Ha tornat aquest 2008 l’acte instaurat durant el període d’UpA (anys 2000, 2001,2002) promogut per l’avui regidor de PAU i sempre presidit pel corresponent Alcalde, en l’única ocasió en què comparteixen balcó la recuperada senyera pròpia amb el símbol de la nostra ciutadania democràtica espanyola, bandera constitucional – conservant només el groc i el vermell, sense el violeta; però demostrant la seva realitat històrica de “nació de nacions” dins l’escut dels regnes històrics de les Espanyes.
La conferència / debat es centra en la Memòria o consciència històrica. Protagonitzada per una historiadora contemporània que fou parlamentària catalana del PSC (1996-2003) i senadora per l’Entesa ( 2001-2003) que aviat formarà part de la comissió per al Memorial Democràtic de la Generalitat començà la seva intervenció reivindicant l’evidència del “penar històricament” (segons l’expressió del Mestre Pierre Vilar) per sentir i ser el que som, per indicar uns símbols i un passat ja que necessitem “donar significant a la nostra experiència humana”, necessitada de sentiments de pertinença i d’identitats. Les quals són especialment plurals i, per tant,conflictives en la nostra història i present ja que formem part d’un Estat compost on podem sentir-nos-hi de moltes formes (com a tant catalans com espanyols, com a més catalans que espanyols, com a només catalans, com a només espanyols) estudiades per les Ciències Socials, a través d’enquestes regulars, i a més encara quan falten més de setanta anys per acabar d’esborrar la “memòria traumàtica de la guerra civil”. La consciència històrica, per a la Dra.Duch, no reobre ferides ja que algunes no s’han tancat mai. La memòria col·lectiva, l’incòmode conflicte de memòries en litigi té la mateixa funció que la psicoanàlisi individual, fer visible i transparent el passat inconscient operant. Passat de “doble violència a la guerra civil” (la de la revolució i la del franquisme)
L’exposició sistemàtica de la conferenciant es centrà en anar descabdellant cinc tesis:
A) La Transició no rehabilita les cultures vençudes (republicanisme federal, anarquisme) que resten com a “memòries subordinades”. A més perviuen els símbols franquistes (fins al 1997 resten sis emissions de pessetes amb la cara del Dictador; fins al 80, molt escuts amb l’àguila imperial). Per a Montse Duch, nascuda el 1959, doctora des del 1987, la Transició representà un consens impregnat de por, tota una correlació de febleses (d’acord amb Vázquez Montalbán), un procés amb molts clarobscurs.
B) Portem ja 30 anys de Democràcia, que cal contrastar amb els 30 de vigència de la passada Dictadura, que va desplegar “polítiques intensives de memòria” (als manuals escolars, al NODO, al calendari festiu laboral). Només durant el període de majoria absoluta del PP reneix la consciència històrica: quan se’ls planteja, per l’oposició, la condemna del cop d’Estat del 18 de juliol del 36;
després, ja amb la “generació dels néts” de les víctimes de la guerra civil (Zapatero, president inesperadament) i després d’un debat de tres anys resta aprovada la Llei de Memòria Històrica; mentre
el jutge Garzón canvia el dret internacional però ens fa adonar que posem els focus sobre Pinochet mentre no rehabilitem aquelles “memòries subordinades”.
C) Després dels estudis de camp, dins del context del Memorial Democràtic, quedà sobtada de la pervivència de noms de carrers franquistes, expressió d’una “cacofonia de memòries”. Només a les nacionalitats històriques, el canvi de llengua (del monolingüisme oficial imposat castellà a cada llengua pròpia rehabilitada) permet els canvis o restitucions de noms.
D) Cal demostrar la nova identitat de l’Estat Espanyol Democràtic; el mateix que fins el 1985, set anys després!, no establí el 6 de desembre com a festa laboral oficial.
E) Fent complir la Llei, aplicant a Catalunya el Memorial Democràtic, establint espais de la memòria, de les memòries encara subordinades.
Al torn de debat, dos dels militants del PSC presents (l’alcalde Gené i Puri Miró) van recordar com la guerra civil també partí les seves famílies; en el cas d’ella, a Riba-roja d’Ebre, és el viu exemple de la “doble violència” al seu passat familiar.
El regidor de PAU recordà, en la presentació, que aquest tan proper gener de 2009 s’escauran els setanta anys del canvi de nom, encara vigent!, a l’històric c/ de l’Hostal pel del nom del sant del dia de l’entrada de les tropes “nacionals” (17 de gener: sant Antoni Abad); moment que també hem d’associar amb el record de l’únic assassinat polític a Altafulla durant la guerra, el d’un veí del carrer, Pau de ca Pauet, responsable del sindicat fins l’entrada dels “liberadores”.
Resta novament plantejat. J.M.Gené volgué recordar que durant la seva alcaldia de mig1996 – mig 97 substituí el monument als caiguts (guardat al cementiri) pel que recorda Martí Franqués (la “tetuda”) al jardinet del c/ del Comunidor, de sota la Casa de la Vila. Resta novament plantejat, així com que aquell monòlit al cementiri escrigui tots els noms dels morts durant la guerra, reconciliatòriament…
La conferència / debat es centra en la Memòria o consciència històrica. Protagonitzada per una historiadora contemporània que fou parlamentària catalana del PSC (1996-2003) i senadora per l’Entesa ( 2001-2003) que aviat formarà part de la comissió per al Memorial Democràtic de la Generalitat començà la seva intervenció reivindicant l’evidència del “penar històricament” (segons l’expressió del Mestre Pierre Vilar) per sentir i ser el que som, per indicar uns símbols i un passat ja que necessitem “donar significant a la nostra experiència humana”, necessitada de sentiments de pertinença i d’identitats. Les quals són especialment plurals i, per tant,conflictives en la nostra història i present ja que formem part d’un Estat compost on podem sentir-nos-hi de moltes formes (com a tant catalans com espanyols, com a més catalans que espanyols, com a només catalans, com a només espanyols) estudiades per les Ciències Socials, a través d’enquestes regulars, i a més encara quan falten més de setanta anys per acabar d’esborrar la “memòria traumàtica de la guerra civil”. La consciència històrica, per a la Dra.Duch, no reobre ferides ja que algunes no s’han tancat mai. La memòria col·lectiva, l’incòmode conflicte de memòries en litigi té la mateixa funció que la psicoanàlisi individual, fer visible i transparent el passat inconscient operant. Passat de “doble violència a la guerra civil” (la de la revolució i la del franquisme)
L’exposició sistemàtica de la conferenciant es centrà en anar descabdellant cinc tesis:
A) La Transició no rehabilita les cultures vençudes (republicanisme federal, anarquisme) que resten com a “memòries subordinades”. A més perviuen els símbols franquistes (fins al 1997 resten sis emissions de pessetes amb la cara del Dictador; fins al 80, molt escuts amb l’àguila imperial). Per a Montse Duch, nascuda el 1959, doctora des del 1987, la Transició representà un consens impregnat de por, tota una correlació de febleses (d’acord amb Vázquez Montalbán), un procés amb molts clarobscurs.
B) Portem ja 30 anys de Democràcia, que cal contrastar amb els 30 de vigència de la passada Dictadura, que va desplegar “polítiques intensives de memòria” (als manuals escolars, al NODO, al calendari festiu laboral). Només durant el període de majoria absoluta del PP reneix la consciència històrica: quan se’ls planteja, per l’oposició, la condemna del cop d’Estat del 18 de juliol del 36;
després, ja amb la “generació dels néts” de les víctimes de la guerra civil (Zapatero, president inesperadament) i després d’un debat de tres anys resta aprovada la Llei de Memòria Històrica; mentre
el jutge Garzón canvia el dret internacional però ens fa adonar que posem els focus sobre Pinochet mentre no rehabilitem aquelles “memòries subordinades”.
C) Després dels estudis de camp, dins del context del Memorial Democràtic, quedà sobtada de la pervivència de noms de carrers franquistes, expressió d’una “cacofonia de memòries”. Només a les nacionalitats històriques, el canvi de llengua (del monolingüisme oficial imposat castellà a cada llengua pròpia rehabilitada) permet els canvis o restitucions de noms.
D) Cal demostrar la nova identitat de l’Estat Espanyol Democràtic; el mateix que fins el 1985, set anys després!, no establí el 6 de desembre com a festa laboral oficial.
E) Fent complir la Llei, aplicant a Catalunya el Memorial Democràtic, establint espais de la memòria, de les memòries encara subordinades.
Al torn de debat, dos dels militants del PSC presents (l’alcalde Gené i Puri Miró) van recordar com la guerra civil també partí les seves famílies; en el cas d’ella, a Riba-roja d’Ebre, és el viu exemple de la “doble violència” al seu passat familiar.
El regidor de PAU recordà, en la presentació, que aquest tan proper gener de 2009 s’escauran els setanta anys del canvi de nom, encara vigent!, a l’històric c/ de l’Hostal pel del nom del sant del dia de l’entrada de les tropes “nacionals” (17 de gener: sant Antoni Abad); moment que també hem d’associar amb el record de l’únic assassinat polític a Altafulla durant la guerra, el d’un veí del carrer, Pau de ca Pauet, responsable del sindicat fins l’entrada dels “liberadores”.
Resta novament plantejat. J.M.Gené volgué recordar que durant la seva alcaldia de mig1996 – mig 97 substituí el monument als caiguts (guardat al cementiri) pel que recorda Martí Franqués (la “tetuda”) al jardinet del c/ del Comunidor, de sota la Casa de la Vila. Resta novament plantejat, així com que aquell monòlit al cementiri escrigui tots els noms dels morts durant la guerra, reconciliatòriament…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.