PAU Altafulla

Xavier Vidal-Folch, economista magister de cada dijous (com a sucessor definitiu d'Ernest Lluch) ens reclama d'anar a "Contra la corriente". Ja Joan Tàpia, el diumenge havia lloat les aportacions clarificadores / autoafirmadores a les Jornades del Cercle d'Economia a Sitges de dues autèntiques primeres espases: en Nin de la Caixa i Miguel Boyer. Els qualificà respectivament d'antidepressiu i de fàrmac que fa pensar.

"Només les ànimes servils aplaudeixen els miratges dominants. Com aquest àcid olor de funeral per l'economia espanyola que nodreix el cavalcant augment del riesgo país. Contra aquesta misèria s'escuria una vacuna, per bé que només esdevé eficaç si s'empra adientment, i amb bravura: els nombres.

El qui associaren el mal tremp de la nostra economia al de Grècia i altres pigs van començar criticant l'excessiu endeutament públic. El Govern reaccionà tard, recordant fins fer-se pesat que el deute públic era el 2009 només del 55,2% del PIB, 20 punts menys que la mitjana del veïns europeus.

Llavors, fase dos, s'adduí que el pitjor no era el deute sinó la velocitat del seu increment: el dèficit. Del 11,2 - just per sota del Regne Unit. La rèplica fou que malgrat tot, no creixeria més enllà del 75% (el nivell comú) en cinc anys.

Al tercer acte s'adonaren que el flanc dèbil no era el deute públic, sinó el deute-país. O sia la suma de l'endeutament de les administracions, famílies, empreses i bancs.

Aquí van saber mossegar. El deute total boi que quadriplicava la producció d'una any. O sia, ascendia a uns 3,9 bilions d'euros, entorn a un 390% del PIB. Esgarrifós.

Algú havia de desagregar d'aquestes xifres els deutes creuats entre distins sectors. Amb dades homogènies del servei d'estudis que dirigeix Jordi Gual, el director general de La Caixa, Joan Maria Nin, donà la campanada a la jornada anual del Cercle d'Economia, a Sitges. El deute-país global espanyol és només del 289% del PIB (Regne Unit, el 286%; HIlanada, el 284%), sostingué.

Dins d'ella, el deute privat espanyol és del 227% (Regen Unit, 217%; Holanda, 209%). El deute públic, segons Eurostat, del 53,2% a Espanya (Regne Unit, 68,1%; Holanda, 60,9%).L'exterior, del 165% (Regne Unit, 405%; Holanda, 170%).

La comparació amb un i altre país resulta morbosa. El Regne Unit marca els estàndars i n'estableix referències. Holanda és el copilot d'Alemanya a la creuada per l'ortodòxia pressupostària europea. Doncs bé, les dades objectives, fredament contemplades situen Espanya còmodament al costat d'aquest dos socis, a qui mai ni ningú posen al peu dels cavalls.

"Què amaga aquest endeutament, només un fons de comerç discutible o al darrera trobaríem inversions reals?", concluïa Nin. "El problema és que no sabem explicar de forma coherent l'economia espanyola", reblava. Ens manca un relat vigorós, una espina dorsal explicativa, tots hi coincidien.

Si s'assoleix superar el tercer acte, és a dir, relativitzar l'endeutament global, arribarà el quart. De fet, ja el tenim aquí. L'argument serà que l'atur i la dèbil densitat empresarial espanyola prefigura una recuperació astènica, insuficient per a afrontar els deutes. Tal vegada.

Remant també contra corrent, Miguel Boyer adduí que les exportacions reals en bens i serveis entre 1996 y 2005 van créixer a la campiona Alemanya un 7,6 acumulatiu; seguida d'Espanya (6,7%); França i Regne Unit (5,1%); EEUU (4,1%) iItàlia (2,4%).

Espanya guanyà quota. I va recuperant el 2010.

Val, dirà Don Pèssim, però exporta poc en relació al seu PIB. Un altre miratge. Només Alemanya, on les seves exportacions suposen el 47,2% del PIB (dades del BM per al 2008), els altres anem a la par: Regne Unit, 28,9%; Itàlia, 288,8%; França i Espanya, 26,4%.

De manera que les xifres perfilen una situació menys tràgica que la que s'entesten a divulgar els mercats. Una altra cosa és que els polític defensin bé els seus els números, o que siguin creïbles quan ho intenten. Quan fallen, els miratges es reflecteixen en la concavitat deformadora dels miralls.

També amb ànim de molestar, associem aquests noms que posen els focus a l'altra cara de la lluna, el president d'Abertis i del Cercle, Salvador Alemany. Tancà Sitges amb un discurs a retenir per a la reforma fiscal pendent:"La imposició directa no pot estar tan esbiaixada en perjudici de les rendes salarials en relació a un altre tipus de rendes, protegides per la dificultat del seu control o la por a la deslocalització". Perquè finalment, aquest biaix antisous "constitueix una major pressió fiscal sobre el teixit productiu". No ho proclama un pelacanyes, sinó un executiu de to.

Joaquín Estefanía sosté: "Les dificultats econòmiques d'Espanya són, en bona part, les d'Europa. La UE té en aquest moments tres problemes connexos: un, d'objectiu, que ja ha esclatat, i que és Grècia ( i des del passat divendres, Hongria, en una extensió que encara es desconeix); un segon problema que són els països de mala reputació pels desequibris de les seves finances públiques (fruit en bona part dels plans de rescat dels bancs i de les mesures d'estímul per sortir de la recessió), entre els quals figura Espanya; i una tercera incògnita, que és la qualificació de l'euro com a moneda fiable, donada la inestabilitat de la construcció europea (el propi president del BCE, J-C Trichet acaba de demandar una "federació pressupostària" a Europa).

Els mercats estan pressionant Espanya, les darreres setmanes, amb una discriminació negativa.(La prima de risc està 196 punts bàsics, 4 de juny, el passat amb relació als bonus alemanys) ".

Les causes per a Jq. Estefania són del tot objectivables, sense deformacions dels mercats: l'alta taxa d'atur afecta la morositat; els mercats es posen histèrics pel nivell de risc immobiliari als budells de les entitats financeres i que encara no ha emergit; i - ep! - la debilitat política de l'Executiu que fa qüestionar-se, per exemple la viabilitat dels pressupostos de 2011, que hauran d'accentuar-ne l'austeritat. En aquest sentit, la incomparecència de l'oposició, a diferència de l'entorn, no ajuda sinó que enerva la posició objectiva del país.

Al capdavant de les exigències europees figura, sobretot, Alemanya. El país germànic és administrat per una generació de polítics de centre-dreta que s'han tret de cop els complexos de la postguerra i que volen tornar a manar a Europa.

"El desenlace de las crisis mayores, con alto grado de peligrosidad como la que estamos viviendo, depende de la capacidad de las élites políticas y financieras para responder de manera rápida, enérgica y coordinada, sí como de la capacidad que los ciudadanos depositen en esas respuestas" (Joaquín Estefanía)

Andrés Trapiello: "Nadie quería una España liberal, moderada y laica, porque le había llegado la hora a una España que, más que republicana y demócrata, tenía que ser fascista o comunista. (...) Las posiciones de unos y de otros fueron cada día más inequívocas, y ante hechos tan graves como la Revolución de Octubre de 1934, los españoles comenzaron a aceptar como inevitable el drama de la guerra. O ellos o nosotros, se dijeron todos, porque sabían que el triunfo de cualquiera de los bandos implicaba la aniquilación del contrario: com en Rusia, como en Italia y Alemania. (...) ¿Qué distinguía a unos de los otros, puesto que sabemos que todos eran tan distintos? Por desgracia, más que ideas, incluso más que el corazón, iban a decidir en muchas ocasiones sobre la vida y fortuna de las personas, las apariencias: el mono azul, la corbata, las alpargatas... Como decía Moreno Villa: todo el mundo se fijaba en los zapatos" ("Las armas y las letras. Literatura y guerra civil (1936-1939)", edició revisada i ampliada)