El testimoni autobiogràfic del nostre regidor figurarà al Banc Audiovisual de la Memorial Democràtic (1957-1980); aquest dijous al vespre, fou entrevistat / gravat a la seu de CCOO de TGN pels recercadors Miquel Burillo i Isabel Graupera, per la qual cosa no pogué assistir a les comissions de Territori i al Sectorial d'Ensenyament, i l'endemà - astènic - no va poder compartir el dinar de l'equip d'Altafulla ràdio on des de la seva fundació entrevista "Altafullencs diversos"...
L'Escola de Música omple dels respectius pares el tradicional concert de Nadal.
Els regidors Francesc Ferré i el de PAU, acompanyats de les seves mullers, assisteixen al concert de Nadal de la Diputació al teatre Fortuny. L'orquestra Camara Musicae i la coral de la URV interpreten el Magnificat de J.S.Bach i estrenen la Suite nadalenca d'Albert Guinovart; dirigits per Tomàs Grau l'orquestra ens fa descobrir el conte de Nadal Tuttifänchen de Paul Hindemith.
Ignacio Sánchez-Cuenca a "¿Habrá siempre democracia?:
"Els Governs han d'actuar dins els estrets marges que els deixen TCs, BCs independents, les agències reguladores i les institucions supranacionals a qui deuen obediència. I han de respondre a més a les pressions materials dels mercats i els poders econòmics. En aquests moments de crisi, per exemple, els governants dels països democràtics semblen de contentar-se amb no ofegar-se dins la tempesta financera, treient el cap per sobre de l’aigua, però sense consciència de la direcció on els empeny.
És molt preocupant que a l'esfera pública qualli la impressió que el bon governant, l'home d'Estat, és aquell que abandona els compromisos adquirits amb la ciutadania i adopti, per "responsabilitat", mesures impopulars. Sembla com si el certificat de bona conducta del governant s'expedís en funció del grau d'impopularitat de la política desplegada.
La crisi ens assenyala, de forma molt crua, quina és la tendència dominant: una malfiança creixent vers el poder representatiu en benefici d'institucions i centres de poder sense legitimació democràtica. El principi d'autogovern pel qual les decisions col·lectives són fruit de les preferències ciutadanes està en franca retirada. El pes dels experts i de les instàncies de poder no representatives, el prestigi de les decisions impopulars i la desconfiança envers els polítics posen en serioses dificultats l'autogovern.
Al futur s'escaurà una cosa semblant a un Estat de dret, a escala supranacional probablement, que garanteixi tant el drets individuals com l'entramat institucional que reclama un economia capitalista global. En aquest marc, la influència ciutadana es desplegarà sobretot a l'àmbit local, on podrien expressar-se formes democràtiques més pures que les actuals però sense que els canvis locals transcendeixin en canvis socials de major abast.
El futur no crec que passi per Governs despòtics o autoritaris. Si, tan mateix, el formes de dominació difuses i tecnocràtiques, compatibles amb l'exercici de la llibertat individual. Serà un triomf del liberalisme, de la igualtat política, que sempre ha mantingut una relació incòmoda amb el principi democràtic de l'autogovern.
Francesc Valls als "Paisajes catalanes de Wikileaks":
" Els papers evidencien la fràgil divisió de poders de les democràcies consolidades. per una vegada donen tota la raó a aquell Alfonso Guerra profètic que anunciava la mort de Montesquieu. Els despatxos i la realitat encaixen i mostren capteniments de dubtosa factura per part de fiscals i ministres. Així ha succeït a Espnaya amb els vols secrets de la CIA o amb la cerca dels responsables de l'assassinat de José Couso. Resta a la vista de tots la fragilitat conjuntural d'aquestes parets sobre les que s'erigeix l'Estat de dret.
La mentida emparda per la raó d'estat, campa per on vol. És ací on s'escau el paper fiscalitzador i crític del periodisme respecte el poder. L'exposició a la llum d'aquests cables secrets no debilita únicament els EEUU, sinó que també arriba als governs o administracions de tots els colors que cedeixen a les seves pressions. Robert Gates, secretari de defensa, assegura cruament: "Els governs del món no tracten amb nosaltres perquè els agradem; uns ho fan perquè ens temen, altres perquè ens respecten, però la majoria perquè ens necessiten".
Esther Vega proposa l'actualització de la socialdemocràcia per a plantar cara a la Crisi i a la Globalització:
" Les transformacions social han estat més ràpides que l'adaptació política de l'esquerra, que ha perdut connexió amb els ciutadans. la classe obrera deixà fa molt de temps de ser el seu filó electoral i les classes mitjanes deserten quan no perceben respostes a les seves incerteses i pors creixents.
En un món que es transforma semblant més petit però més hostil, els electors són cada cop més flexibles, menys ideològics i valoren pitjor els dogmatismes. Mentre, l'esquerra manté idees i estructures que els bloqueja l'adaptació als temps i a la clientela electoral.
La socialdemocràcia catalana com la dels països europeus, també ha regalat a la dreta les polítiques de seguretat i immigració i ha permès que se les identifiqui incapaç de liderar el creixement econòmic. Negar el debat permet que els altres se'l facin seu.
La socialdemocràcia, ja sigui a Catalunya, a Espanya, França o la Gran Beretanya, ha d'establir unes noves relacions amb els mercats. Si no volen restar fora de l'alternança política, l'esquerra ha de reformular la seva dimensió d'Estat. L'esquerra ha de quadrar el cercle demostrant alhora respecte pels mercats i la defensa d'uns serveis públics adaptats a unes arques públiques buides. Ha d'acceptar i defensar la reforma de l'Estat del benestar pera empetitir-lo i fer-lo més eficient, la qual cosa assolirà restablint-ne prioritats. No s'escaurà Estat del benestar sense reforma i sense situar com a principal prioritat que funcioni l'escensor social. Cal que creixi l'economia i que restablir les prioritats de despesa social amb l'educació com a màxima prioritat i la sanitat universal com un valor extraordinari que preservar"
El convilatà Carles Castro, a l'anàlisi del 8 de desembre a La Vangurdia "(CiU) De aquí a la eternidad", qualifica el PSC del "rival caigut":
"La magnitud de la derrota ha deixat el PSC inhabilitat durant mot de temps per a competir amb CiU. El resultats confirmen el final de cicle socialista a Catalunya, o més exactament del Partit dels Socialistes. El PSC com a marca local del PSOE en les eleccions generals pot subsistir a compte del temor que encara suscita un PP (això sí, molt per sota dels resultats de 2004 o el 2008). Però el PSC com a força hegemònica municipalista catalana ha d'acarar ara un horitzó tan imprevisible com ombrívol. Serveixi com a símbol i resum la caiguda d'onze punts (17 des de 2007) al Baix Llobregat, amb una insòlita derrota davant CiU que despulla els esquinços al seu teixit electoral. Per bé que la zigazaguejant estratègia anticrisi de ZP ha trinxat la seva imatge històrica, els resultats fa evident també un problema de lideratge públic. L'eficaç aparell de control intern s'ha mostrat incapaç de generar líders amb l'autenticitat i la frescor necessàries per a posar en valor el discurs del PSC. Sense paraules que arribin a les ments i als cors dels votants, els serà impossible reconstruir una coalició electoral entre les classes treballadores i les classes mitjanes assalariades, sobre la base d'un catalanisme de mínim comú denominador". Prou que el nostre regidor en la seva carta al Reis demanaria d'encapçalar aquest equip de lideratge autèntic - del tot - i fresc - no tant - arraconant els qui han fet alcalde Pérez, nodreixen la deriva independentista i construeixen xarxa clientelar...
Al capítol primer els "reptes de nacionalisme" ens fa avinent Carles Castro:
"Set anys d'oposició han rejovenit CiU i els han tornat a la casella de sortida: un resultat millor qu eel 1999, però ara sense rivals de relleu i amb distints socis possibles per a evitar errades del passat. ¿I per què no un resultat aplastant com el del 88, que registrà similar participació? Doncs perquè la febrada independentista ha arribat per quedar-se i molt del se'n van anar de la casa gran del catalanisme a partir de 1999, ja no han tornat ni tornaran. Aquesta absència té un avantatge: ancora CiU a un ampli territori central que li permet afrontar des del pragmatisme els desafiaments d'aquest petit gran país que com Catalunya (o sigui identitat, cohesió social, seguretat i educació), Al cap i a la fi, la durada del nou cicle d'hegemonia nacionalista dependrà del seu encert per a definir una política de centre que doni resposta a aquests reptes. Durarà prou temps? Possiblement com per permetre que Artur Mas compleixi el seu compromís de de retirar-se e l2022. La crisi econòmica pot condicionar el seu futur, però afectarà més els partits estatals.
Així titlla Carles Castro ICV (el principal partit d'esquerres municipal a Altafulla):
"ICV s'ha beneficiat d'un doctrinarisme que connecta amb la sensibilitat dels seus votants, però que resulta letal per als seus socis. La seva retòrica ha convertit en caricatura l'obra de govern en devaluar mesures que es podrien defensar millor des del sentit comú. Aquesta deriva dificultarà la reconstrucció des de l'esquerra d'una coalició alternativa al centre, si és que realment pot escaure's una majoria d'esquerres en l'univers autonòmic català".¿Calcat l'anàlisi per a Altafulla, on l'espai és patrimoni d'AA / Alternativa Alonso...?
Pel que fa al PP, els seus excel·lents resultats només han d'inquietar el PSOE no a CiU. "Es tracta d'un èxit lligat a l'ona de canvi general, que després pot evaporar-se a Catalunya com succeí el 1999 després del rècord de 1995. El discurs del populars segueix condemnant-los a un paper subaltern a Catalunya (tret que les municipals els ofereixin claus decisives), i el seu avenç és sobretot el de Rajoy cap a la Moncloa. És veritat que el 1995 van restar a 11 punts dels socialistes i ara només a 6. Però el PP català segueix per sota del sostre definit abans de la victòria mínima d'Aznar, i la causa n'és la mancança d'un projecte autònom i diferenciat de la resta d'Espanya (com si demostren, per bé que sembli un contrasentit, C's, on trionfa al medi urbà). La principal aportació del PP català s'ha cenyit a assajar un bel·licós discurs sobre la immigració, tot i que la seva agitació ha beneficiat el lepenisme català, que el guanya en algunes comarques".
Al conjunt de l'Estat el deute públic arriba al 57,7 % del PIB: 3,7 dels ajuntaments + 10,2 de les CCAA + 44,1 de l'Administració Central. Les empreses públiques, el 5: 2,6 de les de l'Administració Central + 1,4 de les de les CCAA i un 0,8 de les dels ajuntaments.
Catalunya deu 30.304 milers de milions (15,4% del propi PIB) però n'ha aturat el creixement interanual al 22,85%. Encapçalem la llista de xifra absoluta i som segons en la de % del PIB, en el grup de País Valencia ( 16% i 16.364 e.), Ses Illes ( 15,2 i 4.023 ), Castella la Manxa ( 15,1 i 5.326). Galícia: 10,6 i 5.809. Amb 8 i 2.624 l'Aragó. Andalucia: 7,9 i 11.384. Madrid: 6,6 i 12.582. El País Basc és el menys endeutat en relació al PIB propi (6,2) amb 4.105, però el que l'ha incrementat més en el darrer any: 144%.
Les empreses públiques de Catalunya deuen 7.752 e. (3,9 del propi PIB); el 46 % del conjunt autonòmic estatal.
Obama pacta amb l'oposició prorrogar per dos anys les rabaixes fiscals de l'era Busch (- 544.300 milions de dolars;mitjana de 3 mil dòlars per família), retallar el finançament de les pensions en impostos als sous ( - 112 mil milions) a canvi d'extendre 13 mesos l'ajut d'emergència a 2 milions aturats (+ 57 mil milions). Augmentaran els impostos de succesions (+ 68 mil milions d'euros).
L'epistemòleg Jorge Wagensberg assaja la identitat del Barça del Pep Guardiola:
"A qualsevol col·lectiu, com el blaugrana, coexisteixen dues identitats distintes: la individual i la col·lectiva. En el fons es tarcta d'una profunda qüestió de la psicologia, l'etologia i la sociologia: assolir l'harmonia entre les identitats individuals i (cadascuna la seva) i una identitat col·lectiva (una comuna per a tots). és tan tràgic que la identitat col·lectiva sigui dèbil per defecte de cohesió entre individus ( cas en el qual l'individu es diu asocial i va perdut i indefens per la incertesa) com tràgic és que la identitat col·lectiva xafi la identitat individual per una excessiva cohesió social que l'individu no por suportar. La qüestió és delicadíssima per una raó: només existeix una situació d'harmonia entre infinites que no en són. Localitzar i tenir cura és punt fràgil i màgic, crucial per a la convivència de jugadors dins d'un equip. Aquesta qüestió podria dir-se'n la de la sobreconvivència. És la qüestió fonamental en un superorganisme d'organismes. Brillants jugadors com Ronaldinho, Eto'o i Ibrahimovic no van assimilar del tot aquest bé aquest detall essencial. La història de la humanitat també es comprèn en aquesta clau: individus anul·lats per col·lectius massa rígids o desorientats per col·lectius massa fluixos. La bona harmonia entre els individus i els seus col·lectius en la sobreconvivència política està en algun punt fràgil i delicat entre l'anarquia i el totalitarisme.
Com assoleix aquest Barça la seva harmonia entre la identitat de cada jugador i la identitat de l'equip? Això s'obté ¡amb un líder! Un líder no és qui redueix les hores de conversa o qui parla abans d'escoltar. No és qui té habilitat per dosificar el premi i el càstig. No és qui malbarata lleialtat que ningú no li exigeix (cap amunt) i que exigeix lleialtat que ningú no dóna per sí mateix (cap avall). Un líder no és qui espanta ( preferentment cap avall) i qui adula (preferentment cap amunt). No és qui amaga i raciona informació privilegiada. Un líder n'és segons la seva saviesa. Un líder és qui assoleix que les persones actuïn amb la convicció del que han comprès. Un líder, és, senzillament, de qui s'aprèn, Qui és un líder? Per exemple, Pep Guardiola.
Del gran cronista de ciclisme del País Carlos Arriba: "El sistema de dopatge organitzat en tots els seus extrems conforma un sistema de funcionament del segle passat dins una societat del segle XX que ha canviat la seva mirada, per saturació de novetats tecnològiques, que ha perdut la seva fascinació per la part científico-tècnica del rendiment i dóna més valor a la història de vida, a l'emoció del gest esportiu".
La caiguda de la pressió fiscal entre 2007 i 2009 és a Espanya la més dràstica entre els paísos avançats: - 6,6 punts percentuals sobre el PIB: del 37,3% al 30,7 ; per 33,3 el 2008. A Alemanya ha pujat 1 punt situant-se al 37% del PIB de pressió fiscal mantingut del 2008. A França, - 1,6 per un 41,9. A Itàlia, es manté entorn del 43,5, pujant 0,1.
L'explicació de la devallada rècord (seguida per Islàndia / - 6,5; Xile / - 5,8 , Israel / -4,9) cal buscar-la en l'esclat de la bombolla immobiliària i els retalls d'ingressos (400 e. de deducció de l'IRPF, baixa de l'impsot de societats a les pymes i devolucions a l'Iva); alhora, el pla d'estímul neokeynesià ( a un país) de l'economia fou el més ambiciós de la UE, amb el 2,3% del PIB.
Joschka Fischer, exlíder dels Verds ministre d'Exterior alemany 1998-2005: " L'eurozona reclama una mena de Schmidt/Giscard 2.0. Merkel haurà d'explicar als alemanys la veritat incòmoda que el preu de tenir l'euro és inevitablement una transferència i una unió econòmica, i el Sarkozy haurà de deixar ben clar als francesos el preu d'una vertadera unió econòmica i de l'estabilitat. El risc polític per a ambdós no serà petit, però l'alternativa - el fracàs de l'euro - els és inacceptable. Perdre aquesta iniciativa històrica, en comparació amb una maniobra tàctica pussil·lànime, augmentaria substancialment les possibilitats dels polítics de ser reelegits més endavant".
X.Vidal Folch exposa les receptes per a trencar la paràlisi de liquiditat i evitar la debacle de l'euro:
"Unes farceixen el Fons de rescat (triennal). És gegantí (750 mil milions d'e) però ha de crèixer més per atemorir els jugadors (ha de mantenir la seva alta qualificació AAA, pel que garanteix el que avala, al 120%). Ho suggerí amb encert el falcó del Bundesbang, Axel Weber; oferí fins a duplicar-lo als 1,5 bilions el director gerent del FMI, Dominique Strauss-Kahn. Altres, com Espanya o la presidència belga, siggereixen que el fons sigui preventiu, comprant bonus de països sofridors o els bestregui préstecs a curt termini, alliberant així e lBCE d'aquestes feines, poc ortodoxes.
"Una altra recepta és que el BCE multipliqui les compres de bonus, ja augemntades per Jean-Claude Trichet els pitjors dies (2.667 milions la setmana passada, un 37,5% més que l'anterior). Fet meritri donat l'entorn taliban; però mínim (un 10% més/menys) comparat amb la liquiditat que injecta la Reserva Federal d'EEUU.
"La tercera és emetre bonus europeus. Pot fer-ho el Fons de rescat o el BEd'Inversions, com proposa el professor delorsià Stuart Holland. El BEI ha quadruplicat els préstecs fins els 80 mil milions; podria fins i tot duplicar-los fins a assolir un Pla Marshall.
"Tot depèn de la voluntat / velocitat política"
La primera de les receptés sí que és acordada pel Consell de caps d'Estat del 16 de desembre: des de juny de 2013 funcionarà un Fons de rescat permanent (Mecanisme Europeu d'Estabilitat) que suposa afegir un paràgraf a l'art.136 del Tractat de Lisboa. Substituirà l'actual, temporal, format per tres components que sumen 750 mil milions: : els socis de l'eurozona aporten 440 mil milions per al Fons Europeu de Facilitat Financera (del qual s'ha gastat el 4%) + 250 compromesos pel FMI + 60 mil de la Comissió.
El BCE amplia capital duplicant-lo (de 5.760 a 10.760 milions d'euros) per a comprar bonus de països vulnerables (Grècia, Irlanda)
Sòcrates i Berlusconi sols en la defensa d'emissió d'eurobonus..., proposta estrella del PSE presidit per Poul Nyrup Rasmussen. ZP se n'absté per evitar qualsevol gest que fes entendre que Espanya aniria després de Grècia i Irlanda. Reforma de pensions i reestructurtació de les caixes com a compromisos espanyols de consolidació fiscal per enfortir l'euro envers els atacs especulatius.
Enric Juliana: "En plena debacle als sondejos, el Govern s'ha vist obligat a oferir noves garanties de pagament als mercats i al Directori Europeu (ens que no està a l'organigrama, però que existeix: és la relació de forces resultant del predomini alemany i la seva actual influència sobre França, el Benelux i el districte industrial del nord d'Itàlia). S'han eliminat els ajuts als parats sense assegurança, es posaran a lavenda les dues joies de la logística espanyola: l'explotació dels aeroports de Narajas i el Prat, i el retall de les pensions del futur - la principal exigència alemanya el maig passat - s'aprovarà abans de les autonòmiques i municipals. El primer triemstre de 2011 serà d'una gran cruesa. En tan atziaca cincumstància, el cinisme social i la imperícia dels controladors aeris ha posat en mans del PSOE la bandera de l'ordre públic".
L'Escola de Música omple dels respectius pares el tradicional concert de Nadal.
Els regidors Francesc Ferré i el de PAU, acompanyats de les seves mullers, assisteixen al concert de Nadal de la Diputació al teatre Fortuny. L'orquestra Camara Musicae i la coral de la URV interpreten el Magnificat de J.S.Bach i estrenen la Suite nadalenca d'Albert Guinovart; dirigits per Tomàs Grau l'orquestra ens fa descobrir el conte de Nadal Tuttifänchen de Paul Hindemith.
Ignacio Sánchez-Cuenca a "¿Habrá siempre democracia?:
"Els Governs han d'actuar dins els estrets marges que els deixen TCs, BCs independents, les agències reguladores i les institucions supranacionals a qui deuen obediència. I han de respondre a més a les pressions materials dels mercats i els poders econòmics. En aquests moments de crisi, per exemple, els governants dels països democràtics semblen de contentar-se amb no ofegar-se dins la tempesta financera, treient el cap per sobre de l’aigua, però sense consciència de la direcció on els empeny.
És molt preocupant que a l'esfera pública qualli la impressió que el bon governant, l'home d'Estat, és aquell que abandona els compromisos adquirits amb la ciutadania i adopti, per "responsabilitat", mesures impopulars. Sembla com si el certificat de bona conducta del governant s'expedís en funció del grau d'impopularitat de la política desplegada.
La crisi ens assenyala, de forma molt crua, quina és la tendència dominant: una malfiança creixent vers el poder representatiu en benefici d'institucions i centres de poder sense legitimació democràtica. El principi d'autogovern pel qual les decisions col·lectives són fruit de les preferències ciutadanes està en franca retirada. El pes dels experts i de les instàncies de poder no representatives, el prestigi de les decisions impopulars i la desconfiança envers els polítics posen en serioses dificultats l'autogovern.
Al futur s'escaurà una cosa semblant a un Estat de dret, a escala supranacional probablement, que garanteixi tant el drets individuals com l'entramat institucional que reclama un economia capitalista global. En aquest marc, la influència ciutadana es desplegarà sobretot a l'àmbit local, on podrien expressar-se formes democràtiques més pures que les actuals però sense que els canvis locals transcendeixin en canvis socials de major abast.
El futur no crec que passi per Governs despòtics o autoritaris. Si, tan mateix, el formes de dominació difuses i tecnocràtiques, compatibles amb l'exercici de la llibertat individual. Serà un triomf del liberalisme, de la igualtat política, que sempre ha mantingut una relació incòmoda amb el principi democràtic de l'autogovern.
Francesc Valls als "Paisajes catalanes de Wikileaks":
" Els papers evidencien la fràgil divisió de poders de les democràcies consolidades. per una vegada donen tota la raó a aquell Alfonso Guerra profètic que anunciava la mort de Montesquieu. Els despatxos i la realitat encaixen i mostren capteniments de dubtosa factura per part de fiscals i ministres. Així ha succeït a Espnaya amb els vols secrets de la CIA o amb la cerca dels responsables de l'assassinat de José Couso. Resta a la vista de tots la fragilitat conjuntural d'aquestes parets sobre les que s'erigeix l'Estat de dret.
La mentida emparda per la raó d'estat, campa per on vol. És ací on s'escau el paper fiscalitzador i crític del periodisme respecte el poder. L'exposició a la llum d'aquests cables secrets no debilita únicament els EEUU, sinó que també arriba als governs o administracions de tots els colors que cedeixen a les seves pressions. Robert Gates, secretari de defensa, assegura cruament: "Els governs del món no tracten amb nosaltres perquè els agradem; uns ho fan perquè ens temen, altres perquè ens respecten, però la majoria perquè ens necessiten".
Esther Vega proposa l'actualització de la socialdemocràcia per a plantar cara a la Crisi i a la Globalització:
" Les transformacions social han estat més ràpides que l'adaptació política de l'esquerra, que ha perdut connexió amb els ciutadans. la classe obrera deixà fa molt de temps de ser el seu filó electoral i les classes mitjanes deserten quan no perceben respostes a les seves incerteses i pors creixents.
En un món que es transforma semblant més petit però més hostil, els electors són cada cop més flexibles, menys ideològics i valoren pitjor els dogmatismes. Mentre, l'esquerra manté idees i estructures que els bloqueja l'adaptació als temps i a la clientela electoral.
La socialdemocràcia catalana com la dels països europeus, també ha regalat a la dreta les polítiques de seguretat i immigració i ha permès que se les identifiqui incapaç de liderar el creixement econòmic. Negar el debat permet que els altres se'l facin seu.
La socialdemocràcia, ja sigui a Catalunya, a Espanya, França o la Gran Beretanya, ha d'establir unes noves relacions amb els mercats. Si no volen restar fora de l'alternança política, l'esquerra ha de reformular la seva dimensió d'Estat. L'esquerra ha de quadrar el cercle demostrant alhora respecte pels mercats i la defensa d'uns serveis públics adaptats a unes arques públiques buides. Ha d'acceptar i defensar la reforma de l'Estat del benestar pera empetitir-lo i fer-lo més eficient, la qual cosa assolirà restablint-ne prioritats. No s'escaurà Estat del benestar sense reforma i sense situar com a principal prioritat que funcioni l'escensor social. Cal que creixi l'economia i que restablir les prioritats de despesa social amb l'educació com a màxima prioritat i la sanitat universal com un valor extraordinari que preservar"
El convilatà Carles Castro, a l'anàlisi del 8 de desembre a La Vangurdia "(CiU) De aquí a la eternidad", qualifica el PSC del "rival caigut":
"La magnitud de la derrota ha deixat el PSC inhabilitat durant mot de temps per a competir amb CiU. El resultats confirmen el final de cicle socialista a Catalunya, o més exactament del Partit dels Socialistes. El PSC com a marca local del PSOE en les eleccions generals pot subsistir a compte del temor que encara suscita un PP (això sí, molt per sota dels resultats de 2004 o el 2008). Però el PSC com a força hegemònica municipalista catalana ha d'acarar ara un horitzó tan imprevisible com ombrívol. Serveixi com a símbol i resum la caiguda d'onze punts (17 des de 2007) al Baix Llobregat, amb una insòlita derrota davant CiU que despulla els esquinços al seu teixit electoral. Per bé que la zigazaguejant estratègia anticrisi de ZP ha trinxat la seva imatge històrica, els resultats fa evident també un problema de lideratge públic. L'eficaç aparell de control intern s'ha mostrat incapaç de generar líders amb l'autenticitat i la frescor necessàries per a posar en valor el discurs del PSC. Sense paraules que arribin a les ments i als cors dels votants, els serà impossible reconstruir una coalició electoral entre les classes treballadores i les classes mitjanes assalariades, sobre la base d'un catalanisme de mínim comú denominador". Prou que el nostre regidor en la seva carta al Reis demanaria d'encapçalar aquest equip de lideratge autèntic - del tot - i fresc - no tant - arraconant els qui han fet alcalde Pérez, nodreixen la deriva independentista i construeixen xarxa clientelar...
Al capítol primer els "reptes de nacionalisme" ens fa avinent Carles Castro:
"Set anys d'oposició han rejovenit CiU i els han tornat a la casella de sortida: un resultat millor qu eel 1999, però ara sense rivals de relleu i amb distints socis possibles per a evitar errades del passat. ¿I per què no un resultat aplastant com el del 88, que registrà similar participació? Doncs perquè la febrada independentista ha arribat per quedar-se i molt del se'n van anar de la casa gran del catalanisme a partir de 1999, ja no han tornat ni tornaran. Aquesta absència té un avantatge: ancora CiU a un ampli territori central que li permet afrontar des del pragmatisme els desafiaments d'aquest petit gran país que com Catalunya (o sigui identitat, cohesió social, seguretat i educació), Al cap i a la fi, la durada del nou cicle d'hegemonia nacionalista dependrà del seu encert per a definir una política de centre que doni resposta a aquests reptes. Durarà prou temps? Possiblement com per permetre que Artur Mas compleixi el seu compromís de de retirar-se e l2022. La crisi econòmica pot condicionar el seu futur, però afectarà més els partits estatals.
Així titlla Carles Castro ICV (el principal partit d'esquerres municipal a Altafulla):
"ICV s'ha beneficiat d'un doctrinarisme que connecta amb la sensibilitat dels seus votants, però que resulta letal per als seus socis. La seva retòrica ha convertit en caricatura l'obra de govern en devaluar mesures que es podrien defensar millor des del sentit comú. Aquesta deriva dificultarà la reconstrucció des de l'esquerra d'una coalició alternativa al centre, si és que realment pot escaure's una majoria d'esquerres en l'univers autonòmic català".¿Calcat l'anàlisi per a Altafulla, on l'espai és patrimoni d'AA / Alternativa Alonso...?
Pel que fa al PP, els seus excel·lents resultats només han d'inquietar el PSOE no a CiU. "Es tracta d'un èxit lligat a l'ona de canvi general, que després pot evaporar-se a Catalunya com succeí el 1999 després del rècord de 1995. El discurs del populars segueix condemnant-los a un paper subaltern a Catalunya (tret que les municipals els ofereixin claus decisives), i el seu avenç és sobretot el de Rajoy cap a la Moncloa. És veritat que el 1995 van restar a 11 punts dels socialistes i ara només a 6. Però el PP català segueix per sota del sostre definit abans de la victòria mínima d'Aznar, i la causa n'és la mancança d'un projecte autònom i diferenciat de la resta d'Espanya (com si demostren, per bé que sembli un contrasentit, C's, on trionfa al medi urbà). La principal aportació del PP català s'ha cenyit a assajar un bel·licós discurs sobre la immigració, tot i que la seva agitació ha beneficiat el lepenisme català, que el guanya en algunes comarques".
Al conjunt de l'Estat el deute públic arriba al 57,7 % del PIB: 3,7 dels ajuntaments + 10,2 de les CCAA + 44,1 de l'Administració Central. Les empreses públiques, el 5: 2,6 de les de l'Administració Central + 1,4 de les de les CCAA i un 0,8 de les dels ajuntaments.
Catalunya deu 30.304 milers de milions (15,4% del propi PIB) però n'ha aturat el creixement interanual al 22,85%. Encapçalem la llista de xifra absoluta i som segons en la de % del PIB, en el grup de País Valencia ( 16% i 16.364 e.), Ses Illes ( 15,2 i 4.023 ), Castella la Manxa ( 15,1 i 5.326). Galícia: 10,6 i 5.809. Amb 8 i 2.624 l'Aragó. Andalucia: 7,9 i 11.384. Madrid: 6,6 i 12.582. El País Basc és el menys endeutat en relació al PIB propi (6,2) amb 4.105, però el que l'ha incrementat més en el darrer any: 144%.
Les empreses públiques de Catalunya deuen 7.752 e. (3,9 del propi PIB); el 46 % del conjunt autonòmic estatal.
Obama pacta amb l'oposició prorrogar per dos anys les rabaixes fiscals de l'era Busch (- 544.300 milions de dolars;mitjana de 3 mil dòlars per família), retallar el finançament de les pensions en impostos als sous ( - 112 mil milions) a canvi d'extendre 13 mesos l'ajut d'emergència a 2 milions aturats (+ 57 mil milions). Augmentaran els impostos de succesions (+ 68 mil milions d'euros).
L'epistemòleg Jorge Wagensberg assaja la identitat del Barça del Pep Guardiola:
"A qualsevol col·lectiu, com el blaugrana, coexisteixen dues identitats distintes: la individual i la col·lectiva. En el fons es tarcta d'una profunda qüestió de la psicologia, l'etologia i la sociologia: assolir l'harmonia entre les identitats individuals i (cadascuna la seva) i una identitat col·lectiva (una comuna per a tots). és tan tràgic que la identitat col·lectiva sigui dèbil per defecte de cohesió entre individus ( cas en el qual l'individu es diu asocial i va perdut i indefens per la incertesa) com tràgic és que la identitat col·lectiva xafi la identitat individual per una excessiva cohesió social que l'individu no por suportar. La qüestió és delicadíssima per una raó: només existeix una situació d'harmonia entre infinites que no en són. Localitzar i tenir cura és punt fràgil i màgic, crucial per a la convivència de jugadors dins d'un equip. Aquesta qüestió podria dir-se'n la de la sobreconvivència. És la qüestió fonamental en un superorganisme d'organismes. Brillants jugadors com Ronaldinho, Eto'o i Ibrahimovic no van assimilar del tot aquest bé aquest detall essencial. La història de la humanitat també es comprèn en aquesta clau: individus anul·lats per col·lectius massa rígids o desorientats per col·lectius massa fluixos. La bona harmonia entre els individus i els seus col·lectius en la sobreconvivència política està en algun punt fràgil i delicat entre l'anarquia i el totalitarisme.
Com assoleix aquest Barça la seva harmonia entre la identitat de cada jugador i la identitat de l'equip? Això s'obté ¡amb un líder! Un líder no és qui redueix les hores de conversa o qui parla abans d'escoltar. No és qui té habilitat per dosificar el premi i el càstig. No és qui malbarata lleialtat que ningú no li exigeix (cap amunt) i que exigeix lleialtat que ningú no dóna per sí mateix (cap avall). Un líder no és qui espanta ( preferentment cap avall) i qui adula (preferentment cap amunt). No és qui amaga i raciona informació privilegiada. Un líder n'és segons la seva saviesa. Un líder és qui assoleix que les persones actuïn amb la convicció del que han comprès. Un líder, és, senzillament, de qui s'aprèn, Qui és un líder? Per exemple, Pep Guardiola.
Del gran cronista de ciclisme del País Carlos Arriba: "El sistema de dopatge organitzat en tots els seus extrems conforma un sistema de funcionament del segle passat dins una societat del segle XX que ha canviat la seva mirada, per saturació de novetats tecnològiques, que ha perdut la seva fascinació per la part científico-tècnica del rendiment i dóna més valor a la història de vida, a l'emoció del gest esportiu".
La caiguda de la pressió fiscal entre 2007 i 2009 és a Espanya la més dràstica entre els paísos avançats: - 6,6 punts percentuals sobre el PIB: del 37,3% al 30,7 ; per 33,3 el 2008. A Alemanya ha pujat 1 punt situant-se al 37% del PIB de pressió fiscal mantingut del 2008. A França, - 1,6 per un 41,9. A Itàlia, es manté entorn del 43,5, pujant 0,1.
L'explicació de la devallada rècord (seguida per Islàndia / - 6,5; Xile / - 5,8 , Israel / -4,9) cal buscar-la en l'esclat de la bombolla immobiliària i els retalls d'ingressos (400 e. de deducció de l'IRPF, baixa de l'impsot de societats a les pymes i devolucions a l'Iva); alhora, el pla d'estímul neokeynesià ( a un país) de l'economia fou el més ambiciós de la UE, amb el 2,3% del PIB.
Joschka Fischer, exlíder dels Verds ministre d'Exterior alemany 1998-2005: " L'eurozona reclama una mena de Schmidt/Giscard 2.0. Merkel haurà d'explicar als alemanys la veritat incòmoda que el preu de tenir l'euro és inevitablement una transferència i una unió econòmica, i el Sarkozy haurà de deixar ben clar als francesos el preu d'una vertadera unió econòmica i de l'estabilitat. El risc polític per a ambdós no serà petit, però l'alternativa - el fracàs de l'euro - els és inacceptable. Perdre aquesta iniciativa històrica, en comparació amb una maniobra tàctica pussil·lànime, augmentaria substancialment les possibilitats dels polítics de ser reelegits més endavant".
X.Vidal Folch exposa les receptes per a trencar la paràlisi de liquiditat i evitar la debacle de l'euro:
"Unes farceixen el Fons de rescat (triennal). És gegantí (750 mil milions d'e) però ha de crèixer més per atemorir els jugadors (ha de mantenir la seva alta qualificació AAA, pel que garanteix el que avala, al 120%). Ho suggerí amb encert el falcó del Bundesbang, Axel Weber; oferí fins a duplicar-lo als 1,5 bilions el director gerent del FMI, Dominique Strauss-Kahn. Altres, com Espanya o la presidència belga, siggereixen que el fons sigui preventiu, comprant bonus de països sofridors o els bestregui préstecs a curt termini, alliberant així e lBCE d'aquestes feines, poc ortodoxes.
"Una altra recepta és que el BCE multipliqui les compres de bonus, ja augemntades per Jean-Claude Trichet els pitjors dies (2.667 milions la setmana passada, un 37,5% més que l'anterior). Fet meritri donat l'entorn taliban; però mínim (un 10% més/menys) comparat amb la liquiditat que injecta la Reserva Federal d'EEUU.
"La tercera és emetre bonus europeus. Pot fer-ho el Fons de rescat o el BEd'Inversions, com proposa el professor delorsià Stuart Holland. El BEI ha quadruplicat els préstecs fins els 80 mil milions; podria fins i tot duplicar-los fins a assolir un Pla Marshall.
"Tot depèn de la voluntat / velocitat política"
La primera de les receptés sí que és acordada pel Consell de caps d'Estat del 16 de desembre: des de juny de 2013 funcionarà un Fons de rescat permanent (Mecanisme Europeu d'Estabilitat) que suposa afegir un paràgraf a l'art.136 del Tractat de Lisboa. Substituirà l'actual, temporal, format per tres components que sumen 750 mil milions: : els socis de l'eurozona aporten 440 mil milions per al Fons Europeu de Facilitat Financera (del qual s'ha gastat el 4%) + 250 compromesos pel FMI + 60 mil de la Comissió.
El BCE amplia capital duplicant-lo (de 5.760 a 10.760 milions d'euros) per a comprar bonus de països vulnerables (Grècia, Irlanda)
Sòcrates i Berlusconi sols en la defensa d'emissió d'eurobonus..., proposta estrella del PSE presidit per Poul Nyrup Rasmussen. ZP se n'absté per evitar qualsevol gest que fes entendre que Espanya aniria després de Grècia i Irlanda. Reforma de pensions i reestructurtació de les caixes com a compromisos espanyols de consolidació fiscal per enfortir l'euro envers els atacs especulatius.
Enric Juliana: "En plena debacle als sondejos, el Govern s'ha vist obligat a oferir noves garanties de pagament als mercats i al Directori Europeu (ens que no està a l'organigrama, però que existeix: és la relació de forces resultant del predomini alemany i la seva actual influència sobre França, el Benelux i el districte industrial del nord d'Itàlia). S'han eliminat els ajuts als parats sense assegurança, es posaran a lavenda les dues joies de la logística espanyola: l'explotació dels aeroports de Narajas i el Prat, i el retall de les pensions del futur - la principal exigència alemanya el maig passat - s'aprovarà abans de les autonòmiques i municipals. El primer triemstre de 2011 serà d'una gran cruesa. En tan atziaca cincumstància, el cinisme social i la imperícia dels controladors aeris ha posat en mans del PSOE la bandera de l'ordre públic".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.