Altafulla amb tota la il·lusió

23/9/10

Manuel Chaves: "Los catalanes no asumen que un Estatuto ratificado en referéndum haya sido modificado per el TC. Es uno de los problemas más graves del momento. El trabajo del Gobierno y de la Generalitat es contrarestar con el desarrollo del Estatuto a los que dicen "vamos a irnos de España" y a los que creen que Catalunya está privilegiada. CiU está en una deriva soberanista para atraer votos de ERC. Pero a su vez, Mas le tira los tejos al PP sin recordar que es quien mandó el Estatuto a los tribunales. Y el PP está dispuesto a apoyar a Mas. Que se expliquen".


El corresponsal de la Vanguardia a París, LluísUria retrata la política les incessants polítiques de seguretat de Nicolas Sarkozy com "La gesticulació del goril•la":
"Quan se sent desafiat, el goril•la mascle s'alça sobre les seves cames del darrera, mostra la seva dentadura amb expressió ferotge i es copeja amb força el propi pectoral, abans de carregar o amagar la càrrega - contra el seu adversari. El més important és la demostració de força, la representació del poder".


F.G.Basterra a "Populismos tóxicos": " D'Obama a Sarkozy. Líders minvants a una i altra riba de l'Atlàntic. Arrasat pel populisme, fragant la bogeria, el nord-americà, i populisme vergonyosament oportunista, atiat des del poder pera mossegar l'extrema dreta i alleugerint una presidència declinant, en el cas de França i la deportació dels gitanos.
"Tal vegada salvi la legalitat del que ha fet. Però no la immoralitat de la seva actuació. Restarà la ignominosa circular dirigida pel seu Ministeri d'Interior als prefectes regionals per tal que actuessin específicament contra els campament de gitanos.
"El moviment populista ha sembrat la desinformació, comprada per molts. que Obama és musulmà, no nasqué als EEUU i que vol imposar el socialisme. Aquesta amalgama de fúria, fonamentalisme religiós, patriotisme i ignorància, atrau a fanàtics de tota mena, amb un visceral refús de l'establishment polític, del Govern intervencionsita, de les elits, del mitjans liberals, dels impostos, de la sanitat pública. Déu, pàtria, armes i individualisme són llurs patrons. El seu adob, el desencís general amb allò establert potenciat per la frustració econòmica".,

Javier Pérez Royo es plany del succeït al Consell Europeu de dijous 16 de setembre: " França és França i a la reunió no fou sobre el president francès i el seu Govern els objectes de les crítiques i exigència d'explicacions, sinó que la destinatària en fou la comissària de Luxemburg, Viviane Reding, a qui s'obligà a disculpar-se per les paraules emprades en qualificar l'acció francesa.
"La permissivitat amb aquest tipus de manifestacions de la llei del més fort, al marge del control de les formalitats jurídiques, no pot presagiar-ne res de bo. Hem baixat un esgraó en la lluita contra la llei del més fort i això sempre s'acaba pagant.
"No es pot admetre que el més fort s'eximeixi unilateralment del sotsmetre's als límits comunament establerts, perquè, quan això succeeix, ens decantem inexorablement cap a la barbàrie".

Daniel Innerarity: "L'actual increment de la por no és causat únicament a l'augment de certs riscos amenaçadors, sinó que han augmentat les condicions d'incertesa en les circumstàncies de la nostra vida personal. Per això l'espai de l'imaginari s'amplia enormement i amb ell el seu ús públic: es fan guerres, es guanyen eleccions i es governa sobre allò Imaginari".


Fernando Vallespín estira les orelles als convocants de la Vaga General del 29 de setembre
: "El nucli de les seves crítiques és del tot ple de raó. No es poden carregar les conseqüències de la crisi sobre les espatlles més desprotegides mentre que els qui l'ha provocada se'n van xiulant. Però to plegat no és culpa del Govern de ZP ni pot esmenar-se amb una vaga general. El dia després, tan mateix, to seguirà igual. No, tal vegada pitjor, perquè si triomfa, minvarà la confiança en el país i aviat caldrà implementar noves mesures d'ajustament. Els sindicats restaran satisfets amb ells mateixos perquè hauran assolit els seus objectius malgat haver desligitimat un Govern d'esquerres. Hauran acomplert la seva històrica funció identitària, però no ens hauran acostat gens ni mica a la solució dels problemes que ens ofeguen"


El País: " El mercat ja no situa Espanya a la cua que componen Grècia, Portugal i Irlanda. Els inversors has passat del temor a la creença; de recelar dels plans antidèficit del Govern a acompanyar-los en el calvari; del sofriment a la fe, descriu l'influent Financial Times".

Anton Costas a "Capitalismo amamantado y pedigueño":
"En les actuals circumstàncies, la influència d'aquest capitalisme de pressupost públic és un llast per a l'avenç vers una economia competitiva i exportadora que necessitem. Per quatre motius:
Primer, perquè la gran obra pública a Espanya ha entrat en una fase de productivitat decreixent, quan no malbaratament. S'esdevé que encara es beneficia del que Germà Bel, company en la UB i excel•lent experts en aquest temes, ha qualificat la "creença religiosa en la bondat per se de les infraestructures". El relatiu retard que teníem al moment de l'entrada en la CEE, al costat del manà dels fons estructurals, féu de la construcció d'infraestrcutures no només allò necessari sino desitjable en sí mateix. Però, ara construir per construir potser que convingui a només de sis grans empreses, però no a l'interès general. Hem de preguntar-nos per la seva necessitat, la seva eficàcia, per com es pagarà i sobretot pel seu cost d'oportunitat, és a dir, allò que deixem de fer (escoles, I+D, formació d'aturats, etc) per a seguir fent aeroports, autovies o AVE. I quan ens fem aquestes preguntes les respostes espanten.
Segon, la política energètica, i en particular el model de primes a la renovació ni cap ni peus.
Tercer, és un capitalisme que ha arribat a una fase propensa a la corrupció i el frau.
Quart, i per a mi més important, perquè és com el colesterol dolent per a l'esperit del bon capitalisme competitiu que necessitem, el desligitima socialment en basar la rendabilitat dels negocis en les "primes" i l'especulació amb les concessions, i no en el benefici que sorgeix de l'esforç i del risc empresarial.
La crisi és una oportunitat per al canvi. Per a assolir-ho necessitem de moderar l'apetit i l'accés a la mamella dels pressupostos públics. Que tots es guanyin la vida en sana competència, estrenyent-se el cinturó i gestionant bé. I produint coses de qualitat a bon preu, i que la gent, siguin propis o estranys estigui disposada a comprar. Per a la qual cosa calen dues condicions: compartir un projecte de país basat en una economia competitiva i exportadora, i tenir una política d'Estat capaç de coordinar totes les capacitats públiques i privades i, alhora, orientar tots els recursos disponibles, començant pels pressupostos, vers aquest objectiu de canvi. Seria una notícia excel•lent que els pressupostos de 2011 reflectissin aquets prioritat".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.