L.Tolstoi: "No hi ha condicions de vida a les quals no s'acostuma un home, sobretot si veu que tothom els accepta" (cacicat, ressalts, futbol sala ric futbol d'onze pobre, PSC que vota la dreta i organitza consultes independentistes, confondre mesquinesa fiscal amb l'IBI amb injustícia del Cadastre, poders fàctics interns, comunisme de xalet: els 7 pecats capitals d'Altafulla; actualment?). Seguint Raimon: Diguem No! Nosaltres no som d'exie món!
Alain Finkielkraut: " Només a la literatura podem demanar un cor intel•ligent, que reconcilia intel•ligència i sentiments. Els personatges literaris no són tipus, mostres, generalitzacions: són individus. I només arribem a la veritat humana quan no reduïm els individus a generalitzacions. Les ideologies ens fan viure sobre abstraccions sentimentals. Estimem certes identitats: el poble, la classe obrera, i detestem altres: la burgesia, el capital. La literatura és la gran guardiana de la pluralitat, deconstrueix les simplificacions de les ideologies, que, alhora, són elles mateixes simplificacions literàries. Necessitem la bona literatura per a alliberar-nos de la dolenta".
El novembre el 76,7% dels aturats registrats rebien algun ajut públic, la resta cap ni un. La despesa social que reclama aquest dret social ha arribat als 33.000 milions d'euros; el 2007, en fou la meitat.
Carles Castro a "Comprensivos con el fisco": "Els retalls socials mai no són ben vinguts, però en alguns països la resistència és encara més forta. I Espanya n'és un. Els sondejos ho resumeixen amb una preferència difícil de creure: entre gastar menys en prestacions socials o pujar impostos, una majoria dels espanyols s'inclina encara pel segon, encara que reduint-se. Si el dilema es situa en gastar més en educació, sanitat o serveis socials, encara que calgui pujar impostos, la resposta és encara més rotunda: un 45% hi està a favor i només un 26% en contra. Són dades del CIS collits recentment, però que es repeteixen una i altra vegada. Tal vegada expliqui que els retalls socials que comporta l'estratègia anticrisi del Govern socialista tingui un cost electoral tan elevat per al PSOE, un partit associat històricament a la defensa de l'Estat del Benestar.
X.Vidal-Folch a La locomotora (econòmica catalana) ya crea empleo":
"Catalunya ha deixat de crear atur. El 2010 només se n'ha destruït 912; entre 2008 i 2009, 350 mil. Seguim al pou, però el pitjor, defintivament ha passat. Així el tercer trimestre s'ha obert més empreses (25.029) que se n'han tancat (22.397). Fins al novembre del passat 2010, els ERO han represntat - 56% que en el mateix període de 2009.
Durant el II i III trimestres de 2010 Catalunya ha creat el 95% (109.800) dels assalariats privats; per bé que en feines públiques n'hem baixat 19.700 mentre que al total d'Espanya han pujat 107.2000 (serveis socials vinculats a la llei de dependència). El sector serveis a Catalunya és -5 punts i l'industrial + 5 en relació a la mitjana estatal. La recuperació ve per l'exportació industrial, per la demanda externa; Catalunya lidera 7 dels 11 sectors industrials: material de transport, equips elèctrics, química, paper i edició, alimentació, plàstics, maquinària i equips mecànics. ("Beneïda fàbrica d'espanya de xemeneies sense fums", comenta)
" Com succeeix amb tot territori locomotora (Alemanya a la UE, Lombardia a Itàlia), amb una estructura ecòmica més complexa i oberta a l'exterior, el cicle econòmic acostuma a avançar-se tant en les recessions com en les recuperacions. Concentrà el 70% de les feines destruïdes a Espanya i el PIB el 2009 baixà el 4,2 ( la mitjana espanyola el 3,7%).
" La ratificació del caràcter d'herald, laboratori o avançada deslegitima tanta literatura decadentista sobre Catalunya. De signe invers: els entotsolaments provincians i els regateigs provincialitzadors. Per als primers, la revista Nature ha proclamat BCN campiona espanyola d'Excel•lència en Ciència ( de la 65ª el 2000 a la 54ª ara; Madrid, la 67ª). Per als segons, durant el trienni 2006-2009 del denostat tripartit*, els nostres quinzenyencs han millorat la capacitat lectora (i matemàtica i científica)".
(+) Ernest Maragall que s'autoadjudicà l'èxit fou el primer a denostar-lo com un "artefacte inestable sense projecte de país"....
Josep Ramoneda: " Produeix melancolia veure distingits dirigents socialistes entregats a l'enviat del que és probablement el sistema d'explotació de força de treball més gran mai no existit". Juan Cruz: "Fa unes setmanes, a Oslo, una cadira buida acollí el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinés empresonat (Liu Xiaobo), un activista pels drets humans. Ara a ningú se li acudiria de llirar-li al xinès que ens visita (Li Kequiang) la fotografia de la cadira buida d'Oslo. El que ens ha preocupat és si ens deixà riqueses o molles. No estem per a pensaments sinó per a oblids i per a buscar amics que ens ajudin a pagfar el deute".
E.Gil Calvo: " Europa sempre hauria estat dividida en compartiments estancs tant interestatals (els WASP contra els PIG) com intraestatals ( el nord ric contra el sud pobre i els autòctens contra els foranis). Unes divisòries que resultava políticament incorrecte reconèixer reconèixer com a tals, ja que desmentiria el dogma dels drets universals, però que prou que expliquen que no s'hagi arribat ,o potser ni s'hi pugui arribar, a una esfera públic comuna ni una consciència compartida d'identitat col•lectiva europea.
A quines divisòries em refereixo? A les desvelades per la investigació social. És la divisió en quatre estats del benestar proposada per Esping-Andersen (n`rdic, anglosaxó, continental i mediterrani). O la distinció de tres sistemes político-mediàtics proposada per Hallin i Mancini (mediterrani-polaritzat, anglosaxó-neoliberal i germànic-corporatiu), que és la mateixa de Colomer en tres menes de democràcia (llatina-plebiscitària, anglo-majoritària i nòrdica-consociativa)".
J.Pérez Royo: " A l'esquerra abertzale se li exigirà que interioritzi la definició de la violència continguda en la Llei de Partits. Rebuig exprés, doncs, no únicament de la violència legislativament definida, que inclou no només el no ser-ne protagonista, sinó també tenir una actitud connivent. No sé si està en condicions de fer aquest procés d'intoriarització, però crec que això és el que se li exigirà".
Joaquín Estefania: "La Gran Recesió té una peculiaritat distinta d'altres crisis econòmiques: des de 2007 va mutant i cadascun dels problemes que va generant es converteixen en dominants en una conjuntura concreta sense que en desapareguin els altres. En ocasions fou la falta de liquiditat; en altres, la falta de solvència, a vegades afecta més l'economia financera que la real; l'especulació es fixa en el deute públic, en el privat, o en els preus. Ara retorna a les matèries primes sense que s'hagin solucionat l'anèmia creditícia a les empreses i les famílies. Enorme complexitat. Les autoritats es debaten entre el gel de l'absència de crèdits i la deflació, i el foc dels alts preus".
Lluís Bassets: " Entre les eleccions de meitat de mandat que van donar la majoria republicana a la Cambra dels Representats i la instal•lació aquesta setmana dels nous congressistes de la 112ª composició, just als dies on molts ja especulaven sobre el valor de la seva pell, Obama ha assolit de fer avançar els seus peons en tres taulers polítics tan variats com significatius: ha signat la legislació que permet els homosexuals identificar-se com a tals dins l'exèrcit; en segon lloc, el Senat li ha ratificat el nou tractat START de reducció de missils nuclears amb Rússia, peça clau de la seva polític exterior que li permet de mantenir la idea d'un món sense armes nuclears. I en tercer lloc, ha negociat un paquet de 858 milions de dòlars en exencions fiscals, pròrrogues a l'assegurança d'atur de fins 99 setmanes i exencions de cotitzacions a la seguretat social, que significa el segon estímul massiu per al creixement, segons el columnista conservador del WP Ch.Krauthammer.
**********************************************************************
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Tony Judt a "El món no se'n surt (Un tractat sobre els malestars del present)", editat per La Magrana, en traducció de Miquel Izquierdo.
1) El diagnòstic de l'hegemonia a combatre:
1a) Dels de dalt : "En el curs de l'era Tatcher-Blair-Brown la santificació dels banquers, dels agents de borsa, dels operadors, dels nou-rics, i de qualsevol persona amb accés a piles de diners ha portat a una admiració il•limitada per una 'indústria dels serveis financers' mínimanent regulada, i, en conseqüència, a una gran fe en el funcionament naturalment benèvol dels productes financers del mercat global".
"És la dreta qui ha heretat l'ambiciosa urgència moderna de destruir i innovar en nom d'un projecte universal. Des de la guerra d'Irak al desig - no correspost - de desballestar l'educació pública i els serveis sanitaris fins al seu gran projecte de liberalització financera, la dreta política - de Tatcher a Reagan de Bush a Blair- ha abandonat l'associació de conservadorisme polític amb moderació social que tan servei va fer a Disraeli, Heath, Th.Roosevelt o N. Rockefeller.
1b) Amb el del mig: "Ha estat la dissidència de la classe mitjana la que posa en el destret més gran els estats del benestar i els partits que els van donar vida. Malgrat ser els grans beneficiaris de la legislació a bona part d'Europa i Amèrica del Nord, la fracció creixent d'electors occidentals que s'identificaven amb el 'centre' es mostrava cada cop més escèptica i dolguda amb la càrrega fiscal que se l'imposava a fi de mantenir institucions igualitàries".
Interpretant el cansament fiscal amb la màxima lucidesa: el concepte de "comunitat de confiança" del filòsof conservador anglès Michael Oakeshott.
"Força proves evidencien que la gent confia més en persones amb qui té molt en comú, i no parlem només de religió i llengua, sinó també d'ingressos. Com és igualitària és una societat, més gran és la confiança. Ara, no és tan sols qüestió d'ingressos: allí on les persones tenen vides i perspectives semblants, és probable que comparteixin també allò que anomenem la seva 'empenta moral'. Això fa més fàcil apuntar solucions radicals en les polítiques públiques, mercès a una comunitat de confiança. Els Estats i les ciutats funcionen millor si són raonablement homogènies i mesurades, generen més confiança i cooperació.
Pot ser que hi hagi un cert egoisme inherent en les societats del serveis socials de mitjans segle XX. Durant dècades van ser societat beneïdes per la sort de la homogeneïtat ètnica i d'una població reduïda i educada on gairebé tothom es podia reconèixer en els altres. Quan el panorama va canviar, sembla que tant la seguretat com la confiança començaren a esmicolar-se".
2) Per l'alternativa Socialdemòcrata:
2.a) L'autocrítica: " La necessitat d'estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no els està repensant. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l'interès o els principis col•lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d'eleccions europes posteriors a l'ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates assolissin resultats mediocres"
" L'esquerra ha fracassat a respondre eficaçment a la crisi financera de 2008,i, de manera general, a l'allunyament de l'estat i a l'apropament als mercats en les tres passades dècades. Sense cap història per explicar, els socialdemòcrates i els seus companys (a EEUU) liberals i demòcrates has estat a la defensiva durant una generació en què s'han excusat per les pròpies polítiques i han estat tímids a l'hora de criticar les dels seus oponents. Fins i tot amb programes populars, se'ls veu en pèl maldestres en el moment de defensar-les de les acusacions d'incontinència pressupostària o interferència governamental".
"En falta un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d'una manera que les transcendeixi (...) Algú ha de fer-se responsable d'allò que Jan Potocka anomenà l''ànima de la ciutat'.
2.b) El redreçament: "Ha arribat l'hora d'invertir la tendència. En societats postreligioses com la nostra, on la majoria de nosaltres trobem sentit en els nostres objectius seculars, només atenent al que Adam Smith anomenava els nostres 'instints benèvols' i capgirant els nostres desitjos egoistes podrem '... crear entre els homes l'harmonia de sentiments i passions en que consisteix la seva raça i el seu bon sentit".
"L'accés desigual als recursos de tota mena - de l'aigua als propis drets - és el punt de partida de quasevol crítica del món veritablement progressista.
"Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. la desigualtat no és tan sols moralment pertorbadora: és ineficaç"
"Una població menys estratificada és també una població més ben educada: millorar les oportunitats dels qui són al pis de baix no minva en absolut les perspectives dels qui s'allotgen a l'àtic".
"La tria no es jugarà entre estat i mercat sinó entre dues menes d'estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper dels governs. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres"
"La reacció contra els mercats financers desbridats - i els guanys forasenyats d'uns quants contra les pèrdues de tants - ha forçat l'estat a intervenir arreu. Atès, però, que dels del 1989 ens hem estat felicitant de la desfeta final de l'estat totpoderós, ens trobem ara a contrapeu per explicar-nos per què necesssitem la intervenció i amb qui fi.
2.c) La Socialdemocràcia de la Por de la Utilitat ètica i social:
"Si la socialdemocràcia té futur serà com a socialdemocràcia de la por. D'acord amb això, la primera tasca és recordar-nos de les consecucions del segle XX, juntament amb les probables cosmneqüències d'una pressa esbojarrada per desfer-les. L'esquerra sempre ha tingut alguna cosa que volia conservar.
"Solem descomptar les institucions, legislació, serveis i drets hetats de la gran era de reformes del segle XX. Ja és hora que recordem que totes aquestes provisions eren del tot inconcebibles en un data tan recent com 1929. Som els sortosos beneficiaris d'una transformació l'abast i impacte de la qual no tenia precedents. S'escauen moltes coses defensar.
"És dificil per als joves avaluar com era la vida abans d'ells. Però si no podem enfilar-nos al nivell d'un relat justificador, si ens falta la voluntat de teoritzar els nostres millors instints, recordem si més no el cost ben documentat que comporta abandonar-los.
Abandonar la feinada d'un segle és trair aquells que anaven abans que nosaltres tant com les generacions posteriors.
2.c) La Socialdemocràcia de la Gradualitat i l'Autoafrmació:
Els socialdemòcrates acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s'exageren. Hauríem d'excusar-nos una mica menys dels errors del passat i parlar amb més fermesa dels èxits. El fet que aquests fossin sempre incomplets no ens hauria d'atabalar. Si no hem après res més del segle XX, si més no hauríem d'haver copsat que com més perfecta és la respota, més terribles en són les conseqüències.
Les millores graduals a partir de les circumstàncies insatisfactòries són el millor que podem esperar i, potser, tot el que hauríem de buscar.
La socialdemocràcia no representa un futur ideal, no representa ni tan sols el passat ideal. Però entre totes les opcions diponibles avui, és millor que cap altra que hi hagi a mà.
"S'escau una distinció clara entre socialisme i socialdemocràcia. El socialisme pretenia una transformació: el desplaçament del capitalisme mitjançant un règim basat en un sitema completament diferent de producció i propietat. La socialdemocra`cia, en canvi, comportava un pacte: implicava l'acceptació del capitalisme - i la democràcia parlamentària - com a marc dins del qual s'adreçarien els interessos fins a leshores menystinguts d'amplis sectors de la població
Aquestes diferències tenen importància. El socialisme -sota totes les seves disfresses i pseudoencarnacions- ha fracassat. La socialdemocràcia no tan sols ha arribat al poder en molts països, sinó que també ha reexit més enllà dels somnis més agosarats dels seus fundadors. Allò que era idealista a mitjan segle XIX i un desafiamentradical cinquant anys després, ha esdevingut més tard el pa que s'hi dóna en molts estats liberals.
De tota manera la socialdemocràcia no pot fixar-se únicament a preservar institucions valuoses com a defensa contra opcions pitjors. Ni cal. Bona part de la roïnesa del nostre món es copsa millor des del llenguatge dels pensament polític clàssic: estem intuïtivament familiaritzats amb les qüestions d'injustícia, deslleialtat, desigualtat i immoralitat; passa, però, que hem oblidat com parlar-ne. La socialdemocràcia s'adreçava abans a aquestes preocupacions, fins que va perdre el camí.
2.d) Transfronterera i vindicant la Utilitat ètica i social:
"Els socialdemòcrates han d'aprendre novament a pensar més enllà de les seves fronteres"
"La qüestió més vasta, posada implícitament pels seus crítics més motivats ideològicament, és si aquests estats de serveis socials haurien de seguir amb la seva forma present o bé han superat ja el model d'utilitat. ¿Un sistema de protecció del "bressol a la tomba" és més 'útil' que una societat menada pel mercat en què el rol de l'estat és mínim?
La resposta depèn d'allò que pensem que signifiqui 'útil': ¿quina mena de societat volem i quina mena d'arranjaments estem diposats a tolerar o a cercar per fer-la possible? Si ens limitem a qüestions d'eficiència i productivitats econòmiques, ignorant consideracions ètiques i qualsevol referència a objectius social més amplis, no podrem escometre la tasca"
Alain Finkielkraut: " Només a la literatura podem demanar un cor intel•ligent, que reconcilia intel•ligència i sentiments. Els personatges literaris no són tipus, mostres, generalitzacions: són individus. I només arribem a la veritat humana quan no reduïm els individus a generalitzacions. Les ideologies ens fan viure sobre abstraccions sentimentals. Estimem certes identitats: el poble, la classe obrera, i detestem altres: la burgesia, el capital. La literatura és la gran guardiana de la pluralitat, deconstrueix les simplificacions de les ideologies, que, alhora, són elles mateixes simplificacions literàries. Necessitem la bona literatura per a alliberar-nos de la dolenta".
El novembre el 76,7% dels aturats registrats rebien algun ajut públic, la resta cap ni un. La despesa social que reclama aquest dret social ha arribat als 33.000 milions d'euros; el 2007, en fou la meitat.
Carles Castro a "Comprensivos con el fisco": "Els retalls socials mai no són ben vinguts, però en alguns països la resistència és encara més forta. I Espanya n'és un. Els sondejos ho resumeixen amb una preferència difícil de creure: entre gastar menys en prestacions socials o pujar impostos, una majoria dels espanyols s'inclina encara pel segon, encara que reduint-se. Si el dilema es situa en gastar més en educació, sanitat o serveis socials, encara que calgui pujar impostos, la resposta és encara més rotunda: un 45% hi està a favor i només un 26% en contra. Són dades del CIS collits recentment, però que es repeteixen una i altra vegada. Tal vegada expliqui que els retalls socials que comporta l'estratègia anticrisi del Govern socialista tingui un cost electoral tan elevat per al PSOE, un partit associat històricament a la defensa de l'Estat del Benestar.
X.Vidal-Folch a La locomotora (econòmica catalana) ya crea empleo":
"Catalunya ha deixat de crear atur. El 2010 només se n'ha destruït 912; entre 2008 i 2009, 350 mil. Seguim al pou, però el pitjor, defintivament ha passat. Així el tercer trimestre s'ha obert més empreses (25.029) que se n'han tancat (22.397). Fins al novembre del passat 2010, els ERO han represntat - 56% que en el mateix període de 2009.
Durant el II i III trimestres de 2010 Catalunya ha creat el 95% (109.800) dels assalariats privats; per bé que en feines públiques n'hem baixat 19.700 mentre que al total d'Espanya han pujat 107.2000 (serveis socials vinculats a la llei de dependència). El sector serveis a Catalunya és -5 punts i l'industrial + 5 en relació a la mitjana estatal. La recuperació ve per l'exportació industrial, per la demanda externa; Catalunya lidera 7 dels 11 sectors industrials: material de transport, equips elèctrics, química, paper i edició, alimentació, plàstics, maquinària i equips mecànics. ("Beneïda fàbrica d'espanya de xemeneies sense fums", comenta)
" Com succeeix amb tot territori locomotora (Alemanya a la UE, Lombardia a Itàlia), amb una estructura ecòmica més complexa i oberta a l'exterior, el cicle econòmic acostuma a avançar-se tant en les recessions com en les recuperacions. Concentrà el 70% de les feines destruïdes a Espanya i el PIB el 2009 baixà el 4,2 ( la mitjana espanyola el 3,7%).
" La ratificació del caràcter d'herald, laboratori o avançada deslegitima tanta literatura decadentista sobre Catalunya. De signe invers: els entotsolaments provincians i els regateigs provincialitzadors. Per als primers, la revista Nature ha proclamat BCN campiona espanyola d'Excel•lència en Ciència ( de la 65ª el 2000 a la 54ª ara; Madrid, la 67ª). Per als segons, durant el trienni 2006-2009 del denostat tripartit*, els nostres quinzenyencs han millorat la capacitat lectora (i matemàtica i científica)".
(+) Ernest Maragall que s'autoadjudicà l'èxit fou el primer a denostar-lo com un "artefacte inestable sense projecte de país"....
Josep Ramoneda: " Produeix melancolia veure distingits dirigents socialistes entregats a l'enviat del que és probablement el sistema d'explotació de força de treball més gran mai no existit". Juan Cruz: "Fa unes setmanes, a Oslo, una cadira buida acollí el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinés empresonat (Liu Xiaobo), un activista pels drets humans. Ara a ningú se li acudiria de llirar-li al xinès que ens visita (Li Kequiang) la fotografia de la cadira buida d'Oslo. El que ens ha preocupat és si ens deixà riqueses o molles. No estem per a pensaments sinó per a oblids i per a buscar amics que ens ajudin a pagfar el deute".
E.Gil Calvo: " Europa sempre hauria estat dividida en compartiments estancs tant interestatals (els WASP contra els PIG) com intraestatals ( el nord ric contra el sud pobre i els autòctens contra els foranis). Unes divisòries que resultava políticament incorrecte reconèixer reconèixer com a tals, ja que desmentiria el dogma dels drets universals, però que prou que expliquen que no s'hagi arribat ,o potser ni s'hi pugui arribar, a una esfera públic comuna ni una consciència compartida d'identitat col•lectiva europea.
A quines divisòries em refereixo? A les desvelades per la investigació social. És la divisió en quatre estats del benestar proposada per Esping-Andersen (n`rdic, anglosaxó, continental i mediterrani). O la distinció de tres sistemes político-mediàtics proposada per Hallin i Mancini (mediterrani-polaritzat, anglosaxó-neoliberal i germànic-corporatiu), que és la mateixa de Colomer en tres menes de democràcia (llatina-plebiscitària, anglo-majoritària i nòrdica-consociativa)".
J.Pérez Royo: " A l'esquerra abertzale se li exigirà que interioritzi la definició de la violència continguda en la Llei de Partits. Rebuig exprés, doncs, no únicament de la violència legislativament definida, que inclou no només el no ser-ne protagonista, sinó també tenir una actitud connivent. No sé si està en condicions de fer aquest procés d'intoriarització, però crec que això és el que se li exigirà".
Joaquín Estefania: "La Gran Recesió té una peculiaritat distinta d'altres crisis econòmiques: des de 2007 va mutant i cadascun dels problemes que va generant es converteixen en dominants en una conjuntura concreta sense que en desapareguin els altres. En ocasions fou la falta de liquiditat; en altres, la falta de solvència, a vegades afecta més l'economia financera que la real; l'especulació es fixa en el deute públic, en el privat, o en els preus. Ara retorna a les matèries primes sense que s'hagin solucionat l'anèmia creditícia a les empreses i les famílies. Enorme complexitat. Les autoritats es debaten entre el gel de l'absència de crèdits i la deflació, i el foc dels alts preus".
Lluís Bassets: " Entre les eleccions de meitat de mandat que van donar la majoria republicana a la Cambra dels Representats i la instal•lació aquesta setmana dels nous congressistes de la 112ª composició, just als dies on molts ja especulaven sobre el valor de la seva pell, Obama ha assolit de fer avançar els seus peons en tres taulers polítics tan variats com significatius: ha signat la legislació que permet els homosexuals identificar-se com a tals dins l'exèrcit; en segon lloc, el Senat li ha ratificat el nou tractat START de reducció de missils nuclears amb Rússia, peça clau de la seva polític exterior que li permet de mantenir la idea d'un món sense armes nuclears. I en tercer lloc, ha negociat un paquet de 858 milions de dòlars en exencions fiscals, pròrrogues a l'assegurança d'atur de fins 99 setmanes i exencions de cotitzacions a la seguretat social, que significa el segon estímul massiu per al creixement, segons el columnista conservador del WP Ch.Krauthammer.
**********************************************************************
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨
Tony Judt a "El món no se'n surt (Un tractat sobre els malestars del present)", editat per La Magrana, en traducció de Miquel Izquierdo.
1) El diagnòstic de l'hegemonia a combatre:
1a) Dels de dalt : "En el curs de l'era Tatcher-Blair-Brown la santificació dels banquers, dels agents de borsa, dels operadors, dels nou-rics, i de qualsevol persona amb accés a piles de diners ha portat a una admiració il•limitada per una 'indústria dels serveis financers' mínimanent regulada, i, en conseqüència, a una gran fe en el funcionament naturalment benèvol dels productes financers del mercat global".
"És la dreta qui ha heretat l'ambiciosa urgència moderna de destruir i innovar en nom d'un projecte universal. Des de la guerra d'Irak al desig - no correspost - de desballestar l'educació pública i els serveis sanitaris fins al seu gran projecte de liberalització financera, la dreta política - de Tatcher a Reagan de Bush a Blair- ha abandonat l'associació de conservadorisme polític amb moderació social que tan servei va fer a Disraeli, Heath, Th.Roosevelt o N. Rockefeller.
1b) Amb el del mig: "Ha estat la dissidència de la classe mitjana la que posa en el destret més gran els estats del benestar i els partits que els van donar vida. Malgrat ser els grans beneficiaris de la legislació a bona part d'Europa i Amèrica del Nord, la fracció creixent d'electors occidentals que s'identificaven amb el 'centre' es mostrava cada cop més escèptica i dolguda amb la càrrega fiscal que se l'imposava a fi de mantenir institucions igualitàries".
Interpretant el cansament fiscal amb la màxima lucidesa: el concepte de "comunitat de confiança" del filòsof conservador anglès Michael Oakeshott.
"Força proves evidencien que la gent confia més en persones amb qui té molt en comú, i no parlem només de religió i llengua, sinó també d'ingressos. Com és igualitària és una societat, més gran és la confiança. Ara, no és tan sols qüestió d'ingressos: allí on les persones tenen vides i perspectives semblants, és probable que comparteixin també allò que anomenem la seva 'empenta moral'. Això fa més fàcil apuntar solucions radicals en les polítiques públiques, mercès a una comunitat de confiança. Els Estats i les ciutats funcionen millor si són raonablement homogènies i mesurades, generen més confiança i cooperació.
Pot ser que hi hagi un cert egoisme inherent en les societats del serveis socials de mitjans segle XX. Durant dècades van ser societat beneïdes per la sort de la homogeneïtat ètnica i d'una població reduïda i educada on gairebé tothom es podia reconèixer en els altres. Quan el panorama va canviar, sembla que tant la seguretat com la confiança començaren a esmicolar-se".
2) Per l'alternativa Socialdemòcrata:
2.a) L'autocrítica: " La necessitat d'estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no els està repensant. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l'interès o els principis col•lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d'eleccions europes posteriors a l'ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates assolissin resultats mediocres"
" L'esquerra ha fracassat a respondre eficaçment a la crisi financera de 2008,i, de manera general, a l'allunyament de l'estat i a l'apropament als mercats en les tres passades dècades. Sense cap història per explicar, els socialdemòcrates i els seus companys (a EEUU) liberals i demòcrates has estat a la defensiva durant una generació en què s'han excusat per les pròpies polítiques i han estat tímids a l'hora de criticar les dels seus oponents. Fins i tot amb programes populars, se'ls veu en pèl maldestres en el moment de defensar-les de les acusacions d'incontinència pressupostària o interferència governamental".
"En falta un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d'una manera que les transcendeixi (...) Algú ha de fer-se responsable d'allò que Jan Potocka anomenà l''ànima de la ciutat'.
2.b) El redreçament: "Ha arribat l'hora d'invertir la tendència. En societats postreligioses com la nostra, on la majoria de nosaltres trobem sentit en els nostres objectius seculars, només atenent al que Adam Smith anomenava els nostres 'instints benèvols' i capgirant els nostres desitjos egoistes podrem '... crear entre els homes l'harmonia de sentiments i passions en que consisteix la seva raça i el seu bon sentit".
"L'accés desigual als recursos de tota mena - de l'aigua als propis drets - és el punt de partida de quasevol crítica del món veritablement progressista.
"Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. la desigualtat no és tan sols moralment pertorbadora: és ineficaç"
"Una població menys estratificada és també una població més ben educada: millorar les oportunitats dels qui són al pis de baix no minva en absolut les perspectives dels qui s'allotgen a l'àtic".
"La tria no es jugarà entre estat i mercat sinó entre dues menes d'estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper dels governs. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres"
"La reacció contra els mercats financers desbridats - i els guanys forasenyats d'uns quants contra les pèrdues de tants - ha forçat l'estat a intervenir arreu. Atès, però, que dels del 1989 ens hem estat felicitant de la desfeta final de l'estat totpoderós, ens trobem ara a contrapeu per explicar-nos per què necesssitem la intervenció i amb qui fi.
2.c) La Socialdemocràcia de la Por de la Utilitat ètica i social:
"Si la socialdemocràcia té futur serà com a socialdemocràcia de la por. D'acord amb això, la primera tasca és recordar-nos de les consecucions del segle XX, juntament amb les probables cosmneqüències d'una pressa esbojarrada per desfer-les. L'esquerra sempre ha tingut alguna cosa que volia conservar.
"Solem descomptar les institucions, legislació, serveis i drets hetats de la gran era de reformes del segle XX. Ja és hora que recordem que totes aquestes provisions eren del tot inconcebibles en un data tan recent com 1929. Som els sortosos beneficiaris d'una transformació l'abast i impacte de la qual no tenia precedents. S'escauen moltes coses defensar.
"És dificil per als joves avaluar com era la vida abans d'ells. Però si no podem enfilar-nos al nivell d'un relat justificador, si ens falta la voluntat de teoritzar els nostres millors instints, recordem si més no el cost ben documentat que comporta abandonar-los.
Abandonar la feinada d'un segle és trair aquells que anaven abans que nosaltres tant com les generacions posteriors.
2.c) La Socialdemocràcia de la Gradualitat i l'Autoafrmació:
Els socialdemòcrates acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s'exageren. Hauríem d'excusar-nos una mica menys dels errors del passat i parlar amb més fermesa dels èxits. El fet que aquests fossin sempre incomplets no ens hauria d'atabalar. Si no hem après res més del segle XX, si més no hauríem d'haver copsat que com més perfecta és la respota, més terribles en són les conseqüències.
Les millores graduals a partir de les circumstàncies insatisfactòries són el millor que podem esperar i, potser, tot el que hauríem de buscar.
La socialdemocràcia no representa un futur ideal, no representa ni tan sols el passat ideal. Però entre totes les opcions diponibles avui, és millor que cap altra que hi hagi a mà.
"S'escau una distinció clara entre socialisme i socialdemocràcia. El socialisme pretenia una transformació: el desplaçament del capitalisme mitjançant un règim basat en un sitema completament diferent de producció i propietat. La socialdemocra`cia, en canvi, comportava un pacte: implicava l'acceptació del capitalisme - i la democràcia parlamentària - com a marc dins del qual s'adreçarien els interessos fins a leshores menystinguts d'amplis sectors de la població
Aquestes diferències tenen importància. El socialisme -sota totes les seves disfresses i pseudoencarnacions- ha fracassat. La socialdemocràcia no tan sols ha arribat al poder en molts països, sinó que també ha reexit més enllà dels somnis més agosarats dels seus fundadors. Allò que era idealista a mitjan segle XIX i un desafiamentradical cinquant anys després, ha esdevingut més tard el pa que s'hi dóna en molts estats liberals.
De tota manera la socialdemocràcia no pot fixar-se únicament a preservar institucions valuoses com a defensa contra opcions pitjors. Ni cal. Bona part de la roïnesa del nostre món es copsa millor des del llenguatge dels pensament polític clàssic: estem intuïtivament familiaritzats amb les qüestions d'injustícia, deslleialtat, desigualtat i immoralitat; passa, però, que hem oblidat com parlar-ne. La socialdemocràcia s'adreçava abans a aquestes preocupacions, fins que va perdre el camí.
2.d) Transfronterera i vindicant la Utilitat ètica i social:
"Els socialdemòcrates han d'aprendre novament a pensar més enllà de les seves fronteres"
"La qüestió més vasta, posada implícitament pels seus crítics més motivats ideològicament, és si aquests estats de serveis socials haurien de seguir amb la seva forma present o bé han superat ja el model d'utilitat. ¿Un sistema de protecció del "bressol a la tomba" és més 'útil' que una societat menada pel mercat en què el rol de l'estat és mínim?
La resposta depèn d'allò que pensem que signifiqui 'útil': ¿quina mena de societat volem i quina mena d'arranjaments estem diposats a tolerar o a cercar per fer-la possible? Si ens limitem a qüestions d'eficiència i productivitats econòmiques, ignorant consideracions ètiques i qualsevol referència a objectius social més amplis, no podrem escometre la tasca"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.