Els tres sants altafullencs: Martí, Isidre, Antoni de Pàdua

El pacte és el legítim origen de totes les relacions jurídiques entre els homes que han arribat a la plenitud de la raó i de la vida.
francesc pi i margall

Cap pàtria exclou les altres, a les de cadascú, perquè l’ésser humà és capaç d’infinites lleialtats que
l’embolcallen i abriguen en cercles concèntrics.
josé a. gonzález casanova

La clave de bóveda del federalismo no está en la afirmación de que el óptimo de autonomía sea el
máximo, sino en componer el principio de convivenciacon el proyecto común.
josé ramon recalde

Cada festa major de sant Martí celebrem una mena de treva entre enemistats o relacions refredades o en ple malentès. Compartim actes –en passiva més o menys engrescada, com a espectadors– i sobretot en activa: com ara el Baile de san Martín i sobretot els castells; on enguany hem estat més valents que encertats per fer un gran pas endavant en la restauració dels nivells de la colla; potser l’única del món amb un pilar de cinc amb la filla d’enxeneta i el pare de segon: amics del vells vallencs Martín Bonamusa ja han inaugurat la saga Morell Ramírez.
Després de llegir el Baile de san Martín, més ben enteses les veus que mai mercès al desplegament de megafonia del cada cop més Jordi Cuscó Güixens ( 1 ) , vaig ser convidat a descobrir els luxes i artesanies del patrimoni de la nostra parroquia… per qui malda perquè retornem a l’Altafulla nacionalcatólica castellanitzada, tasca en la qual té tot el dret –inclòs finançament públic, que vaig impulsar, com era la meva obligació en un plantejament de pluralitat de manifestacions culturals de categoria o tradició– sempre i quan no conspirés per assolir el monopoli exclouent que els ancienne regimedins la majoria absoluta del PP van treballar-se com a prou calçasses i molt Fatxes.
A l’antiga sacristia –per als qui ens hi vam vestir d’escolans i tastar les setrilleres– certament podem admirar un museu del nostre històric art sacre, testimoni d’aquella Església que preferí fer-se una capa de brodats que parlir-la amb els pobres com ens ha deixat demostrat el nostre patró sant Martí de Tours. Luxosos missals –en llatí; per un lapsus vaig haver d’escoltar “en anglès”; calzes dauradíssims, custòdies muy bien labradas; ep; un devocionari en català del Foment de la Pietat, de 1921; el tresor documental d’unes butlles del Cinc-cents, eviden-
cia sociològica del mètode de finançament de l’Església com més catòlica, apostòlica i romana menys cristiana, fraternal i ecumènica.
Del conjunt de peces, baixades a la llum pública des de les golfes on les ordenà sembla que Mn. Quintana, tan ben posades a l’abast de cara a l’imminent Tres ens deixà tan gradualment
Cents aniversari de l’actual església que Mn.Isidre ( 2 ) rehabilitada, em deixà però que molt meravellat el tríptic –més artesanal que artístic; valor afegir, doncs– probable comanda dels mateixos hisendats/comerciants comitents de la capella de sant Isidre que ens defineix exactament els tres sants patrons tradicionals altafullencs: al centre, el jerarca sant Martí –el patró de tots els convilatans d’Altafulla; a la dreta visual, el sant Isidre patró dels pocs propie-
taris de la terra i a la llarga dels molts pagesos; a l’esquerre, el sant Antoni de Pàdua, sempre recordat com a patró dels homes de Mar. L’edificació de l’església de sant Martí data del 1701-1705; el de l’ermita de l’únic sant Antoni Altafullenc del 1714-1717; el de la capella de sant Isidre, del 1773. La placa del carrer de san Antoni Abad, del gener de 1939.

Quan neixien església, ermita i capella, l’hostal fundat al Sis-Cents per Jaume Boronat ja donava nom al seu carrer –el del Mesón del cens de 1826; el pròpiament de l’Hostal al cens oficial de la Generalitat republicana.

1. Que se sàpiga: sense ell, no hauria acabat de néixer l’emissora del Baix Gaià amb capital a Altafulla, ni els equips de veus municipals; fins i tot enguany ha implementat el protocol de banderes de les Festes Tradicionals, gest ple de coratge que sempre li agrairé. En diades oficials. Ambues; cada 6 de desembre, més lligades que mai. Ales Festes Tradicionals, la senyera –triomfant, rica i plena; enarbolada en senyal de llibertat.
2. Vet ací que a casa de l’esmentat animador de la restauració del nacionalcatòlicoconfonien les veus del mossèn i la meva. Anaven encertadíssims: la tenim enrogallada: per un fons místic i estètic profund, per la pèrdua irreversible/irreparable de feligresos… ja que ens els vam creure i encara ens els creiem: els somnis d’infància d’harmonia i germanor –amb més apòstols Joans i Peres, que Judas. Motiu pel qual –que als sopars viscuts en són més que al que representem a les arcades de la plaça del Pou– el tan irònic Eugeni d’Ors, el que dóna nom a l’institut on enguany celebro noces de plata laborals, elaborà aquesta sentencia: Quina sort la de Crist que només estigué envoltat d’una dotzeava part de traïdors…