Retrat moral de Dionisio Ridruejo per V.Pérez-Díaz , catedràtic de Sociologia de la UCM:

“ Testimoni incòmode ara, com ho fou llavors. La seva veu clara i raonable contrasta amb les veus fetes d’eslògans i esforços declamatoris per assolir l’aplaudiment fàcil; la seva moderació topa amb els excessos verbals; la seva generositat, amb les insídies i les enveges caïmites, la seva coherència amb un desordre oportunista i discret que comença per dissimular el passat.”
“Veu l’origen de la Guerra Civil en els dos bàndols, ambdós proclius a fer el gest d’excloure i de sotmetre. Gest freqüent en la tradició de la dreta espanyola (i europea) temptada permanentment per la supèrbia i l’arrogància, barrejades amb un complex d’inferioritat; però també habitual en la tradició d’esquerra.
El corol·lari d’aquesta experiència és que, si volem recrear la comunitat, res no cal fer tret que passem per un procés de reconstrucció de la civilitat, mercès al qual l’acte del fratricidi sigui substituït pel bon costum de la correcció fraterna; i així ens trobarem, al final, amb gent que no s’odiïn, ni es tirem pedregades els uns als altres, perquè cap es senti justificat per tirar, ni tan sols, la primera pedra. Per això, hauran de confiar amb els altres; i per confiar en els altres, hauran de fiar-se d’ells mateixos; i, per tant, hauran de tenir-se en bona estima a si mateixos. Tot un procés (llarg) i un projecte (atzarós) de regeneració civil.”
“Dionisio va entendre que no sempre havíem de viure en el localisme. Perquè aquesta societat, amb els seus grans i petits oligarques a punt, amb els seus trabucs carregats d’insídies, a les cruïlles de camins del seu territori acotat, se’ls combat amb un augment substancial dels tràfic incessant de les coses, les idees i les persones d’una societat oberta”.
“No fou la paraula, ni l’acció, d’un polític professional o d’un “animal polític”, sinó la d’un polític ocasional, un ciutadà, que es va sentir obligat, pel seu sentit del deure i el seu sentiment de comunitat, a participar en la res pública.”
Les seves tres opcions contra la Guerra Civil, contra el tancament en horitzons locals i contra l’ànima tancada dels polítics que creuen que van a transformar el món perquè prèviament intenten controlar-lo, són opcions que el converteixen en un testimoni d’avui, i en un testimoni incòmode.” (El País, de desembre de 2008)

La dificultat d’actuar per Ignacio Sotelo, catedràtic excedent de Sociologia:

Per al qui disposi d’una certa capacitat intel·lectual – “lo que la naturaleza no da, Salamanca no lo presta – i estigui força entrenat – res no s’assoleix sense constància -, tot i l’esforç dolorós que sovint com`porta, pensar resulta fàcil, perquè en definitiva depèn d’un mateix. El que hom pensi sols, tot i que sempre en un context social, reaccionant davant el que els altres han pensant, facilita molt les coses. Altrament, s’actua únicament amb la mediació i el concurs dels altres. La dificultat intrínseca de l’acció radica en què la realització i els resultats depenen de persones que escapen al nostre control. L’acció consisteix en motivar altres a perseguir un objectiu comú, que no reeixirà sense el suport dels altres.
Res de més perillós en política que abandonar el camí marcat per tal d’abastar objectius fixats en una pròpia reflexió personal.. Arriba al cim el polític que, aliè a l’originalitat en l’acció o el discurs, s’hagi identificat per complet amb el partit on pertany, defensant les interessos però també l’estil i prejudicis dels grups socials que representa.” (El País, 2 de desembre de 2008)