Per al Ple, del 26 de novembre: preguntes al Govern del grup municipal de PAU
1.- Estat del procés cap a la millora laboral dins l'emissora 107.4 FM de la llicenciada en Periodisme Carla Gómez.
2.- Explicació transparent de la decisió de vetar la publicació d'un article a la Plaça del Pou nº45
3.- Detall complet d'ingressos i despeses durant la darrera FM de sant Martí. Fent-ne constar els actes d'entitats per Conveni i els espectacles amb reserva de partida fruit de l'etapa del regidor de PAU dins el Govern Gené.
4.- Estat del procés cap a la constitució d'una Comissió de Regidors i Jardiners del poble per a millora de rotondes i zones verdes.
5.- Estat de l'arranjament de lloses escantellades i despreses a la plaça Martí Royo. Estat del projecte d'actuació amb ubicació de petit parc infantil.
6.- Inventari d'inversions pendents amb romanent heretat d'altres exercicis i calendari d'execució fins a final de legislatura
Signat: Francesc Blanc Canyelles, regidor electe per PAU.
Altafulla, 20 de novembre de 2010
El preciós 2 a 3 a Banyeres ens fa sumar ja 8 punts al grup 3r de Segona Regional. Una forquilla entre 11 i 7 punts aplega fins a 8 equips cuers (sta. Cruz i la Riera amb 11 punts; Escola Valls, amb 10; amb 8: Banyeres, Masllorenç, st.Jaume dels Domenys i Altafulla; i el Segur, amb 7 punts)
Gran matinal esportiva al Roquissar: cros escolar i futbol sala femení. Diumenge 21 de novembre.
Marc Capdevilla, el segon de boi trenta pilars de cinc (agulles incloses) i sempre parant als troncs dels castells, finalment elegit "Sangre de búfalo" (la faixa vermella) del Sopar del Castellers d'Altafulla en la seva temporada triomfal. Concorregut i ben servit sopar a la sala de la Violeta, amb un conte descriptiu de la temporada llegit per relleus cada membre del pom de dalt / canalla, parlaments de l'actual alcalde (molt sincer), projecció d'un video memorable de contingut i forma, lliurament de la placa d'agraïment municipal als nostres Castellers i emotivíssim discurs del cap de colla. Per deferència exemplar de J.M.Pérez Roigé, el nostre regidor fou l'encarregat de lliurar i glossar la placa que reconeix als Castellers d'Altafulla, haver erigit quatre places de set (sant Antoni, Martí Royo, del Pou, dels Vents).
Un esplèndid pilar de quatre pujat per les escales - amb 120 segons exactes de trajecte - fins al bell mig de la plaça de l'església, pujant tot l'empedrat / costarut carrer del Forn.
L'exposició del Centre d'Estudis al Fòrum "Antonio Gelabert i Casas i Altafulla" aflora esveniments de la vida cultural de 1966 a 1976:
Aquell any s'escaigué el primer Festival de Cançó Catalana - sense programa conservat; a la Violeta; en recordem Miquel Porter. El 16 de juliol de 1967, ja a la plaça de l'església, el segon amb els Tres tambors; Els setze jutges X.Elias, M.Amèlia Pedrerol, Rafael Subirats i Lluís Llach; i Guillem d'Efak. El tercer, el 17 d'agost de 1968, amb Mercè Maduell, Pi de la Serra i Raimon - l'impacte sobre el nostre regidor el féu elaborar un rodó medalló amb la imatge de Crist hippi envoltat de la proclama "Nosaltres no som d'eixe món". El quart i darrer fou el 23 d'agost de 1969 amb Miquel Cors - futur actor, ja mort -, Regina Buïra, Guillem d'Efak i un Lluís Llach que hi estrenà "Irene".
Aquell esplendorós estiu cultural de 1969, el dia 30 d'agost a les 10 de la vetlla, a l'escenari essencial de la plaça de l'església el Grup Escènic del Fòrum d'Altafulla representà La Xoxeta, amb text d'Antoni Gelabert (set escenes encadenades de mímica dialogada); representada per Olga Pijuan, com a Tecleta; Rosaura Prats com a Xoxeta; Vador Gatell, com el pagès Magí, home de la Tecleta; i Víctor Simó, com a Francesc el savi pescador.
L'activitat del Xiloforum acomboiat per Antoni Gelabert abasta des de 1968 a 1973, amb el pròleg de setembre de 1967 del grup d'exlibiristes joves de Baix a Mar: les estiuejants Tarcisi Aragó, Jordi i Santi Beltran, Roger Ferrer (nebot), els fills Eulàlia i Antoni Gelabert; Marta Otero, Mercè Ribas, Conxa Sampere, Josep Solé, Cisco Vidal i J.M.Vizoso. Les Nadales del Xiloforum van aplegar els altafullencs actius Albert Boronat, qui entre 1974 i 1976 n'agafà el relleu de Gelabert i les continuà individualment; Joan Vives, Víctor Simó, Vador Gatell i Nati Ballesté, Pepita Farreras, Amanda Ortega, Rosaura Prats, Rosalia Vives. El 1972 i 1973 incorpora bastant components de la Coral infantil (els quatre germans Blanch Guasch; Joan i Josep Blanch Cañellas; Enric Barceló, Salvador Cascales, Josep Fons, Josep Manel Llorens, Alfons Rovira, J.M.Vidal, Anton Vives, M.Teresa Balaguer, Carme Pons, R.MªRovira (+), Cristina Simó, Carme Torres, Marta Tello, Marta Vives).
Fabià Estapé recorda el seu amic / deixeble Ernest Lluch, el dilluns 22 de novembre a La Vanguardia: "Sin el menor género de duda, la talla que alcanzó Ernest Lluch en vida no podía menos que proyectar una "sombra muny alargada"... Aún así, diez años sin él pesan mucho..., y no sólo a mí"
Joan Majó en vigílies electorals ens recorda els marcs espanyol, europeu i internacional on cal col·locar la realitat i projectes de país:
" Observo amb preocupació la forma excessivament introspectiva i falta de realisme d'algunes opinions polítiques que escolto (...) El benestar dels nostres néts dependrà molt de la nostra feina ben feta. Pèro dependrà tant o més de l'evolució del canvi del iuan i el dòlar amb l'euro, de rebre l'aportació immigratòria imprescindible per a compensar la nostra deriva demogràfica i de l'encert dels polítics europeus en consolidar una unió econòmica basada alhora en la competitivitat i la cohesió i una unió política que permeti que els interessos europeus siguin considerats al món, cosa que mai no assolirem no seguim defensant-nos país a país separadament.
Sigui quin sigui el Govern a Madrid o a BCN, el que hauran de fer per a superar la crisi s'assemblerà molt, pe molt que ara votin en contra de les mesures que després hauran d'adoptar...
Llavors, ¿les eleccions no serveixen? Al contrari! Uns i altres hauran d'aplicar ajustaments, però l'ajust es pot fer afavorint uns o altres interessos, amb unes reformes o altres, carregant els costs a uns i altres. Això dependrà de com es faci i qui ho faci. Això és el que està en joc. Obama estava millorant l'equitat i limitant privilegis d'alguns sectors. Una campanya ben empescada els ha tallat les ales. Per això serveixen les eleccions".
El coordinador de Citizen after the Nation-State? E.Mtez-Herrera, politòleg de la UPF ens fa avinent: " Una àmplia majoria de catalans mostra bona disposició a la solidaritat interterritorial. La gran majoria (67%) manifesta el seu acord amb la idea que cal transferir diners des de zones més pròsperes a les que en són menys per a assegurar que tots tinguem nivells similars de serveis públics. Una majoria encara més gran (74%) considera que el Govern d'Espanya ha d'intervenir per a reduir les diferències entre els seus distints territoris. La generositat dels catalans és equiparable a la dels ciutadans de Viena i molt major que la dels alemanys bavaresos. Per afegitó, com a promig, els catalans estan disposats a incrementar un 10% els impostos que ja paguen si és per a millorar l'atenció a persones necessitades - percentatge compartit amb altres CCAA estudiades.
Una part rellevant de la població catalana ( entorn el 26%) refusa l'esmentada solidaritat interregional. Es tracta del sector que menys s'identifica amb Espanya. Un sector que, malgrat ser minoritari, posseeix una influència desproporcionada: no únicament nodreix la major part de dirigents i quadres mitjans de la política catalana, sinó que està molt més mobilitzat a les urnes, al carrer i al teixit associatiu".
Les balances fiscals de 2005 pel mètode del fluix monetari, en percentatges del PIB estableixen aquests dèficits fiscals: Ses Illes, - 14,2%, Catalunya, - 8,7; País Valencià, - 6,3; Madrid, -5,5; Navarra - 3,2 i Euzkadi - 1,4% del PIB; Múrcia, - 2,1. Que permeten aquesta escala de superàvits de redistribució territorial: Extramadura, 17,8; Astúires, 14,3; Galiuza, 8,2; Castella i Lleó, 7,5%; Cantàbria, 5%; Andalusia, 4,5%; Castella la Mancha, 3,5%; Aragó, 1,8%, Canàries, 1,6% i La Rioja 0,7%
X.Vidal-Folch analitza la crisi irlandesa: " La gran culpa és domèstica, com en fou amb Grècia. La primera crisi irlandesa fou urbanístico / bancària, aquesta segona és banquero / bancària. Però que el Govern de Dublín del sempitern Fianna Fáil no s'excusi. La banca no és un ens aliè. Fou dels seus amics, als qui permeté tot excés (la concentració de riscos en un dotzena de constructores és de jutjat de guàrdia; i per a més inri, se'ls descomptava el cost dels projectes dels impostos a pagar) i ara ja és pròpia: la nacionalització, boi del tot, a l'inici del desatre. Govern-banca: un incest.
Però, també com llavors a Grècia, factors externs l'han agreujat: la proposta alemanya que la banca privada assumeixi part part del cost de la suspensió de pagaments d'un país disparà els cost del deute irlandès; la decisió de la Reserva Federal de destinar 600 mil milions e. en abonaments nord-americans afeblí els del europeus dèbils; la manca de reacció del BCE prefigura un menor creixement de la UE que dóna menys capacitat de pagar deutes; la crítica de l'economista en cap del BCE als estímuls fiscals d'Espanya i Irlanda"
Anton Costas adverteix que els desequilibris exteriors d'EEUU i Espanya no es deuen a un canvi d'hàbits i comportaments productius sinó a un canvi de comportament dels qui han mantingut forts superàvits com Alemanya i Xina.
L'alemany ja es deu només a la seva reconeguda competitivitat, sinó a la política d'austeritat interna que practicada al llarg de l'última dècada ha permès exportar el seu atur a altres països. La reunificació i la por a la vellesa que li ha entrat a la població alemanya ha portat a practicar amb abús la virtut de l'estalvi i l'austeritat al consum. En actuar d'aquesta manera, ha perjudicat els altres. El seu escàs consum no ha empès les nostres exportacions. I els seus estalvis, trets del seu país buscant oportunitats que no trobaven dins la pròpia austeritat, van descarregar un diluvi de capitals sobre Espanya, que serví per a finançar la bombolla immobiliària i distorsionar la nostra estructura productiva cap a la construcció. A més, l'euro fort ha perjudicat la competitvitat dels altres més que la pròpia. En defintiva, Alemanya ha practicat una política mercantilista que ha fet mal severament els veïns. S'ha escaigut un canvi generacional a les elits alemanyes amb conseqüències preocupants per a Europa. És una generació que tracta de germanitzar Europa, no deconstruir un projecte comú, com féu la generació de Helmut Schmidt i Helmut Kohl.
1.- Estat del procés cap a la millora laboral dins l'emissora 107.4 FM de la llicenciada en Periodisme Carla Gómez.
2.- Explicació transparent de la decisió de vetar la publicació d'un article a la Plaça del Pou nº45
3.- Detall complet d'ingressos i despeses durant la darrera FM de sant Martí. Fent-ne constar els actes d'entitats per Conveni i els espectacles amb reserva de partida fruit de l'etapa del regidor de PAU dins el Govern Gené.
4.- Estat del procés cap a la constitució d'una Comissió de Regidors i Jardiners del poble per a millora de rotondes i zones verdes.
5.- Estat de l'arranjament de lloses escantellades i despreses a la plaça Martí Royo. Estat del projecte d'actuació amb ubicació de petit parc infantil.
6.- Inventari d'inversions pendents amb romanent heretat d'altres exercicis i calendari d'execució fins a final de legislatura
Signat: Francesc Blanc Canyelles, regidor electe per PAU.
Altafulla, 20 de novembre de 2010
El preciós 2 a 3 a Banyeres ens fa sumar ja 8 punts al grup 3r de Segona Regional. Una forquilla entre 11 i 7 punts aplega fins a 8 equips cuers (sta. Cruz i la Riera amb 11 punts; Escola Valls, amb 10; amb 8: Banyeres, Masllorenç, st.Jaume dels Domenys i Altafulla; i el Segur, amb 7 punts)
Gran matinal esportiva al Roquissar: cros escolar i futbol sala femení. Diumenge 21 de novembre.
Marc Capdevilla, el segon de boi trenta pilars de cinc (agulles incloses) i sempre parant als troncs dels castells, finalment elegit "Sangre de búfalo" (la faixa vermella) del Sopar del Castellers d'Altafulla en la seva temporada triomfal. Concorregut i ben servit sopar a la sala de la Violeta, amb un conte descriptiu de la temporada llegit per relleus cada membre del pom de dalt / canalla, parlaments de l'actual alcalde (molt sincer), projecció d'un video memorable de contingut i forma, lliurament de la placa d'agraïment municipal als nostres Castellers i emotivíssim discurs del cap de colla. Per deferència exemplar de J.M.Pérez Roigé, el nostre regidor fou l'encarregat de lliurar i glossar la placa que reconeix als Castellers d'Altafulla, haver erigit quatre places de set (sant Antoni, Martí Royo, del Pou, dels Vents).
Un esplèndid pilar de quatre pujat per les escales - amb 120 segons exactes de trajecte - fins al bell mig de la plaça de l'església, pujant tot l'empedrat / costarut carrer del Forn.
L'exposició del Centre d'Estudis al Fòrum "Antonio Gelabert i Casas i Altafulla" aflora esveniments de la vida cultural de 1966 a 1976:
Aquell any s'escaigué el primer Festival de Cançó Catalana - sense programa conservat; a la Violeta; en recordem Miquel Porter. El 16 de juliol de 1967, ja a la plaça de l'església, el segon amb els Tres tambors; Els setze jutges X.Elias, M.Amèlia Pedrerol, Rafael Subirats i Lluís Llach; i Guillem d'Efak. El tercer, el 17 d'agost de 1968, amb Mercè Maduell, Pi de la Serra i Raimon - l'impacte sobre el nostre regidor el féu elaborar un rodó medalló amb la imatge de Crist hippi envoltat de la proclama "Nosaltres no som d'eixe món". El quart i darrer fou el 23 d'agost de 1969 amb Miquel Cors - futur actor, ja mort -, Regina Buïra, Guillem d'Efak i un Lluís Llach que hi estrenà "Irene".
Aquell esplendorós estiu cultural de 1969, el dia 30 d'agost a les 10 de la vetlla, a l'escenari essencial de la plaça de l'església el Grup Escènic del Fòrum d'Altafulla representà La Xoxeta, amb text d'Antoni Gelabert (set escenes encadenades de mímica dialogada); representada per Olga Pijuan, com a Tecleta; Rosaura Prats com a Xoxeta; Vador Gatell, com el pagès Magí, home de la Tecleta; i Víctor Simó, com a Francesc el savi pescador.
L'activitat del Xiloforum acomboiat per Antoni Gelabert abasta des de 1968 a 1973, amb el pròleg de setembre de 1967 del grup d'exlibiristes joves de Baix a Mar: les estiuejants Tarcisi Aragó, Jordi i Santi Beltran, Roger Ferrer (nebot), els fills Eulàlia i Antoni Gelabert; Marta Otero, Mercè Ribas, Conxa Sampere, Josep Solé, Cisco Vidal i J.M.Vizoso. Les Nadales del Xiloforum van aplegar els altafullencs actius Albert Boronat, qui entre 1974 i 1976 n'agafà el relleu de Gelabert i les continuà individualment; Joan Vives, Víctor Simó, Vador Gatell i Nati Ballesté, Pepita Farreras, Amanda Ortega, Rosaura Prats, Rosalia Vives. El 1972 i 1973 incorpora bastant components de la Coral infantil (els quatre germans Blanch Guasch; Joan i Josep Blanch Cañellas; Enric Barceló, Salvador Cascales, Josep Fons, Josep Manel Llorens, Alfons Rovira, J.M.Vidal, Anton Vives, M.Teresa Balaguer, Carme Pons, R.MªRovira (+), Cristina Simó, Carme Torres, Marta Tello, Marta Vives).
Fabià Estapé recorda el seu amic / deixeble Ernest Lluch, el dilluns 22 de novembre a La Vanguardia: "Sin el menor género de duda, la talla que alcanzó Ernest Lluch en vida no podía menos que proyectar una "sombra muny alargada"... Aún así, diez años sin él pesan mucho..., y no sólo a mí"
Joan Majó en vigílies electorals ens recorda els marcs espanyol, europeu i internacional on cal col·locar la realitat i projectes de país:
" Observo amb preocupació la forma excessivament introspectiva i falta de realisme d'algunes opinions polítiques que escolto (...) El benestar dels nostres néts dependrà molt de la nostra feina ben feta. Pèro dependrà tant o més de l'evolució del canvi del iuan i el dòlar amb l'euro, de rebre l'aportació immigratòria imprescindible per a compensar la nostra deriva demogràfica i de l'encert dels polítics europeus en consolidar una unió econòmica basada alhora en la competitivitat i la cohesió i una unió política que permeti que els interessos europeus siguin considerats al món, cosa que mai no assolirem no seguim defensant-nos país a país separadament.
Sigui quin sigui el Govern a Madrid o a BCN, el que hauran de fer per a superar la crisi s'assemblerà molt, pe molt que ara votin en contra de les mesures que després hauran d'adoptar...
Llavors, ¿les eleccions no serveixen? Al contrari! Uns i altres hauran d'aplicar ajustaments, però l'ajust es pot fer afavorint uns o altres interessos, amb unes reformes o altres, carregant els costs a uns i altres. Això dependrà de com es faci i qui ho faci. Això és el que està en joc. Obama estava millorant l'equitat i limitant privilegis d'alguns sectors. Una campanya ben empescada els ha tallat les ales. Per això serveixen les eleccions".
El coordinador de Citizen after the Nation-State? E.Mtez-Herrera, politòleg de la UPF ens fa avinent: " Una àmplia majoria de catalans mostra bona disposició a la solidaritat interterritorial. La gran majoria (67%) manifesta el seu acord amb la idea que cal transferir diners des de zones més pròsperes a les que en són menys per a assegurar que tots tinguem nivells similars de serveis públics. Una majoria encara més gran (74%) considera que el Govern d'Espanya ha d'intervenir per a reduir les diferències entre els seus distints territoris. La generositat dels catalans és equiparable a la dels ciutadans de Viena i molt major que la dels alemanys bavaresos. Per afegitó, com a promig, els catalans estan disposats a incrementar un 10% els impostos que ja paguen si és per a millorar l'atenció a persones necessitades - percentatge compartit amb altres CCAA estudiades.
Una part rellevant de la població catalana ( entorn el 26%) refusa l'esmentada solidaritat interregional. Es tracta del sector que menys s'identifica amb Espanya. Un sector que, malgrat ser minoritari, posseeix una influència desproporcionada: no únicament nodreix la major part de dirigents i quadres mitjans de la política catalana, sinó que està molt més mobilitzat a les urnes, al carrer i al teixit associatiu".
Les balances fiscals de 2005 pel mètode del fluix monetari, en percentatges del PIB estableixen aquests dèficits fiscals: Ses Illes, - 14,2%, Catalunya, - 8,7; País Valencià, - 6,3; Madrid, -5,5; Navarra - 3,2 i Euzkadi - 1,4% del PIB; Múrcia, - 2,1. Que permeten aquesta escala de superàvits de redistribució territorial: Extramadura, 17,8; Astúires, 14,3; Galiuza, 8,2; Castella i Lleó, 7,5%; Cantàbria, 5%; Andalusia, 4,5%; Castella la Mancha, 3,5%; Aragó, 1,8%, Canàries, 1,6% i La Rioja 0,7%
X.Vidal-Folch analitza la crisi irlandesa: " La gran culpa és domèstica, com en fou amb Grècia. La primera crisi irlandesa fou urbanístico / bancària, aquesta segona és banquero / bancària. Però que el Govern de Dublín del sempitern Fianna Fáil no s'excusi. La banca no és un ens aliè. Fou dels seus amics, als qui permeté tot excés (la concentració de riscos en un dotzena de constructores és de jutjat de guàrdia; i per a més inri, se'ls descomptava el cost dels projectes dels impostos a pagar) i ara ja és pròpia: la nacionalització, boi del tot, a l'inici del desatre. Govern-banca: un incest.
Però, també com llavors a Grècia, factors externs l'han agreujat: la proposta alemanya que la banca privada assumeixi part part del cost de la suspensió de pagaments d'un país disparà els cost del deute irlandès; la decisió de la Reserva Federal de destinar 600 mil milions e. en abonaments nord-americans afeblí els del europeus dèbils; la manca de reacció del BCE prefigura un menor creixement de la UE que dóna menys capacitat de pagar deutes; la crítica de l'economista en cap del BCE als estímuls fiscals d'Espanya i Irlanda"
Anton Costas adverteix que els desequilibris exteriors d'EEUU i Espanya no es deuen a un canvi d'hàbits i comportaments productius sinó a un canvi de comportament dels qui han mantingut forts superàvits com Alemanya i Xina.
L'alemany ja es deu només a la seva reconeguda competitivitat, sinó a la política d'austeritat interna que practicada al llarg de l'última dècada ha permès exportar el seu atur a altres països. La reunificació i la por a la vellesa que li ha entrat a la població alemanya ha portat a practicar amb abús la virtut de l'estalvi i l'austeritat al consum. En actuar d'aquesta manera, ha perjudicat els altres. El seu escàs consum no ha empès les nostres exportacions. I els seus estalvis, trets del seu país buscant oportunitats que no trobaven dins la pròpia austeritat, van descarregar un diluvi de capitals sobre Espanya, que serví per a finançar la bombolla immobiliària i distorsionar la nostra estructura productiva cap a la construcció. A més, l'euro fort ha perjudicat la competitvitat dels altres més que la pròpia. En defintiva, Alemanya ha practicat una política mercantilista que ha fet mal severament els veïns. S'ha escaigut un canvi generacional a les elits alemanyes amb conseqüències preocupants per a Europa. És una generació que tracta de germanitzar Europa, no deconstruir un projecte comú, com féu la generació de Helmut Schmidt i Helmut Kohl.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.