L'Estatut i la sentència del TC

Editorial del País després de la publicació de la Sentència del PC sobre l'Estatut:

"Amb raó un dels vots particulars, l'únic progressista, titlla de decimonònic l'enfocament del TC, com si l'era de la globalització, de les sobiranies compartides, les integracions supranacionals i la transformació dels vells Estats-nació per a res afectessis Espanya.

El text és deficient, sobretot per la seva confusa ambigüetat, que alena i prefigura fortes batalles interpretatives entorn del seu abast.

No invalida el model d'aprenentatge per immersió a través de la llengua vehicular catalana anterior a aquest Estatut, com pretenia el recurs del PP, però suscita interpretacions confrontades pel que a fa a la possibilitat que obri la porta a recursos que n'exigeixin l'ús vehicular del castellà(*)

Succeix el mateix que s'esdevingué amb l'afeitada de la Constitució europea. El Tractat de Lisboa que la substituí serà eficaç, però desperta emocions. La pitjor cosneqüencia d'aquesta sentència fóra que, a més, les encengués en totes direccions"

(*) El model d'aprenentatge per immersió a través de la llengua vehicular catalana:

* Albert Branchadell: "No legitima (el model lingüístic educatiu) i permet que sigui qüestionat. No compromet el text de la llei educativa catalana però tampoc el blinda".

* Teresa Freixes, UAB: " En el tema de la llengua, precisa tots els elements i amb molta ponderació. Delimita clarament els drets els ciutadans. És molt pertinent la descripció de l'obligació dels poders públics de garantir l'ús de les dues llengües, sobretot en el cas de l'Administració que distingeix del dret a l'elecció de cada ciutadà a emprar-lo entre sí i amb els poders públics. Quelcom d'essencial en comerços i empreses"

* G.Ruiz Rico, U. de Jaen: " Sobre el modelo lingüístico, se puede deducir claramente un canvio muy significativo en la jurisprudència del propio TC, que avaló en su momento la exclusividad del catalán com lengua vehicular de la ensenñanza, y com esta sentencia refuerza el derecho de los padres a que sus hijos reciban una parte de esa enseñanza también en castellano"

* El gran analista judicial J.M Brunet - el referent màxim: " On la sentència fa malabarismes més complexos per a acceptar la constitucionaliat d'un precepte, malgrat posar-li tota mena de traves i reserves, és respecte a l'ús de la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament. L'article analitzat en aquest punt és el 35, que determina que "totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyança en català", que ha d'emprar-se "normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyança universitària i no universitària".

La resolució afirma que "siendo así que ambas lenguas han de ser no sólo objeto de enseñanza, sino también medio de comunicación en el conjunto del proceso educativo, es constitucionalmente obligado que las dos lenguas cooficiales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como vehiculares". A aquesta solució s'arribà al TC després de grans debats, que estigueren a punt de declarar inconstitucional l'article 35. Finalment, el precepte es salvà pel pacte global que permeté que la presidenta del TC, María Emila Casas, admetés les contínues al•lusions de la sentència a la "indisolubilitat de la Nación española" a canvi que el magistrat Manuel Aragón, que insistia en els esmenats extrems, permetés no dinamitar el model d'immersió lingüística a Catalunya. Al TC s'escau la plena consciència , en suma, que per bé que es proclama que el castellà també ha de ser reconegut com a llengua vehicular, tot plegat no implicarà un canvi de sistema lingüístic al sistema educatiu català(*+)

De fet,el TC admet que el fet que l'Estatut només esmenti el català com a llengua vehicular a l'ensenyament no obeeix a un "propòsit deliberat d'exclusió " del castellà. En tot cas, com que l'article no és anticonstitucional, per tal que canviï el model lingüístic a Catalunya caldria un majoria parlamentària autonòmica disposa a canviar-la. D'ací el qualificatiu de malabar per al complex equilibri e naqeust punt".

(+) Enric Juliana. "No s'accepta que el català sigui preferent a l'Administració, ni s'admet un parangó amb el castellà pel que fa al deure constitucional de saber el català. S'accepta, tant mateix, un bilingüisme corregit a favor del català. S'escau un "sin perjuicio" al que cal focalitzar l'atenció. Els "sin perjuicios" sempre són molt importants a les sentències. Pàgina 474, paràgraf segon: "sin perjuicio, claro está, de que el legislador pueda adoptar,. en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrios de una de las lenguas oficiales respecto a la otra, subsanando la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener". Aquesta és la clau de volta de tot el capítol lingüístic, que amb tant d'afany alguns volen dinamitar des de fa trenta anys. I sota la volta es troba l'escola. El model d'immersió lingüístic resta salvat. La sentència, amb accentuada retòrica, afrima que el castellà també ha de ser vehicular, però s'até a la jurisprudència acumulada; jurisprudència que reconeix que el català "sigui el centre de gravetat"(pàg.494). Avui, distints diaris de Madrid ho presentaran d'una altra manera. No calen preses. Ja ho anirem veient.

Joan Vintró, UB: " Pronunciaments suficientment clars com per a poder afirmar la constitucionalitat del model lingüísitc de l'estatut que no és sinó le'satblert des de fa anys a Catalunya. En aquest sentit, "el equilibrio inexcusable" entre las dos lenguas oficiales en las administraciones públicas y en los medios de comunicación públicos de Catalunya se entiende "sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar medidas de política lingüística tendentes a corregir situaciones históricas de desequilibrio". Plena confirmació així mateix del català utilizat normalment com o llengua vehicular i centre de gravetat de l'ensenyament a Catalunya. Com ja s'aplica a Catalunya, no exclou sinó que exigeix la utilització del castellà com a llengua vehicular en uns termes no indicats a la sentència del TC i que resten a disposició del legislador autonòmic".

J.A. Montilla, catedràtic de Constitucional de Granada: " Me parece evidente que la poda es muy limitada. Pese a los exabruptos oídos en los últimos años frente al Estatuto de Cataluña. la sentencia confirma que sus aportaciones són conformes a la CE. Esto es importante no sólo para Cataluña sino también para Andalucía, con un estatuto muy similar, e incluso, en mayor o menor medida, para Aragón, Castilla y León, Baleares y Valencia. Una vez publicada la sentencia podemos suponer que las restantes CCAA reformaran sus estatutos conforme a este modelo.

Esa voluntat de desactivar los conflictos (als termes poble, ciutadà, drets històrics de Catalunya; nació) en un debate impostado, innecesario, lo advertimos también en otros aspectos polémicos. Así, en los derechos lingüísticos concilia el derecho de opción lingüística con al constitucionalidad de la medidas de promoción de la propia lengua y la normalización lingüística, aceptada des de la STC 337/ 1994.

Javier Pérez Royo insisteix a Un mal precedente: " La reforma nunca debió de ser recurrida i la propia sentencia dictada por el TC es una buena prueba de ello. Básicament, el TC ha desautorizado la impugnación global que el PP hacia en su recurso, reduciendo extrordinariamente el alcance de la anticonstitucionalidad denunciada. La sentencia supone objetivamente un aval a la constitucionalidad del Estatuto.

"Però el TC no ha debido prestarse a participar en una operación de naturaleza política, aunque disfrazada de recurso jurídico, destinada a sembrar al desconfianza en el resto de España respecto del ejercicio del derecho a la autonomia por la nacionalidad catalana". El criteri del constitucionalista sevillà ha estat assumit pels articulistes de referència progressites, mai assentint o donant suport ple a les respostes de ministres com Fdez. de la Vega o Caamacho que malgrat que l'advocat de l'Estat també demanà que el TC no acceptés de dictaminar el recurs prou que el consideren legítim d'haver emès sentència.

Joan Majó: "Quatre anys per a quatre articles..."

" La suposada inconstitucionalitat afecta a: la supressió de l'ús 'preferent' del català en els administracions i mitjans públics, el caràcter 'exclusiu' de les competències del Síndic de Greuges, les competències del Consell de Justícia de Catalunya i l'eliminació de l'esment a l'esforç fiscal en els transferències de solidaritat interregional.

En llegir-ne el contingut, hom entén que hagin calgut quatre anys d'esforçats treballs per a escatir aquests importants errades i adonar-se que, per a l aresta, l'Estatu català és plenament constitucional! I sobretot, per a afegir una consideració interpretativa pregona: que l'ús del terme nació al pròleg no té conseqüències juríiques Com si ho ho sabéssim, ja! Per això resta al pròleg i ni pas a l'articulat!

Per a mi, la manifestació del pròxim dissabte té sentit, no per a mostrar el refús al contingut de la sentència (ho repeteixo: prou insulsa per als qui esperaven quelcom més fort), sinó per a posar de manifest la necessitat d'un canvi de rumb institucional i la voluntat dels catalans de seguir els regles i l'esperit del pacte constitucional del 78.

Si no és un acte rotundament unitari, ¡fóra millor banyar-se!

Debat sobre la convocatòria de manifestació, per Òmniun Cultural...

Joan Tapia: "La manifestació no hauria de ser només un nou Diguem no!. Hauria de donar pas a una proposta unitària que assolís resultats. Planteja problemes, superables, però que no cal infravalorar.

El primer és l'afició catalana a festejar derrotes (1714) i a exigir el tot o res. Ha sigut declarat constitucional el 90%. I el PP, malgrat la Brunete mediàtica, ha perdut.

Gran part de Catalunya és conscient d'aquesta victòria relativa (les totals són de Hollywood) i sap que guanyar implica no acceptar la derrota, especialment quan no n'hi ha haguda.

Bona part de Catalunya creu legítimanent que la sentència avala el sobiranisme. El mateix Mas coqueteja amb la idea, per bé que no vol rematar. I està en l'ADN de l'actual ERC (no en la de la II República). Però els partits sobiranistes no expliquen com - en menys unitat a Catalunya - l'espanya que retalla l'Estatut n'acaba acceptant un amb concert econòmic. O el referèndum sobiranista. ¿Per imposició europea? ¿Obliden que l'assolit sobre la llengua a l aUE fou possible mercès al mateix PSOE que aprovà l'Estatut a Madrid.

El teixit associatiu pot , i deu, expressar sentiments. Però per a sumar. No per a menystenir les institucions d'autogovern o discutir el lideratge del president de Catalunya quan Catalunya desitja protestar unida.

El segon problema és el tacticisme polític a curt termini. S'entén però divideix. Alguns mercadegen el paper del propi president, la qual cosa no és el millor per a un país que es respecti a sí mateix. Degradar els no sobiranistes fóra un gran error major perquè fraccionaria l'ampla majoria social que donà suport a l'Estatut. En té CiU la temptació?

No aniré a la mani del 10 de juliol... (publicat al 3 de Vuit de VFP)

Decididament el pensament únic reactiu / nacionalista victimista s'ha instal•lat entre nosaltres?

Dret a decidir "nosaltres sols": convertint Catalunya / Vilafranca en la represa del deliri Ibarretxe?

Quina diferència de fons ens separa dels neonacionalismes francès (que estroncà amb el no a la CE l'aprofundiment vers els EEUU d'Europa) o de l'alemany (que ha imposat austeritat sense incentius al creixement perllongant la crisi)?

Per què cada opinió ja estava prefigurada - i mirant de reüll socis al Tripartit i rivals al Parlament per deixar / no caure en fora de joc- abans del cabal coneixement de la sentènciaterreta del TC?

Per què no repassem els papers jugats per cada organització (política o civil) durant la formació de la "voluntat del poble català" dins el referèndum de l'Estatut?

Aquesta darrera cal constestar-la amb tota cruesa. Les anteriors prou que manifesten aquell "qui pregunta ja respon" de la cançó de Raimon, manllevant l'epistemologia de Wittgenstein...

L'entitat de la "societat civil" convocant, Omnium Cultural, oi que no féu campanya a favor del Sí a l'Estatut? Malgrat que entre els seus socis, per mobilització de CiU, aquesta fou l'opció escollida... finalment silenciada...

ERC al costat del PP (li ho recordava el famós video made in Madir de la campanya de fa quatre anys...) es despenjà del Sí a l'Estatut alhora que culminava la purga interna bandejant el seu referent mediàtic / cap de llista mesiànic - coherent...

La mani d'aquest dissabte culmina totes les mobilitzacions de consultes del "Dret a decidir"; amb el valor afegit del seguisme acomplexat / tacticista del PSC i l'oportunisme ambivalent (pactista mes alhora sobiranista) de CiU. ¿Enterra la pluralitat política catalana i ens aboca a l'espiral del silenci als optimistes després del criteri majoritari del TC?

Per això no hi aniré. Perquè no em moc del que els vaig dir als de casa (Pepa, Pau) i, sobretot, a la colla altafullenca de la consulta que tant i tant em volia pressionar: Federalisme i Legalitat! Legalitat del nostre Estatut pràcticament constitucionalitzada per l'empenta de la lleonesa laboralista M.E.Casas; legalitat en les mobilitzacions: que segueixo centrant en pagar impostos i taxes, en presentar-se i votar a les consultes electorals amb tots els ets i uts de garanties que només tota la logística de l'Estat de dret garantiex.

Federalisme que, certament, no entén la sentència del TC ( confonent-lo amb confederació, des de distintes constitucions...) però que prou vindica el gran redactor jurídico-polític de l'Estatut sortit de les Corts: Francisco Caamaño, constitucionalista gallec ministre de Justícia: "Un estatut que té més competències, negant el trencament de la igualtat de drets entre espanyols pregonat pel PP; un estatut amb un finançament, oposat a la limitació d'àmbits d'autogovern del PP; un estatut que reconeix la bilateralitat i l'acció exterior dins la UE negant l'acusació de reforma constitucional encoberta del PP".

L'historiador Joaquim Coll, tampoc: " Ara convé rebaixar la tensió emocional, sentimental, més que no pas dedicar-nos a fomentar-la mitjançant una manifestació. La pregunta que avui ens hem de formular és si amb aquest nou Estatut, fins i tot després de les rebaixes del TC, som més a prop o més lluny de l'Espanya plural i federal que persegueix el catalanisme. Per a mi la resposta és inequívoca. E pur si muove!

Decididament cal rebatre la hipòtesi sobiranista que vol convèncer la majoria dels catalans en el sentit que el pacte de 1978 s'ha trencat, que el model autonòmic és un engany, que Espanya ens roba, que PP i PSOE són iguals, i que el perfeccionament federal és impossible. Senzillament, res d'això és veritat. Em sembla que els implícits de la manifestació del dia 10 van en aquesta direcció. Òbviament som una nació i els catalans, com qualsevol altre poble que viu en democràcia, serà el que vulgui ser. Però cal recordar que decidim periòdicament des de 1977. No hi ha res més perillós que quan es forcen falses unanimitats. I el catalanisme està avui més escindit que mai. La picabaralla sobre el lema, la pancarta i la senyera és quelcom més que un anècdota. Per tot això, modestament, m'atreveixo a dir: jo no hi aniré".

Esther Vera constata el Guirigay: "Els partits al Govern han deixat la mobilització en mans d'Òmnium Cultural, que respon amb el lema 'Som una nació. Nosaltres decidim'. És un lema menys inclusiu que una bandera que permet que cadascú interpreti el seu país com el seu somni o els seus valors, com prou bé saben nord-americans i francesos.

Després de la manifestació caldrà fer política i es demostrarà l'alçada de mires de tots. No és fàcil establir-ne un mínim comú denominador. No ens enganyéssim, caldrà que es posin d'acord que creuen encara en l'Espanya federal o confederal, els qui defensen el concert econòmic, els qui malden per una reforma de la CE, per la independència o pel compliment íntegre de l'Estatut".

Josep Piqué: "Crec que tenia raó Unamuno quan ens deia que als catalans ens perd l'estètica. I que som un poble bàsicament sentimental. I, per tant en contra del tòpic poc pràctic. I molt donat a commemorar derrotes i fracassos. I a llepar-nos les pròpies ferides. Amb un punt d'indesitjable masoquisme.

Però no es preocupin els meus amables lectors, perquè, per bé que sembli el contrari, no els parlaré de l'Estatut. Perquè entre altres coses els esforços inútils emmenen a la melangia".

Valoracions de la macromanifestació més sobiranista que autonomista del 10-J:

Enric Juliana: "Una Castellana i mitja. Cívica, pacífica, ampla, desbordant, lliurada a la fantasia lliberadora de la independència. Una Castellana i mitja, malfiada, molt malfiada. El principal damnificat és José Montilla que, amb molta dignitat,assistí, com a un fantasmal relat d'E.A.Poe, al seu propi enterrament. A l'enterrament de la centralitat del PSC catalanista i administratiu. Només un gest fort dels seus 25 diputats al Congrés durant el proper debat sobre l'estat d'Espanya podria salvar-lo. I aquest gest no s'esdevindrà.

A Artur Mas no li'n serà fàcil gestionar tots els malestars que ahir van desfilar per BCN. Una Castellana i mitja de malfiances i fantasies. Res de més humà. Si un magistrat del TC pot dictar sentència des del convenciment que Espanya acaba de perdre Cuba i Filipines, o després de comunicar amb l'esperit de don Manuel Azaña, ¿per quina raó un menestral de Sabadell no té dret a imaginar-se ciutadà d'una Catalunya independent? Respectant les normes bàsiques - no matar, no robar - en el parc humà tot hauria de ser possible".

El crònificat i trampós debat entre Espanya vs/& Catalunya:

Un anònim amic de quinta, que visqué anys a Catalunya i se'n tornà a la Castella natal, del tan pedant publicista el notari J-J López Burniol*, en una nota que li lliurà i ens reprodueix, escriu un diagnòstic digne de la major lectura dins el crònic debat Espanya-Catalunya:

"1.- És trampós per ambdues parts. Admeto que és trampós per part d'Espanya, ja que bona part dels espanyols no han assumit que l'Estat de les autonomies és l'embrió d'un estat federal que caldria desenvolupar fins a consolidar-lo, però el veuen com un subterfugi amb què donar llargues a les aspiracions d'autogovern catalanes. D'ací neix la inèrcia centralitzadora de l'Administració, l'erosió de competències per la via de la legislació bàsica i la jurisprudència del TC, etc. Però m'has d'admetre també que bona part dels nacionalistes catalans tampoc juguen net, perquè, per sota de la secular ambició de refeccionar (reparar) l'Estat, ha bategat sempre una soterrada aspiració a la independència.

2.- No tenim federalistes ni a Espanya ni a Catalunya. És freqüent escoltar a Catalunya que resulta impossible la consolidació d'un Estat federal per falta de federalistes espanyols. Ho admeto, per bé que afegeixo que tampoc en trobem gaires a Catalunya. Si grates una mica, t'adones que el pretenen la majoria dels anomenats federalistes catalans és un espècie de relació bilateral Catalunya-Espanya, sota la qual s'amaga un explícita aspiració confederal.

3.- S'escau un recíproc i greu error d'arrel. Molts espanyols no accepten que Catalunya sigui una nació, és a dir una comunitat amb consciència de posseir una personalitat històrica diferenciada i voluntat de projectar-la al futur mitjançant el seu autogovern. I, a la recíproca, molts catalans neguen Espanya com a nació, reduint-la a la condició jurídica d'Estat - estat espanyol -, quan el cert és que - com tu* dius - és "una nación de tomo y lomo, con una mala salud de hierro". Del que se'n desprèn que el conflicte històric entre Espanya i Catalunya és un xoc frontal de dues nacions: una que no ha tingut forces per absorbir l'altra, i un altra que ha tingut forces per a deslligar-se'n.

Si els espanyols tinguessin coratge, desenvoluparien l'Estat autonòmic en senti federal (Senat, organismes de col•laboració verticals i hortitzontals, concreció de les competències federals a exercitar per l'Administració central), deixant la porta oberta per tal pugui marxar la comunitat autònoma que ho desitgi. I si els catalans tinguessin coratge, concretarien el que volen i posarien els mitjans per a assolir-ho, sense renunciar a res emparant-se en el pretetx que "Madrid" no ho permetrà. Mai més no tornarà a pujar per la Rambla una bandera de la Legión amb una cabra al davant"

El Mundial de les identitats

Manuel Castells proclama el Mundial de las identidades: "Fins i tot Catalunya arraconà per un temps la seva reivindicació de selecció nacional pròpia, encara en plena mobilització per l'Estatut, per a fer eva la Roja (interessant apelatiu) amb l'esquer que s'hi compten vuit jugadors del Barça encara que un sia de Fuentealbilla, un altre de Tenerifie i un altre astiruà de socarrel.

El Mundial ha sigut mirall de societats i constructor / destructor d'identitats demostrant una vegada més que el món no és pla, que la diversitat és infinita, que la globalització és un mantell lleuguer que prou feines va més enllà de les finances que virtulitzen els nostres estalvis. La nostra vida es contrueix en torn d'identitats que són obertes o tancades segons en deixin expressar-les. Obertes com la que simbolitza una selecció espanyola on conviuen homes diversos de bona voluntat. Tancades com les que podria provocar el nacional-constitucionalisme espanyol amb el seu morro fort carpetovetònic".