El nostre condol al cap de colla Arturo i a tot el seu entorn familiar en la mort del seu pare, el psicòleg professor universitari de la URV Juan Carlos Palavecino, de 73 anys, el mateix dia de Nadal.
En directe pel canal 24 hores hem pogut sentir com la representant d'Izquierda Unida a la Comissió Antitransfuguisme anunciava que passava a la Comissió d'Experts Jano Francino que amb el seu vot i gestions decisives féu alcalde J. M. Pérez. Sembla que finalment serà el número 2 d'Ideal, un cop el PSC ja no és marca guanyadora per a les seves ambicions.
En directe pel canal 24 hores hem pogut sentir com la representant d'Izquierda Unida a la Comissió Antitransfuguisme anunciava que passava a la Comissió d'Experts Jano Francino que amb el seu vot i gestions decisives féu alcalde J. M. Pérez. Sembla que finalment serà el número 2 d'Ideal, un cop el PSC ja no és marca guanyadora per a les seves ambicions.
Excel·lents formes de traspàs de poder: Montilla posa la medalla d'or de president a Mas (Maragall no la rebé de Pujol) i el president de la Generalitat acompanya Montilla fins al seu cotxe.
Al País setmanal Especial 2010 Lluís Bassets ens explica el panorama europeu amb aquestes anàlisis:
"No ens van millor les coses. No tenim el Tea Party, aquest moviment populista que encén els instints conservadors i religiosos de l'Amèrica profunda, contra els impostos, contra la intervenció de l'Estat i contra els immigrants. Però tenim coses semblants o pitjors. El principal símptoma de la decadència occidental, manifestat en forma d'angoixa política, el proporciona aquesta ebullició de partits xenòfobs que triomfen a les urnes, condicionen governs i marquen agendes polítiques amb l'espantall de la immigració islàmica, convertida en amenaça existencial i en competència deslleial per als seus treballadors.
El poder està també canviant de forma a Europa, on l'obligada reforma de l'Estat del benestar i els retalls dràstics imposats per la crisi estan destroçant el que queda de la socialdemocràcia. Les vagues i els enrenous socials i estudiantils que han començat aquest anys en tot el continent semblen només el preàmbul del que succeirà quan la poda social sigui encara més dura. Fàcilment la crisi dels deutes sobirans i de l'euro desemboca en crisis socials i després polítiques.
Aquestes guspires salten precisament l'any en què la UE havia de sentir-se més còmode amb les seves estrenades noves regles de joc. Aquest 2010 n'és el primer del Tractat de Lisboa, que entrà en vigor el desembre de 2009, necessitant tota una dècada de gestació. Tenim tractat per a molts anys, tal vegada dècades, sense noves i tedioses reformes, com les escaigudes els darrers 20 anys, es deien molts dirigents. Però l'estrena no podia arribar en moment més atziac, en plenes dificultats per a la moneda única europea, que posa en evidència la modèstia del tractat pel que fa a coordinació de política econòmica i monetària.
L'euro que entrà en circulació el gener de 2001 i ara complirà deu anys, travessà feliçment la dècada sencera sense problemes fins a entrebancar-se amb aquesta crisi econòmica i financera. Ara al pànic per l'euro s'fageix el cansament reformador, dificultant de bell nou la resolució d'una crisi que exigirà de canviar els tractats per a donar a Europa el govern econòmic i la coordinació de polítiques fiscals i pressupostàries imprescindibles per a salvar la unió monetària.
Únic consol: vorejant l'abisme i amb un euroescepticisme rampant fins i tot als països fins ara més europeistes, aquest any de crisis i de pessimisme europeu s'ha fet moltes més passes per a la governança econòmica i monetària europea que als deu anys de vida plàcida de la moneda única. Per obligàció, no per gust o vocació europeista. Si aquesta crisi no ens mata, fins i tot pot engreixar-nos. Però caldrà saber aprofitar-la. Xina, que ho sap, és qui de debò ho està fent".
Joaquín Estefania a Miedo y mercados ens exposa aquesta lúcida, crua i inquietant lliçó de balanç de balanços de 2010:
" En aquest any s'ha escaigut una desavinença fonamental entre els principals països del món sobre quina és la política econòmica necessària per a sortir de la crisi. Si primer cal establitzar els comptes públics per a tornar al camí del creixement o sí cal crèixer abans que ajustar. Mentre, els ciutadans s'instal·len a una mena d'economia de la por: la por a les dificultats durant molt de temps, a que en surtim empobrits i a que els fills ens vagi pitjor que els pares. Aquestes són 10 tendències:
1. Durant 2010, la Gran Recessió entrà al seu quart any de durada. Arrancà l'estiu de 2007 amb l'esclat de la bombolla immobiliària a EEUU a través de les hipoteques d'alt risc (subprime); continuà el 2008 amb les grans dificultats del sistema financer mundial; es contagià el 2009 a l'economia real en foram d'atur i empobriment de les classes mitjanes, i es multiplicà en l'exercici que ara acaba, afectant els estats que van posar diners per a superar la caiguda de la indústria, dels bancs i de l'economia dels ciutadans.
2. Cap d'aquelles patologies s'han arrenjat, però ara el concepte negatiu per excel·lència és el d'endeutament. I malgrat que els deutes són superiors al sector privat que al públic, 2010 ha sigut l'any on han reventat els deutes sobirans i els dèficits pressupostaris dels distints països del món.
3. Aquesta paradoxa ha sigut lamentada per alguns dels homes públics que han de soportar-la. L'expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, declarà: "Ara els mercats adverteixen que si no redueixes el dèficit et van a atacar. Però com que les polítiques de reducció del dèficit provoquen una caiguda del creixement, llavors et diuen: T'atacarem per no crèixer el suficient". El president ZP digué melancòlic: "Creiem que aniríem a reformar els mercats i són ells els qui ens estan reformant a nosaltres".
4. Aquesta confluència de factors negatius (en la construcció de vivendes, a les finances de els empreses, en la liquiditat de les entitats financeres, als preus i escassedat de les matèries primes i del petroli, els llocs de treball i a les rendes disponibles de les persones, en la mortaldat de centenars de miliuers de societats, etc) ha configurat un món diferent, caracteritzat per l’escassetat, pels dubtes respecte el futur. Un món estancat on prima tot el relacionat amb l'austeritat, convertida en una forma de vida.
5. En les primeres fases de la Gran Recessió semblava que haver-se assolit un sentit comú compartit per tots; per a sortir de les dificultats calia sanejar el sistema financer, qualificat com el rec sanguini de l'economia, i a continuació, substituir l'acció de la inversió privada, que estava anèmica i dimitida, pel diner públic com a única metodologia possible per a sostenir el consum, la feina i l'activitat. S'insistí més en la primera etapa que en la segona, amb el que suposà de desigualtat en el repartiment de la crisi. Per exemple entre 2008 i setembre de 2010, els països europeus van posar a disposició dels establiments bancaris ajuts d'Estat per valor de 4,5 milions d'e. (un 38% del PIB europeu) en garanties, nacionalitzacions, compres d'actius i injeccions de liquiditat; als EEUU, les entitats financeres van rebre l'equivalent a 2,5 bilions d'e. entre finals de 2007 i juliol de 2010, en el marc de sis programes creats per a tal finalitat per la Reserva Federal. Malgrat això, el problema no s'ha resolt, i el FMI, a la seva assemblea de tardor de 2010, qualificà el sistema financer com el taló d'Aquil·les de la recuperació. José Viñals, la seva màxima autoritat en aquest sector, digué que havia augmentat la possibilitat que es produís un coincidència nefasta entre la contracció del crèdit a les empreses i a les famílies, la desacceleració del creixement econòmic i el debilitament dels balanços de les entitats financeres.
6. Tants ajuts públics, els més importants als bancs i altres molt més modestes per a polítiques d'estímul a l'economia real, cal pagar-les. Trencaven l'ortodoxia de la política tradicional dels equilibris macroeconòmics i significaven la translació del deute a les generacions futures. Llavors s'esdevingué una desavinença en aquest sentit comú de la nostra època: uns països, fonamentalment els europeus liderats per Alemanya, es van espantar davant la magnitud del deute creat i entengueren que havien de canviar d'èmfasi: havia arribat l'hora de tornar a sirgar i estabilitzar les economies com a condició necessària per tornar al camí del creixement, altres països, com EEUU, Japó i els principals emergents, van creure que el camí era un altre: primer calia assegurar el creixement, i una vegada assolit, estabilitzar les finances públiques. En aquests termes es manifestà el debat dins el club del G-20, que en les seves dues reunions a Toronto i Seül es dividí: estabilitzar per crèixer o crèixer per estabilitzar. Els resultats al curt termini dóna més raó a uns que als altres: el 2010 s'ha rescabalat de la bancarrota països con Grècia o Irlanda, però el creixement de la UE és notablement inferior al d'EEUU, Japó o els països emergents (Xina, India, Brasil), i a més hem de consignar més de 23 milions d'aturats al cor de la vella Europa. Cal esperar una mic més per a determinar qui tenia la raó en aquesta polèmica.
7. Existeix a més un altre desequilibri: els ajustaments s'escauen a diferent ritme. Segons les normes, els països europeus estan obligats a retornar a l'ortodòxia fiscal - 3% del PIB de dèficit màxim - el 2013 (tret d'Irlanda que, amb un dèficit públic del 32% del seu PIB, hi haurà d'arribar al 2105), el que significarà l'aplicació de fortíssims plans d'austeritat a les seves poblacions. Tant mateix, aquesta rigidesa s'oblida quan es tracta de regular el sistema financer, causant primer de la Gran Recessió, de manera que els seus establiments no tornin a repetir en el futur els mateixos abusos, errors o irregularitats del passat. Per a ells ja gestió del temps és més flexible: sis anys més que els estats, el 2019 els bancs europeus han de complir noves condicions en matèria de capital mínim. Fins el 2011 no aclariran la llistat dels bancs considerats sistèmics, amb capacitat com el fallit Lehman Brothers que les seves dificultatsde generin problemes globals. Tampoc tenim acord per establir un impost als bancs que supleixi el diner públic en cas de fallida, ni una taxa per a les transaccions financeres que financiï els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (reduir la meitat de la pobresa del món el 2015) o les conseqüències del canvi climàtic.
8. Mentre s'ha instal·lat entre els ciutadans del món el que en diem economia de la por: la por a perdre el lloc de treball, a la inseguretat econòmica, a quedar-se enrere en la distribució de la renda i la riquesa cada cop més regressiva, al que ve de fora a competir per la migrada feina i per un Estat del benestar al que s'exigeix més, a que els nostres fills visquin pitjor que nosaltres... i també la por que els nostres representants polítics, lliurement elegits, tinguin escassa capacitat pera resoldre els afers que estan cada cop més en mans del mercat. Avui ens preguntem si sobreviurà la democràcia, tal i com l'entenem ara, envers l'excepcional i permanent poder fàctic al que diem mercats.
9. Davant d'aquest panorama, el to vital del ciutadans és molt baix. Segon l'INE, el 2010 han baixat boi un 3% els ingressos en relació 2009; el 37% de les llars afirmen no tenir capacitat per afrontar despeses extraordinàries, i tres de cada quatre llars manifesten arribar a final de mes amb molta dificultat.
10. S'escau un problema de reducció general del consum per empobriment i de reducció de la renda disponible per l'augment de l'atur (20% de la població activa i més del 40% dels menors de 25 anys) i per la sequera del crèdit malgrat els ajuts als bancs. Sense consum no s'escau creixement. Vivim una sensació d'amargura per la injustícia en el repartiment de les càrregues de la Gran Recessió. El pitjor és que pocs s'atreveixen a vaticinar que a finals del 2011, en un balanç semblant, la situació hagi canviat qualitativament.
Al País setmanal Especial 2010 Lluís Bassets ens explica el panorama europeu amb aquestes anàlisis:
"No ens van millor les coses. No tenim el Tea Party, aquest moviment populista que encén els instints conservadors i religiosos de l'Amèrica profunda, contra els impostos, contra la intervenció de l'Estat i contra els immigrants. Però tenim coses semblants o pitjors. El principal símptoma de la decadència occidental, manifestat en forma d'angoixa política, el proporciona aquesta ebullició de partits xenòfobs que triomfen a les urnes, condicionen governs i marquen agendes polítiques amb l'espantall de la immigració islàmica, convertida en amenaça existencial i en competència deslleial per als seus treballadors.
El poder està també canviant de forma a Europa, on l'obligada reforma de l'Estat del benestar i els retalls dràstics imposats per la crisi estan destroçant el que queda de la socialdemocràcia. Les vagues i els enrenous socials i estudiantils que han començat aquest anys en tot el continent semblen només el preàmbul del que succeirà quan la poda social sigui encara més dura. Fàcilment la crisi dels deutes sobirans i de l'euro desemboca en crisis socials i després polítiques.
Aquestes guspires salten precisament l'any en què la UE havia de sentir-se més còmode amb les seves estrenades noves regles de joc. Aquest 2010 n'és el primer del Tractat de Lisboa, que entrà en vigor el desembre de 2009, necessitant tota una dècada de gestació. Tenim tractat per a molts anys, tal vegada dècades, sense noves i tedioses reformes, com les escaigudes els darrers 20 anys, es deien molts dirigents. Però l'estrena no podia arribar en moment més atziac, en plenes dificultats per a la moneda única europea, que posa en evidència la modèstia del tractat pel que fa a coordinació de política econòmica i monetària.
L'euro que entrà en circulació el gener de 2001 i ara complirà deu anys, travessà feliçment la dècada sencera sense problemes fins a entrebancar-se amb aquesta crisi econòmica i financera. Ara al pànic per l'euro s'fageix el cansament reformador, dificultant de bell nou la resolució d'una crisi que exigirà de canviar els tractats per a donar a Europa el govern econòmic i la coordinació de polítiques fiscals i pressupostàries imprescindibles per a salvar la unió monetària.
Únic consol: vorejant l'abisme i amb un euroescepticisme rampant fins i tot als països fins ara més europeistes, aquest any de crisis i de pessimisme europeu s'ha fet moltes més passes per a la governança econòmica i monetària europea que als deu anys de vida plàcida de la moneda única. Per obligàció, no per gust o vocació europeista. Si aquesta crisi no ens mata, fins i tot pot engreixar-nos. Però caldrà saber aprofitar-la. Xina, que ho sap, és qui de debò ho està fent".
Joaquín Estefania a Miedo y mercados ens exposa aquesta lúcida, crua i inquietant lliçó de balanç de balanços de 2010:
" En aquest any s'ha escaigut una desavinença fonamental entre els principals països del món sobre quina és la política econòmica necessària per a sortir de la crisi. Si primer cal establitzar els comptes públics per a tornar al camí del creixement o sí cal crèixer abans que ajustar. Mentre, els ciutadans s'instal·len a una mena d'economia de la por: la por a les dificultats durant molt de temps, a que en surtim empobrits i a que els fills ens vagi pitjor que els pares. Aquestes són 10 tendències:
1. Durant 2010, la Gran Recessió entrà al seu quart any de durada. Arrancà l'estiu de 2007 amb l'esclat de la bombolla immobiliària a EEUU a través de les hipoteques d'alt risc (subprime); continuà el 2008 amb les grans dificultats del sistema financer mundial; es contagià el 2009 a l'economia real en foram d'atur i empobriment de les classes mitjanes, i es multiplicà en l'exercici que ara acaba, afectant els estats que van posar diners per a superar la caiguda de la indústria, dels bancs i de l'economia dels ciutadans.
2. Cap d'aquelles patologies s'han arrenjat, però ara el concepte negatiu per excel·lència és el d'endeutament. I malgrat que els deutes són superiors al sector privat que al públic, 2010 ha sigut l'any on han reventat els deutes sobirans i els dèficits pressupostaris dels distints països del món.
3. Aquesta paradoxa ha sigut lamentada per alguns dels homes públics que han de soportar-la. L'expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, declarà: "Ara els mercats adverteixen que si no redueixes el dèficit et van a atacar. Però com que les polítiques de reducció del dèficit provoquen una caiguda del creixement, llavors et diuen: T'atacarem per no crèixer el suficient". El president ZP digué melancòlic: "Creiem que aniríem a reformar els mercats i són ells els qui ens estan reformant a nosaltres".
4. Aquesta confluència de factors negatius (en la construcció de vivendes, a les finances de els empreses, en la liquiditat de les entitats financeres, als preus i escassedat de les matèries primes i del petroli, els llocs de treball i a les rendes disponibles de les persones, en la mortaldat de centenars de miliuers de societats, etc) ha configurat un món diferent, caracteritzat per l’escassetat, pels dubtes respecte el futur. Un món estancat on prima tot el relacionat amb l'austeritat, convertida en una forma de vida.
5. En les primeres fases de la Gran Recessió semblava que haver-se assolit un sentit comú compartit per tots; per a sortir de les dificultats calia sanejar el sistema financer, qualificat com el rec sanguini de l'economia, i a continuació, substituir l'acció de la inversió privada, que estava anèmica i dimitida, pel diner públic com a única metodologia possible per a sostenir el consum, la feina i l'activitat. S'insistí més en la primera etapa que en la segona, amb el que suposà de desigualtat en el repartiment de la crisi. Per exemple entre 2008 i setembre de 2010, els països europeus van posar a disposició dels establiments bancaris ajuts d'Estat per valor de 4,5 milions d'e. (un 38% del PIB europeu) en garanties, nacionalitzacions, compres d'actius i injeccions de liquiditat; als EEUU, les entitats financeres van rebre l'equivalent a 2,5 bilions d'e. entre finals de 2007 i juliol de 2010, en el marc de sis programes creats per a tal finalitat per la Reserva Federal. Malgrat això, el problema no s'ha resolt, i el FMI, a la seva assemblea de tardor de 2010, qualificà el sistema financer com el taló d'Aquil·les de la recuperació. José Viñals, la seva màxima autoritat en aquest sector, digué que havia augmentat la possibilitat que es produís un coincidència nefasta entre la contracció del crèdit a les empreses i a les famílies, la desacceleració del creixement econòmic i el debilitament dels balanços de les entitats financeres.
6. Tants ajuts públics, els més importants als bancs i altres molt més modestes per a polítiques d'estímul a l'economia real, cal pagar-les. Trencaven l'ortodoxia de la política tradicional dels equilibris macroeconòmics i significaven la translació del deute a les generacions futures. Llavors s'esdevingué una desavinença en aquest sentit comú de la nostra època: uns països, fonamentalment els europeus liderats per Alemanya, es van espantar davant la magnitud del deute creat i entengueren que havien de canviar d'èmfasi: havia arribat l'hora de tornar a sirgar i estabilitzar les economies com a condició necessària per tornar al camí del creixement, altres països, com EEUU, Japó i els principals emergents, van creure que el camí era un altre: primer calia assegurar el creixement, i una vegada assolit, estabilitzar les finances públiques. En aquests termes es manifestà el debat dins el club del G-20, que en les seves dues reunions a Toronto i Seül es dividí: estabilitzar per crèixer o crèixer per estabilitzar. Els resultats al curt termini dóna més raó a uns que als altres: el 2010 s'ha rescabalat de la bancarrota països con Grècia o Irlanda, però el creixement de la UE és notablement inferior al d'EEUU, Japó o els països emergents (Xina, India, Brasil), i a més hem de consignar més de 23 milions d'aturats al cor de la vella Europa. Cal esperar una mic més per a determinar qui tenia la raó en aquesta polèmica.
7. Existeix a més un altre desequilibri: els ajustaments s'escauen a diferent ritme. Segons les normes, els països europeus estan obligats a retornar a l'ortodòxia fiscal - 3% del PIB de dèficit màxim - el 2013 (tret d'Irlanda que, amb un dèficit públic del 32% del seu PIB, hi haurà d'arribar al 2105), el que significarà l'aplicació de fortíssims plans d'austeritat a les seves poblacions. Tant mateix, aquesta rigidesa s'oblida quan es tracta de regular el sistema financer, causant primer de la Gran Recessió, de manera que els seus establiments no tornin a repetir en el futur els mateixos abusos, errors o irregularitats del passat. Per a ells ja gestió del temps és més flexible: sis anys més que els estats, el 2019 els bancs europeus han de complir noves condicions en matèria de capital mínim. Fins el 2011 no aclariran la llistat dels bancs considerats sistèmics, amb capacitat com el fallit Lehman Brothers que les seves dificultatsde generin problemes globals. Tampoc tenim acord per establir un impost als bancs que supleixi el diner públic en cas de fallida, ni una taxa per a les transaccions financeres que financiï els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (reduir la meitat de la pobresa del món el 2015) o les conseqüències del canvi climàtic.
8. Mentre s'ha instal·lat entre els ciutadans del món el que en diem economia de la por: la por a perdre el lloc de treball, a la inseguretat econòmica, a quedar-se enrere en la distribució de la renda i la riquesa cada cop més regressiva, al que ve de fora a competir per la migrada feina i per un Estat del benestar al que s'exigeix més, a que els nostres fills visquin pitjor que nosaltres... i també la por que els nostres representants polítics, lliurement elegits, tinguin escassa capacitat pera resoldre els afers que estan cada cop més en mans del mercat. Avui ens preguntem si sobreviurà la democràcia, tal i com l'entenem ara, envers l'excepcional i permanent poder fàctic al que diem mercats.
9. Davant d'aquest panorama, el to vital del ciutadans és molt baix. Segon l'INE, el 2010 han baixat boi un 3% els ingressos en relació 2009; el 37% de les llars afirmen no tenir capacitat per afrontar despeses extraordinàries, i tres de cada quatre llars manifesten arribar a final de mes amb molta dificultat.
10. S'escau un problema de reducció general del consum per empobriment i de reducció de la renda disponible per l'augment de l'atur (20% de la població activa i més del 40% dels menors de 25 anys) i per la sequera del crèdit malgrat els ajuts als bancs. Sense consum no s'escau creixement. Vivim una sensació d'amargura per la injustícia en el repartiment de les càrregues de la Gran Recessió. El pitjor és que pocs s'atreveixen a vaticinar que a finals del 2011, en un balanç semblant, la situació hagi canviat qualitativament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.