Castells i Majó ens orienten dins el debat sobre dèficit i impostos durant aquesta crisi:
Antoni Castells, conseller d’Economia: “És evident que els dèficits molt elevats no són sostenibles molt de termps. L’important és de tornar a crèixer, si la represa s’escau a bon ritme a partir de 2011, la situació es reconduirà amb relativa normalitat. En qualsevol cas, fóra una errada greu voler acabar amb el dèficit abans de temps. I per tant no cal apressar-se a pujar impostos.
També en aquest punt el món ha après dels fracassos. Per exemple, el d’EEUU el 1937 o del Japó a finals dels 90, quan tractaren de reequilibrar el pressupost abans que la recuperació hagués consolidat. Una altra cosa és reequilibrar la composició dels impostos. Les cotitzacions a la Seguretat Social, per exemple, tal vegada siguin massa altes, i l’IVA, potser massa reduït”. Retinguem aquesta darrera tesi, assertativa ( no apodíptica) del nostre conseller, que llegíem a La Vanguardia del diumenge 9 d’agost. Oi que l’ha n palicat els seus companys al govern central, el darrere divendres de setembre: el tercer tram de l’IVA pssarà, aparetir de juliol del 2010, del 16 a 18% del producte comprat / facturat. Vet ací, afectant tan els consumidors privats com les despeses i obres públiques; d’acord amb l’alcalde Tortosa, al Punt d’aquest dissabte, primer d’octubre, a “ neteja viària, recollida de brossa i enllumenat públic” com a serveis dins el pressupost corrent.
Joan Majó, al seu esperat / formatiu article de cada dissabte a la pàg.2 de Catalunya al País, avui mateix ens recomana: “ Impuestos: subir, pero no ahora!
“Els errors polítics poden ser de fons o d’oportunitat. Crec que estem (amb les propostes fiscals del Govern del pol federal) devant d’un error d’oportunitat, que no contribuirà a facilitar-ne la nostra sortida de la crisi. (…) La seva solució, ningún no ho discuteix, passa per augmentar molt la despesa pública en forma d’inversions que ofereixin ocupació i d’ajuts que suavitzin situacions socialment difícils. Però aquest increment de la despesa només podem assolir-lo augmentant el deute de l’Estat. Afortunadament, Rato i Sobes havien deixat uns comptes públics molt sans i per tant tenim marge per a augmentar el deute públic, que està per sota de la de molts països de lUE!
Aquests anysde crisi anirem disminuint el deute privat ( empreses, famílies i bancs) i augmentant el deute públic, que després caldrà anar pagant. I per part haurem de pujar la recaptació, en part per la recuperació econòmica i en part també increment d’alguna manera la pressió fiscal, que està per sota de la de molts països de la UE.Per tant a mitjà termini, els impostos ha nde pujar, i alguns s’han de revisar pera eliminar discrinacions en el seu repartiment, genrat per les darreres modificacions. Nos ens equivoquem. Estem davant d’una perspectiva d’augment dels impostos als pròxims anys. Modestament, penso que qui diu el contrari s’equivoca o intenta enganyar. (…)
Estic plenament d’acord amb amb les polítiques socials que el govern proclama i practica. Però en aquest moment és perillós de pretendre finançar-les amb augment de recaptació, que poden agreujar, per motivacions reals de pujada de preus o per motivacions psicològiques, el consum de les famílies.
Ara cal reactivar i anar preparant un augment d’impostos tan aviat com s’hagi sortit, amb certa seguretat, de la crisi.”
“Los españoles son de izquierdas, pero España es de derechas. El concepto imperante de España es el que ha creado la derecha.” (J.A.Torres Mora, sociòleg, diputat del PSOE per Màlaga)
Tornem-hi amb reflexions manllevades sobre la crisi / perspectives de la Socialdemocràcia:
Lluís Bassets preveient les causes de la gran devallada electora del SPD a Alemanya: “ Si el SPD es dirigeix tan decididament a una derrota, és en primer lloc, perquè ha perdut les seves bases electorals clàssiques, que havien representat la seva raó de ser durant més d’un segle d’història. Assolí de retenir encara la clase obrera aburgesada del capitalisme tardà, però el magnetisme i cohesió del SPD s’han esberalat quan aquella classe tan característica ha desaparegut, susbtituïda ja no per màquines sinó per mà d’obra situada a la Xina i països emergents. Bona part del seus vots s’està fugant per l’esquerra (Die Linke) o passa a engruixir l’abstenció.
La segona raó de les seves dolentes perspectives rau en la difuminació del seu perfil ideològic. Algunes idees molt pròpies de la socialdemocràcia, principalment sobre el paper de l’Estat com a protector dels més dèbils i com a guardià de l’equilibri social, ha impregnat tots els partits i ha adquirit un caràcter tan transversal com per a neutralitzar el missatge de l’esquerra. Tot el que podia exhibir com la seva habilitat exclusiva és ara patrimoni de tots, inclosos els liberals que reivindiquen el centre i parlen d’economia social de mercat.
La difusió transversal d’idees i valors socialdemòcrates coincideixen a més a més amb la fragmentació interna de l’esquerra.”
Valgui per explicar, també a Altafulla ( i deixem-nos de raons de carisme o qualitats dels caps de llista) la dimensió del pes del PSC a les municipals: esquerra més que fraccionada ( ABG,PSC, PAU,ERC), com a reflex de la clientela electoral, amb poc pes obrer o obrer aburgesat. Tan de bo la causa més reconfortant ( la de compartit el paper de les políques públiques dins el benestar i equilibri socials) també sigui tan transversal, sobretot dins l’actual Nou Govern, a l’hora de la gran inversió en l’equipament de la Biblioteca ( i pendent de plantar la gespa artificial), etc, etc.. Aquesta tesi de Lluís Bassets la vaig especialment, per encoratjar-nos, comentar al company alcalde del Nostre Govern, company al PSC oficial entre 1987, quan s’hi incorpora, i el 1999, quan perdo per segon cop les primàries envers J.M.Gené en un segon procés electoral intern prou brut.
Antoni Castells, conseller d’Economia: “És evident que els dèficits molt elevats no són sostenibles molt de termps. L’important és de tornar a crèixer, si la represa s’escau a bon ritme a partir de 2011, la situació es reconduirà amb relativa normalitat. En qualsevol cas, fóra una errada greu voler acabar amb el dèficit abans de temps. I per tant no cal apressar-se a pujar impostos.
També en aquest punt el món ha après dels fracassos. Per exemple, el d’EEUU el 1937 o del Japó a finals dels 90, quan tractaren de reequilibrar el pressupost abans que la recuperació hagués consolidat. Una altra cosa és reequilibrar la composició dels impostos. Les cotitzacions a la Seguretat Social, per exemple, tal vegada siguin massa altes, i l’IVA, potser massa reduït”. Retinguem aquesta darrera tesi, assertativa ( no apodíptica) del nostre conseller, que llegíem a La Vanguardia del diumenge 9 d’agost. Oi que l’ha n palicat els seus companys al govern central, el darrere divendres de setembre: el tercer tram de l’IVA pssarà, aparetir de juliol del 2010, del 16 a 18% del producte comprat / facturat. Vet ací, afectant tan els consumidors privats com les despeses i obres públiques; d’acord amb l’alcalde Tortosa, al Punt d’aquest dissabte, primer d’octubre, a “ neteja viària, recollida de brossa i enllumenat públic” com a serveis dins el pressupost corrent.
Joan Majó, al seu esperat / formatiu article de cada dissabte a la pàg.2 de Catalunya al País, avui mateix ens recomana: “ Impuestos: subir, pero no ahora!
“Els errors polítics poden ser de fons o d’oportunitat. Crec que estem (amb les propostes fiscals del Govern del pol federal) devant d’un error d’oportunitat, que no contribuirà a facilitar-ne la nostra sortida de la crisi. (…) La seva solució, ningún no ho discuteix, passa per augmentar molt la despesa pública en forma d’inversions que ofereixin ocupació i d’ajuts que suavitzin situacions socialment difícils. Però aquest increment de la despesa només podem assolir-lo augmentant el deute de l’Estat. Afortunadament, Rato i Sobes havien deixat uns comptes públics molt sans i per tant tenim marge per a augmentar el deute públic, que està per sota de la de molts països de lUE!
Aquests anysde crisi anirem disminuint el deute privat ( empreses, famílies i bancs) i augmentant el deute públic, que després caldrà anar pagant. I per part haurem de pujar la recaptació, en part per la recuperació econòmica i en part també increment d’alguna manera la pressió fiscal, que està per sota de la de molts països de la UE.Per tant a mitjà termini, els impostos ha nde pujar, i alguns s’han de revisar pera eliminar discrinacions en el seu repartiment, genrat per les darreres modificacions. Nos ens equivoquem. Estem davant d’una perspectiva d’augment dels impostos als pròxims anys. Modestament, penso que qui diu el contrari s’equivoca o intenta enganyar. (…)
Estic plenament d’acord amb amb les polítiques socials que el govern proclama i practica. Però en aquest moment és perillós de pretendre finançar-les amb augment de recaptació, que poden agreujar, per motivacions reals de pujada de preus o per motivacions psicològiques, el consum de les famílies.
Ara cal reactivar i anar preparant un augment d’impostos tan aviat com s’hagi sortit, amb certa seguretat, de la crisi.”
“Los españoles son de izquierdas, pero España es de derechas. El concepto imperante de España es el que ha creado la derecha.” (J.A.Torres Mora, sociòleg, diputat del PSOE per Màlaga)
Tornem-hi amb reflexions manllevades sobre la crisi / perspectives de la Socialdemocràcia:
Lluís Bassets preveient les causes de la gran devallada electora del SPD a Alemanya: “ Si el SPD es dirigeix tan decididament a una derrota, és en primer lloc, perquè ha perdut les seves bases electorals clàssiques, que havien representat la seva raó de ser durant més d’un segle d’història. Assolí de retenir encara la clase obrera aburgesada del capitalisme tardà, però el magnetisme i cohesió del SPD s’han esberalat quan aquella classe tan característica ha desaparegut, susbtituïda ja no per màquines sinó per mà d’obra situada a la Xina i països emergents. Bona part del seus vots s’està fugant per l’esquerra (Die Linke) o passa a engruixir l’abstenció.
La segona raó de les seves dolentes perspectives rau en la difuminació del seu perfil ideològic. Algunes idees molt pròpies de la socialdemocràcia, principalment sobre el paper de l’Estat com a protector dels més dèbils i com a guardià de l’equilibri social, ha impregnat tots els partits i ha adquirit un caràcter tan transversal com per a neutralitzar el missatge de l’esquerra. Tot el que podia exhibir com la seva habilitat exclusiva és ara patrimoni de tots, inclosos els liberals que reivindiquen el centre i parlen d’economia social de mercat.
La difusió transversal d’idees i valors socialdemòcrates coincideixen a més a més amb la fragmentació interna de l’esquerra.”
Valgui per explicar, també a Altafulla ( i deixem-nos de raons de carisme o qualitats dels caps de llista) la dimensió del pes del PSC a les municipals: esquerra més que fraccionada ( ABG,PSC, PAU,ERC), com a reflex de la clientela electoral, amb poc pes obrer o obrer aburgesat. Tan de bo la causa més reconfortant ( la de compartit el paper de les políques públiques dins el benestar i equilibri socials) també sigui tan transversal, sobretot dins l’actual Nou Govern, a l’hora de la gran inversió en l’equipament de la Biblioteca ( i pendent de plantar la gespa artificial), etc, etc.. Aquesta tesi de Lluís Bassets la vaig especialment, per encoratjar-nos, comentar al company alcalde del Nostre Govern, company al PSC oficial entre 1987, quan s’hi incorpora, i el 1999, quan perdo per segon cop les primàries envers J.M.Gené en un segon procés electoral intern prou brut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.