del Patronat van sumar 166.561 e., amb una aportació de 113.197 e.; equivalents doncs a les xifres tot el bienni d'obligats a retardar pagaments, a aprovar extrajudicials i a aguantar les teatrals acusacions de mà forada...

Fonxo Blanc / regidor de Cultura per PAU amb l'alcalde Gené (PSC)


Hem proposat per instància que el diumenge 16 de gener celebrem un senzill acte al Monòlit de Tots els noms Tots dels morts i desapareguts el 1936-1939 altafullencs mitjançant l'ofrena d'una corona floral municipal i sense parlament amb el text a la cinta: "Altafulla com a reconexeiment i reconcialició a Tots els seus morts i desapareguts de 1936-1939".
La data del 17 de gener durant 1940-45 "celebrava" l'entrada de les tropes guanyadores i des del 2008, amb el l'alcalde J.M.Gené, un monòlit (transformació del "monument als Caídos") recorda totes les víctimes, totes, de la Guerra Civil i la Liberación.

Les lloses de la paret de la plaça Martí Royo reposades. Resten pendents les escantellades del terra.

Magne Torneig de Nadal de futbol sala base el 3 i 4 de gener al Palau d'Esports del Roquissar. Omplirà de jove ambient esportiu de 9 del matí a les 8 de la nit.
De caire estatal vindran els cadets del Caja Segovia; del Barça, el Marfil santa Coloma i del Benicarló aeroport de Castelló, al costat del Futbol Pax TGN i el nostre planter. La final s'escaurà el dimarts de 7 a 8 de la nit.
Als infantils i alevins també competiran els segovians, amb els altafullencs, el del Pax i els de la Pobla de Montornés i els del Reus Futsal. Les finals seran la matinal del dimarts: a partir de 2/4 e 10 els alevins; i a partir de 2/4 d'11 els infantils.
El torneig s'intitula "Nacional" enlloc d'"Estatal" i inclou un "Menú protocolario de actuaciones" on es detalla cadascuna de les seqüències de la inauguració: amb fins a 7 discursos (el primer del president Paco Largo!, abans que el del tercer alcalde i el del regidor d'esports; els tanca el regidor de turisme, mitjans de comunicació protocol - es clar).
Felicitem al CFS i a la regidoria d'esports per la iniciativa que dinamitza i posa en valor el nostre Palau d'Esports. Per bé que agreuja el doble tracte entre el germà ric, Futbol sala, i el germà pobre, el degà CdD Altafulla. En demanarem el volum exacte de l'aportació muncipal, en principi no explicada / prevista al Pressupostos de 2011.

Jose Montilla acomiadant-se: " El 28 de novembre de 2006 vaig manllevar uns mots poètics de Salvador Espriu per dir que assumia la responsabilitat de regir temporalment els destins del nostre poble com el més humil dels seus servidors. Així és com em sembla haver obrat, en tot moment, al servei de Catalunya i la seva gent. Pensat que com més humil ets, més força tens per defensar la dignitat d'aquells a qui representes.
Avui voldria acabar amb unes altres paraules manllevades, en aquest cas de Jaume Vicens Vives, a Notícia de Catalunya. Són l'expressió d'un desig que em sembla compartir i que, tant de bo, més d'hora que tard, poguéssim veure fet realitat. Diu Vicens que "tots plegats esperem viure, un dia, unes circumstàncies més planeres, en les quals la tensió passional de la catalanitat es pugui dedicar totalment a fer de Catalunya un páis modèlic, europeu i de bon passar".
És a dir, que la societat catalana, visqui més preocupada pel "fer que pel "ser". Per la consistència que per l'essència. Que deixi de tenir pors i recels atàvics i els traduexi en esperança i energia constructiva. A aquest objectiu vull dedicar els meus esforços a partir d'ara, també humilment, des del lloc on em correspongui".

J.M.Vallès, exconseller de Justícia amb Pasqual Maragall analiza el fracàs dels Tripartits catalans:
"L'error bàsic dels socis dels tripartits catalans fou assumir la seva aliança com un expedient forçat per l'aritmètica parlamentària, però sense voluntat per a assentar les bases d'un projecte polític compartit que Maragall intuïa. Per això calia inciar la revisió d'un sistema de partits cada cop menys comprensible per a l'opinió pública, inclosa gran part dels votants de PSC, ERC o IU. Perquè s'adonen que més de trenta anys de canvis socials accelerats reclamen nous plantejaments.
Fracàs doncs dels partits - i no fracàs del Govern - expressa millor el balanç de l'experiència i explica la decepció d'un notable sector de l'electorat català. En particular, del sector que acollí la primera edició del tripartit com a oportunitat favorable per a modificar un desgastat esquema polític i ajustar-lo millor a la realitat social.
El que més ha frustrat l'esmentada espectativa ha sigut l'escassa disponibilitat de les cúpules partidistes per a anar explotant altres mecanismes d'acord i concertació que consideressin alguna mésque els rendiments particulars per a cada soci. La creació d'un grup parlamentari conjunt al Senat fou un indici positiu i ben acollit, però aïllat i reduït a la marginalitat de la Cambra alta catalana.

**********************************************************************************************
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
**********************************************************************************************


Les passions i la generositat per a Descartes (manual per a liders / dirigents, ofrena de cap d'Any)

Una consideració per evitar les molèsties de les passions: el nostre bé i el nostre mal depenen principalment de les emocions, emocions interiors, excitades en l'ànima per l'ànima mateixa; mentre que les passions depenen d'algun moviment dels esperits.

Les simples i primitives en són 6: l'admiració, l'amor, l'odi, el desig, la joia i la tristesa. Les restants en són composició o espècies.

Admiració: quan la seva aparició ens sorprèn i jutgem que és prou nou o prou diferent del que abans coneixíem o del costum, llavors l'admirem i n'estem astorats, commoguts. Pot passar abans de considerar-ne el grau conveniència per la qual cosa és la primera passió i sense contrària. En afirmar-ne la conveniència i bondat, neix l'amor; l'odi, si se'ns representa com a perjudicial o dolenta.
En l'amor un s'imagina formar part d'un tot del qual ell es considera només una part; en l'odi, un es considera ell mateix com un tot completament separat de la cosa per la qual sent aversió.

Segons n'admirem la grandesa o la petitesa, estimem o menyspreem. Si l'estimem com a font de bé, ja la venerem; si la menystenim com a causa de mals, la desdenyem.
Quan ens estimem a nosaltres mateixos esdevenim magnànims (generosos) i orgullosos; la humilitat i la baixesa, quan ens menystenim.

El desig (concupiscència) sempre mira l'avenir: per conservar un bé o l'absència d'un mal; per adquir un bé que encara no tenim o un mal que jutgem pot arribar.
Cal distingir allò desitjat que depèn completament de nosaltres de les que no en depenen pas. Les primeres, que només depenen del nostre lliure albir, en saber que són bones les seguim amb virtut, desitjant-les sense excessiu ardor; per força, si només depenen de nosaltres, sempre reeixen, rebent-ne tota la satisfacció que era d'esperar. L'equivocació que acostumen a cometre és desitjar massa poc; el remei per assolir el desig virtuós consisteix en deslliurar l'esperit d'altres desig menys adients i després tractar de conèixer amb claredat i considerar amb distinció la bondat d'allò que hem desitjat. La virtut és fer el que jutgem com a millor.
Les coses que no depenen en absolut de nosaltres, per més bones que puguin ser, no hem de desitjar-las mai amb passió; tant perquè poden no realitzar-se i afligir-nos més quant més les hem desitjat com perquè ens aparten d'allò més assolible.

Contra els vans desigs trenim dos remeis: la generositat o contraposant a la opinió vulgar de l'existència d'una fortuna una mena de necessitat o fatalitat immutable; exercitant-se a distingir la fatalitat de la fortuna ens avesem a regular els nostres desitjos. Hem de desitjar només allò que considerem possible, és a dir que jutgem que poden esdevenir-se i que altres cops n'ha esdevingut de semblants.
La generositat - allò que fa ens valorem el màxim que legítimament podem fer - consisteix exclusivament en què coneixem que no hi ha res que ens pertany de debó més que la lliure disposició de les seves volicions, ni res que ens permeti lloar-nos o blasmar-nos que si no el bon o mal ús de la nostra llibertat, i que sentim la resolució ferma i constant de ser virtuosos, de tenir sempre la voluntat d'emprendre i executar el que jutgem com a millor. Tenint aquest coneixement i sentiment d'un mateix estem convençut que tothom pot tenir-lo també, per laqula cosa no menyspreem ningú, excusant les faltes com a febleses i no per falta de coneixement o bona voluntat.
La bona voluntat esdevé precisament l'únic criteri de valoració d'un mateix, que suposem també es troba, o pot trobar-se en els altres homes. Per això, per la generositat ni ens considerem per sobre dels qui sobrepassem ni inferiors als qui tenen més ben o honors, o més esperit, saber o bellesa. Així, els més generosos acostumen de ser el més humils. Els generosos estan naturalement inclinats a fer grans coses i a no empendre res del que no siguin capaços i com que consideren que no hi res més gran que fer el bé als altres homes i menystenir el propi interès són perfectament cortesos, afables i sol•lícits.
La generositat ens fa completament amos de les passions dels desitjos, de la gelosia i de l'enveja, ja que res ens fa adonar-nos que no mereix la pena desitjar el que no podem assolir; també de l'odi envers els altres ja que valorem a tothom, també de la por enfortits com estem de la nostra pròpia virtut; i també de la còlera perquè en valorar molt poc el que depèn dels altres no reconeixem tant de valor als enemics com perquè ens ofenguin. Els moviments en la generositat són ferms, constants i sempre iguals a sí mateixos, per això la generositat és la clau de volta de totes les virtuts i el remei general contra tots els desordres de els passions.


Quan ens valorem per una causa que no sigui la bona voluntat som orgullosos. L'orgullós sense motiu creu que té més glòria qui se n'atribueix més; són els ignorants i estúpids els qui hi cauen i s'hi abandonen induïts pels aduladors. Els orgullosos tracten d'abaixar els altres homes perquè creuen que el valorable està en allò escàs (l'esperit, la bellesa, les riqueses, els honors) i esclaus dels seus desitjos sempre tenen l'ànima contínuament agitada per l'odi, l'enveja, la gelosia o la còlera.
La baixesa, o humilitat viciosa, consisteix principalment e nsentir-se feble o poc resolt i, com si no tingués ple ús del propi lliure albir, no pot deixar de fer coses que sap que després se'n penedirà; també creu e nquè un no por subsistit per sí mateix ni pot prescindir de moltes coses dependents d'altres.
Els qui es coneixen menys a ells mateixos són els més subjectes a enorgullir-se i humiliar-se més del compte, el moviment de llurs passions és variable, ja que to el que passa de nou els sorprèn i fa que, atribuint-s'ho a ell mateixo, s'admiren i es valoren o es menyspreen segons allò s'esdevingui per al seu profit o no.


Quan considerem el grau de versemblança, de probabilitat d'assolir el desitjat s'excita en nosaltres l'esperança; l'esperança extrema esdevé seguretat o confiança. Si sabem improbable el que desitgem sentim temor o la seva espècie la gelosia; el temor extrem esdevé desesperació. Quan el que esperem o temem depèn de nosaltres podem tenir dificultats en l'elecció dels mitjans o la realització abocant-nos a la irresolució, la qual reclama consells i deliberacions; ben al contrari del coratge o l'audàcia o la seva espècie l'emulació. L'antònim del coratge és la covardia i de l'audàcia la por o l'espant.
El remordiment de consciència mira al present o al passat, si abans d'eliminar la irresolució estem abocats a un acció.
L'excés d'irresolució pot provenir de la pruïja de fer-ho massa bé o de la feblesa de l'enteniment que res no veu clar i distint sinó confús. El seu remei és acostumar-se a formar judicis certs i determinats sobre els coses que es presenten i en considerar que complim el deure sempre que fem allò que jutgem com a millor, toi i que ho hàgim jutjat malament.

Quan ens representem com a propis, pertanyent-nos, el bé o el mal presents, la seva consideració ens excita la joia o la tristesa. També sentim joia pel bé o el mal dels dignes de posseir-los: en el seu bé, la nostra joia és expressiva i burleta per al mal merescut. Són espècies de la tristesa, l'enveja envers el bé gratuït i pietat pel mal injust.
El bé com a obra pròpia ens ofereix una satisfacció interior, la més dolça de totes les passions; la més amarga és el penediment per haver et el mal. Pel bé sentim dels sentim favor i si el reblem llavors expressem reconeixement, pel mal d'obra aliena sentim indignació i si ens afecta, còlera (irascibilitat).
El nostre bé o mal referit a l'opinió que els altres poden tenir-ne excita en nosaltres la glòria o la vergonya. El mal passat dóna alegrai, una espècie de joia; el bé perdut, pena, que és una especie de tristesa. La duració d'un bé en excés causa avorriment; per defecte, disgust.

Alteracions al cos quan la nostra ànima és agitada per les diverses passions:

En l'amor se sent un calor dolça en el pit; el batec del pols és igual i més elevat o fort que de costum; és una passió molt útil per a la salut ja que en millora la digestió dels aliments. Cal però que l'amor s'escaigui sol sense anar acompnayat de forta joia, o desig, o tristesa. Tot el ocntrari observem en l'odi: al pit se senten fredors barrejades amb una mena de calor aspra i picant; el ppols és desigual, sovint inferior i més ràpid; els aliments són rebutjats o corromputs a l'estòmac provocant vòmits o humors perjudicials.

En la joia se sent una calor agradable no sols en el pit sinó que s'expandeix per totes les parts exteriors del cos amb la sang regant amb abundància. El pols batega amb més vivesa per bé que no tant com en l'amor. La disgestió es fa pitjor que de costum (per la frisança?).

En la tristesa es senten una mena de glaçons que gelen el cor i en comuniquen la fredor a la rsta el cos; el pos és feble i lent encongin el cor en una mena de nusos; si no la barregem amb l'odi en la tristesa no deixem de tenir bon apetit.

La passió que agita més violentament el cor és el desig. El desig forneix esperits al cervell que passant fins als músculs aguditzen els sentits i alleugereixen totes les parts del cos (el delit des del desig, el viu plare de l'ànim i del sentits).


Amor de benevolencia i de concupiscència, sense distinció en l'essència només en els efectes:

Tan aviat com un està unit de grat a algú sent per ell benevolència - vol el bé de qui estima, li atribueix tot allò que li convé.També se'l desitja, considerant un bé posseir-lo o estar-hi unit d'alguna forma. Sense benevolència, el desig exclusiu s'expressa com a ambició, avarícia, ebrietat, brutalitat. Sense desig, considerant l'altre com un mateix, es manifesta l'amor familiar, on representant-se que amb els fills fan un tot del qual no és la millor part, sovint prefereix llurs interessos als propis ino tem de perdre's pel salvar-los; l'amistat de la gent d'honor també participa, tot i que rarament tan perfecte, d'aquesta natura.
L'amor benevolent mes alhora concupiscent és el de la gent d'honor envers llurs amants.

Amb més motiu cal distingir, al parer de Descartes l'amor basat en la comparació entre allò que estimem i un mateix:
quan se l'estima menys, sentim afecció; si se l'estima com a un mateix som amics; quan ens l'estimem més que nosaltres mateixos la passió respectiva por anomenar-se devoció.

(manllevat de l'edició a cura de Salvi Turró del llibre Descartes: Llibertat i generositat. Textos morals. E.Proteus, setembre 2010)