La subhasta de quadres del Cercle Artístic dins la Solidaritat per Haití assoleix 650 euros. Les dues pujes més generoses, de les dues Carmes de l’Ateneu de Dones (Martínez i Carmona).
_____________________________________________________
Juan Goytisolo:“Si la retirada más o menos digna, parece inevitable, el problema moral que nos acucia se plantea con toda crudeza: ¿tenemos derecho a abandonar a su suerte a millones de mujeres afganas qua aspiran a una vida decente, inspirada por los valores de las sociedades democráticas? ¿De qué forma podemos ayudarlas a recurrir a las armas?
J.Oliver: “Convé que no oblidem que gairebé el 40% del creixement de la nostra renda entre els anys 2000 i 2007 es va deure als immigrants. I que una part de la guardiola de la Seguretat Social també es deu a ells”. “Li dolgui a qui li dolgui, continuarem necessitant la immigració en les pròximes dècades. A partir del 2015, els fills del baby boom començaran a jubilar-se. I des del 2020 en endavant aquest procés s’accentuarà. No ho oblidem”.
Joseba Achotegui: “ Admiro molt els immigrants, són autèntics Ul·lises, superen perills, adversitats, soledats. La immigració afecta tothom, com en un tauler d’escacs: totes les fitxes queden canviades”.
Joana Bonet: “Mentre es debat la voracitat dels immigrants com a acaparadors de recursos públics, alguns voldrien que es fessin invisibles després d’empènyer el cotxet fins a la gespa del parc o atendre els seus pares vellets. Només la ceguesa i la insolidaritat poden de permetre que s’allargassi la cadena. En quinze anys serem després del Japó el país més envellit del món, i la demanda d’empleades a les llars i de cuidadores creixerà”
“Els qui agafen impuls i creuen oceans són gent valenta i emprenedora; molts els millors de la seva terra. Aquí baixaran escombraries, atendran els dependents i algunes cauran en mans d’agències que els exploten”.
N. Birnbaum:”Tenim sectors majoritaris de ciutadans que s’aferren fermament a dues creences fonamentals. La primera és que tots els enganyen i exploten, tant des del sector privat com per part de polítics corruptes i mentiders. La segona, que viuen en “el millor país de la terra”(EEUU). En aquestes circumstàncies, a un president li resulta extremadament difícil exercir el lideratge, sobretot si, en parlar, exposa idees de més d’una síl·laba i defensa canvis que amenacen els interessos existents”.
V.Pérez-Díaz: “ El 68% pensa que els dos grans partits es tracten com a autèntics enemics i no com a simples adversaris. Òbviament, entre enemics només poden escaure’s sinó odis dissimulats, compromisos inestables i deslleialtats a la primera ocasió. La qual coa fa pensar més que en una comunitat política en una confrontació civil latent, i a llarga contribueix a desmoralitzar una societat on una mica menys d’un terç acostuma a interessar-se en la política, i poc més d’un terç confia en els altres”
Esther Vera valora els propers mesos d’Artur Mas :«Ho té difícil per a surar nou mesos intentant de no comprometre’s amb un electorat d’ampli espectre que va del natural conservador d’Unió als sobiranistes, passant pel molt centrat i moderat electorat pujolista. Entre les propostes polítiques concretes, està acabar amb les decisions impopulars com la reducció de velocitat, l’impost de successions i reduir un 10% els sous de l’Administració. No és molt després de set anys pensant »
Editorial del País : El plan de recorte del gasto (50 mil milions d’e. en 3 anys) y la propuesta de reforma de las pensiones* intenta convencer a los mercados de inversión, los que deben juzgar la calidad de la deuda española, de que el Gobierno hará cuanto esté en sus manos para que España no sufra de los mismos males que Grecia.
(*) Simulació : els nascuts el 1953 fins al 1958 ens jubilaríem als 66 anys i afegint dos mesos per cada any a partir de 1954 (data del nostre regidor). Acaba la transició cap a la jubilació universal a partir dels 67 anys amb els nascuts a partir de 1959. Ells i tots els més joves es jubilarien doncs a partir del 67 i no dels 65 fins ara.
« El Govern ha adoptat dues decisions que suposen un canvi significatiu en l’orientació de la política econòmica aplicada des que es declarà l’estat de crisi financera internacional i la profunda recessió econòmica. espanyola. El Govern dóna a entenent que el període de combat de la recessió mitjançant forts estímuls econòmics ha de deixar pas paulatinament a un programa de sostenibilitat financera de l’Estat, greument soscavada per l’onerós cost de la recessió. El dèficit públic s’ha disparat fins el 11,4%, dos punts per sobra de les previsions. Aquest descontrol pot provocar dificultats de finançament o de refinançament del deute. S’han escaigut advertiments ben recents, injustos però notoris, de les agències de qualificació de riscos. »
El dijous, al Forum de Davos ZP s’enfrontà al pessimisme del « experts » sobre Espanya. Els replicà amb un un missatge reivindicatiu contundent :
« Tenemos una hoja de servicios impecable. Vamos a cumplir lo prometido – reducir el dèficit al 3% del PIB en 2013- a pesar de las voces críticas , que son las mismas a las que nunca les gustaron la Unión Europea ni el euro ».
« Es chocante que desde países como EEUU, el Reino Unido o Alemania se hable del sistema financiero español cuando habría que destacar la fortaleza y resistencia que ha demostrado a lo largo de la crisis ».
Mes alhora ZP els anuncià aquelles dues reformes Com ens adverteix el sempre lúcid / informadíssim Enric Juliana : «Zapatero, convençut aquests dies que existeix una campanya anglosaxona per a desacreditar Espanya (pilotada, entre altres medis, perThe Wall Street Journal, propietat de Rupert Murdoch), no podia anar a la cimera de Davos amb el 11,4% de dèficit com a única targeta de presentació ».
Sobre les conseqüències de les reformes previstes, tota » una hàbil operació d’imatge per a transmetre un missatge d’austeritat i sacrifici als mercats financers internacionals »-, el sempre barroc / hiperbòlic cronista a Madrid de la Vanguardia – culmina la seva pàgina « Zapatero, el griego » avisant : » Para reformar la solvencia del Reino, para evitar el naufragio en las costas de Grecia, Zapatero ha comenzado a pisar línea rojas ». El barroc s’expressa consubstancialment en castellà…
Dins de les trifulgues del nostre admirat ZP a Davos, reproduïm el diàleg del corresponsal de País amb Kenneth Rogoff (n.1953), ex nen prodigi i gran mestre d’escacs als 25 anys, professor de Harvard i execonomista en cap del FMI:
- Espanya retallarà les despeses i apujarà els impostos indirectes. ¿Són mesures encertades?
- És intel·ligent. Espanya havia de guanyar-se la credibilitat del mercat. És un país desenvolupat i la seva regulació bancària ha estat excel·lent, per la qual cosa serà relativament més fàcil l’ajustament. Per altra banda, l’ensulsida immobiliària en dificulta la sortida: el deute ha crescut ràpid i els tipus estan pujant. ”. Els espanyols no tenen més remeis que enfrontar-se a uns impostos més alts. Pot ser desagradable, però el Govern ha donat una senyal clara, indispensable en aquests moments de desconfiança.
Dimecres 3 de febrer el nou comissari econòmic i monetari europeu, Almunia, donava la clatellada de posar en un mateix sac les economies gregues, portuguesa i espanyola. Traduït de l’anglés, llengua pròpia de majories euròfobes, per cert: “En aquest països observem una pèrdua constant de competitivitat des de la seva incorporació a la zona euro. Tenen dèficits públics elevats, amb components cíclics i estructurals. També presenten una dependència important del finançament exterior en el cas de Grècia i Portugal, per bé que menor a Espanya”.
X.Vidal-Folch, a la seva secció de cada dijous, qualifica la nova política econòmica del govern de ZP com de “Quadratura del cercle, d’austeritat i a l’hora estímul. Accelerar i frenar”: afegir als programes de rellançament vigents (automòbil, pla E, frob, pac de sostenibilitat) un pla d’estabilitat per a 2010 (que corregeix l’optimista Pressupost) i un programa d’austeritat ( per al trienni següent, de 45 mil e./ 90%) que suposa una atzagaida a la inversió pública prevista.
Remarca que “el dilema plantejat per aquestes dues necessitats contradictòries és universal. Ho estilitzà a Davos el director general del FMI, Dominiques Strauus-Kahn:”Si abandonem els plans d’estímul massa tard, el deute esdevindrà més alt; però sí l’abandonem massa aviat, afrontarem el risc d’una recessió en dues fases”.
T.Garton Ash: “Tres visques per a Google!. Tot i el perill de perdre la possibilitat d’uns immensos beneficis a llarg termini al mercat xinés d’Internet, ha colpejat en defensa d’una de les grans causes del nostre temps: la llibertat d’informació al món”
Miguel Blesa, president de Caja Madrid dels darrers tretze anys: “Políticos y sindicalistas son personas de organización y para ellos priman los intereses de su organización sobre otros. Durante mucho tiempo he tenido apoyos incondicionales de unos y otros, íbamos todos en la misma dirección, pero de pronto esos grupos decidieron fumar juntos la pìpa de la paz y me di cuenta que el tabaco era yo”
Manuel Cruz:”Ens sentim sols quan no importem de la manera que voldríem importar per a aquells que ens importen”. “Ningú no està més sol que el que escriu; i ningú, alhora, pot esperar més companyia que la nodrida pels textos”. ¿Per això ens cal d’escriure “profusament”…?
Edgar Morin: “La democràcia no és cristiana: ens pervé dels grecs;la ciència no és cristiana; l’Europa moderna no és cristiana. La idea de laïcitat es troba en altres civilitzacions. Així que crec que la idea de fer d’Europa com una ciutadella cristiana és una idea equivocada”.”Els factors més regressius d’Europa tenen a veure amb l’obstinació ètnica, nacionalista i religiosa” “L’ànima d’Europa és problematitzar, interrogar, no quedar-se mai adormits. Tota la història del pensament europeu és una recerca de la veritat, un escatir incessantment la veritat”. “M’adono d’un tou de bones voluntats, però la bona voluntat sense esperança queda desocupada, generant desesperació davant la barbàrie”.
Juan Goytisolo:“Si la retirada más o menos digna, parece inevitable, el problema moral que nos acucia se plantea con toda crudeza: ¿tenemos derecho a abandonar a su suerte a millones de mujeres afganas qua aspiran a una vida decente, inspirada por los valores de las sociedades democráticas? ¿De qué forma podemos ayudarlas a recurrir a las armas?
J.Oliver: “Convé que no oblidem que gairebé el 40% del creixement de la nostra renda entre els anys 2000 i 2007 es va deure als immigrants. I que una part de la guardiola de la Seguretat Social també es deu a ells”. “Li dolgui a qui li dolgui, continuarem necessitant la immigració en les pròximes dècades. A partir del 2015, els fills del baby boom començaran a jubilar-se. I des del 2020 en endavant aquest procés s’accentuarà. No ho oblidem”.
Joseba Achotegui: “ Admiro molt els immigrants, són autèntics Ul·lises, superen perills, adversitats, soledats. La immigració afecta tothom, com en un tauler d’escacs: totes les fitxes queden canviades”.
Joana Bonet: “Mentre es debat la voracitat dels immigrants com a acaparadors de recursos públics, alguns voldrien que es fessin invisibles després d’empènyer el cotxet fins a la gespa del parc o atendre els seus pares vellets. Només la ceguesa i la insolidaritat poden de permetre que s’allargassi la cadena. En quinze anys serem després del Japó el país més envellit del món, i la demanda d’empleades a les llars i de cuidadores creixerà”
“Els qui agafen impuls i creuen oceans són gent valenta i emprenedora; molts els millors de la seva terra. Aquí baixaran escombraries, atendran els dependents i algunes cauran en mans d’agències que els exploten”.
N. Birnbaum:”Tenim sectors majoritaris de ciutadans que s’aferren fermament a dues creences fonamentals. La primera és que tots els enganyen i exploten, tant des del sector privat com per part de polítics corruptes i mentiders. La segona, que viuen en “el millor país de la terra”(EEUU). En aquestes circumstàncies, a un president li resulta extremadament difícil exercir el lideratge, sobretot si, en parlar, exposa idees de més d’una síl·laba i defensa canvis que amenacen els interessos existents”.
V.Pérez-Díaz: “ El 68% pensa que els dos grans partits es tracten com a autèntics enemics i no com a simples adversaris. Òbviament, entre enemics només poden escaure’s sinó odis dissimulats, compromisos inestables i deslleialtats a la primera ocasió. La qual coa fa pensar més que en una comunitat política en una confrontació civil latent, i a llarga contribueix a desmoralitzar una societat on una mica menys d’un terç acostuma a interessar-se en la política, i poc més d’un terç confia en els altres”
Esther Vera valora els propers mesos d’Artur Mas :«Ho té difícil per a surar nou mesos intentant de no comprometre’s amb un electorat d’ampli espectre que va del natural conservador d’Unió als sobiranistes, passant pel molt centrat i moderat electorat pujolista. Entre les propostes polítiques concretes, està acabar amb les decisions impopulars com la reducció de velocitat, l’impost de successions i reduir un 10% els sous de l’Administració. No és molt després de set anys pensant »
Editorial del País : El plan de recorte del gasto (50 mil milions d’e. en 3 anys) y la propuesta de reforma de las pensiones* intenta convencer a los mercados de inversión, los que deben juzgar la calidad de la deuda española, de que el Gobierno hará cuanto esté en sus manos para que España no sufra de los mismos males que Grecia.
(*) Simulació : els nascuts el 1953 fins al 1958 ens jubilaríem als 66 anys i afegint dos mesos per cada any a partir de 1954 (data del nostre regidor). Acaba la transició cap a la jubilació universal a partir dels 67 anys amb els nascuts a partir de 1959. Ells i tots els més joves es jubilarien doncs a partir del 67 i no dels 65 fins ara.
« El Govern ha adoptat dues decisions que suposen un canvi significatiu en l’orientació de la política econòmica aplicada des que es declarà l’estat de crisi financera internacional i la profunda recessió econòmica. espanyola. El Govern dóna a entenent que el període de combat de la recessió mitjançant forts estímuls econòmics ha de deixar pas paulatinament a un programa de sostenibilitat financera de l’Estat, greument soscavada per l’onerós cost de la recessió. El dèficit públic s’ha disparat fins el 11,4%, dos punts per sobra de les previsions. Aquest descontrol pot provocar dificultats de finançament o de refinançament del deute. S’han escaigut advertiments ben recents, injustos però notoris, de les agències de qualificació de riscos. »
El dijous, al Forum de Davos ZP s’enfrontà al pessimisme del « experts » sobre Espanya. Els replicà amb un un missatge reivindicatiu contundent :
« Tenemos una hoja de servicios impecable. Vamos a cumplir lo prometido – reducir el dèficit al 3% del PIB en 2013- a pesar de las voces críticas , que son las mismas a las que nunca les gustaron la Unión Europea ni el euro ».
« Es chocante que desde países como EEUU, el Reino Unido o Alemania se hable del sistema financiero español cuando habría que destacar la fortaleza y resistencia que ha demostrado a lo largo de la crisis ».
Mes alhora ZP els anuncià aquelles dues reformes Com ens adverteix el sempre lúcid / informadíssim Enric Juliana : «Zapatero, convençut aquests dies que existeix una campanya anglosaxona per a desacreditar Espanya (pilotada, entre altres medis, perThe Wall Street Journal, propietat de Rupert Murdoch), no podia anar a la cimera de Davos amb el 11,4% de dèficit com a única targeta de presentació ».
Sobre les conseqüències de les reformes previstes, tota » una hàbil operació d’imatge per a transmetre un missatge d’austeritat i sacrifici als mercats financers internacionals »-, el sempre barroc / hiperbòlic cronista a Madrid de la Vanguardia – culmina la seva pàgina « Zapatero, el griego » avisant : » Para reformar la solvencia del Reino, para evitar el naufragio en las costas de Grecia, Zapatero ha comenzado a pisar línea rojas ». El barroc s’expressa consubstancialment en castellà…
Dins de les trifulgues del nostre admirat ZP a Davos, reproduïm el diàleg del corresponsal de País amb Kenneth Rogoff (n.1953), ex nen prodigi i gran mestre d’escacs als 25 anys, professor de Harvard i execonomista en cap del FMI:
- Espanya retallarà les despeses i apujarà els impostos indirectes. ¿Són mesures encertades?
- És intel·ligent. Espanya havia de guanyar-se la credibilitat del mercat. És un país desenvolupat i la seva regulació bancària ha estat excel·lent, per la qual cosa serà relativament més fàcil l’ajustament. Per altra banda, l’ensulsida immobiliària en dificulta la sortida: el deute ha crescut ràpid i els tipus estan pujant. ”. Els espanyols no tenen més remeis que enfrontar-se a uns impostos més alts. Pot ser desagradable, però el Govern ha donat una senyal clara, indispensable en aquests moments de desconfiança.
Dimecres 3 de febrer el nou comissari econòmic i monetari europeu, Almunia, donava la clatellada de posar en un mateix sac les economies gregues, portuguesa i espanyola. Traduït de l’anglés, llengua pròpia de majories euròfobes, per cert: “En aquest països observem una pèrdua constant de competitivitat des de la seva incorporació a la zona euro. Tenen dèficits públics elevats, amb components cíclics i estructurals. També presenten una dependència important del finançament exterior en el cas de Grècia i Portugal, per bé que menor a Espanya”.
X.Vidal-Folch, a la seva secció de cada dijous, qualifica la nova política econòmica del govern de ZP com de “Quadratura del cercle, d’austeritat i a l’hora estímul. Accelerar i frenar”: afegir als programes de rellançament vigents (automòbil, pla E, frob, pac de sostenibilitat) un pla d’estabilitat per a 2010 (que corregeix l’optimista Pressupost) i un programa d’austeritat ( per al trienni següent, de 45 mil e./ 90%) que suposa una atzagaida a la inversió pública prevista.
Remarca que “el dilema plantejat per aquestes dues necessitats contradictòries és universal. Ho estilitzà a Davos el director general del FMI, Dominiques Strauus-Kahn:”Si abandonem els plans d’estímul massa tard, el deute esdevindrà més alt; però sí l’abandonem massa aviat, afrontarem el risc d’una recessió en dues fases”.
T.Garton Ash: “Tres visques per a Google!. Tot i el perill de perdre la possibilitat d’uns immensos beneficis a llarg termini al mercat xinés d’Internet, ha colpejat en defensa d’una de les grans causes del nostre temps: la llibertat d’informació al món”
Miguel Blesa, president de Caja Madrid dels darrers tretze anys: “Políticos y sindicalistas son personas de organización y para ellos priman los intereses de su organización sobre otros. Durante mucho tiempo he tenido apoyos incondicionales de unos y otros, íbamos todos en la misma dirección, pero de pronto esos grupos decidieron fumar juntos la pìpa de la paz y me di cuenta que el tabaco era yo”
Manuel Cruz:”Ens sentim sols quan no importem de la manera que voldríem importar per a aquells que ens importen”. “Ningú no està més sol que el que escriu; i ningú, alhora, pot esperar més companyia que la nodrida pels textos”. ¿Per això ens cal d’escriure “profusament”…?
Edgar Morin: “La democràcia no és cristiana: ens pervé dels grecs;la ciència no és cristiana; l’Europa moderna no és cristiana. La idea de laïcitat es troba en altres civilitzacions. Així que crec que la idea de fer d’Europa com una ciutadella cristiana és una idea equivocada”.”Els factors més regressius d’Europa tenen a veure amb l’obstinació ètnica, nacionalista i religiosa” “L’ànima d’Europa és problematitzar, interrogar, no quedar-se mai adormits. Tota la història del pensament europeu és una recerca de la veritat, un escatir incessantment la veritat”. “M’adono d’un tou de bones voluntats, però la bona voluntat sense esperança queda desocupada, generant desesperació davant la barbàrie”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.