Finalment… el carrer per a l’Albert Boronat

El hecho radical que encontramos y del cual partimos es una circunstancia compuesta, a la vez, de facilidades y dificultades.
¿La vida como angustia, sr.Heidegger? ¡Muy bien! Pero, además: la vida como empresa.
La misión del efectivo intelectual no es adular ni halagar, es oponerse y rectificar. Su destino es, pues, áspero, bronco y terrible –como que es una de las formas más altas de la más auténtica virilidad.
josé ortega y gasset

Divendres 9 de setembre cap al tard, la comunitat civil altafullenca assolirà una fita d’altíssima dignitat. Oficialment, mercès a la toponímia urbana, dos sentits convilatans de final tràgic –potser perquè la seva vocació i entusiasme estètics els ferí de soledats morals– ressusciten definitivament en la memòria col·lectiva altafullenca: just la novíssima plaça, a l’urbanitzada i habitable vella vinya de cal Clot: davant de la casa familiar: a l’altra banda de la carretera: plaça Martí Royo.
I al nou carrer que arriba a la plaça, el nom de l’Albert Boronat, que també al davant i a l’altra banda de la carretera establí la seva casa nova. Ben a prop del seu primer taller, la plaça amb el nom del Martí Royo; ben a prop d’on decorà solcs i fixà les fotografíes de les troballes de la Vil·la romana dels Munts, el carrer amb el nom de l’Albert Boronat.
Final feliç, d’una iniciativa que començà fa molts anys. Amb una fita i sobretot uns “activistes”que cal també recordar i vindicar, perquè la capacitat d’autodestrucció dels grups –fets de persones– dins dels deliris de poder i tàctiques de lluites de poder sembla mentida de com ens pot deixar d’esmicolats…
Calia posar noms al nous carrers de la urbanització de la Pedrera –i les Eres–… circumstància perquè l’exregidor i fundador d’entitats i garantia d’organització perfeccionista –el Joan Carnicer, és clar– se’n recordés del seu company/cap de treball a l’oficina de la Caixa de TGN i mestre d’amor i bon gust per Altafulla, l’exregidor Albert Boronat. Endegà la campanya de signatures amb un resultat excel·lent.
El Centre d’Estudis completà el projecte proposant un seguit de noms per a cada nou carrer; reunits al menjador envoltat de llibres i motius d’òliba de la president Maria Porter i Moix. Per ordre cronològic, el correlatiu abans del signat per a l’Albert Boronat –l’ara de sentit únic de baixada flanquejat per la zona verda de cal Vito– hauria correspòs a Mn.Gaietà Magrinyà. La majoria de govern d’aleshores refusà la proposta de la iniciativa de firmes i la bona pensada del Centre ni arribà a ser proposada i discutida. Suposo que tant el Martí com l’Albert van anar acumulant desenganys d’aquestos, on carregats de raó i d’il·lusió els mediocres que t’ho decidiexen o judiquen et fan la guitza i tallant-te les ales se’t van acabant les ganes de seguir volant.
La lluita pel nom de carrer que recordés/reconegués oficialment l’Albert Boronat acabà concentrant una bona colla d’altafullencs que seguides nits de diumenge pintàvem el nom amb bona caligrafia i brotxa grossa acurada al lloc triat per la inicitiva del Joan Carnicer. Allí es forjà UpA–ep!, sense el reaccionari que s’empascaria el talp del Forum Cívico a l’Esplai, refugi d’exCDCs– i el grup Minerva que culminà amb l’organització del concert de Dissabte Sant de 1996 a l’ermita de sant Antoni, ple de gom a gom per fer pinya i escoltar els convilatans –del Bahía–la flautista Montse Gascón i el guitarrista Xavier Coll, pagats amb un sopar de
colla al Faristol.
Quan UpAassolírem el govern vam decidir aprovar l’assignatura pendent amb l’Albert i també amb el Martí. Aquest mateix estiu del 99 la Rosaura Prats ens lliurà dos plànols que demostraven tot l’afany del seu Albert per preservar la Vil·laromana, quan l’arqueòleg Verges –ja amb nom de carrer amb vida– dirigia les excavacions; emmarcats van acompanyar el capitell original que rehabilitat l’Ajuntament el pacte Director. Carreté –Alcalde Gené ens va portar. Pel mateix criteri a l’espai on el conjunt de ceràmica policroma i figurativa de l’Olivarot de Martí
Royo havia trobat el relleu i restauració definitius, les filles del Martí –l’Iisis i l‘Anna (talment l’àvia i el pare de fesomia)– han deixat en dipòsit dues composicions plàstiques, de formes matèriques geològiques naturalistes tan made in Martí Royo.
Finalment un migdia d’estiu del 2001 –si no recordo malament– el Manolo ens convoca a la taula rodona del seu despatx d’alcaldia i de junta de portaveus –que també havíem innovat i com a símbol d’igualtat de participació– per acordar de proposar al Ple… quan s’escaigués… el que inaugurarem divendres 9 de setembre al capvespre. Quantes subdivisions, com els protozous amebes, hem viscut aquells de les nits de diumenge de 1995-1996…
Entre els presents a l’acte saludar i felicitar el Ramon Salvans, el regidor d’urbanisme d’UpAque assesorat per l’arquitecte López Mateos se’n sortí de pactar amb la promotora Fiberoptics la rectificació del projecte –ja aprovat pocs mesos abans– d’urbanització de la vinya Balsells/Cal Clot per tal que rebaixés –buidant més tones de subsòl– més d’un metre l’alçada visible general del gran conjunt residencial compactat i tan incardinat en el patrimoni.
També reconèixer els castellers pilaners vilafranquins que inspirats en el monument de Martí Royo van saber ressuscitar en la carn el pilar de vuit amb folre i manilles, també a la històrica plaça del Pou d’Altafulla –com recorda el cartell que acompanya la bella maqueta a la planta noble municipal, acompanyant les reconstruccions còpies del bellíssim Antínous fragmentat dels Munts. Allò que semblava tan antic i impossible, i ara és l’alegria de tot un poble, en versets del
Fèlix Miret i Rovira, el quart de l’espadat, també aplicable al finalment… oficialment memorables l’Albert Boronat i el Martí Royo: els embellidors artistes del paisatge humà altafullenc: les fonts de pedra picada i rajola valenciana, l’ornamentació dels terres de la Vila Closa i la rosa dels Vents a Baix a Mar, decidits i projectats per l’Albert; les peces del Martí a la farmacia, a la biblioteca municipal, el sant Crist a punt d’ascensió al cels, les teules del cimbori de l’església, l’orgull de plantar el 1989 –mèrit polític de l’alcalde Pijuan i el Joan M. Carrera d’UDC– les dues tones, d’argila refractària de cal Llovet de la Torre, transformades en la
figuració abstracta col·lectiva del pilar de vuit de 1776… fins i tot amb l’acotxador més petit que l’aleta…