Yaser Qus, activista afropalestí pels drets humans: "De petit vaig llegit una frase de Ghasan Kanafani: "La vida és com un teatre i tu mateix has de decidir si vols ser-ne actor o públic". Lluito per mantenir els meus somnis, si deixem de somiar deixem de viure. La resistència (a l'ocupació sionista rabínica) no és portar un arma, sinó crear expectatives i opcions de vida. No hem d'imitar els seus mètodes, el més important és de mantenir la humanitat. En cadascú de nosaltres sedimenta el millor de la història: Sòcrates, Marx, Ghandi. Humanitat és pensar quest models i tenir valors. Un revolucionari xec digué. "Quan tu mateix decideixes i creus el que has de fer no tens dret de desprendre-te'n"".
Elena Salgado: " El del Ecofin (diumenge 9 de maig, a Brusel·les, des de les tres de la tarda a 2/4 de tres de la matinada) fue el peor día de mi vida política. El más tenso, llargo y difícil. Empezamos la reunión por y con la presión de los mercados. Sentíamos su aliento en la nuca pero creo que acabamos ganándoles. Respecto al ajuste, pensábamos que la transición iba a ser más suave y tuvo que ser mucho más rápida. Ese fue el shock. Nadie, salvo los que lo conocíamos, esperaba que el presidente fuera tan decidido, con actuaciones a corto plazo. Pero había que haber estado en esta reunión para saber que eran necesarias".
Impostos i retallades, per Ramon Aymeric / LaVanguardia, 21 d'agost: "L'esquerra porta anys embolicada amb els impostos. Al segle passat, baixar-los era de dretes; pujar-los, d'esquerres. Després arribà la desregulació, la globalització, el deute. La frontera entre ambdues trinxeres es difuminà i, com a conseqüència, la percepció de la funció del sector públic. En plena febre immobiliària, en una reunió del comitè confedral del PSOE, el setembre de 2005, José Luis Rodríguez Zapatero digué que "baixar els impostos és d'esquerres". Fou com quan Felipe González, el 1979, suprimí el marxisme de l'ideari del partit. Li sortí gratis a l'andalús. El dels impostos, no. I a més no quallà.
Ara al PSOE no saben ben bé què cal fer. Per a la majoria del partit, pujar impostos és un senyal identitari. Per a José Blanco, per exemple, que ha vinculat una pressió fiscal més elevada a la millora dels serveis i infraestructures. També per a Elena Salgado, que veu factible un retoc a les rendes altes "por razones de equidad", per bé que ella ho diu amb un aire de lleu desgrat, com si l'esmentat retoc fos un peatge a pagar en un Govern que s'enfronta a una convocatòria de vaga general.
Però s'escauen dos seriosos problemes per a què aquestes propostes suscitin entusiasme. El primer és de fons i cal vincular-lo al profund canvi cultural esdevingut a les societats industrials les tres dècades darreres. Com escrigué tres mesos abans de morir el més socialdemòcrata i el menys políticament correcte dels historiadors contemporanis, Tony Judt, idees que avui ens semblen "naturals" nasqueren en la dècada dels 80's ("Manifest fora new politics"). I entre aquestes idees destaquen la rendida acceptació de la privatització en tots els àmbits (1) i la pulverització del prestigi de tot el públic. Tant és així que, ara, quan responent a la crisi els governs han practicat polítiques d'intervenció públiques - a la banca, a l'automoció, en les infraestructures - s'han presentat com a quelcom de tàctic, de conjuntural, Keynesianisme de kleenex.
L'altra dificultat és estrictament espanyola. Parlar de pujada d'impostos en un país amb un atur del 20%, on les alces sempre recauen sobre els assalariats, causa alarma. Per a pujar impostos, primer cal tornar el prestigi perdut al sector públic, en especial entre les classes mitjanes urbanes (2), que són les qui suporten un major pes de la recaptació fiscal. I els hauran de demostrar que tanta infraestructura en moments d'alegria ha representat quelcom més que malbarataments de mal gestor.
L'esquerra, l'esquerra europea i americana, tingué la seva oportunitat quan en plena crisi financera pogué parar els peus al banca, al menys a determinada banca. Pogué però no volgué. Passada aquesta oportunitat és l'hora de gent com David Cameron. Atenció als seus retalls al sector públic"
Elena Salgado: " El del Ecofin (diumenge 9 de maig, a Brusel·les, des de les tres de la tarda a 2/4 de tres de la matinada) fue el peor día de mi vida política. El más tenso, llargo y difícil. Empezamos la reunión por y con la presión de los mercados. Sentíamos su aliento en la nuca pero creo que acabamos ganándoles. Respecto al ajuste, pensábamos que la transición iba a ser más suave y tuvo que ser mucho más rápida. Ese fue el shock. Nadie, salvo los que lo conocíamos, esperaba que el presidente fuera tan decidido, con actuaciones a corto plazo. Pero había que haber estado en esta reunión para saber que eran necesarias".
Impostos i retallades, per Ramon Aymeric / LaVanguardia, 21 d'agost: "L'esquerra porta anys embolicada amb els impostos. Al segle passat, baixar-los era de dretes; pujar-los, d'esquerres. Després arribà la desregulació, la globalització, el deute. La frontera entre ambdues trinxeres es difuminà i, com a conseqüència, la percepció de la funció del sector públic. En plena febre immobiliària, en una reunió del comitè confedral del PSOE, el setembre de 2005, José Luis Rodríguez Zapatero digué que "baixar els impostos és d'esquerres". Fou com quan Felipe González, el 1979, suprimí el marxisme de l'ideari del partit. Li sortí gratis a l'andalús. El dels impostos, no. I a més no quallà.
Ara al PSOE no saben ben bé què cal fer. Per a la majoria del partit, pujar impostos és un senyal identitari. Per a José Blanco, per exemple, que ha vinculat una pressió fiscal més elevada a la millora dels serveis i infraestructures. També per a Elena Salgado, que veu factible un retoc a les rendes altes "por razones de equidad", per bé que ella ho diu amb un aire de lleu desgrat, com si l'esmentat retoc fos un peatge a pagar en un Govern que s'enfronta a una convocatòria de vaga general.
Però s'escauen dos seriosos problemes per a què aquestes propostes suscitin entusiasme. El primer és de fons i cal vincular-lo al profund canvi cultural esdevingut a les societats industrials les tres dècades darreres. Com escrigué tres mesos abans de morir el més socialdemòcrata i el menys políticament correcte dels historiadors contemporanis, Tony Judt, idees que avui ens semblen "naturals" nasqueren en la dècada dels 80's ("Manifest fora new politics"). I entre aquestes idees destaquen la rendida acceptació de la privatització en tots els àmbits (1) i la pulverització del prestigi de tot el públic. Tant és així que, ara, quan responent a la crisi els governs han practicat polítiques d'intervenció públiques - a la banca, a l'automoció, en les infraestructures - s'han presentat com a quelcom de tàctic, de conjuntural, Keynesianisme de kleenex.
L'altra dificultat és estrictament espanyola. Parlar de pujada d'impostos en un país amb un atur del 20%, on les alces sempre recauen sobre els assalariats, causa alarma. Per a pujar impostos, primer cal tornar el prestigi perdut al sector públic, en especial entre les classes mitjanes urbanes (2), que són les qui suporten un major pes de la recaptació fiscal. I els hauran de demostrar que tanta infraestructura en moments d'alegria ha representat quelcom més que malbarataments de mal gestor.
L'esquerra, l'esquerra europea i americana, tingué la seva oportunitat quan en plena crisi financera pogué parar els peus al banca, al menys a determinada banca. Pogué però no volgué. Passada aquesta oportunitat és l'hora de gent com David Cameron. Atenció als seus retalls al sector públic"
615 mil persones aturades han rebut durant 2010 l'ajut de 420 e. (189 mil han trobat feina). Els grup d'edats entre 25 i 39 anys en suma el 44%, entre 40 i 54, el 30%. En seran exclosos els aturats sense càrregues familiars entre 30 i 45 anys (70 mil persones que sumarien 100 milions d'e); hi restaran 219.242 parats rebent-ne el 420 e. Mentre la mitjana europea és d'un funcionari d'oficines de feina per cada 50 aturats, aquí en tenim un per cada 189; la qual cosa dificulta l'oferta de polítiques actives (cursos de formació, itineraris d'inserció, oferta pública).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.