Històric 7 de novembre de l'any X: estrenant el 5 de set, els Castellers d'Altafulla descarreguem els tres castells de gamma alta de set i dos pilars de cinc simultanis a la Diada de sant Martí a la plaça del Pou.
Superem els Xicots de Vilafranca i Bordegassos de Vilanova en les tres rondes i pilars.
Tota l'actuació de la colla amfitriona amb castells inèdits a la pròpia plaça: el 3 i 4 de set amb el pilar de cinc al mig, per segon cop a la història de la colla i dins aquesta temprada; el castell estrenat, el 5 de set / la catedraleta situa la colla en una dimensió mai no somiada. També, a tercera ronda, vam tirar la torre de set, desmuntada amb dosos col·locats.
Encara resulta una mena de miratge de meravelles però certament s'escaigué, transmesa en vibrant directe per la nostra ràdio i gravada per TV de Vilafranca. Albert Jansà a peu de plaça entrevistà protagonistes del tronc i del pom de dalt.
La plaça del Pou, convocada pels Castellers d'Altafulla, presenta un magnífic aspecte, finalment amb només la senyera i l'equip de Govern al balcó municipal, però no quan van pujar al balcó tota la canalla en senyal de triomfal fi de temporada.
La gesta dels Castellers d'Altafulla culmina la indiscutible millor temporada de la colla amfitriona de la plaça de gamma extra i de nou, la històrica Plaça del Pou. Factors que ho expliquen: un pilar de cinc consolidadíssim, amb una sòlida / valent canalla; la continuïtat de l'aliança a assajos i actuacions amb els Xiquets de TGN; la incorporació de Pep Garcés / Manyo, un dels millor segons de la història dels Castells, en perfecte entesa amb el cap de colla i veí Arturo Palavecino; i, gran mèrit en una colla de set: unes i uns quarts de mides perfectes.
El gran tenor vilafranquí s'acomiada dels escenaris amb Rosor, acompanyat del seu grup Xaloc: a la Violeta d'Altafulla, en el recital d'havaneres ajornat de l'agost.
Crític, emotiu i intel·ligent pregó de Joan Vives després d'una tronada de luxe i un cercavila amb el seguici folklòric de la Vila. Recorda el redreçament urbanístic i constructiu durant la seva primera etapa de regidor; el contrast entre les imatges del poema de Marià Manent i l'actual Altafulla i llegí el programa de festes de finals del 40 per demostrar l'ambient amb totes les repressions i dirigismes possibles en tots els àmbits de la vida altafullenca. Al pregó també hi era la "bandera nacional" espanyola
La castellera Núria Díaz Llop, formada a Altafulla, neboda d'Isidre Virgili, participa als quatre gammes extres descarregats aquest Tots els Sants pels Castellers de Vilafranca: als pilars / agulla de set dins el quatre i tres de nou folrats, al cinquè pis; la mateixa posició, a la primera torre de nou descarregada de la història!; en l'espadat de vuit sobre manilles al sisè pis.
Increïble, però cert? Fons fiables asseguren que fou el llavors alcalde Gené qui féu anar a la policia municipal perquè denunciés a Interior el concert del Dret de Decidir a Altafulla, que ha portat a un pretés intent de la Generalitat a multar l'organitzador oficial, el jove sobiranista Jordi Molinera. Cal recordar que els seus valedors dins el PSC local - Muntades i Miró - en formen part de la plataforma agitadora de la consulta; on el llavors alcalde Gené acabà votant.
Aquest fet es suma al que protagonitzà dies després de la seva dimissió advertint, en trucada particular a pròpia iniciativa, a l'organitzador / solista flautista del Concerts a la plaça de l'església que el nou Govern presidit per Pérez no li pagaria el catxés dels futurs concerts. Abans havia impedit, unilateralment i sense avís, el lliurament de cartes al pares i alumnes de l'escola de Música convidant-los a tres concerts gratuïts. Cal recordar que era alumne de violencello a l'esmentada escola municipal.
Joan Majó ens fa inventari dels 7 desequilibris més importants que cal corregir per sortir de la crisi econòmica:
1.- Moltes famílies han gastat i invertit molt més que el que han ingressat, com a conseqüència d'una excessiva facilitat d'endeutar-se a un baix intere`s, terminis llarguíssims i innecessàries desgravacions fiscals. Han contribuït, amb l'especulació a inflar imprudentment el sector immobiliari.
2.- Moltes empreses han invertit molt més que els beneficis obtinguts, mitjançant finançament bancari, amb el recurs a l'apalancament per a la compra d'empreses i altres projectes. En alguns sectors ara és impossible retornar els crèdits rebuts.
3.- Moltes institucions financeres han concedit molts més crèdits que dipòsits han captat, i s'han endeutat amb la banca exterior per disposar de liquiditat. Han actuat amb insuficient rigor en valorar les seves operacions d'actius, sobretot les vinculades al sector immobiliari.
4.- Moltes Administracions han emprat ingressos extraordinaris esporàdics (derivats del boom immobiliari) per a oferir serveis que representen una despesa recurrent, desequilibrant-ne futurs pressupostos.
Som el país amb el més gran endeutament per càpita del món. Parlant del país en el seu conjunt - empreses, famílies, bancs, Administracions - no del Govern, que és del qui té un deute públic més baix de la UE.
5.- En molts sectors de l'economia han crescut més el nivell de rendes salarials que la productivitat; combinat amb una inflació diferencial dins la UE, la competitivitat ha baixat contínuament. Els sectors que permeten més productivitat i competitivitat no han guanyat pes al PIB.
6.- Els avenços importants en serveis públics ( educació, sanitat, seguretat social, dependència) han situat globalment el grau del nostre Estat del Benestar a l'alçada de la mitjana europea, mentre que la pressió fiscal segueix per sota de l'existent a la UE (-10 punts percentuals).
7.- S'ha desequilibrat el repartiment de la renda. Durant la bonança, la riquesa global del país molt ha augmentat però acompanyada de més desigualtat. la part de rendes del treball al PIB ha baixat boi 10 punts, els mateixos que han pujat les rendes del capital. Les modificacions fiscals gravant molt més les rendes del treball que les del capital han empitjorat encara més aquest desequilibri.
La sociòloga electoral Belén Barreiro ens tranquil·litza amb l'esment dels 3 obstacles per al triomf del PP a les pròximes generals: un líder que no s'imposa al seu adversari, un equip que pràcticament només se'l veu més capaç en un àmbit canviant com el de l'economia (i immigració) i un partit cada cop més allunyat del centre.
Felipe Gonzàlez responent a J.J.Millàs, sobre el lideratge: "¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza. Y la capacidad de transmitir ese proyecto como un proyecto que enganche a los demás, que comprometa a los de más cambiándoles ese estado de ánimo del que previamente te has hecho cargo. Pero tiene que ser un proyecto que le permita a la gente pensar que, aunque le pidas esfuerzos, ese esfuerzo tiene sentido, y le convence quien se lo pide porque ve que se lo cree.
Hay una crisis de credibilidad. La sociedad se ha complejizado mucho pero el arte de gobernar es algo más que la administración de las cosas. Es la capacidad de hacer de una sociedad plural en las ideas, diversa en los sentimientos de identidad, y contradictoria en los intereses, un proyecto común que interese a todos en mayor o menor medida. Es el arte de gobernar el espacio público que compartimos. Gobernamos la complejidad, pero además gobernamos hipotecados por esa complejidad, sin un proyecto que enganche al conjunto de los ciudadanos.
Antes, con lo de liderazgo se me olvidó decirte una de las características fundamentales y que además se entrena: la fortaleza emocional. La capacidad de mantener la centralidad tant ocuando te va muy bien como cuando te va muy mal. Y repito, se entrena. Creo que tengo bastante entrenamiento para mantener una fortaleza emocional suficiente como para no dejarme arrastrar por el éxito o el fracaso".
Magister Manuel Vicent a la columna del diumenge de Tots Sants al País, amb el record a "Antígona" vindica els morts perdedors de la guerra civil encara no enterrats perquè els retin memòria els seus familiars:
" En España sigue vigent el mito de Antígona. Es todavía nuestra tragedia. Durante setenta años, desde el final de la Guerra Civil, decenas de miles de españoles estan enterrados en cunetas y barrancos. Fueron vencidos, humillados, ejecutados y hacinados en fosas cumunes. Todo el suelo de la patria está fermentado de cadáveres que aún siguen gritando como lo hicieron un segundo antes de recibir una descarga de plomo. Es el mismo grito, son las mismas lágrimas. Antígona sacrificó su vida por dar honrada sepultura a su hermano para que su alma no vagara sobre la tierra en busca de venganza sin encontrar reposo. (...) Más allá de la Guerra Civil y de la politica de uno u otro bando, el que después de treinta años de democracia y de libertad haya decenas de miles de cadáveres en sepulturas innominadas supone la degradación más evidente de una conciencia colectiva. Puede que las almas, cuando abandonan los cuerpos, vayan a formar parte de la energía universal y constituyan el espíritu de la materia o puede que se disuelvan en la nada, pero aquellas que un día animaron los despojos de los vencidos de la Guerra Civil están todavía presentes en la vida política alimentando odios y resentimientos, y también una piedad que viene de la noche de los tiempos. Durante millones de años los cadáveres quedaron a merced de las alimañas sobre la piel de la tierra. Hubo un momento en que un primate se dio cuenta de que eso mismo hacían los buitres con las vísceras de otro, un día lo harían con las propias entrañas y decidió el primer enterramiento sagrado. Es muy cruel que familias españolas deban asimilar todavía las flores para sus muertos a un recuerdo envenenado".
Florentino Felgoso, càtedra de Capital Humà i Feina de Fedes: " Allò més alarmant segueix sent el ridícul percentatge de parats que dediquen el seu temps a la formació, en especial entre els menys qualificats. La taxa de formació no reglada, essencialment l'ocupacional, ha caigut des de l'inici d'aquesta recessió, just quan més necessitats de reciclatge i disponibilitat de temps tenen els nostres parats.
Una altra tendència igual de preocupant és l'augment del tamany de la generació Ni-Ni, és a dir, els joves que ni estudien ni treballen, encara havent abandonat l'escola ben aviat,. Aquestes són algunes de les dades que realment ens haurien de preocupar en cada EPA".
Manifestacions socials a Franca:
Raymond Torres, director de l'IIE.Laborals de la OIT estudia la crisi del model francès: "El model social francès basat en la doble promesa de prosperitat econòmica i igualtat d'oportunitats sota l'ala protectora de l'Estat, està en crisi. Un 35% de les persones en edat de treballar no tenen feina - sobretot joves i més grans de 50 anys. Com a conseqüència, la despesa social és una de les més altes del món: representa un 28% del PIB, + 3 que Alemanya, i boi + 10 que la mitjana dels països desenvolupats. Tot i així, els índexs de pobresa han pujat entre els joves sense feina. Més greu encara, la igualtat d'oportunitats s'està convertint en un mite. Als suburbis de les grans ciutats el sistema escolar s'ha deteriorat. França figura lluny del pilot capdavanter als tests internacionals de nivell educatiu dels adolescents. Més de 120 mil joves surten cada any del sistema educatiu sense titulació ni qualificació adaptada a les exigències del món laboral. Les possibilitats de mobilitat social entre les classes populars s'han vist greument afectades per aquestes tendències, mentre que les classes mitjanes temen per la seva feina i el futur dels seus fills.
Probablement cap altra societat tan sensible a les "injustícies socials" com la francesa. Per això no deixa de preocupar que la percepció d'injustícia s'hagi aguditzat amb la crisi financera de 2008. Les remuneracions dels directius dels bancs topen amb la responsabilitat del sector en la crisi. I la introducció pel Govern de Sarkozy d'un topall a la declaració de la renda s'ha percebut com una decisió injusta. Fou el context on sorgí la reforma de les pensions.
La crisi del model francès rau en la dificultat per reformar-lo. S'espera massa de l'Estat, el qual alhora decideix de forma massa centralitzada, fet que explica la repetició de manifestacions contra els governs successius. Circumstància que no té sentit en països més descentralitzats o amb diàleg social fluïd. La clau, doncs, per salvar el model social francès de prosperitat i d'equitat està en millorar la seva capacitat de reformar-se mitjançant una major descentralització, així com la implicació i responsabilitat dels actors socials"
Dominique Moïsin la qualifica de "revolució reaccionària francesa": " Per a consternació dels seus veïns europeus i davant un públic mundial desconcertat, els francesos estan demostrant un vegada més la seva estranya tradició de recórrer a mitjans revolucionaris per expressar inclinacions conservadors extremes.
A diferència dels seus predecessors del Maig del 68, els manifestants d'avui no estan al carrers per a defensar un futur diferent i millor. Han sortit en gran nombre per a protegir l'statu quo i a expressar la seva nostàlgia pel passat i la seva por al futur.
I, tan mateix, el reaccionari moviment revolucionari del tipus que estem presenciant - una reacció violenta contra les conseqüències inevitables de la mundialització - segueixen sent inconfusiblement franceses. L'impulsa l'extrem racionalisme cartesià, fronterer amb l'absurd, d'un país els ciutadans del qual segueixen veient l'Estat en certa manera com els adolescents veuen el seu pare".
No puc deixar de dir que proposo substituir "francesos" per "sobiranistes catalans" i l'anàlisi resisteix la prova. Maig del 68 equival a Assemblea de Catalunya del 1976...
Javier Pérez Royo: " El dret de participació dóna cobertura a qualsevol tipus de programa polític, per més inconstitucional que sigui. El que no dóna cobertura és a una activitat delictiva".
Memoria de Marcelino Camacho: "Ni nos domaron, ni nos doblegaron, ni nos van a domesticar", a la sortida de la presó de Carabanchel.
Nicolàs Sartorius: " L'èxit de CCOO és inexplicable sense la capacitat de discutir-ho tot, de criticar els errors, de corregir-los i de no donar res per absolutament acabat. Aquesta actitud es resumia en una frase de Marcelino, en aquelles intenses i perilloses reunions de la clandestinitat. Quan algú portat per un impuls autoritari acabada dient "esto se hace así y punto", Camacho sempre l'interrompia amb un "compañero, de punto nada; en todo caso punto y coma". Era la seva manera particular de entendre la dialèctica de les coses i dels processos".
Francesc de Carreras: "Marcelino, imprescindible": "No n'hi ha prou amb canviar les estructures econòmiques i socials, també és important el factor humà. Aquesta fou la correcció teòrica de Gramsci al marxisme mecanicista. Molts foren els qui van participar en aquestes lluites. Però en percentatges respecte al conjunt de la població foren molt pocs, sobretot al principi, durant les anys cinquanta i seixanta. Si n'haguéssim d'escollir un, el más clar exemple de lluitador decidit i pertinaç, tal vegada hi hauria una general coincidència a indicar Marcelino Camacho.
Sense Marcelino - amb el seu nom n'hi havia prou llavors - sense tots els marcelinos d'aquella època, Franco hauria mort al llit i també la dictadura hauria seguit indemne, al menys alguns anys. A cops, el vells lluitadors poden arribar a dubtar sobre la utilitat del seu sacrifici. Que n'estiguin ben segurs: l'exemple ensenya més que un llibre. Marcelino fou el gran exemple d'aquells temps"
Critiques a la renúncia a un tercer Tripartit per part de l'encara president Montilla:
Joan B. Culla i Clarà: " Al Liceo, cinc setmanes abans d'un ritual d'abjuració, o de cancelació, de pacte mercès al qual, tot i haver obtingut el 2006 els pitjors resultats del PSC en unes catalanes, ha pogut figurar entre els sucessors de Macià i Companys. Hipocresia? Cinisme? No fa falta dramatitzar: simples instints de supervivència política i tacticisme preelectoral".
Josep Ramoneda: " La liquidació del tripartit deixa l'esquerra sense opció. Es pot parlar d'unes eleccions realment competitives? Què ha de votar un elector que no vulgui un govern nacionalista conservador?".
T.G.Ash: " Alguns jihadistes han nascut a EUA, però existeixen nombroses proves que els musulmans d'EUA, en general, estan millor integrats i donen suport a l'Estat on viuen més que la majoria dels seus homòlogs europeus. Els motius són diversos, però un dels meus importants és la tradició de la llibertat d'expressió i de religió continguda en la Primera Esmena, i que ara és objecte de debat a unes quantes illes de cases de la zona zero. Aquesta tradició, que el porter de New York Dolls sembla comprendre millor que Foxman, Gingrich i Reid diu: això és EUA, on Geller pot despotricar, les striper contosionar-se, els cristians, jueus i musulmans poden resar, i Steward pot riure-se'n de tot plegat. Això és EUA, on ninú no té dret a que l'ofenguin. Per Déu, que no es contegiïn del mal europeu.
Joaquim Ibarz, premi Maria Moors Cabot de reporterisme: " El 4 de febrer de 1992, el dia de la fi de les guerres civils americanes, Hugo Chavez no donà ni cinc hores de tranquil·litat al continent. Malgrat el seu estrepitós fracàs, ja res no fou igual.
L'exemple antidemocràtic xavista ja està rondant per les Amèriques. Un mes després, Fujimori donà un autocop que preparava des que assumía la seva presidència (...) Amb un discurs populista i autoritari, en pocs anys Chávez perfeccionà una nova estrratègia i, emprant vies democràtiques arribà al poder només per a després desmantelar les institucions, partits i mitjans de comunicació. L'exemple autocràtic de Fujimori i Chaves seduí immediatament distints presidents sud-americans (...)El full de ruta que des de Caracas segui Tegucigalpa, Lima, Quito, Asunción... era atractiva per a mandataris sense escrúpols democràtics als qui se'ls oferia tot el pdoer sense contrapesos i responsabilitats.
Por molts anys, amics i editors m'han proposat que escrigués un llibre recollint experiències, anècdotes i coneixements acumulats. Els deia que mentre seguís com a corresponsal no disposava de temps. Però recalcava que ja tenia el títol per quan el comencés: "No hi ha res a fer...". Afortunadament ara ha canviat del tot la meva la meva visió. Ja no és tan negativa. L'arribada de Lula al poder, la solidesa socieconòmica de Xile, la victòria de J.M.Santos a Colòmbia i la prudència de Funes al Salvador, entre altres fets positius permeten anticipar un període d'estabilitat i progrés".
Panorama argentí, segons Eduardo van der Kooy a La Vanguardia:
"L'Argentina té des de 2007 un poder bicèfal. Cristina exerceix l'administració però Kirchner li donà un sentit polític. Sentit que estigué lligat a moltes de les passions peronistes: la confrontació amb el sector agropecuari, amb l'Església, amb els empresaris, amb els mitjans de comunicació i fa poc amb la Cort Suprema. Kirchner sabé ordenar darrera d'aqeustes banderes i fent valer la por, el partit peronista. El mateix partit que, en la dècada dels noranta, sabé acompanyar polítiques a les actuals que desplegà l' expresident Menem. El pronsime sembla ser, sobretot, un partit apte per a regentar el poder, sense importar-ne la coloració prengui. per això el peronisme és vist és vist, també, en mig d'un greu deteriorament polític i institucional de l'Argentina, boi com un mal inevitable per a assegurar la governabilitat.
El primer gran interrogant serà com Cristina reemplaçarà l'home que exercia un poder superior. I que ella acceptà sense minva de la seva investidura i honra. Kirchner, des de les ombres, fou el ministre d'Economia, el canceller, el director del Banc Central i el cap dels peronistes. Els ministres en càrrecs clau de Crisitna només complien formalment; els altres ministres boi que no comptaven. Aquest mecànica convertí els govern dels Kirchner en una càpsula. L'unic contacte amb la realitat s'esqueia per dues vies: el sindicalisme peronista i les organitzacions de piquets i de drets humans.
Hugo Moyano, cap del gremi de camioners, cap de la CGT i del peronisme de Buenos Aires, ha construït amb la complicitat de l'expresident un imperi de diner i poder. Proclama que l'Argentina ha de tenir un futur president sorgit de la classe obrera, com Lula da Silva al Brasil. Les pretensions de Moyano topen amb els interessos del polítics peronistes, que endevinen que la major influència sindical espantaria vastos sectors socials".
Superem els Xicots de Vilafranca i Bordegassos de Vilanova en les tres rondes i pilars.
Tota l'actuació de la colla amfitriona amb castells inèdits a la pròpia plaça: el 3 i 4 de set amb el pilar de cinc al mig, per segon cop a la història de la colla i dins aquesta temprada; el castell estrenat, el 5 de set / la catedraleta situa la colla en una dimensió mai no somiada. També, a tercera ronda, vam tirar la torre de set, desmuntada amb dosos col·locats.
Encara resulta una mena de miratge de meravelles però certament s'escaigué, transmesa en vibrant directe per la nostra ràdio i gravada per TV de Vilafranca. Albert Jansà a peu de plaça entrevistà protagonistes del tronc i del pom de dalt.
La plaça del Pou, convocada pels Castellers d'Altafulla, presenta un magnífic aspecte, finalment amb només la senyera i l'equip de Govern al balcó municipal, però no quan van pujar al balcó tota la canalla en senyal de triomfal fi de temporada.
La gesta dels Castellers d'Altafulla culmina la indiscutible millor temporada de la colla amfitriona de la plaça de gamma extra i de nou, la històrica Plaça del Pou. Factors que ho expliquen: un pilar de cinc consolidadíssim, amb una sòlida / valent canalla; la continuïtat de l'aliança a assajos i actuacions amb els Xiquets de TGN; la incorporació de Pep Garcés / Manyo, un dels millor segons de la història dels Castells, en perfecte entesa amb el cap de colla i veí Arturo Palavecino; i, gran mèrit en una colla de set: unes i uns quarts de mides perfectes.
El gran tenor vilafranquí s'acomiada dels escenaris amb Rosor, acompanyat del seu grup Xaloc: a la Violeta d'Altafulla, en el recital d'havaneres ajornat de l'agost.
Crític, emotiu i intel·ligent pregó de Joan Vives després d'una tronada de luxe i un cercavila amb el seguici folklòric de la Vila. Recorda el redreçament urbanístic i constructiu durant la seva primera etapa de regidor; el contrast entre les imatges del poema de Marià Manent i l'actual Altafulla i llegí el programa de festes de finals del 40 per demostrar l'ambient amb totes les repressions i dirigismes possibles en tots els àmbits de la vida altafullenca. Al pregó també hi era la "bandera nacional" espanyola
La castellera Núria Díaz Llop, formada a Altafulla, neboda d'Isidre Virgili, participa als quatre gammes extres descarregats aquest Tots els Sants pels Castellers de Vilafranca: als pilars / agulla de set dins el quatre i tres de nou folrats, al cinquè pis; la mateixa posició, a la primera torre de nou descarregada de la història!; en l'espadat de vuit sobre manilles al sisè pis.
Increïble, però cert? Fons fiables asseguren que fou el llavors alcalde Gené qui féu anar a la policia municipal perquè denunciés a Interior el concert del Dret de Decidir a Altafulla, que ha portat a un pretés intent de la Generalitat a multar l'organitzador oficial, el jove sobiranista Jordi Molinera. Cal recordar que els seus valedors dins el PSC local - Muntades i Miró - en formen part de la plataforma agitadora de la consulta; on el llavors alcalde Gené acabà votant.
Aquest fet es suma al que protagonitzà dies després de la seva dimissió advertint, en trucada particular a pròpia iniciativa, a l'organitzador / solista flautista del Concerts a la plaça de l'església que el nou Govern presidit per Pérez no li pagaria el catxés dels futurs concerts. Abans havia impedit, unilateralment i sense avís, el lliurament de cartes al pares i alumnes de l'escola de Música convidant-los a tres concerts gratuïts. Cal recordar que era alumne de violencello a l'esmentada escola municipal.
Joan Majó ens fa inventari dels 7 desequilibris més importants que cal corregir per sortir de la crisi econòmica:
1.- Moltes famílies han gastat i invertit molt més que el que han ingressat, com a conseqüència d'una excessiva facilitat d'endeutar-se a un baix intere`s, terminis llarguíssims i innecessàries desgravacions fiscals. Han contribuït, amb l'especulació a inflar imprudentment el sector immobiliari.
2.- Moltes empreses han invertit molt més que els beneficis obtinguts, mitjançant finançament bancari, amb el recurs a l'apalancament per a la compra d'empreses i altres projectes. En alguns sectors ara és impossible retornar els crèdits rebuts.
3.- Moltes institucions financeres han concedit molts més crèdits que dipòsits han captat, i s'han endeutat amb la banca exterior per disposar de liquiditat. Han actuat amb insuficient rigor en valorar les seves operacions d'actius, sobretot les vinculades al sector immobiliari.
4.- Moltes Administracions han emprat ingressos extraordinaris esporàdics (derivats del boom immobiliari) per a oferir serveis que representen una despesa recurrent, desequilibrant-ne futurs pressupostos.
Som el país amb el més gran endeutament per càpita del món. Parlant del país en el seu conjunt - empreses, famílies, bancs, Administracions - no del Govern, que és del qui té un deute públic més baix de la UE.
5.- En molts sectors de l'economia han crescut més el nivell de rendes salarials que la productivitat; combinat amb una inflació diferencial dins la UE, la competitivitat ha baixat contínuament. Els sectors que permeten més productivitat i competitivitat no han guanyat pes al PIB.
6.- Els avenços importants en serveis públics ( educació, sanitat, seguretat social, dependència) han situat globalment el grau del nostre Estat del Benestar a l'alçada de la mitjana europea, mentre que la pressió fiscal segueix per sota de l'existent a la UE (-10 punts percentuals).
7.- S'ha desequilibrat el repartiment de la renda. Durant la bonança, la riquesa global del país molt ha augmentat però acompanyada de més desigualtat. la part de rendes del treball al PIB ha baixat boi 10 punts, els mateixos que han pujat les rendes del capital. Les modificacions fiscals gravant molt més les rendes del treball que les del capital han empitjorat encara més aquest desequilibri.
La sociòloga electoral Belén Barreiro ens tranquil·litza amb l'esment dels 3 obstacles per al triomf del PP a les pròximes generals: un líder que no s'imposa al seu adversari, un equip que pràcticament només se'l veu més capaç en un àmbit canviant com el de l'economia (i immigració) i un partit cada cop més allunyat del centre.
Felipe Gonzàlez responent a J.J.Millàs, sobre el lideratge: "¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza. Y la capacidad de transmitir ese proyecto como un proyecto que enganche a los demás, que comprometa a los de más cambiándoles ese estado de ánimo del que previamente te has hecho cargo. Pero tiene que ser un proyecto que le permita a la gente pensar que, aunque le pidas esfuerzos, ese esfuerzo tiene sentido, y le convence quien se lo pide porque ve que se lo cree.
Hay una crisis de credibilidad. La sociedad se ha complejizado mucho pero el arte de gobernar es algo más que la administración de las cosas. Es la capacidad de hacer de una sociedad plural en las ideas, diversa en los sentimientos de identidad, y contradictoria en los intereses, un proyecto común que interese a todos en mayor o menor medida. Es el arte de gobernar el espacio público que compartimos. Gobernamos la complejidad, pero además gobernamos hipotecados por esa complejidad, sin un proyecto que enganche al conjunto de los ciudadanos.
Antes, con lo de liderazgo se me olvidó decirte una de las características fundamentales y que además se entrena: la fortaleza emocional. La capacidad de mantener la centralidad tant ocuando te va muy bien como cuando te va muy mal. Y repito, se entrena. Creo que tengo bastante entrenamiento para mantener una fortaleza emocional suficiente como para no dejarme arrastrar por el éxito o el fracaso".
Magister Manuel Vicent a la columna del diumenge de Tots Sants al País, amb el record a "Antígona" vindica els morts perdedors de la guerra civil encara no enterrats perquè els retin memòria els seus familiars:
" En España sigue vigent el mito de Antígona. Es todavía nuestra tragedia. Durante setenta años, desde el final de la Guerra Civil, decenas de miles de españoles estan enterrados en cunetas y barrancos. Fueron vencidos, humillados, ejecutados y hacinados en fosas cumunes. Todo el suelo de la patria está fermentado de cadáveres que aún siguen gritando como lo hicieron un segundo antes de recibir una descarga de plomo. Es el mismo grito, son las mismas lágrimas. Antígona sacrificó su vida por dar honrada sepultura a su hermano para que su alma no vagara sobre la tierra en busca de venganza sin encontrar reposo. (...) Más allá de la Guerra Civil y de la politica de uno u otro bando, el que después de treinta años de democracia y de libertad haya decenas de miles de cadáveres en sepulturas innominadas supone la degradación más evidente de una conciencia colectiva. Puede que las almas, cuando abandonan los cuerpos, vayan a formar parte de la energía universal y constituyan el espíritu de la materia o puede que se disuelvan en la nada, pero aquellas que un día animaron los despojos de los vencidos de la Guerra Civil están todavía presentes en la vida política alimentando odios y resentimientos, y también una piedad que viene de la noche de los tiempos. Durante millones de años los cadáveres quedaron a merced de las alimañas sobre la piel de la tierra. Hubo un momento en que un primate se dio cuenta de que eso mismo hacían los buitres con las vísceras de otro, un día lo harían con las propias entrañas y decidió el primer enterramiento sagrado. Es muy cruel que familias españolas deban asimilar todavía las flores para sus muertos a un recuerdo envenenado".
Florentino Felgoso, càtedra de Capital Humà i Feina de Fedes: " Allò més alarmant segueix sent el ridícul percentatge de parats que dediquen el seu temps a la formació, en especial entre els menys qualificats. La taxa de formació no reglada, essencialment l'ocupacional, ha caigut des de l'inici d'aquesta recessió, just quan més necessitats de reciclatge i disponibilitat de temps tenen els nostres parats.
Una altra tendència igual de preocupant és l'augment del tamany de la generació Ni-Ni, és a dir, els joves que ni estudien ni treballen, encara havent abandonat l'escola ben aviat,. Aquestes són algunes de les dades que realment ens haurien de preocupar en cada EPA".
Manifestacions socials a Franca:
Raymond Torres, director de l'IIE.Laborals de la OIT estudia la crisi del model francès: "El model social francès basat en la doble promesa de prosperitat econòmica i igualtat d'oportunitats sota l'ala protectora de l'Estat, està en crisi. Un 35% de les persones en edat de treballar no tenen feina - sobretot joves i més grans de 50 anys. Com a conseqüència, la despesa social és una de les més altes del món: representa un 28% del PIB, + 3 que Alemanya, i boi + 10 que la mitjana dels països desenvolupats. Tot i així, els índexs de pobresa han pujat entre els joves sense feina. Més greu encara, la igualtat d'oportunitats s'està convertint en un mite. Als suburbis de les grans ciutats el sistema escolar s'ha deteriorat. França figura lluny del pilot capdavanter als tests internacionals de nivell educatiu dels adolescents. Més de 120 mil joves surten cada any del sistema educatiu sense titulació ni qualificació adaptada a les exigències del món laboral. Les possibilitats de mobilitat social entre les classes populars s'han vist greument afectades per aquestes tendències, mentre que les classes mitjanes temen per la seva feina i el futur dels seus fills.
Probablement cap altra societat tan sensible a les "injustícies socials" com la francesa. Per això no deixa de preocupar que la percepció d'injustícia s'hagi aguditzat amb la crisi financera de 2008. Les remuneracions dels directius dels bancs topen amb la responsabilitat del sector en la crisi. I la introducció pel Govern de Sarkozy d'un topall a la declaració de la renda s'ha percebut com una decisió injusta. Fou el context on sorgí la reforma de les pensions.
La crisi del model francès rau en la dificultat per reformar-lo. S'espera massa de l'Estat, el qual alhora decideix de forma massa centralitzada, fet que explica la repetició de manifestacions contra els governs successius. Circumstància que no té sentit en països més descentralitzats o amb diàleg social fluïd. La clau, doncs, per salvar el model social francès de prosperitat i d'equitat està en millorar la seva capacitat de reformar-se mitjançant una major descentralització, així com la implicació i responsabilitat dels actors socials"
Dominique Moïsin la qualifica de "revolució reaccionària francesa": " Per a consternació dels seus veïns europeus i davant un públic mundial desconcertat, els francesos estan demostrant un vegada més la seva estranya tradició de recórrer a mitjans revolucionaris per expressar inclinacions conservadors extremes.
A diferència dels seus predecessors del Maig del 68, els manifestants d'avui no estan al carrers per a defensar un futur diferent i millor. Han sortit en gran nombre per a protegir l'statu quo i a expressar la seva nostàlgia pel passat i la seva por al futur.
I, tan mateix, el reaccionari moviment revolucionari del tipus que estem presenciant - una reacció violenta contra les conseqüències inevitables de la mundialització - segueixen sent inconfusiblement franceses. L'impulsa l'extrem racionalisme cartesià, fronterer amb l'absurd, d'un país els ciutadans del qual segueixen veient l'Estat en certa manera com els adolescents veuen el seu pare".
No puc deixar de dir que proposo substituir "francesos" per "sobiranistes catalans" i l'anàlisi resisteix la prova. Maig del 68 equival a Assemblea de Catalunya del 1976...
Javier Pérez Royo: " El dret de participació dóna cobertura a qualsevol tipus de programa polític, per més inconstitucional que sigui. El que no dóna cobertura és a una activitat delictiva".
Memoria de Marcelino Camacho: "Ni nos domaron, ni nos doblegaron, ni nos van a domesticar", a la sortida de la presó de Carabanchel.
Nicolàs Sartorius: " L'èxit de CCOO és inexplicable sense la capacitat de discutir-ho tot, de criticar els errors, de corregir-los i de no donar res per absolutament acabat. Aquesta actitud es resumia en una frase de Marcelino, en aquelles intenses i perilloses reunions de la clandestinitat. Quan algú portat per un impuls autoritari acabada dient "esto se hace así y punto", Camacho sempre l'interrompia amb un "compañero, de punto nada; en todo caso punto y coma". Era la seva manera particular de entendre la dialèctica de les coses i dels processos".
Francesc de Carreras: "Marcelino, imprescindible": "No n'hi ha prou amb canviar les estructures econòmiques i socials, també és important el factor humà. Aquesta fou la correcció teòrica de Gramsci al marxisme mecanicista. Molts foren els qui van participar en aquestes lluites. Però en percentatges respecte al conjunt de la població foren molt pocs, sobretot al principi, durant les anys cinquanta i seixanta. Si n'haguéssim d'escollir un, el más clar exemple de lluitador decidit i pertinaç, tal vegada hi hauria una general coincidència a indicar Marcelino Camacho.
Sense Marcelino - amb el seu nom n'hi havia prou llavors - sense tots els marcelinos d'aquella època, Franco hauria mort al llit i també la dictadura hauria seguit indemne, al menys alguns anys. A cops, el vells lluitadors poden arribar a dubtar sobre la utilitat del seu sacrifici. Que n'estiguin ben segurs: l'exemple ensenya més que un llibre. Marcelino fou el gran exemple d'aquells temps"
Critiques a la renúncia a un tercer Tripartit per part de l'encara president Montilla:
Joan B. Culla i Clarà: " Al Liceo, cinc setmanes abans d'un ritual d'abjuració, o de cancelació, de pacte mercès al qual, tot i haver obtingut el 2006 els pitjors resultats del PSC en unes catalanes, ha pogut figurar entre els sucessors de Macià i Companys. Hipocresia? Cinisme? No fa falta dramatitzar: simples instints de supervivència política i tacticisme preelectoral".
Josep Ramoneda: " La liquidació del tripartit deixa l'esquerra sense opció. Es pot parlar d'unes eleccions realment competitives? Què ha de votar un elector que no vulgui un govern nacionalista conservador?".
T.G.Ash: " Alguns jihadistes han nascut a EUA, però existeixen nombroses proves que els musulmans d'EUA, en general, estan millor integrats i donen suport a l'Estat on viuen més que la majoria dels seus homòlogs europeus. Els motius són diversos, però un dels meus importants és la tradició de la llibertat d'expressió i de religió continguda en la Primera Esmena, i que ara és objecte de debat a unes quantes illes de cases de la zona zero. Aquesta tradició, que el porter de New York Dolls sembla comprendre millor que Foxman, Gingrich i Reid diu: això és EUA, on Geller pot despotricar, les striper contosionar-se, els cristians, jueus i musulmans poden resar, i Steward pot riure-se'n de tot plegat. Això és EUA, on ninú no té dret a que l'ofenguin. Per Déu, que no es contegiïn del mal europeu.
Joaquim Ibarz, premi Maria Moors Cabot de reporterisme: " El 4 de febrer de 1992, el dia de la fi de les guerres civils americanes, Hugo Chavez no donà ni cinc hores de tranquil·litat al continent. Malgrat el seu estrepitós fracàs, ja res no fou igual.
L'exemple antidemocràtic xavista ja està rondant per les Amèriques. Un mes després, Fujimori donà un autocop que preparava des que assumía la seva presidència (...) Amb un discurs populista i autoritari, en pocs anys Chávez perfeccionà una nova estrratègia i, emprant vies democràtiques arribà al poder només per a després desmantelar les institucions, partits i mitjans de comunicació. L'exemple autocràtic de Fujimori i Chaves seduí immediatament distints presidents sud-americans (...)El full de ruta que des de Caracas segui Tegucigalpa, Lima, Quito, Asunción... era atractiva per a mandataris sense escrúpols democràtics als qui se'ls oferia tot el pdoer sense contrapesos i responsabilitats.
Por molts anys, amics i editors m'han proposat que escrigués un llibre recollint experiències, anècdotes i coneixements acumulats. Els deia que mentre seguís com a corresponsal no disposava de temps. Però recalcava que ja tenia el títol per quan el comencés: "No hi ha res a fer...". Afortunadament ara ha canviat del tot la meva la meva visió. Ja no és tan negativa. L'arribada de Lula al poder, la solidesa socieconòmica de Xile, la victòria de J.M.Santos a Colòmbia i la prudència de Funes al Salvador, entre altres fets positius permeten anticipar un període d'estabilitat i progrés".
Panorama argentí, segons Eduardo van der Kooy a La Vanguardia:
"L'Argentina té des de 2007 un poder bicèfal. Cristina exerceix l'administració però Kirchner li donà un sentit polític. Sentit que estigué lligat a moltes de les passions peronistes: la confrontació amb el sector agropecuari, amb l'Església, amb els empresaris, amb els mitjans de comunicació i fa poc amb la Cort Suprema. Kirchner sabé ordenar darrera d'aqeustes banderes i fent valer la por, el partit peronista. El mateix partit que, en la dècada dels noranta, sabé acompanyar polítiques a les actuals que desplegà l' expresident Menem. El pronsime sembla ser, sobretot, un partit apte per a regentar el poder, sense importar-ne la coloració prengui. per això el peronisme és vist és vist, també, en mig d'un greu deteriorament polític i institucional de l'Argentina, boi com un mal inevitable per a assegurar la governabilitat.
El primer gran interrogant serà com Cristina reemplaçarà l'home que exercia un poder superior. I que ella acceptà sense minva de la seva investidura i honra. Kirchner, des de les ombres, fou el ministre d'Economia, el canceller, el director del Banc Central i el cap dels peronistes. Els ministres en càrrecs clau de Crisitna només complien formalment; els altres ministres boi que no comptaven. Aquest mecànica convertí els govern dels Kirchner en una càpsula. L'unic contacte amb la realitat s'esqueia per dues vies: el sindicalisme peronista i les organitzacions de piquets i de drets humans.
Hugo Moyano, cap del gremi de camioners, cap de la CGT i del peronisme de Buenos Aires, ha construït amb la complicitat de l'expresident un imperi de diner i poder. Proclama que l'Argentina ha de tenir un futur president sorgit de la classe obrera, com Lula da Silva al Brasil. Les pretensions de Moyano topen amb els interessos del polítics peronistes, que endevinen que la major influència sindical espantaria vastos sectors socials".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.