Resta obert, després que Montilla assumís els resultats del 28-N i plegués del Parlament i obrís la successió a la secretari primera, un procés cap a un nou grup dirigent del PSC que visualitzi / posi veu i credibilitat a un nou projecte i a un nou partit. Cal insistir en la necessitat d’aparèixer com a Nou PSC, per la qual cosa caldrà algun arraconament i sobretot la configuració d'un nou nucli dur dirigent. Aquest pot representar cadascuna de les tres sortides: la pitjor, la fisió entre sensibilitats i generacions; la intermitja, la indefinició ajornant decidir que podem (no el que volem) ser en el present i el futur un cop escaldats del passat; la positiva, justa i necessària de fusió entre totes les variables de projecte, pertinença, ideologia, interessos, generacions, gèneres i territoris.
Anem en aquesta direcció de fusió. Que ha de quedar reflectida en el nucli dur dirigent i públic, tan nacional, com a en cada regió / vegueria, com en cada ciutat o vila del teixir urbà català. Un nucli dur amb un exercicis espirituals de debat / negociació / acord que reconegui unificadament un únic projecte del PSC. Projecte que ha de tenir la humilitat i la lucidesa de saber que pot representar com a màxim el 60% de la societat i sempre sumant dins una esquerra plural, on el PSC representa el soci majoritari i aportant la Presidència de la Generalitat. Per tant, mai més aspirar a la centralitat única en la representació de la complexa, plural i madura societat catalana i mai més aspirar a governar sols. El narcisisme / sectarisme ha de desaparèixer per sempre dins el PSC i per això alguns alts dirigents que l'han representat caldria que seguissin l'exemple de Montilla (penso en Miquel Iceta i Ernest Maragall, sobretot).
Si el PSC ha de buscar una identitat específica dins el sistema de partits de Catalunya (on amb CiU compartirà centralitats, dins una figura en el·lipse, amb dos focus; mai en un cercle amb sol centre, tan cobejat com imaginari) aquesta rau en el nostre paper de fer més "ponts" que platejar "pols". Primer pont: entre pertinences internes de la ciutadania catalana: som els que hem de fondre amb el Federalisme (d'Autogovern a la Generaliat mes alhora de Participació / Intervencionisme al Congrés i Senat i al Govern del pol "federal" - que ja no és el del "centra" - sempre dins el PSOE, sense l'obstinat tòpic del grup propi...) el bloc dels qui es senten tant catalans com espanyols amb els qui ens sentim més catalans que espanyols; és la nostra aportació a la unitat civil de la ciutadania catalana. I a la permanent estabilitat dinàmica del sistema constitucional espanyol, on som el PSC(PSC-PSOE) és a dir el segon pont: entre Catalunya i Espanya on som i serem dins.
Del Federalisme polític també en podem dir Catalanisme social, quan definim la nostra ideologia com a socialdemòcrata, garantia dels interessos de les classes i capes socials constructores i beneficiàries de l'Estat del Benestar (amb la universalitat de l'accés a l'ensenyament, la sanitat, la protecció social, la vivenda) mitjançant els impostos i certs copagaments a concretar. En aquesta afirmació també representem un tercer pont: entre els qui els triem de gestió pública i els qui el trien de gestió concertada.
El quart pont, del tot intern, cal bastir-lo entre generacions i gèneres dins els aspirants / qualificats a esdevenir o continuar com a nucli dirigent amb noms i cognoms, veus capdaventeres i mirall de fidelització, lideratges - que si no els presentes, te'ls presenten i en versions més populistes / simplificadors i marcant sempre polsos més que ponts. Dels veterans (nascuts entre 1940-1955) semblen imprescindibles Castells i Corbacho, que tenen discurs sense papers, interiorizats; dels madurs / experimentats (nascuts entre 1956-1971) tenim sobretot la benjamina Carme Chacon, el tan fiable Daniel Fernández i un ventall d'alcaldes; dels joves sobradament preparats i amb consciència política (nascuts després de 1972 i de més de 25 anys) destaquen també dues dones: l'economista Rocio Mtez. Sempere i l'administrativista Laia Bonet Rull).
Resti expressat com una esquelet de diagnòstic i propostes, amb la convicció de fer sempre cas a dos lemes de Raimon Obiols en temps de crisi: Venim de molt lluny i anem més lluny; ni a dreta ni a esquerra, sinó cap endavant!
Anem en aquesta direcció de fusió. Que ha de quedar reflectida en el nucli dur dirigent i públic, tan nacional, com a en cada regió / vegueria, com en cada ciutat o vila del teixir urbà català. Un nucli dur amb un exercicis espirituals de debat / negociació / acord que reconegui unificadament un únic projecte del PSC. Projecte que ha de tenir la humilitat i la lucidesa de saber que pot representar com a màxim el 60% de la societat i sempre sumant dins una esquerra plural, on el PSC representa el soci majoritari i aportant la Presidència de la Generalitat. Per tant, mai més aspirar a la centralitat única en la representació de la complexa, plural i madura societat catalana i mai més aspirar a governar sols. El narcisisme / sectarisme ha de desaparèixer per sempre dins el PSC i per això alguns alts dirigents que l'han representat caldria que seguissin l'exemple de Montilla (penso en Miquel Iceta i Ernest Maragall, sobretot).
Si el PSC ha de buscar una identitat específica dins el sistema de partits de Catalunya (on amb CiU compartirà centralitats, dins una figura en el·lipse, amb dos focus; mai en un cercle amb sol centre, tan cobejat com imaginari) aquesta rau en el nostre paper de fer més "ponts" que platejar "pols". Primer pont: entre pertinences internes de la ciutadania catalana: som els que hem de fondre amb el Federalisme (d'Autogovern a la Generaliat mes alhora de Participació / Intervencionisme al Congrés i Senat i al Govern del pol "federal" - que ja no és el del "centra" - sempre dins el PSOE, sense l'obstinat tòpic del grup propi...) el bloc dels qui es senten tant catalans com espanyols amb els qui ens sentim més catalans que espanyols; és la nostra aportació a la unitat civil de la ciutadania catalana. I a la permanent estabilitat dinàmica del sistema constitucional espanyol, on som el PSC(PSC-PSOE) és a dir el segon pont: entre Catalunya i Espanya on som i serem dins.
Del Federalisme polític també en podem dir Catalanisme social, quan definim la nostra ideologia com a socialdemòcrata, garantia dels interessos de les classes i capes socials constructores i beneficiàries de l'Estat del Benestar (amb la universalitat de l'accés a l'ensenyament, la sanitat, la protecció social, la vivenda) mitjançant els impostos i certs copagaments a concretar. En aquesta afirmació també representem un tercer pont: entre els qui els triem de gestió pública i els qui el trien de gestió concertada.
El quart pont, del tot intern, cal bastir-lo entre generacions i gèneres dins els aspirants / qualificats a esdevenir o continuar com a nucli dirigent amb noms i cognoms, veus capdaventeres i mirall de fidelització, lideratges - que si no els presentes, te'ls presenten i en versions més populistes / simplificadors i marcant sempre polsos més que ponts. Dels veterans (nascuts entre 1940-1955) semblen imprescindibles Castells i Corbacho, que tenen discurs sense papers, interiorizats; dels madurs / experimentats (nascuts entre 1956-1971) tenim sobretot la benjamina Carme Chacon, el tan fiable Daniel Fernández i un ventall d'alcaldes; dels joves sobradament preparats i amb consciència política (nascuts després de 1972 i de més de 25 anys) destaquen també dues dones: l'economista Rocio Mtez. Sempere i l'administrativista Laia Bonet Rull).
Resti expressat com una esquelet de diagnòstic i propostes, amb la convicció de fer sempre cas a dos lemes de Raimon Obiols en temps de crisi: Venim de molt lluny i anem més lluny; ni a dreta ni a esquerra, sinó cap endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.