L'analista financer i catedràtic de l'Autónoma de Madrid Emilio Ontiveros a "Europa al pie de los mercados":
" La singularitat d'aquesta crisi no deriva únicament de l'efecte contagi que des de finals dels 80's està present a totes les crisis de la generació desreguladora i d'intensa integració financera, sinó de la coexistència amb un mercados distantes del ideal. Les hipòtesi d'eficiència que formulà Eugen Fama, les que atribueixen capacitat de processament d'informació considerada rellevant ha quedat tan seriosament qüestionada en aqueata crisi com el propi capteniment racional dels seus operadors.
"I davant mercats que no compleixen aquesta idealitzada funció d'ajustament automàtic, que falla, en defintiva, les autoritats han d'intervenir. En aquest aspecte el contrast entre EEUU i la zona euro són tan evidents com en les *compensacions a l'ensulsíada de la demanda agregada (preocupant-se només en la reducció del dèficit i el deute públics)* i en l'accés al finançament de les empreses: les errades de mercat no mereixen el mateix activisme de les autoritats.
"Les conseqüències de la inacció, o directament de la mala gestió de la crisi, poden esdevenir molt severes: poden malbaratar dècades d'enfortiment de la dinàmica de la integracióeuropea. Europa no ha funcionat en aquesta primera gran crisi de la zona monetària comú. La crisi aquí és una crisi on la seva dimensió política és rellevant. Els operadors al mercats cotitzen i aprofiten la confusió, la incapacitat per a resoldre amb la mateixa disposició i unitat de criteri que implementa l'economia d'EEUU: els atacs al deute sobirà de l'eurozona no s'assenten el riscos immediats d'insolvència. Els problemes suscitats per les falsedats en la comptabilitat grega o els derivats de l'excepocional i unilateral garantia del Govenr irlandès a un sistema bancari manifestament danyat no són generalitzables.
"Impedir que els mercats de bonus siguin atacant els Governs de l'eurozona, posant en perill el benestar dels ciutadans, és la primera exigència. En una perspectiva de mitjà termini és del toto punt raonable adoptar ja decisions que assenyalin les intensions de reducció d'aquesta assimetria ente una unió monetària completa i una unió econòmica boi buida. Completar la unió econòmica significa significa avui avançar en la federalització fiscal. La renovada proposta d'emissió de bonus europeus del president de l'Eurogrup ( el luxemburgués Jean-Claude Junker) és bàsicament correcta. Cal disposar d'aproximacions comunes que impedeixin les topades intraeuropees fins ara exhibides i comprenguin situacions sistèmiques, no individuals.
"No és fàcil liquidar la integració monetària d'Europa, però pot derivar-se en llur fragmentació si persisteix aquesta pedagogia germànica de "la letra con sangre entra" i la alimentación de la incertidumbre política. Amb més raó si considerem que les economies a les que vols aplicar-se, com a l'espanyola, no tenen unes finances públiques massa distants dels compromisos europeus com la pròpia Alemanya.
"Si a la sincronia de *polítiques procícliques* per tots els països afegim l'absència de protecció als mercats del deute públic, el resultat no serà pecisament la millora de les condicions de vida a l'eurozona, incloses França i Alemanya".
El dimarts 21 de desembre, primer tren de mercaderies del port BCN fins a Lió, amb les vies d'ample europeu i passant pel túnel de Le Perthus (Figueres-Perpinyà). Reduexin sis hores de t3emsp, guanyen 300 tones de càrrega i de llargària del convoi (ara de 750 metres). Quatre trens setmanals connectaran BCN-Lió-Milà. S'hi ha invertit 387 milions d'euros.
Joan Majó proposa tres reformes que plantin cara als tres perills per a garantir l'Estat del Benestar:
"El primer perill és de caràcter conceptual. No és possible d'interpretar l'Estat del benestar entenent que el nostre benestar personal sigui proporcionat per l'Estat. El benestar de cadascú depèn que l'Estat asseguri a tots els mateixos drets i les mateixes oportunitats ( sobretot en educació), però el benestar que cadascú assoleixi dependrà en gran part del seu esforç i del seu encert. L'Estat ha d'assegurar que quan fallin un o altre, s'escaigui una xarxa de seguretat que impedeixi caure en siutacions de total desprotecció i pobresa. Això vol dir que, malgrat l'Estat del Benestar sigui finançat entre tots, les seves prestacions i serveis no tenen perquè tenir caràcter universal: poden estar modulats en funció de la distintes possibilitats econòmiques de cadascú. Les dificultats de finançament no harien de fer baixar les prestacions, sinó produir una restricció de l'extensió al seu dret per a un part de la població que ja gaudeix de benestar...¿És lògic que les famílies d'alts nivells de rendes tinguen dret a la gratuïtat dels productes farmacèutics només per haver arribat a una certa edat? ¿És lògic que les famílies amb ingressos alts tinguin subvencionats el 80% de les despeses universitàries dels seus fills? És lògic si tenim recursos suficients, però no sempre.
El segon perill és d'abús. Són ben conegudes les situacions de frau clar. Persones que compaginen el subsidi per desocupació amb el traball submergit. Persones que, amb la complicitat de l'empresari, simulen un comiat improcedent quan es tracta d'una sortida del tot voluntària. Persones que, amb la complicitat del metge, practiquen l'absentisme laboral pagat. Persones que s'arriben, i avegades col·lapsen, els serveis d'urgències sanitàries sense necessitat real. Formen part de la "normalitat" però cal desterrar-les ja que inestabilitzen el sistema.
El tercer és de caràcter quasi matemàtic. Els últims 20 anys hem assolit situar el nostre Estat del Benestar al nivell de la UE. Mentre, alhora, hem anat reduint quan no suprimint, alguns impostos (patrimoni, sucessions, rendes de capital...). Per altre part, hem fet molt poc per assolir reduir de forma important el frau fiscal. Defraudar també forma part de la "normalitat". Per tot plegat, per bé que hem millorat els serveis fins a la mitjana europea, seguim quasi 10 punts per sota de la mitjana europea de pressió fiscal. Ja es comprèn que així no surten els comptes. Aquest "miracle" s'ha esdevingut mercès les transferències fons de l aUE i als ingressos fiscals extraordianris derivats de la bombolla immobiliària on hem viscut. Tant una cosa com l'altra s'ha acabat. N'urgeix la revisió comptable a la vista de les noves realitats. Cal assegurar l'Estat del benestar per la via de la reforma fiscal".
Francesc-Marc Álvaro: " En política, les idees que mouen un projecte estan soldades a la personaliat de qui les dirigeix ,els interpreta i les converteix en decisions. Per la qual cosa és absurd de plantejar una discusió sobre els camins a seguir per PSC i ERC al marge la discusió sobre el perfil dels qui els han d'encapçalar. El lideratge no és la cirereta que corona un projecte polític escrit al marge del seu principal valedor, sinó un suma de voluntat, visió i conceptes".
Miguel Ángel Aguilar: " Per una vegada tots en treva, desplaçant-se a velocitats properes al 300 km/h. Allò (el pimer viatge e nAVE Madrid-València) podia donar la impressió que era un país on tots sumàvem en la direcció convenient per a resoldre els problemes i guanyar un horitzó de sortida de la crisi. Exactament el contrari del que veiem cada dia quan el Govern sembla encantat de tenir davant la pitjor de les oposicions possibles, convençut que aquest capteniment li retornarà el vot alienat pels seus errors, i quan l'oposició juga al quant pitjor, millor. Com si l'empitjorament de totes les nostres constants vitals i de la nostra estima exterior accelerés el relleu i els garantís l'accés a la Moncloa"
" La singularitat d'aquesta crisi no deriva únicament de l'efecte contagi que des de finals dels 80's està present a totes les crisis de la generació desreguladora i d'intensa integració financera, sinó de la coexistència amb un mercados distantes del ideal. Les hipòtesi d'eficiència que formulà Eugen Fama, les que atribueixen capacitat de processament d'informació considerada rellevant ha quedat tan seriosament qüestionada en aqueata crisi com el propi capteniment racional dels seus operadors.
"I davant mercats que no compleixen aquesta idealitzada funció d'ajustament automàtic, que falla, en defintiva, les autoritats han d'intervenir. En aquest aspecte el contrast entre EEUU i la zona euro són tan evidents com en les *compensacions a l'ensulsíada de la demanda agregada (preocupant-se només en la reducció del dèficit i el deute públics)* i en l'accés al finançament de les empreses: les errades de mercat no mereixen el mateix activisme de les autoritats.
"Les conseqüències de la inacció, o directament de la mala gestió de la crisi, poden esdevenir molt severes: poden malbaratar dècades d'enfortiment de la dinàmica de la integracióeuropea. Europa no ha funcionat en aquesta primera gran crisi de la zona monetària comú. La crisi aquí és una crisi on la seva dimensió política és rellevant. Els operadors al mercats cotitzen i aprofiten la confusió, la incapacitat per a resoldre amb la mateixa disposició i unitat de criteri que implementa l'economia d'EEUU: els atacs al deute sobirà de l'eurozona no s'assenten el riscos immediats d'insolvència. Els problemes suscitats per les falsedats en la comptabilitat grega o els derivats de l'excepocional i unilateral garantia del Govenr irlandès a un sistema bancari manifestament danyat no són generalitzables.
"Impedir que els mercats de bonus siguin atacant els Governs de l'eurozona, posant en perill el benestar dels ciutadans, és la primera exigència. En una perspectiva de mitjà termini és del toto punt raonable adoptar ja decisions que assenyalin les intensions de reducció d'aquesta assimetria ente una unió monetària completa i una unió econòmica boi buida. Completar la unió econòmica significa significa avui avançar en la federalització fiscal. La renovada proposta d'emissió de bonus europeus del president de l'Eurogrup ( el luxemburgués Jean-Claude Junker) és bàsicament correcta. Cal disposar d'aproximacions comunes que impedeixin les topades intraeuropees fins ara exhibides i comprenguin situacions sistèmiques, no individuals.
"No és fàcil liquidar la integració monetària d'Europa, però pot derivar-se en llur fragmentació si persisteix aquesta pedagogia germànica de "la letra con sangre entra" i la alimentación de la incertidumbre política. Amb més raó si considerem que les economies a les que vols aplicar-se, com a l'espanyola, no tenen unes finances públiques massa distants dels compromisos europeus com la pròpia Alemanya.
"Si a la sincronia de *polítiques procícliques* per tots els països afegim l'absència de protecció als mercats del deute públic, el resultat no serà pecisament la millora de les condicions de vida a l'eurozona, incloses França i Alemanya".
El dimarts 21 de desembre, primer tren de mercaderies del port BCN fins a Lió, amb les vies d'ample europeu i passant pel túnel de Le Perthus (Figueres-Perpinyà). Reduexin sis hores de t3emsp, guanyen 300 tones de càrrega i de llargària del convoi (ara de 750 metres). Quatre trens setmanals connectaran BCN-Lió-Milà. S'hi ha invertit 387 milions d'euros.
Joan Majó proposa tres reformes que plantin cara als tres perills per a garantir l'Estat del Benestar:
"El primer perill és de caràcter conceptual. No és possible d'interpretar l'Estat del benestar entenent que el nostre benestar personal sigui proporcionat per l'Estat. El benestar de cadascú depèn que l'Estat asseguri a tots els mateixos drets i les mateixes oportunitats ( sobretot en educació), però el benestar que cadascú assoleixi dependrà en gran part del seu esforç i del seu encert. L'Estat ha d'assegurar que quan fallin un o altre, s'escaigui una xarxa de seguretat que impedeixi caure en siutacions de total desprotecció i pobresa. Això vol dir que, malgrat l'Estat del Benestar sigui finançat entre tots, les seves prestacions i serveis no tenen perquè tenir caràcter universal: poden estar modulats en funció de la distintes possibilitats econòmiques de cadascú. Les dificultats de finançament no harien de fer baixar les prestacions, sinó produir una restricció de l'extensió al seu dret per a un part de la població que ja gaudeix de benestar...¿És lògic que les famílies d'alts nivells de rendes tinguen dret a la gratuïtat dels productes farmacèutics només per haver arribat a una certa edat? ¿És lògic que les famílies amb ingressos alts tinguin subvencionats el 80% de les despeses universitàries dels seus fills? És lògic si tenim recursos suficients, però no sempre.
El segon perill és d'abús. Són ben conegudes les situacions de frau clar. Persones que compaginen el subsidi per desocupació amb el traball submergit. Persones que, amb la complicitat de l'empresari, simulen un comiat improcedent quan es tracta d'una sortida del tot voluntària. Persones que, amb la complicitat del metge, practiquen l'absentisme laboral pagat. Persones que s'arriben, i avegades col·lapsen, els serveis d'urgències sanitàries sense necessitat real. Formen part de la "normalitat" però cal desterrar-les ja que inestabilitzen el sistema.
El tercer és de caràcter quasi matemàtic. Els últims 20 anys hem assolit situar el nostre Estat del Benestar al nivell de la UE. Mentre, alhora, hem anat reduint quan no suprimint, alguns impostos (patrimoni, sucessions, rendes de capital...). Per altre part, hem fet molt poc per assolir reduir de forma important el frau fiscal. Defraudar també forma part de la "normalitat". Per tot plegat, per bé que hem millorat els serveis fins a la mitjana europea, seguim quasi 10 punts per sota de la mitjana europea de pressió fiscal. Ja es comprèn que així no surten els comptes. Aquest "miracle" s'ha esdevingut mercès les transferències fons de l aUE i als ingressos fiscals extraordianris derivats de la bombolla immobiliària on hem viscut. Tant una cosa com l'altra s'ha acabat. N'urgeix la revisió comptable a la vista de les noves realitats. Cal assegurar l'Estat del benestar per la via de la reforma fiscal".
Francesc-Marc Álvaro: " En política, les idees que mouen un projecte estan soldades a la personaliat de qui les dirigeix ,els interpreta i les converteix en decisions. Per la qual cosa és absurd de plantejar una discusió sobre els camins a seguir per PSC i ERC al marge la discusió sobre el perfil dels qui els han d'encapçalar. El lideratge no és la cirereta que corona un projecte polític escrit al marge del seu principal valedor, sinó un suma de voluntat, visió i conceptes".
Miguel Ángel Aguilar: " Per una vegada tots en treva, desplaçant-se a velocitats properes al 300 km/h. Allò (el pimer viatge e nAVE Madrid-València) podia donar la impressió que era un país on tots sumàvem en la direcció convenient per a resoldre els problemes i guanyar un horitzó de sortida de la crisi. Exactament el contrari del que veiem cada dia quan el Govern sembla encantat de tenir davant la pitjor de les oposicions possibles, convençut que aquest capteniment li retornarà el vot alienat pels seus errors, i quan l'oposició juga al quant pitjor, millor. Com si l'empitjorament de totes les nostres constants vitals i de la nostra estima exterior accelerés el relleu i els garantís l'accés a la Moncloa"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.