"Como un arbol caído -- Como un pájaro herido -- Como un hombre cualquiera".
Una humil i molt elegant placa, obra de la ceramista Berta Baixeres, recorda els darrers estius de J.A.Labordeta a la casa nova familiar del carrer de Baix.
El nostre regidor, finalment, no s'hi va apuntar, a l'homenatge encapçalat per col·legues de Ple amb qui no pot compartir - per gat escaldat - el "Canto a la libertad" vers la Terra Lliure (d'oportunismes...). Està llegint, immers en l'atmosfera creada per Àngela Labordeta, la seva novel·la en 9 parts i XXXVIII capítols "Bombones de licor" ( Xordica editorial, Saragossa, 2000-2010).
Heus-ne ací un fragments: " - Abuela, ¿cómo es una guerra?
-¡¡ Quién hubiera imaginado, después de tantos años, que volvería a nombrarlo!! Pero cómo olvidar ese tiempo bajo ruido sordo de la metralla, cuando recogí la sangre y no podía ni llorar. Eso es una guerra, Sara; partirte de tristeza, reventar de odio, desear la muerte. La guerra debilita y roba las entrañas; la vida. Qué no haría por salvarte a ti; a él no pude... ¿Cómo es una guerra?, preguntas. Mira a tu alrededor; esto es lo hay tras una guerra.
Miré a mi abuela; su casa, y recuerdo que pensé que la guerra era negra. Negra y blanca; no de color como la vida. (...)" (cap.II, pàg.31)
"La enfermedad de mamá hizo que todos los habitantes del Buen Pastor nos prestasen más atención. Alicia y yo (Sara) ya no éramos dos entrometidas que todo querían saberlo; éramos dos niñas a punto de quedarse sin madre, dos niñas desvalidas que inspiraban en las gentes del barrio una sincera mirada de compasión. A mí me gustaba esa sensación. Ahora no era necesario pedir las cosas a gritos; ahora un fino hilo de voz servía para llamar la atención de la abuela, que nada más escuchar ese tímido sonido giraba su rostro y decía:
- ¿Pasa algo?
-¿Cuando vendrá mama? - preguntábamos. A pesar de todos los nuevos privilegios seguíamos echando de menos ese minuto del día perfecto y risueño al que llamábamos MaMà". (cap.XV, pàg. 136-137)
Les emocions viscudes escoltant el "Canto la libertad" de J.A.Labordeta
Si una cançó posa en l'ànima sencera, radicalment commoguda i transparent, tot el ventall de relacions amb un Món / Societat Millor cap com la que té per tornada: "Vendrà un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga Libertad".
Sap plantejar-nos com cap cap l'Esperança; l'Esperança en una millor convivència col·lectiva i des de les arrels de cada plenitud personal (la Libertat).
De les tres desiderates ideals de la Revolució Democràtica Francesa, Labordeta ni tria la Igualtat, ni la Fraternitat sinó la Llibertat. La més indefinida, la més sorgida des de cadascú; per tant la més interioritzable, dins la consciència, la memòria.
Però la Llibertat es projecta i es troba - doncs - afavorida, empesa o obstaculitzada, anorreada per les circumstàncies, sobretot les politiques, com a reflex de les mentalitats imperants (que dilaten o contrauen la Llibertat, l'Esperança).
Raó per provocar tot un ventall de reaccions emotives l'escoltar la llarg del temps, en diferents situacions / circumstàncies polítocosocials, el Canto a la Libertad de J.A.Labordeta. És un termòmetre perfecte per saber com vas d'amplitud, de constricció, de desolació envers l'Esperança de Transformació Social.
La formació del Tripartit amb Maragall ha estat, amb democràcia, l'unic període que he escoltat Labordeta i el seu Canto a la Libertad, amb eufòria, amb el cor ample, esponjat, lluminós. Vaig escoltar-lo en directe, a la plaça del Mercadal de Reus, en un recital gratuït, aquell juliol de 2004. Amb el retorn, amb ZP, del PSOE al govern del pol federal a Madrid.
Abans, escoltar-lo, em feia venir els plors fàcilment. Per l'acumulació de desengany polítics: a Catalunya, no cal dir-ho; sempre soportant el Presidencialisme populista de Jordi Pujol, tot i reconèixer-ne conselleries com les d'Ensenyament, Sanitat i Urbanisme prou socialdemòcrates, posant oportunitats i garanties per a la Llibertat. D'Altafulla, no vull ni parlar-ne..., ni de Vilafranca.
A Espanya, l'era de Felipe, havia representat suportar la soledat moral per culpa del moviments en contra de les vagues generals i de la vaga d'ensenyament reaccionat contra la LOGSE de Maravall, durant els mesos finals del curs 1987- 1988.
Però encara més: el terrible desengany d'haver de reconèixer que el PSC després de Sitges 1994 ja no podia ser casa meva; convertit en una agència de col·locació de carnets, de sectarisme cínic; això sí, mantenint amistats i mitomanies ( Xavi Sabaté; Raimon Obiols, Isidre Molas, Marta Mata, Pasqual Maragall, Antoni Castells; Enrique Barón, Pérez Rubalcaba).
Potser per no desfer-me en plors al peu de la casa del carrer de Baix, o per no haver d'abraonar-me contra el primer i tercer alcalde ("protagonistes" de l'acte), amb qui tant ens allunya la praxis i l'esperança de la Llibertat - i que dins la rivalitat al Ple m'han volgut fer mal de veritat -, doncs m'he quedat a casa descansant mentre es desplegava l'"homenatge". M'he fet un fart de somiar..., recordo que glossava Labordeta a una classe a Vila i ni les més delicades i amatents em feien cas... Recordo que un fals intel·lectual, a qui anaven llepant cargols, parlava de la influència de Dalí en Labordeta...
"En Altafulla, con el mar como huida de la pesada carga terrícola", així ens la qualifica a l'epíleg de les seves "Memorias de un beduíno en el Congreso de los Diputados". On es mostra també ferotge contra el ministre Maravall, motiu d'una conversa on certament no vam coincidir: la nostra idea de Llibertat a l'ensenyament no deuria ser la mateixa. "Alfredo Pérez Rubalcaba tuvo que poner orden en el desorden de aquel soñador que quiso compararnos con los británicos. La enseñanza estaba al borde del caos y él apechugó con el desastre de aquel momento poniendo las cosas en su sitio, o más cerca de su sitio". Potser el reformador Maravall també podria engaltar a Labordeta la mateixa frase que li digué Felipe: "Coincidimos en la cafetería del hemiciclo. Me presenté. "Claro que te conozco -me dijo-, soy fan tuyo, cosa que tú nunca has sido de mí". Bajé la mirada. Tenía razón".
Quanta noblesa baturra, oi?
Fonxo Blanc / lector i xerrairecompulsiu
Les subvencions obtingudes durant 2008-2009-2010: 556.728 e. de la Generaliat del Tripartit + 77.618 e. de la Diputació + 38.012 e. del Consell Comarcal. Total: 672.358 e. Pràcticament per a despesa corrent: 47.281, el 2008 + 233.442, el 2009 + 391.635 e., el 2010.
L'establiment d'una plaça laboral de suport a l'àrea d'Intervenció, per a gestió de factures i centralització de subvencions, establerta durant l'etapa del Govern Gené i per impuls del nostre regidor, llavors d'Hisenda permet un perfecta informació sobre subvencions rebudes. Ens estat lliurades, per l'actual Govern, a cada regidor del Ple i ens plau reproduir-les:
2008: de la Generalitat, 26.880 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 13 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 10.300 e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580 e.
de la Diputació, 13.370 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 11 mil e.; l'única demanada pel Govern Farré + Premsa (emissora 107.4): 2.370 e.
del Consell Comarcal: 7.031 e: Ensenyament (Escola d'adults + Escola de Música curs 2008-2009): 1.500 e. + 5.531 e.
Total de 2008: 47.281e.
2009: de la Generalitat, 209.402 e.: Educació (Llars d'Infants Hort de Pau i Francesc Blanch): 109.800 e. + 70.200 e.= 180 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 15 mil e. + Joventut (PIJ): 8 mil e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580e. + CC de l'Esport: 1.627,5 e. + Protecció Civil: 1.125 e.
de la Diputació, 16.909 e. Medi Ambient (Agenda 21+ Educació ambiental): 4.904 e. + 2.806 e. + Cultura (Festivals i Concerts): 4 mil e. + Festes (Cavalgada de reis): 3 mil e. + Premsa (emissora 107.4): 2.200 e.
del Consell Comarcal: 7.131 e.: Ensenyament: 5.531 e. + 1.600 e.
Total 2009: 233.442 e. Totes demanades pel Govern Gené, la majoria entre febrer i abril,
2010: de la Generalitat, 320.446 e.: Educació: Llar d'Infants de l'Hort de Pau, 124.200 e. + Llar d'infants Francesc Blanch, 57.600 e. + Escola de Música 2009-2010, 81 mil e.
Joventut: activitats, 18.769 e. + inversions, 10.178 e.
Medi ambient: tancament d'abocadors: 13.397 e. + Cultura: Festivals i Concerts, 11 mil e. + intercanvi escola de Música, 652 e. + Justícia: jutjat de pau: 3.650 e.
de la Diputació: Cultura / E catàleg: 4.440 e.( Camera Musicae, 3 mil e. + Coral santa Rosalia, 600 e. + La Fanfara, 840 e.) + Festivals i Concerts, 2.600 e. + Mobles de la biblioteca, 1.994 e.
Salut pública: seguretat de les platges, 12 mil e. + parcs infantils, 11 mil e. +
Turisme: promoció, 4.450 e. + contra el mosquit tigre, 4.321 e.
Medi ambient: educació ambiental, 2.729 e. + Premsa: 107.4: 1.810 e.
Programa Artic d'informàtica: 1.995 e.
del Consell Comarcal: 23.850 e.
PUOSC: 21.549,83 e. + desfilada de moda de Botigues de mar, mil e. + Fira d'artesans; 1.300 e.
Total 2010: 391.635 e. Pràcticament també demanades durant el Govern Gené.
El balcó del nostre Ajuntament orfe de bandera constitucional i de senyera catalana aquest dilluns, Dia de la CE de 1978 que fundà l'Estat Social i Democràtic (i Autonòmic) de Dret mijtancant aprovació en referèndum aquell 6 de desembre.
Rafael Argullol: " Aquest ha estat el gran triomf de Berlusconi: la seva contrarevolució de la sensibilitat" Veié amb clarividència fa tres dècades que no valia la pena fer-se amb el poder polític si no podia apoderar-se alhora de l'ànima de la societat italiana. Així començà aquesta peculiar història de mefistotelisme de massas que, per bé que arriba a tot els països, a Itàlia esdevé extraordinàriament transparent. Un cop obtingué el pràctic monopoli de la comunicació, el nostre grotesc Mefisto ja estigué en condicions de donar el cop de gràcia que ha arruïnat la vida pública d'Itàlia en el decurs dels anys. Es pot resumir en poques paraules: no tenim alternativa a la feliç banalitat de Berlusconi perque vosaltres, italians, tal i com us mostra la meva televisió, també aspireu a una feliç banalitat".
Pepiño Blanco, ministre de Foment: "En democràcia, per defensar els privilegis d'uns no es poden atacar els drets de tots. Estic segur que no valoraren adequadament la situació on ens han conduït. (Els controladors aeris) han desplegat un xantatge sense precedent en la nostra democràcìa i per això hem pres mesures contundents.
Espero que la lliçó hagi estat definitiva per a tots plegats i, evidentment el Govern seguirà actuant amb determinació i amb convicció. No consentirem ni privilegis ni xantatges. Sempre s'escau un espai per al diàleg i l'entesa dins de la llei. Però no farem marxa enrera en una llei que respon a més a un sentiment ciutadà molt clar, en contra d'abusos i de privilegis que han estat bastant exagerats durant massa temps.
Aquest vesper és conseqüència d'un conveni aprovat el 1999 per Álvarez Cascos. Crec que la reforma estructural era necessària per a buscar competitivitat i eficiència. No només no me'n penedeixo sinó que calia fer-ho; és veritat que la mesura vam haver d'adoptar pot entendre's com a dolorosa per als qui els ha suposat cobrar la meitat o més en alguns casos del seu sou, però crec que una persona que segueix cobrant entorn de 200 mil euros, més de 32 milions de les antigues pessetes, segueix sent una persona privilegiada i no té dret a sotmetre el conjunt del paìs i els seus ciutadans a aquest xantatge".
( El teló de fons del conflicte és el decret / llei aprovats el 5 febrer / 15 d'abril que feia passar la jornada laboral ordinària de 1.200 hores (+ 600 d'extraordinàries) a 1.670 (+ 80 extraordinàries). Fent abaixar el sou anual mitjà dels controladors de 350 mil a 200 mil euros. La guspira final que encengué el caos el divendres 3 de desembre fou el decret que descomputa en la suma d'hores anuals els permisos sindicals, les guàrdies localitzades i les llicències o absències laborals; el ministre Blanco,justifica la necessitat del decret que també preveu la possibilitat de militaritzar el servei feta finalment efectiva dins l'estat d'alarma per calamitat, perquè "El que féu el Govern fou regular sabent que si no ho feia, el que havia començat sent un problema de còmput d'hores a Santiago, negant-se a treballar per haver-les excedides, s'hauria extès arreu i calia, doncs, clarificar per tal que no continués una interpretació esbiaixada i manipulada contra l'esperit i la lletra de la llei".
Val a dir, que el conflicte també és herència d'anys de partida sempre guanyada pels controladors)
Patxo Unzueta: " L'exministre Erenst Lluch, de l'assassinat del qual per ETA s'escauen deu anys, sostenia que la discusió sobre el dèficit fiscal és inseparable de la del superàvit comercial: el saldo entre el que Catalunya exporta a altres comunitats i el que els compra. Aquest saldo esdemsotra favorable a Catalunya des que existeixen estadístiques i cresqué un 44% entre 1995 i 2006. El 2009, Catalunya vengué per un import de boi 52 mil milions d'euros, que duplicava el de les seves compres. El saldo compensa àmpliament el dèficit fiscal ( uns 18 mil milions, segons Artur Mas), i serveix, deia Lluch, per a financer feina a Catalunya.
Catalunya aporta el 15,9% de la població espanyola i el 18,5 del PIB, mentre que absorbeix el 25% del total del comerç interregional (suma d'exportacions i importacions), la qual cosa indica puixança econòmica però alhora una forta dependència del mercat espanyol. De la qual cosa es dedueix que l'aportació catalana a l'anivellament de serveis i cohesió social amb menor renda és tant una despesa com també una inversió en favor del propi progrés".
Kemal Davis, ex ministre turc d'economia: "Quan manes, has de tenir el teu relat del que està passant i repetir-ho cada dia fins que assoleixes que tots sàpiguen el que estàs fent: els teus votants, als qui demanes paciència; als empresaris, als qui demanes iniciativa i complicitat; els treballadors, a qui demanaràs sacrificis; els teus funcionaris, als qui demanes obediència, i als inversors estrangers. Des de la mestressa de casa fins el banquer de Wall Street han d'estar assabentats que el ministre està treballant contra la crisi i de quina manera".
" Davant de situacions crítiques, la nostra reacció animal és la de simplificar les dades i esquematitzar les anàlisi per a poder decidir més ràpid... Així que per la urgència reduïm problemes complexos a dues frases fins a barrejar els problemes d'uns països amb els d'un altre. Per això els inversors confonen Irlanda, en ple pànic, amb Grècia, amb Espanya i amb Portugal o Bèlgica...Però en realitat són diferents! Si fessin una anàlisi racional, freda, curosa, comprovarien que tenen problemes, sí, però de diversa índole. Irlanda sofreix un crac bancari i, en canvi, a Espanya el gran llast de tot el sistema ha estat l'excessiu pes de la construcció i les seves repercussions. No servirà de res estalviar i retallar si Espanya no creix. Han de maldar per trobar un altre model per a seguir creixent; només si el troben, milloraran les xifres de l'atur i amb elles la foto espanyola als mercats. Mentre, confiïn en la UE, que sortirà enfortida de la crisi: ja disposa de mecanismes per a reaccionar i els anirà afinant".
J.Carlos Díez, economista en cap d'Intermoney recomana que els irlandeos copiïn el model d'intervenció del Banc d'Espanya: "El nostre esport nacional és l'autoflagelació però el lector ha de saber que els xinesos també somien a simular el nostre model bancari. Franco ens deixà un sistema bancari en fallida i ineficient que costà de sanejar amb el 6% del PIB durant la crisi bancària de 1979. El sistema anà millorant i el 1993 haguérem de salvar Banesto, una entitat ara sanejada i eficient. 30 anys després tenim el Santander i el BBVA, els líders mundials en banca minorista i en beneficis.
Com dia sant Agustí "quan m'analitzo em deprimeixo, però quan em comparo m'analteixo". Si sumes a la Caixa, unes de les entitats amb majors ratios de solvència i menor morositat del món, sumen el 50% del nostre sistema bancari. Per tant, els dubtes sobre la solvència del nostre sistema bancari no són infundades sinó que són una ofensa a la intel·ligència. Tot i així, el Govern i el Banc d'Espanya van decidir estressar to el nostre sistema el juliol. El resultat és que el 75% passarà la pitjor crisi financera des de la Gran Depressió sense ajuts públiques, alguna cosa que no poden dir els alemanys, americans o britànics. L'altra 25% del sistema té capitalització dèbil i han reclamat ajuts públiques que han ascendit al 1% del nostre PIB, versus el 8% del Regne Unit o el 3% d'Alemanya.
Tot i així, el Banc d'Espanya fa bé en accelerar els processos de fusió i sanejament de les entitats que han apel·lat al FROB i en exigir transparència en les carteres immobiliàries de totes les entitats, principal temor dels inversors. Els mercats sempre acaben cotitzant els foanmentals i algun dia l'estigma passarà. Mentre, com la dona del Cèsar, a més de ser-ne semblar-ne".
Així descriu la crisi bancària irlandesa: "Què ha succeït amb el tigre Celta? Irlanda ha estat governada per una casta de liberals talibans que es creien aquesta camama de la mà invisible i dels mercats lliures. La liberalització els funcionà bé en la majoria dels casos i mercès a això han pogut multiplicar per sis la seva renda per habitant des de 1980 però en el seu sistema bancari el resultat ha estat desastrós. Irlanda era un paradís fiscal dins de l aUE i ha esdevingut la seu del sistema bancari a l'ombra en aquest costat de l'Atlàntic. Això explica que el seu balanç hagi arribat a un tamany de 10 vegades el PIB. la meitat d'aquest balanç és de bancs anglesos, americans i alemanys per això Merkel i Cameron han acudit prest a ajudar-los, a diferència del cas grec. Però, el principal problema està en l'altra meitat del balanç irlandès que pertany a bancs domèstics. Per a no perdre el sentit de la magnitud i per a comparar-la amb la nostra estimada Espanya, Irlanda té 4,5 milions d'habitants, el PIB registra una caiguda del 10% i el que li resta, el preu de la vivenda s'ha desplomat el 50%, la inversió en vivenda i el seu sistema bancari explicaven el 25% del seu PIB i tenen 400 mil vivendes noves sense vendre. Per tant, estem parlant de la més gran bombolla immobiliària després de la del Japó.
La crisi bancària japonesa li costà al contribuent el 14% del seu PIB. Irlanda només amb una entitat, el Anglo Irish Bank, ja s'ha gastat el 20% del PIB. El problema és que ara ha de salvar les dues grans entitats Allied Irish bank i Bank of Ireland i cadascun té un tamany equiparable al PIB iralndés, o sia serien l'equivalent a Espanya al Santander i el BBVA. Aquest bancs irlandesos tenen un 70% de les seves carteres de préstecs en hipoteques i crèdits promotor però a més feren banca d'actius, la qual cosa complica els problemes de solvència i sobretot de liquiditat".
Ramon Aymerich a "País para viejos" reclama la legalització de les dones immigrades que tenen cura de nostres les llars: "El cas espanyol i el català és el més semblant a una tempesta perfecta. La natalitat està entre les més baixes d'Occident. La immigració femenina ha acompanyat al vertiginós procés de la incorporació de la dona al treball. Qualsevol moviment o canvi de política en aquesta direcció tindrà efectes immediats sobre la manera de conduir-se l'economia. i tan mateix, legalitzar tot aquest treball és una altra de les maneres de contribuir al creixement".
"Són centenars en cara àrea residencial, en cada barri d'aquest país. Però llur univers laboral és tan estret - i llur economia tan precària, la majoria no ha assolit encara un contracte - que segueixen sent un misteri legal. Abunden els qui pensen que moltes acabaran per marxar. Potser se'n vagin els marits o els fills. Perquè no els mateix treballar en la construcció o en la indústria que en la casa d'algú... Però elles no se n'aniran, perquè el treball per al que foren cridades segueixen fent molta flata. és més, aquest treball és consubstancial al model d'economia familiar escollit per molts europeus. I en especial ací, des de sempre el país més tolerant amb aquesta extensa zona gris en què mouen la seva activitat".
Xavier Batalla el savi de política exterior de la Vanguardia, valora els tractats signats el 2 de novembre entre Londres i París (que estableix per al pròxim mig segle la col·laboració nuclear, l'establiment d'una força expedicionària conjunta de 10 mil soldats, la coordinació dels portaavions i el desenvolupament conjunt d'equipaments i tecnologies): "¿Què significa l'acord franco-britànic per a l'Europa de la defensa? Els francesos tradicionalment sospitosos de debilitar l'OTAN, han retornat a l'estructura militar del club atlàntic. I els britànics, sempre sospitosos de boicotejar tot projecte europeu ambiciós, han acceptar de comparit mitjans amb els francesos. es tracta, doncs, d'una altra prova de com està canviant el món. Però, ¿Europa se'n beneficiarà, d'aquests dos tractats?".
L'enfosament electoral del PSC a debat
Esther Vera: "El PSC pot quedar-se noquejat com restà CiU després del seu fracàs durant llarg temps, anar a la deriva i esperar el xoc de trens a les municipals i les generals o intentar de sortir de la depressió i fer una sincera, descarnada i útil lectura dels errors comesos.
La crisi dels socialistes catalans és ideològica, de projecte i de lideratge, que pot tancar-se en fals si s'actua precipitadament. Però escudar-se en el formalisme que un Congrés cal convocar-lo quatre mesos abans i dilatar en el temps una reacció al misssatge ciutadà passa per donar per perduda l'alcaldia de BCN, som es donà per perduda la Generalitat abans de la campanya.
La crisi econòmica i les incapacitats del Govern no han estat l'únic factor de desgast. L'aprovació de l'estaut i la sentència del TC han ampliat la base sobiranista de Catalunya i la percepció que no disposem d'interlocutors per als qui defensen la visió federal d'Espanya. El president Montilla no podia liderar la Catalunya postrior a l manifestació de juliol després de demostrar la falta de lideratge i de condicionar el PSOE.
Els socialistes catalans han de buscar ara el seu Milliband i aclarir si volen ser com Carme Chacón, amb el seu Felipe i la seva visió optimista de l'Estatut respallat, o com Tura o Castells; o com cap d'ells i pensar que si donen una oportunitat real als seus joves quadres o els fan servir un cop més com a cartell electoral; si defensen posicions econòmiques pròximes als sindicats o al seu sector més lliberal; si renoven o es dilueixen en la irrelevància a Catalunya; si s'encasellen a cada cop menys municipis o opten per al Govern del país; si en realitat tenen alguna capacitat de lideratge per a influir al PSOE o es resigna al paper de comparsa mentre a Ferraz respiren il·lusament alleujats".
Francesc Valls: " S'acosten temps de catarsi i d'abstinència de poder" "És hora de pensar el futur, no escatimatar debats i buscar un lideratge com el que al seu dia encarnà Pasqual Maragall, qui demostrà que a Catalunya el PSC era capaç d'obtenir en unes eleccions autonòmiques més vots que CiU.
L'esquerra catalana vol disputar el poder al partit-nació(CiU) no han de limitar-se a vigilar la seva petita parcel·la. I l'aritmètica ensenya que ha d'anar unida.
Ara més que mai l'esquerra se sent interpel·lada a donar respostes davant la voracitat d'una crisi que exigeix cada dia d'una crisi queexigeix cada dia nous i imporvitzats sacrificis al Déu mercat. ¿Pot un govern d'esquerres anar amb el cap alt pel carrer de la política quan retalla els 426 e. de subsidi per als parats de llarga durada? ¿O donant llum verda a una reforma laboral que, per exemple, a Catalunya, no consegueix crear més que temporalitat? Estem davant d'una espiral especialment destructiva per a l'esquerra. En termes de mercat: molts del potencials compradors del producte esquerra - la catalana també - no troben al·licients que els incitin al vot. L'esquerra espera molt de la política: per això el potencial de decepció és superior al de la dreta. Quan la política es revela impotent per a capejar el temporal, poc pot esperar-se de la reacció de les urnes. I Catalunya no és una excepció".
Així, a la darrera enquesta de Metroscopia per al País, només el 66% del PSOE prefereixen que guanyi ZP i només el 14 creuen que els guanyaran; mentre que el 94% i el 89 % dels votants del PP prefereixen i creuen que les guanyarà Rajoy.
Una humil i molt elegant placa, obra de la ceramista Berta Baixeres, recorda els darrers estius de J.A.Labordeta a la casa nova familiar del carrer de Baix.
El nostre regidor, finalment, no s'hi va apuntar, a l'homenatge encapçalat per col·legues de Ple amb qui no pot compartir - per gat escaldat - el "Canto a la libertad" vers la Terra Lliure (d'oportunismes...). Està llegint, immers en l'atmosfera creada per Àngela Labordeta, la seva novel·la en 9 parts i XXXVIII capítols "Bombones de licor" ( Xordica editorial, Saragossa, 2000-2010).
Heus-ne ací un fragments: " - Abuela, ¿cómo es una guerra?
-¡¡ Quién hubiera imaginado, después de tantos años, que volvería a nombrarlo!! Pero cómo olvidar ese tiempo bajo ruido sordo de la metralla, cuando recogí la sangre y no podía ni llorar. Eso es una guerra, Sara; partirte de tristeza, reventar de odio, desear la muerte. La guerra debilita y roba las entrañas; la vida. Qué no haría por salvarte a ti; a él no pude... ¿Cómo es una guerra?, preguntas. Mira a tu alrededor; esto es lo hay tras una guerra.
Miré a mi abuela; su casa, y recuerdo que pensé que la guerra era negra. Negra y blanca; no de color como la vida. (...)" (cap.II, pàg.31)
"La enfermedad de mamá hizo que todos los habitantes del Buen Pastor nos prestasen más atención. Alicia y yo (Sara) ya no éramos dos entrometidas que todo querían saberlo; éramos dos niñas a punto de quedarse sin madre, dos niñas desvalidas que inspiraban en las gentes del barrio una sincera mirada de compasión. A mí me gustaba esa sensación. Ahora no era necesario pedir las cosas a gritos; ahora un fino hilo de voz servía para llamar la atención de la abuela, que nada más escuchar ese tímido sonido giraba su rostro y decía:
- ¿Pasa algo?
-¿Cuando vendrá mama? - preguntábamos. A pesar de todos los nuevos privilegios seguíamos echando de menos ese minuto del día perfecto y risueño al que llamábamos MaMà". (cap.XV, pàg. 136-137)
Les emocions viscudes escoltant el "Canto la libertad" de J.A.Labordeta
Si una cançó posa en l'ànima sencera, radicalment commoguda i transparent, tot el ventall de relacions amb un Món / Societat Millor cap com la que té per tornada: "Vendrà un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga Libertad".
Sap plantejar-nos com cap cap l'Esperança; l'Esperança en una millor convivència col·lectiva i des de les arrels de cada plenitud personal (la Libertat).
De les tres desiderates ideals de la Revolució Democràtica Francesa, Labordeta ni tria la Igualtat, ni la Fraternitat sinó la Llibertat. La més indefinida, la més sorgida des de cadascú; per tant la més interioritzable, dins la consciència, la memòria.
Però la Llibertat es projecta i es troba - doncs - afavorida, empesa o obstaculitzada, anorreada per les circumstàncies, sobretot les politiques, com a reflex de les mentalitats imperants (que dilaten o contrauen la Llibertat, l'Esperança).
Raó per provocar tot un ventall de reaccions emotives l'escoltar la llarg del temps, en diferents situacions / circumstàncies polítocosocials, el Canto a la Libertad de J.A.Labordeta. És un termòmetre perfecte per saber com vas d'amplitud, de constricció, de desolació envers l'Esperança de Transformació Social.
La formació del Tripartit amb Maragall ha estat, amb democràcia, l'unic període que he escoltat Labordeta i el seu Canto a la Libertad, amb eufòria, amb el cor ample, esponjat, lluminós. Vaig escoltar-lo en directe, a la plaça del Mercadal de Reus, en un recital gratuït, aquell juliol de 2004. Amb el retorn, amb ZP, del PSOE al govern del pol federal a Madrid.
Abans, escoltar-lo, em feia venir els plors fàcilment. Per l'acumulació de desengany polítics: a Catalunya, no cal dir-ho; sempre soportant el Presidencialisme populista de Jordi Pujol, tot i reconèixer-ne conselleries com les d'Ensenyament, Sanitat i Urbanisme prou socialdemòcrates, posant oportunitats i garanties per a la Llibertat. D'Altafulla, no vull ni parlar-ne..., ni de Vilafranca.
A Espanya, l'era de Felipe, havia representat suportar la soledat moral per culpa del moviments en contra de les vagues generals i de la vaga d'ensenyament reaccionat contra la LOGSE de Maravall, durant els mesos finals del curs 1987- 1988.
Però encara més: el terrible desengany d'haver de reconèixer que el PSC després de Sitges 1994 ja no podia ser casa meva; convertit en una agència de col·locació de carnets, de sectarisme cínic; això sí, mantenint amistats i mitomanies ( Xavi Sabaté; Raimon Obiols, Isidre Molas, Marta Mata, Pasqual Maragall, Antoni Castells; Enrique Barón, Pérez Rubalcaba).
Potser per no desfer-me en plors al peu de la casa del carrer de Baix, o per no haver d'abraonar-me contra el primer i tercer alcalde ("protagonistes" de l'acte), amb qui tant ens allunya la praxis i l'esperança de la Llibertat - i que dins la rivalitat al Ple m'han volgut fer mal de veritat -, doncs m'he quedat a casa descansant mentre es desplegava l'"homenatge". M'he fet un fart de somiar..., recordo que glossava Labordeta a una classe a Vila i ni les més delicades i amatents em feien cas... Recordo que un fals intel·lectual, a qui anaven llepant cargols, parlava de la influència de Dalí en Labordeta...
"En Altafulla, con el mar como huida de la pesada carga terrícola", així ens la qualifica a l'epíleg de les seves "Memorias de un beduíno en el Congreso de los Diputados". On es mostra també ferotge contra el ministre Maravall, motiu d'una conversa on certament no vam coincidir: la nostra idea de Llibertat a l'ensenyament no deuria ser la mateixa. "Alfredo Pérez Rubalcaba tuvo que poner orden en el desorden de aquel soñador que quiso compararnos con los británicos. La enseñanza estaba al borde del caos y él apechugó con el desastre de aquel momento poniendo las cosas en su sitio, o más cerca de su sitio". Potser el reformador Maravall també podria engaltar a Labordeta la mateixa frase que li digué Felipe: "Coincidimos en la cafetería del hemiciclo. Me presenté. "Claro que te conozco -me dijo-, soy fan tuyo, cosa que tú nunca has sido de mí". Bajé la mirada. Tenía razón".
Quanta noblesa baturra, oi?
Fonxo Blanc / lector i xerrairecompulsiu
Les subvencions obtingudes durant 2008-2009-2010: 556.728 e. de la Generaliat del Tripartit + 77.618 e. de la Diputació + 38.012 e. del Consell Comarcal. Total: 672.358 e. Pràcticament per a despesa corrent: 47.281, el 2008 + 233.442, el 2009 + 391.635 e., el 2010.
L'establiment d'una plaça laboral de suport a l'àrea d'Intervenció, per a gestió de factures i centralització de subvencions, establerta durant l'etapa del Govern Gené i per impuls del nostre regidor, llavors d'Hisenda permet un perfecta informació sobre subvencions rebudes. Ens estat lliurades, per l'actual Govern, a cada regidor del Ple i ens plau reproduir-les:
2008: de la Generalitat, 26.880 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 13 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 10.300 e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580 e.
de la Diputació, 13.370 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 11 mil e.; l'única demanada pel Govern Farré + Premsa (emissora 107.4): 2.370 e.
del Consell Comarcal: 7.031 e: Ensenyament (Escola d'adults + Escola de Música curs 2008-2009): 1.500 e. + 5.531 e.
Total de 2008: 47.281e.
2009: de la Generalitat, 209.402 e.: Educació (Llars d'Infants Hort de Pau i Francesc Blanch): 109.800 e. + 70.200 e.= 180 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 15 mil e. + Joventut (PIJ): 8 mil e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580e. + CC de l'Esport: 1.627,5 e. + Protecció Civil: 1.125 e.
de la Diputació, 16.909 e. Medi Ambient (Agenda 21+ Educació ambiental): 4.904 e. + 2.806 e. + Cultura (Festivals i Concerts): 4 mil e. + Festes (Cavalgada de reis): 3 mil e. + Premsa (emissora 107.4): 2.200 e.
del Consell Comarcal: 7.131 e.: Ensenyament: 5.531 e. + 1.600 e.
Total 2009: 233.442 e. Totes demanades pel Govern Gené, la majoria entre febrer i abril,
2010: de la Generalitat, 320.446 e.: Educació: Llar d'Infants de l'Hort de Pau, 124.200 e. + Llar d'infants Francesc Blanch, 57.600 e. + Escola de Música 2009-2010, 81 mil e.
Joventut: activitats, 18.769 e. + inversions, 10.178 e.
Medi ambient: tancament d'abocadors: 13.397 e. + Cultura: Festivals i Concerts, 11 mil e. + intercanvi escola de Música, 652 e. + Justícia: jutjat de pau: 3.650 e.
de la Diputació: Cultura / E catàleg: 4.440 e.( Camera Musicae, 3 mil e. + Coral santa Rosalia, 600 e. + La Fanfara, 840 e.) + Festivals i Concerts, 2.600 e. + Mobles de la biblioteca, 1.994 e.
Salut pública: seguretat de les platges, 12 mil e. + parcs infantils, 11 mil e. +
Turisme: promoció, 4.450 e. + contra el mosquit tigre, 4.321 e.
Medi ambient: educació ambiental, 2.729 e. + Premsa: 107.4: 1.810 e.
Programa Artic d'informàtica: 1.995 e.
del Consell Comarcal: 23.850 e.
PUOSC: 21.549,83 e. + desfilada de moda de Botigues de mar, mil e. + Fira d'artesans; 1.300 e.
Total 2010: 391.635 e. Pràcticament també demanades durant el Govern Gené.
El balcó del nostre Ajuntament orfe de bandera constitucional i de senyera catalana aquest dilluns, Dia de la CE de 1978 que fundà l'Estat Social i Democràtic (i Autonòmic) de Dret mijtancant aprovació en referèndum aquell 6 de desembre.
Rafael Argullol: " Aquest ha estat el gran triomf de Berlusconi: la seva contrarevolució de la sensibilitat" Veié amb clarividència fa tres dècades que no valia la pena fer-se amb el poder polític si no podia apoderar-se alhora de l'ànima de la societat italiana. Així començà aquesta peculiar història de mefistotelisme de massas que, per bé que arriba a tot els països, a Itàlia esdevé extraordinàriament transparent. Un cop obtingué el pràctic monopoli de la comunicació, el nostre grotesc Mefisto ja estigué en condicions de donar el cop de gràcia que ha arruïnat la vida pública d'Itàlia en el decurs dels anys. Es pot resumir en poques paraules: no tenim alternativa a la feliç banalitat de Berlusconi perque vosaltres, italians, tal i com us mostra la meva televisió, també aspireu a una feliç banalitat".
Pepiño Blanco, ministre de Foment: "En democràcia, per defensar els privilegis d'uns no es poden atacar els drets de tots. Estic segur que no valoraren adequadament la situació on ens han conduït. (Els controladors aeris) han desplegat un xantatge sense precedent en la nostra democràcìa i per això hem pres mesures contundents.
Espero que la lliçó hagi estat definitiva per a tots plegats i, evidentment el Govern seguirà actuant amb determinació i amb convicció. No consentirem ni privilegis ni xantatges. Sempre s'escau un espai per al diàleg i l'entesa dins de la llei. Però no farem marxa enrera en una llei que respon a més a un sentiment ciutadà molt clar, en contra d'abusos i de privilegis que han estat bastant exagerats durant massa temps.
Aquest vesper és conseqüència d'un conveni aprovat el 1999 per Álvarez Cascos. Crec que la reforma estructural era necessària per a buscar competitivitat i eficiència. No només no me'n penedeixo sinó que calia fer-ho; és veritat que la mesura vam haver d'adoptar pot entendre's com a dolorosa per als qui els ha suposat cobrar la meitat o més en alguns casos del seu sou, però crec que una persona que segueix cobrant entorn de 200 mil euros, més de 32 milions de les antigues pessetes, segueix sent una persona privilegiada i no té dret a sotmetre el conjunt del paìs i els seus ciutadans a aquest xantatge".
( El teló de fons del conflicte és el decret / llei aprovats el 5 febrer / 15 d'abril que feia passar la jornada laboral ordinària de 1.200 hores (+ 600 d'extraordinàries) a 1.670 (+ 80 extraordinàries). Fent abaixar el sou anual mitjà dels controladors de 350 mil a 200 mil euros. La guspira final que encengué el caos el divendres 3 de desembre fou el decret que descomputa en la suma d'hores anuals els permisos sindicals, les guàrdies localitzades i les llicències o absències laborals; el ministre Blanco,justifica la necessitat del decret que també preveu la possibilitat de militaritzar el servei feta finalment efectiva dins l'estat d'alarma per calamitat, perquè "El que féu el Govern fou regular sabent que si no ho feia, el que havia començat sent un problema de còmput d'hores a Santiago, negant-se a treballar per haver-les excedides, s'hauria extès arreu i calia, doncs, clarificar per tal que no continués una interpretació esbiaixada i manipulada contra l'esperit i la lletra de la llei".
Val a dir, que el conflicte també és herència d'anys de partida sempre guanyada pels controladors)
Patxo Unzueta: " L'exministre Erenst Lluch, de l'assassinat del qual per ETA s'escauen deu anys, sostenia que la discusió sobre el dèficit fiscal és inseparable de la del superàvit comercial: el saldo entre el que Catalunya exporta a altres comunitats i el que els compra. Aquest saldo esdemsotra favorable a Catalunya des que existeixen estadístiques i cresqué un 44% entre 1995 i 2006. El 2009, Catalunya vengué per un import de boi 52 mil milions d'euros, que duplicava el de les seves compres. El saldo compensa àmpliament el dèficit fiscal ( uns 18 mil milions, segons Artur Mas), i serveix, deia Lluch, per a financer feina a Catalunya.
Catalunya aporta el 15,9% de la població espanyola i el 18,5 del PIB, mentre que absorbeix el 25% del total del comerç interregional (suma d'exportacions i importacions), la qual cosa indica puixança econòmica però alhora una forta dependència del mercat espanyol. De la qual cosa es dedueix que l'aportació catalana a l'anivellament de serveis i cohesió social amb menor renda és tant una despesa com també una inversió en favor del propi progrés".
Kemal Davis, ex ministre turc d'economia: "Quan manes, has de tenir el teu relat del que està passant i repetir-ho cada dia fins que assoleixes que tots sàpiguen el que estàs fent: els teus votants, als qui demanes paciència; als empresaris, als qui demanes iniciativa i complicitat; els treballadors, a qui demanaràs sacrificis; els teus funcionaris, als qui demanes obediència, i als inversors estrangers. Des de la mestressa de casa fins el banquer de Wall Street han d'estar assabentats que el ministre està treballant contra la crisi i de quina manera".
" Davant de situacions crítiques, la nostra reacció animal és la de simplificar les dades i esquematitzar les anàlisi per a poder decidir més ràpid... Així que per la urgència reduïm problemes complexos a dues frases fins a barrejar els problemes d'uns països amb els d'un altre. Per això els inversors confonen Irlanda, en ple pànic, amb Grècia, amb Espanya i amb Portugal o Bèlgica...Però en realitat són diferents! Si fessin una anàlisi racional, freda, curosa, comprovarien que tenen problemes, sí, però de diversa índole. Irlanda sofreix un crac bancari i, en canvi, a Espanya el gran llast de tot el sistema ha estat l'excessiu pes de la construcció i les seves repercussions. No servirà de res estalviar i retallar si Espanya no creix. Han de maldar per trobar un altre model per a seguir creixent; només si el troben, milloraran les xifres de l'atur i amb elles la foto espanyola als mercats. Mentre, confiïn en la UE, que sortirà enfortida de la crisi: ja disposa de mecanismes per a reaccionar i els anirà afinant".
J.Carlos Díez, economista en cap d'Intermoney recomana que els irlandeos copiïn el model d'intervenció del Banc d'Espanya: "El nostre esport nacional és l'autoflagelació però el lector ha de saber que els xinesos també somien a simular el nostre model bancari. Franco ens deixà un sistema bancari en fallida i ineficient que costà de sanejar amb el 6% del PIB durant la crisi bancària de 1979. El sistema anà millorant i el 1993 haguérem de salvar Banesto, una entitat ara sanejada i eficient. 30 anys després tenim el Santander i el BBVA, els líders mundials en banca minorista i en beneficis.
Com dia sant Agustí "quan m'analitzo em deprimeixo, però quan em comparo m'analteixo". Si sumes a la Caixa, unes de les entitats amb majors ratios de solvència i menor morositat del món, sumen el 50% del nostre sistema bancari. Per tant, els dubtes sobre la solvència del nostre sistema bancari no són infundades sinó que són una ofensa a la intel·ligència. Tot i així, el Govern i el Banc d'Espanya van decidir estressar to el nostre sistema el juliol. El resultat és que el 75% passarà la pitjor crisi financera des de la Gran Depressió sense ajuts públiques, alguna cosa que no poden dir els alemanys, americans o britànics. L'altra 25% del sistema té capitalització dèbil i han reclamat ajuts públiques que han ascendit al 1% del nostre PIB, versus el 8% del Regne Unit o el 3% d'Alemanya.
Tot i així, el Banc d'Espanya fa bé en accelerar els processos de fusió i sanejament de les entitats que han apel·lat al FROB i en exigir transparència en les carteres immobiliàries de totes les entitats, principal temor dels inversors. Els mercats sempre acaben cotitzant els foanmentals i algun dia l'estigma passarà. Mentre, com la dona del Cèsar, a més de ser-ne semblar-ne".
Així descriu la crisi bancària irlandesa: "Què ha succeït amb el tigre Celta? Irlanda ha estat governada per una casta de liberals talibans que es creien aquesta camama de la mà invisible i dels mercats lliures. La liberalització els funcionà bé en la majoria dels casos i mercès a això han pogut multiplicar per sis la seva renda per habitant des de 1980 però en el seu sistema bancari el resultat ha estat desastrós. Irlanda era un paradís fiscal dins de l aUE i ha esdevingut la seu del sistema bancari a l'ombra en aquest costat de l'Atlàntic. Això explica que el seu balanç hagi arribat a un tamany de 10 vegades el PIB. la meitat d'aquest balanç és de bancs anglesos, americans i alemanys per això Merkel i Cameron han acudit prest a ajudar-los, a diferència del cas grec. Però, el principal problema està en l'altra meitat del balanç irlandès que pertany a bancs domèstics. Per a no perdre el sentit de la magnitud i per a comparar-la amb la nostra estimada Espanya, Irlanda té 4,5 milions d'habitants, el PIB registra una caiguda del 10% i el que li resta, el preu de la vivenda s'ha desplomat el 50%, la inversió en vivenda i el seu sistema bancari explicaven el 25% del seu PIB i tenen 400 mil vivendes noves sense vendre. Per tant, estem parlant de la més gran bombolla immobiliària després de la del Japó.
La crisi bancària japonesa li costà al contribuent el 14% del seu PIB. Irlanda només amb una entitat, el Anglo Irish Bank, ja s'ha gastat el 20% del PIB. El problema és que ara ha de salvar les dues grans entitats Allied Irish bank i Bank of Ireland i cadascun té un tamany equiparable al PIB iralndés, o sia serien l'equivalent a Espanya al Santander i el BBVA. Aquest bancs irlandesos tenen un 70% de les seves carteres de préstecs en hipoteques i crèdits promotor però a més feren banca d'actius, la qual cosa complica els problemes de solvència i sobretot de liquiditat".
Ramon Aymerich a "País para viejos" reclama la legalització de les dones immigrades que tenen cura de nostres les llars: "El cas espanyol i el català és el més semblant a una tempesta perfecta. La natalitat està entre les més baixes d'Occident. La immigració femenina ha acompanyat al vertiginós procés de la incorporació de la dona al treball. Qualsevol moviment o canvi de política en aquesta direcció tindrà efectes immediats sobre la manera de conduir-se l'economia. i tan mateix, legalitzar tot aquest treball és una altra de les maneres de contribuir al creixement".
"Són centenars en cara àrea residencial, en cada barri d'aquest país. Però llur univers laboral és tan estret - i llur economia tan precària, la majoria no ha assolit encara un contracte - que segueixen sent un misteri legal. Abunden els qui pensen que moltes acabaran per marxar. Potser se'n vagin els marits o els fills. Perquè no els mateix treballar en la construcció o en la indústria que en la casa d'algú... Però elles no se n'aniran, perquè el treball per al que foren cridades segueixen fent molta flata. és més, aquest treball és consubstancial al model d'economia familiar escollit per molts europeus. I en especial ací, des de sempre el país més tolerant amb aquesta extensa zona gris en què mouen la seva activitat".
Xavier Batalla el savi de política exterior de la Vanguardia, valora els tractats signats el 2 de novembre entre Londres i París (que estableix per al pròxim mig segle la col·laboració nuclear, l'establiment d'una força expedicionària conjunta de 10 mil soldats, la coordinació dels portaavions i el desenvolupament conjunt d'equipaments i tecnologies): "¿Què significa l'acord franco-britànic per a l'Europa de la defensa? Els francesos tradicionalment sospitosos de debilitar l'OTAN, han retornat a l'estructura militar del club atlàntic. I els britànics, sempre sospitosos de boicotejar tot projecte europeu ambiciós, han acceptar de comparit mitjans amb els francesos. es tracta, doncs, d'una altra prova de com està canviant el món. Però, ¿Europa se'n beneficiarà, d'aquests dos tractats?".
L'enfosament electoral del PSC a debat
Esther Vera: "El PSC pot quedar-se noquejat com restà CiU després del seu fracàs durant llarg temps, anar a la deriva i esperar el xoc de trens a les municipals i les generals o intentar de sortir de la depressió i fer una sincera, descarnada i útil lectura dels errors comesos.
La crisi dels socialistes catalans és ideològica, de projecte i de lideratge, que pot tancar-se en fals si s'actua precipitadament. Però escudar-se en el formalisme que un Congrés cal convocar-lo quatre mesos abans i dilatar en el temps una reacció al misssatge ciutadà passa per donar per perduda l'alcaldia de BCN, som es donà per perduda la Generalitat abans de la campanya.
La crisi econòmica i les incapacitats del Govern no han estat l'únic factor de desgast. L'aprovació de l'estaut i la sentència del TC han ampliat la base sobiranista de Catalunya i la percepció que no disposem d'interlocutors per als qui defensen la visió federal d'Espanya. El president Montilla no podia liderar la Catalunya postrior a l manifestació de juliol després de demostrar la falta de lideratge i de condicionar el PSOE.
Els socialistes catalans han de buscar ara el seu Milliband i aclarir si volen ser com Carme Chacón, amb el seu Felipe i la seva visió optimista de l'Estatut respallat, o com Tura o Castells; o com cap d'ells i pensar que si donen una oportunitat real als seus joves quadres o els fan servir un cop més com a cartell electoral; si defensen posicions econòmiques pròximes als sindicats o al seu sector més lliberal; si renoven o es dilueixen en la irrelevància a Catalunya; si s'encasellen a cada cop menys municipis o opten per al Govern del país; si en realitat tenen alguna capacitat de lideratge per a influir al PSOE o es resigna al paper de comparsa mentre a Ferraz respiren il·lusament alleujats".
Francesc Valls: " S'acosten temps de catarsi i d'abstinència de poder" "És hora de pensar el futur, no escatimatar debats i buscar un lideratge com el que al seu dia encarnà Pasqual Maragall, qui demostrà que a Catalunya el PSC era capaç d'obtenir en unes eleccions autonòmiques més vots que CiU.
L'esquerra catalana vol disputar el poder al partit-nació(CiU) no han de limitar-se a vigilar la seva petita parcel·la. I l'aritmètica ensenya que ha d'anar unida.
Ara més que mai l'esquerra se sent interpel·lada a donar respostes davant la voracitat d'una crisi que exigeix cada dia d'una crisi queexigeix cada dia nous i imporvitzats sacrificis al Déu mercat. ¿Pot un govern d'esquerres anar amb el cap alt pel carrer de la política quan retalla els 426 e. de subsidi per als parats de llarga durada? ¿O donant llum verda a una reforma laboral que, per exemple, a Catalunya, no consegueix crear més que temporalitat? Estem davant d'una espiral especialment destructiva per a l'esquerra. En termes de mercat: molts del potencials compradors del producte esquerra - la catalana també - no troben al·licients que els incitin al vot. L'esquerra espera molt de la política: per això el potencial de decepció és superior al de la dreta. Quan la política es revela impotent per a capejar el temporal, poc pot esperar-se de la reacció de les urnes. I Catalunya no és una excepció".
Així, a la darrera enquesta de Metroscopia per al País, només el 66% del PSOE prefereixen que guanyi ZP i només el 14 creuen que els guanyaran; mentre que el 94% i el 89 % dels votants del PP prefereixen i creuen que les guanyarà Rajoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.