Decàleg del bon polític, de Ramon Vargas-Machuca Ortega:

“1. No cal contrapesar polítics de professió amb els de vocació. Per a exercir bé aquest ofici calen professionals amb fibra política. Hem de promoure estímuls per a atraure i retenir als apassionats de la política i no als qui s’hi acosten perquè no han trobat res de millor.
2. Un bon polític no ha ser ni fantàstic ni fanàtic, sinó que ha de tenir talent polític, una barreja d’esperit de justícia i sentiment estratègic. Algú amb uns quants principis i contenció moral per a no encaterinar-se amb il·lusions enlluernadores, però que demostri agudesa, sentit de l’anticipació i adaptabilitat. La intel·ligència política es templa bregant amb les tensions insuperables de la política i sabent operar en un camp de recursos escassos i opcions limitades.
3. El polític necessita informació solvent.
4. El polític tracta de ser eficient. Mai no es propasa objectius per als quals no disposa de mitjans adequats.
5. El bon polític no té por d’innovar. Innova per a recuperar o preservar l’essencial del model, els components i funcions que donen caràcter distintiu al seu projecte.
6. El bon polític és decidit. A diferència del cagadubtes o el pusil·lànime, demostra caràcter. Sap que optar és tot sovint un drama: que comporta costos i pèrdues o, fins i tot, haver d’arribar a dir als seus correligionaris: Prou! Fins aquí hem arribat!
7. El polític tendirà a la prudència. Aplicarà criteris de justícia en casos concrets amb plena consciència que no dissoldrà els conflictes, sinó que els esmorteirà amb arrengaments incomplets i sobretot amb data de caducitat.
8 Un polític no ha de ser ni cruel ni cínic, però sí astut. Davant la malícia que transpuen les relacions humanes, el polític necessita cautela i sagacitat. Està obligat a domesticar l’espontaneïtat, demostrant cert càlcul; no ha donar un pas sense saber prèviament on assegurarà el peu. L’astúcia no implica faltar a la veritat, sinó explicar-la quan s’escau, quan procedeixi.
9. El polític sempre ha de respondre davant d’algú i d’alguna cosa (de les seves accions, de les seves omissions, de les conseqüències de les seves decisions).
10. Ha de persuadir de manera raonada, és a dir amb raons confessables i fonamentades en valors; defugint el sectarisme negat per a donar-se’n de la possible part de veritat dels argument de l’adversari, incapaç d’esperar la possibilitat de convèncer-lo d’alguna cosa.

(El País: La cuarta página. 14 de novembre de 2008)