Lliçons de Roviano, a cultura i urbanisme…

Si può ben dire, senza timore di errare, che in La Pira l’interesse alla politica va collocato
proprio in questa peculiare prospettiva di avvicinamento dell’uomo a Dio. Nel ‘professore’
la vocazione all’impegno politico s’innesta, infatti, sul ceppo originario di una autentica
FEDE cristiana e acquista la connotazione di una sorta di prolungamento dell’impegno religioso.

sandro leoni: la formazione del pensiero politico di giorgio la pira

Mai una plaça tan unàniment plena acollirà colla castellera com aquest 4-IV-2004 a la piazza de la Repubblica del poble de Roviano: fent aletes en plena tarda l’altíssim esperit d’agermanament/gemellaggio. I els Castellers d’Altafulla n’hem viscut i promogut la festa. Oferint-los a l’actual nivell possible el més comunitari i sorprenent, integrador i èpic del repertori del folklore i de les belles arts catalanes.

Valgui com a lliçó que els aportem. Que tant ens reconeixen. I que mereix doncs també la nostra reciprocitat en l’admiració: si del fecund món comunitari de Roviano en alguna de les seves realitzacions ens ha enlluernat…
Particularment, per deformació i dèria, em semblen dignes d’admiració/imitació aquests tres trets tan singularment rovianesos:

1. El Museu de la Vida Camperola (Museo della Civiltà Contadina – Valle dell’Anine).
2. L’últim eixample urbà, centrat per la Via Altafulla.
3. L’equip de govern de la Mongolfiera.

Tant el museu com l’eixample s’han bastit a partir de la compra per l’Ajuntament (Comune di Roviano) del patrimoni del darrer principe –del darrer baró feudal– durant els anys setantes.
Al petit castell, piano piano, impulsat per l’apassionament del mestre i antic regidor Artemio Tacchia, a partir de les cessions d’estris, objectes i vestits de particulars convilatans –i amb la intervenció final d’un escenògraf, que prou que s’hi nota!– estan acabant de bastir un Museu Etnogràfic que el Francesco Bernardone n’escriu “Demológico”. N’és el justificadíssim orgull de Roviano i l’imant de les visites de turisme cultural. Les reproduccions a gran escala de pintures,
monogràfiques per a cada sala, han estat manllevades en col·laboració amb l’envejable Museu d’Art Modern del també encimbellat poble veí a l’altre costat de l’Aniene, Anticolo –famós per l’estada de Rafael Alberti i per l’esplet de pintors que s’hi ha inspirat.

Eines i quadres als Museus d’Altafulla
No cal dir, ni recordar, que a Altafulla tenim en projecte el Museu i prou que en disposem de fons de pintures al Palau Municipal. De Roviano ens vénen aquests consells elementals per al Museu a ubicar en la encara no del tot rehabilitada pallisa de l’era del Senyor:

a. Que del contingut en tinguin cura els demostrats conservadors del patrimoni popular altafullencs: el Vador Gatell de Ca la Cristina i el Joan Vives de Ca la Cecília.

b. Per a la forma definitiva de l’exhibició del nostre passat pagès i mariner a buscar entesos o enteses… en espais museogràfics i sobretot mitjançant la convocatoria de concurs públic.

c. Lògicament tampoc oblido la incorporació al patrimoni municipal del cobejat Hospital…, que com a mínim ja consta com a equipament al POUM.

Pel que fa a la Pinacoteca Municipal encara resta pendent la constitució d’una comissió del Patronat de Cultura que en decideixi la distribució més elegant dins les diferents sales i espais de les tres plantes. De moment, alguns quadres resten arrestats, cegats i negats a la pública exposició. I els penjats demostren la mentalitat uniformitzant, sense sentit de la composició plural… en tot, en qualsevol opció, en tot. El tríptic de marines de gran format de Marta Balañà ja han oblidat els mesos que esperen per a ser penjadetes al celobert de l’ascensor: per a l’exacta
comtemplació des del carrer Pilar de Vuit/plaça del Pou.

El goig de l’expansió urbanística a Roviano
La nit de dissabte, l’acollidor/cicerone Artemio Tacchia em féu passejar per les pujada de l’encara no inaugurada Via Altafulla. Se’l notava cofoi de la fita del desenvolupament social i urbanístic del seu estimadísssim Roviano. Al que havien estat terres feudals… ara es plantaven espaioses aparellades –case populare– on estaven a punt d’entrar com a nous propietaris alguns del qui hostatjaven altafullencs dels Castellers. Una ziga-zaga d’escalinates ajardinades vertebraven la nova via amb la piazza de la Libertà, en baixada avall fins al davant de les escoles; obra pública municipal responsabilitat política del seu company de militància comu-
nista l’assessore Luigi, el de barba… de l’equip de govern. Ni cal dir que Roviano i Altafulla presenten situacions d’oferta urbanística antagòniques: endogàmica a un poblet de l’interior de la Lazio. De luxe residencial a preus fora mercat a Altafulla; d’un lliure mercat que n’ha exclòs tantes famílies de treballadores criades al poble i que ha atret uns professionals qualificadíssims
dels serveis públics i privats de l’àrea metropolitana del Camp; on Altafulla representa el privatiu l’urbanisme horitzontal. Les dades de l’Anuari social de “la Caixa”amb dades a 1-i-2002 ens desvelen:

a. Que som de les viles catalanes amb més universitaris –un 21,6% del cens, quan la mitjana catalana és del 13,2% i a la Torre es queden al 10,5%.

b. Que només el 16,5% en som nascuts al poble. Però que han vingut de la resta de Catalunya tota la meitat dels nous altafullencs. Dades també excepcionals: a la Torre les xifres són 22% de torrencs de bolquers, i un 41% d’anterior residencia també a Catalunya –bastants a Altafulla, oi? A la resta d’Espanya han nascut el 21,6% del cens a 1-i-2002 d’altafullens –la Torre, el 26,7. D’estrangers nous altafullencs en canvi en som un 11,5%, com a Cambrils, però 7 dècimes més que a la Torre.

No me n’estaré de dir que a Altafulla la mentalitat tòpica i potser majoritària d’esquerres interpreta la Sostenibilitat com a boi Congelació Urbanística; fins i tot constato que té pànic als vertebradors vials nous perquè els imagina nous eixos de creixement urbà.
Els companys d’ABG i ERCer s’han plantejat una visió de futur d’Altafulla?: amb creixement de la construcció sostingut, amant d’una dotzena llarga permanent de grues al paisatge, de paletes esmorzant als bars; correspost amb el desenvolupament social de l’ampliació de serveis públics d’ensenyament, sanitat , cultura i benestar social. Amb el nostre Ple que dóna permisos d’obres de qualitat arquitectònica i paisatgística vigilada per uns Tècnics d’Urbanisme a dedicació exclusiva i que per transferències de capitals dels promotors, dels altres poders públics i per estalvis corrents –molt difícil a la costa– o préstecs a llarg termini de repartiment solidari garanteixin la qualitat de vida: amb inversions i manteniments. L’esquerra plural a Altafulla vivim aquest conflicte: per això en les votacions del POUM estem radicalment migpartits: el regidor d’Urbanisme actual Josep Muntades en féu una argumentació de defensa memorable; personalment vaig sentir-me molt a gust fent de libero del regidor ponent d’aleshores Ramon Salvans, un gran regidor –pacient i renovador– d’Urbanisme al qual només li va faltar el coratge de deixar uns serveis tècnics del tot endreçats.

La transversal i horitzontal Mongolfiera
Com un globus que els fa volar lliures i lluny, a Roviano van articular una amplíssima agrupació d’electors –dins un marc de sistema electoral majoritari– on destaca un democristià com el gentilíssim i radicalment veraç sindaco Sandro Leoni, alt funcionari del Banco di Roma, autor d’un assaig sobre un pensador polític catòlic: Giorgio La Pira. Tot un tarannà fet exprés per al treball autònom i en equip de regidors identificats dins tot el ventall d’opcions polítiques –de Prodi, Amatto i el psd/ex pci i també de Refundazione Comunista. Conjunció prou alternativa a cada partit oficial… per cert. Com representàvem UpAabans del cop d’estat del Forum Cívic (sic) i del Presidencialista.
Aquest juny en tindran el referèndum del resultats de les pròximes municipals, de cinc anys de legislatura. Tot un nou èxit els desitjo per a seguir compartint somnis comparats, a una riba i altra del mateix Mare NostrumRomanitzat.