Tres plats intel•lectuals més que saborosos i nutritius

Primer: El catedràtic de constitucional i actual secretari d’Estat el socialista gallec Fco. Caamaño – l’home pont clau de l’executiu de ZP entre el nacional Parlament Català i el legislatiu estatal espanyol – a tota pàgina amb “Treinta años… ni uno más” (El País, 5 de desembre) ens escriu aquesta gran llisó:

“El constitucionalisme democràtic a Espanya – com a moltes altres països – és fruit d’una íntima relació entre el que podem denominar la Variable Liberal, és a dir, l’establiment d’un sistema de drets individuals i llibertats públiques i la Variable Federal, això és el reconeixement i integració en el sí d’un projecte comú, d’espasi polítics – i no merament administratius – d’autogovern.
“Els espanyols vivim en un Estat de tipus federal sense cultura federal. Són moltes i de molt divers origen les causes que fonamenten aquest “federalisme inconscient”. Entre elles, mereix atenció especial el fet de no comptar amb un òrgan de representació-integració de les Comunitats Autònomes en el procés de formació de la voluntat de l’Estat, el que ha provocat que, al llarg d’aquests anys, les grans decisions sobre la nostra estructura territorial i el funcionament real del model no fossin institucional adoptades “amb les CCAA”, sinó en seu jurisdiccional (el Tribunal Constitucional), en resoldre’s els recursos i conflictes plantejats.
“ Una bona reforma del Senat pot ser la millor oportunitat per a consolidar el nostre model territorial i recuperar per al discurs polític la Variable Federal, tal i com és concebuda a la nostra Constitució.”
“El poble guardi la Constitució molts anys. Però que la reforma del Senat no en trigui ni un de més.”
Podem anar posant espelmes a sant Antoni (de Pàdua)

* * * * * *

Segon: Fernando Vallespir, que fou director del CIS torna a la columna del País, gratant la “curiosa contradicció del liberalisme conservador” de la dreta espanyola:

“Per un costat, excita les passions de la competitivitat i la il·limitada promoció del propi interès, que cal maximalitzar caigui qui caigui; però, per l’altre, tracta de domesticar-les apel·lant als valors forts de família, pàtria, religió. Fomentar la impulsivitat egoista i l’individualisme econòmic, sí, sempre que s’escaigui un sistema de frenada inspirat en els valors tradicionals.

El politòleg madrileny vindica el guany en Pluralisme de Valors assolit pels dels 68:

“Contra aquesta hipocresia es van rebel·lar els fills del 68. Van proposar que calia invertir l’equació. És a dir, fomentar la solidaritat social i la intervenció en les qüestions econòmiques però alliberar les eleccions individuals en qüestions morals i formes de vida. I el seu èxit fou haver emancipat les societats desenvolupades de la caspa i les rígides estructures de poder de la societat de postguerra. Una de les principals conseqüències del Maig francès fou, en efecte, la incorporació directa al vida política dels joves i les dones als quals ben aviat s’unirien altres grups, fins llavors marginals, integrats en “nous moviments socials”. El que llavors semblava “impossible” no en va ser, per bé que molts dels elements utòpics es van quedar pel camí i, com prou saben els sociòlegs, aviat quallà una síntesi entre aquest discurs neoprogressista i el més tradicional. Però el geni ja havia sortit de l’ampolla i el Pluralisme de Valors fou una realitat que no era fàcil de conjurar apel·lant als “autèntics valors”.

El motiu d’aquest extraordinari article publicat / gaudit, aquest divendres 19 de desembre, és la replica a Sarkozy, Esperancita i Aznarín per la seva insistència en blasmar aquell Maig del 68. Finalment, els recorda que el que han de fer és adonar-se’n de les conseqüències de la seva pròpia “revolució neoliberal”, promoguda per la Tatcher i Reagan:

“Amb el seu desprestigi del col·lectiu i la seva entronització del privatisme egotista*. El seu efecte corrosiu sobre els mecanisme d’integració a partir dels valors cívics compartits, els únics amb solvència per a salvar la convivència dins nou Pluralisme en Valors, aviat van saltar a la vista.”

També analitzant críticament el cas / èxit d’Esperanza Aguirre, el titular de sociologia Enrique Gil Calvo, aragonès més que punyent, com demostra el que reproduïm, d’un dels seus articles habituals dels dimarts al País (“Getafe”, 8 de desembre):

“Pedro Castro tiene toda la razón: los madrileños son tontos de votar al PP contra sus propios intereses. Y esa verdad como un puño es la que a EA no le conviene que se sepa, por lo que prefiere matar al mensajero para poder taparla.
Es lo que llamé la Americanización** de Madrid, pues, en efecto, también en EEUU paso lo mismo que aquí: las clases medias bajas y los restos de la clase obrera (el antiguo cinturón rojo de Madrid) votan contra natura a la derecha. ¿Y por qué lo hacen? Por la exitosa guerra cultural emprendida contra la izquierda progresista por el fundamentalismo neocon, que ha seducido al pueblo llano con su populismo campechano.
“Una irresponsabilidad fatalmente destructiva, pues con sus doctrinas de privatizaciones se está cargando los pilares esenciales del Estado del bienestar en Madrid: la sanidad (con su falaz ocultación de las listas de esperas), la educación (incluyendo la descapitalización de la universidad) y los servicios sociales (con expreso sabotaje de la ley de dependencia). Es lo que Pedro Castro denuncia para despertar a los madrileños de su tontería.”
Moment per recordar que PAU va expressament presentar-se per consolidar l’Altafulla Oberta (de la Pluralitat de Valors) i social (del serveis públics de seguretat, de brigada, d’ensenyament, cultura i folklore) amenaçada pel que anomenem l’Altafulla Miami**o Allufatla que tot ho centra en la defensa de les economies familiars* excloent la pinya col·lectiva d’Ordenances Fiscals / Pressupostos Municipals. Que tenen com a únic òrgan de sobirania el Ple Municipal sorgit de les eleccions quadriennals, per sistema proporcional de representació.


* * * *

Tercer: Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera i comptabilitat de la UPF, a l’opuscle Euforia y Pànico” – ed.Profit / 14,5 e. – ens dóna aquesta previsió, consells i esperances sobre l’actual Recessió Econòmica:

“Tot sovint ens diu que durarà una mica més d’un any, però tots els indicis ens fan pensar que, com a mínim, durarà uns tres anys. Cal temps perquè els qui vulguin vendre els pisos baixin els preus en un trenta per fent com a mínim. I també els compradors necessiten veure que la baixada s’estabilitza, perquè si no, esperaran fins a comprar més barat.
“Per altra banda, a finals d’aquest 2008 s’escau la baixa de la inflació, provoca entre d’altres per la caiguda el peu del petroli, la qual cosa pot promoure una baixada dels tipus d’interès. Tot plegat permetria que les hipoteques fossin més assumibles per als compradors de pisos.”

En una figura de factors i períodes, Oriol Amat ens proposa aquest escenari de futur immediat, que ell mateix qualifica de “posible, pero algo optimista”:

Quant durarà la crisi?:

Ajuts al sector financer al 2008-09
amb la recuperació del mercat interbancari ---) Recuperació de la borsa el 2009 (A)

+

Amb reducció al 30% dels preus de la vivenda el 2008-09 ----) Venda de l’stock de vivendes al 2000-10 ---) Recuperació del sector de la construcció el 2010-2012 (B)

(A + (B) ---) 2010-12: Expansió i recuperació de la feina ---) Recuperació del consum

- adonem-nos que no contempla Oriol Amat el que Anton Costas ens ha ensenyat com a Obligació de consumir dels Poders Públics…-

Al subtítol del llibre en promet “Aprenent de les bombolles i altres crisis: del crack dels tulipans al de les subprime”; que ens aclareix a les conclusions del primer capítol: Bombolles, cracks i el capteniment irracional del inversors: l’efecte de tres pecats capitals:

“ Quan els preus pugen s’escau una primera ceguesa causada per l’eufòria, l’excés de confiança, vinculada a l’enveja (el desig de posseir el que un altre té o d’assolir allò en què un altre a reeixit), l’ambició de riquesa (desig desordenat d’assolir guanyar diner sense límits), a la supèrbia (la sobrevaloració d’un mateix, dels seus propis mèrits), que fa que prepotent es cregui superior als altres. Els qui guanyen expliquen llurs guanys als amics, familiars i a qualsevol persona que es creua pel seu camí, ja sigui el perruquer, el taxista…
“La ceguesa durant la bombolla impedeix que ens adonem de la sobrevaloració dels preus, ens barra la lucidesa de decidir sortir-se’n abans que exploti la bombolla.
“Quan succeeix, quan els preus comencen a baixar fins a subvalorar-se apareix la segona ceguesa, causada pel pànic ( terror sobtat i sense motius suficients) i la histèria ( neurosi complexa que altera el curs normals dels processos psíquics i també es causa de trastorns digestius, sensorials…).
“La ceguesa durant l’esclat de la bombolla impedeix d’adonar-se que arriba un moment que els preus estan per sota del valor real, que ha arribat doncs el moment d’entrar. Altrament: surten despavorides dels mercats.”

El capítol 4 de l’opuscle tan necessari i oportú d’Oriol Amat aconsella com sobreviure a la crisi aprofitant-ne les oportunitats. Un motiu per convertir-lo en un possible regal de Nadal i Reis. Se’ls val els 14,5 e., oi?