Altafulla amb tota la il·lusió

20/7/09

Memorabilíssim article (agosarat, documentat, de vasta mirada) de X.Vidal-Folch al País, com cada dijous les pàgines d’Economia: “Si Catalunya no existiese”

“Què succeiria si Catalunya no existís en l’univers espanyol? Què s’esdevindria amb la hisenda pública, amb l’economia productiva, amb el model d’Estat?
Aquesta mena de preguntes són molt útils en moments polèmica o de confusió. La UE ha fonamentat en aquesta maièutica* l’argumentari d’alguns del seus grans salts: “El cost de la no Europa”, intitulà Paolo Cecchini el seu famós estudi preparatori del mercat únic.
Quin seria el cost de la no-Catalunya? Fàcil. Les autonomies no millorarien avui llur finançament. De fet, Espanya no fora un Estat autonòmic, ja que no tindríem comunitats autònomes. L’autonomia és, sobretot, un invent català. Després d’un segle de frustracions, l’Estatut del 32 vingué a consagrar-la, i altres en seguiren. El títol VIII de la Constitució de 1978 calcà l’esquema de l’Estatut de 1979 que es covava paral·lelament. I la LOFCA. I la progressiva cessió d’impostos estatals ( el 15% de l’IRPF des de 1992, el 30% des de 1997; el 33% de l’IRPF i el 35% de l’IVA des de 2002) provenen de propostes catalanes. Les darreres reformes estatutàries en segueixen també el mateix patró. Com el nou sistema de finançament. Que solemnitza un vertader, encara incomplet, federalisme fiscal.
La seqüència és idèntica en totes aquestes ocasions. Catalunya empeny, a l’avantguarda, la descentralització de Política i d’Hisenda. Altres territoris clamen al cel contra els suposats privilegis que Catalunya cobeja. Finalment, hom universalitza. Amb retocs, allò assolit pels catalans. Més tard que aviat, calma i alleujament general.
L’únic problema és que les lògiques tensions interterritorials les aprofiten els pescadors en aigües tèrboles. Normalment la crosta espanyolista i els seus portaveus, però a vegades també el nacionalisme irredent o alguns talibans de l’avantguarda. I així una baronessa / comtessa proclama la seva preferència per una Endesa alemanya, abans que catalana ( i la unitat de mercat que tant esbomba?); un partit desplega un pseudoreferèndum contra l’Estatut; els seus amics decreten, aprofitant una simètrica estultícia contra el Madrid preolímpic, el boicot als productes “made in Catalonia” ( que no són també espanyols?); i tota la reivindicació financera es referencia al sostre de la reivindicació catalana.
El primer lema és “contra ellos”. El segon: “nosotros, lo mismo”. I el tercer, “coge el dinero y corre”.
Així s’ha instal·lat la percepció que els catalans són sospitosos habituals, que qualsevol de les seves propostes amaga una truculència insolidària: un partit porta al Constitucional 42 disposicions de l’últim Estatut, idèntiques a l’andalús, que de cap manera no impugna. Se’ls presenta com a viatjants de comerç, “peseteros”, explotadors, egoistes. Fenicis, jueus. En aquesta tasca la crosta nacionalista espanyola empra coartades subministrades pel vol gallinaci nacionalista perifèric oposat. I convergeixen en els seus danys col·laterals.
Fenicis? Bravo! Haurien de sentir-se prou satisfets els injuriats. Sense el comerç fenici no haurien progressat ni Grècia ni Roma: el bressol de tota civilització és el comerç. Jueus? Esplèndit. Són l’entranya de la burgesia, i ja va escriure Karl Marx al seu “Manifest Comunista” que n’era la classe més revolucionària de la història. Quelcom que l’Espanya imperial menystingué, expulsant-los, i des d’aleshores ens pervé el retard atàvic de la Península.
Malgrat aquestes batusses, al cap i a la fi mai no s’escau el trencament del mercat intern, per bé que sigui perfectible. Mai no esquerda la cohesió territorial, modèlica en termes europeus, per exemple respecte d’Itàlia. Però sí que es congria una agre fisura espirirual, que pot acabar desembocant, a llarga, en d’altres més greus i irreversibles.
El cost de la no-Catalunya desbordaria la Política i la Hisenda pública. Abasta l’economia productiva. El Principat és des de fa tres segles una companyia “start-up” per al conjunt d’Espanya: introductora de noves tècniques, de nous sectors. De la màquina de vapor, a la indústria editorial; de la moda, a la publicitat; del cinema, al disseny i l’arquitectura; de l’automoció, a la biomedecina, de les fires, al gas i l’enrgia eòlica, boi que tot penetra per Catalunya.
Però paga cara les seves debilitats, el seu ancestral recel liberal / llibertari a la política, o sia al Poder. La seva escassa ambició pel tamany empresarial, pel gran conglomerat, la seva aversió a la societat per accions. I al cap del carrer, traspassa a la tres la capitalitat del que començà. Ara podrà aparcar l’angoixa per l’asfíxia financera. Que es dediqui alliberada d’hipoteques i fantasmes, a aquestes assignatures pendents. Les que no depenen de l’”enemig exterior”.

Manllevant, com de costum, la línia de l’article, ens podem plantejar quines propostes d’avantguarda / pioneres han acabat generalitzant-se a Altafulla, després de ser tan blasmades. D’on, de qui, de quins grups provenein? Quines són les seves debilitats internes (d’aquest agents de transformació, primer minoritaris i criticats) que cal superar, sense culpar-ne sempre els altres? I és clar, qui representa les crostes que practiquen el triplet successiu “en contra” - “jo, també” - “ ja me n’he aprofitat”?
En definitiva, com fora Altafulla sense els que més critiquem, respectivament ( de cada mentalitat i actitud) per les seves iniciatives avançades al temps?
L’agrupació d’electors tan minça (7,4% dels votants) que representem PAU ens sentim però que “molt catalans”… d’acord amb el panorama de context vivencial, virtuts i defectes desvelats per X.Vidal Folch: ens mullen amb iniciatives mantingudes que acaben triomfant ( parcialment i algunes), rebem forces injustes garrotades dels qui creuen que són els rovells dels ous i ens agrada massa l’esperit de minoria més influent que realment manant.
Altafulla sense PAU tindria un to cultural i cívic prou més vulgar i opac, tancat i classista de baix sostre? Per l’Altafulla oberta i social, sempre, els de PAU… teixint aliances…

(*) maièutica: mètode d’accés a conclusions en diàleg, mercès a saber plantejar a l’interlocutor les preguntes que permeten d’avançar-hi. Establert per Sòcrates, com a “infantament de la veritat”.

J.L.Peñas, exregidor del PP a Majadahonda: expulsat per rebel i gravador de les proves per a la UDEF i la Fiscalia Anticorrupció de la “trama Gürtel”.

Avui és funcionari de l’ajuntament de Madrid i ha acabat la carrera d’advocat als seus 41 anys. Regidor del PP des de 1999: primer a Parla i després a Majadahonda, com a regidor de Planificació Urbana, d’on és expulsat per no consentir una adjudicació de terrenys municipals per sota preu de mercat que considerà tèrbola. Adonant-se que qui movia el fils era el marit d’una amiga íntima (cap del gabinet d’alcaldia de Majadahona), el bergant F.Correa, es dedicà durant mesos a gravar-ne secretament tot el seu entorn; amb un mínim aparell de butxaca, que acabà acumulant-ne vint hores de cintes. Així, el 6 de novembre de 2007 presentà denúncia a la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal de la policia. Abans s’havia presentat per Corporación de Majadahonda a les municipals, fracassant. El febrer de 2009 esclatava el “cas Gürtel”, centrat en el norest de Madrid i després ramificat a València: presó de F.Correa, dimissions de 3 alcaldes del PP i d’un conseller d’E.Aguirre; defenestració de l’europarlamentari Galeote, imputació de suborn impropi ( per acceptar regals) al president valencià F.Camps.

La tècnica declamatòria de Jesús Hermida. Consell pera regidores “radiofòniques”…

La transmissió de cada Ple per la 107.4 municipal altafullenca prou que és tinguda en compte; sobretot pel gènere educat en la presumpció, en el fer-se mirar / escoltar, provocant l’atenció… que per això als plens “sobreactua” – i demostrant una preparada “mise en scène”.
Adreçat amb tota la ironia a aquesta manera d’actuar, que “representa” més que “fa de representant” reproduïm l’estil d’elocució que ha fet singular i recordat Jesús Hermida; que ara torna a treure faves d’olla, en els 40 anys de l’arribada a la lluna d’Amstrong, Aldrin i Collins.
Quan la retransmissió Jesús Hermida portava ja destinat un any com a corresponsal de TVE a Nova Iork i ja s’havia emmirallat en Walter Cronkite, l’informador del CBS capaç de fidelitzar 70 milions de nord-americans de classe mitjana entorn del seu program de les set del vespre. Hermida desxifrà i acaba imitant a la perfecció l’estil de WC: primer, la cadència lenta, molt pausada (de 124 mots per minut en lloc dels estàndard 165) de com qui explica el conte d’anar a dormir a la canalla, que s’enganxa a la ralentització perquè fa esperar cada nova paraula com si anés a descobrir un misteri. Després, la repetició de les “coletilles”, de frases estereotipades constantment presents com “estribillos”, tornades marca de la casa del personatge televisiu (quan Hermida era cap d’Antena 3, al informatius Ernesto Sáenz de Buruaga sempre es despedia amb la versió castellana del comiat fet famós per W.Cronkite:” And tha’s the way it is” / “Así son als cosas y así se las hemos contado”). Ep!, tant Hermida com el seu model barregaven els recursos dins d’un desbordant entusiasme en les seves vívides cròniques. Per tant, força de temperament i “trucs” de l’ofici ben harmonitzats…, que sinó fóra postís... i se li veuria el llautó.
(L’endemà d’aquest apunt la ràdio ens fa saber la mort de Walter Cronkite)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.