Dues perletes de política general: fragments de Ramoneda i d’Estefania, d’aquest “domingo al País”:

Josep Ramoneda: “PSC i PSOE no poden trencar, perquè si trenquessin s’enfonsarien ambdós. Però s’escau un enorme cabal de mútua desconfiança, que es fona en una realitat inqüestionable: el PSC sap que per a qualsevol president de Govern espanyol l’interessa que CiU governi a Catalunya, ja que li’n garanteix suport parlamentari i ordre a l’espai català. Tant és així que Artur Mas pensà que calia pactar la presidència de la Generalitat a Madrid i no a Catalunya.”

Joaquín Estefanía: “Una de les característiques centrals de la UE és el seu model social. L’Estat del benestar europeu, fruit del consens entre els socialdemòcrates i els democristians, tenia quatre potes, no tres, com habitualment es suposa: sanitat, educació i pensions públiques i universalitzades; però també el dret europeu del treball, la contractació i els convenis col·lectius. A aquest Europa com espai de protecció oficial s’ha afegit recentment l’atenció a les persones dependents, denominada el quart pilar de l’Estat del benestar. En realitat, com passava amb els tres mosqueters, és el cinquè.”

******

Per què el banquer Emilio Botín per un cop no ha triomfat?

Resposta: El cert és que no es coneix ni quants diners robà Bernard Madoff ni a quanta gent. Milers de pensionistes ben peixats i desenes d’entitats financeres estan afectades. El Banc de Santander, un dels més perjudicats.
No havia passat ni mig any des que la revista Euromoney atorgués aquest juny al Santander el premi al millor banc del món. El seu president, Emilio Botín, envià a la cerimònia celebrada a Londres un discurs pronunciat en anglès. Les seves paraules van resultar premonitòries a l’estiu i s’han tornat contra ell a l’hivern: “Com vostès saben, el Banc de Santander és una de les poques entitats financeres que ha travessat exitosament les turbulències financeres de l’any passat sense que es veiés afectat pels productes tòxics. Vostès podran preguntar-se com això ha estat possible. Bé, deixin-me explicar-vos-ho: Si no entens completament un producte, no el compris; si no compraries un producte pera tu mateix, doncs el venguis a un altre; i si coneixes prou bé els teus possibles clients no els deixis diners. Si fas aquestes tres coses serà un millor banquer, fill meu.”
El BSCH semblà seguir la primera màxima perquè prou feines invertí 17 milions d’euros a l’empresa de Madoff, però va desatendre el segon, perquè invertí 2.300 milions amb diners dels seus clients.

Valoració de l’escàndol de Madoff, pel corresponsal a Xina del New York Times T.L.Friedman:

“És la cirereta del trencament d’EEUU amb el decòrum financer, les regulacions i el sentit comú. I aquesta és la raó pel que necessitem no únicament un rescat financer sinó també un rescat ètic. Hem de restablir l’equilibri bàsic entre els nostres mercats, l’ètica i les normatives.
La fi del comunisme sembla haver trastocat lleugerament els EEUU. Vam perdre els nostres dos principals competidors ideològics, Beguin i Moscou. I tothom necessita un rival, perquè t’imposa disciplina. Però des del moment que el capitalisme d’EEUU deixà d’haver de preocupar-se pel comunisme, pel que sembla es torna boig.
Els bancs d’inversió i els fons de cobertura estaven endeutant-se a nivells descabellats, pagant sous desorbitats, i sobretot, inventant-se instruments financers que van provocar que es perdessin completament la connexió entre els últims prestamistes i els prestataris inicials i que en definitiva no quedés ningú per a retre’n comptes. “La caiguda del comunisme empenyé Xina cap el centre i a EEUU cap a l’extrem”, assenyala Ben Simpfendorfer, economista en cap per a Xina del Royal Bank of Scotland.
No vull acabar amb l’esperit animal que necessàriament impulsa el capitalisme, però no vull que em devori”.