Butterflies, d’Òscar Francino Poeta

El revolucionari autèntic no nega el que creia, veu de manera nova el que creia.
j. a. rocha

Europa ha de ser capaz de desnudarse, dejando que salgan a la superficies sus contradicciones y pluralidades.
rafael argullol

Sólo el 20% de la humanidad tiene derecho al consumo indefinido y a la democracia estable.
adela cortina

El diálogo intercultural ha de aceptar las diferentes jerarquias de los treinta y tres derechos humanos.
c. alonso zaldívar

El vespre del segon diumenge de maig, mentre el Barça boi que guanyava la Lliga amb el 0-2 a Mestalla, presentàvem al Faristol l’aplec de poemes del convilatà Òscar Francino. Representants de l’Ateneu de Dones, el Brendan Price, el Jaume Calatayud i Vicente Munera i el qui signa –que per complicitats, especialment al seguit de Nits de Piano i Poemes de cada agost, actuà de presentador– vam compartir amb l’autor la Vetllada, que essencialment fou de recitacions; que això sí: em vaig permetre ordenar per diguem-ne temes o continguts.
Presentant l’Oscar Francino dins el context de les tradicions poètiques, sembla prou segur afirmar que manifesta un Romanticisme Existencial, que contrapunta amb Ironia i Esperança, amb insobornable denúncia social.
Com a romàntic, més que autèntic i gens retòric per als qui l’hem anat coneixent: el seu propi Jo adolorit/angoixat topa amb la Societat Industrial i troba la salvació amb la fusió panteista –d’unitat mística– amb la Natura. El propi llenguatge assumeix/assoleix la condició d’habitacle decissiu i profund del seu Ésser, com a Oscar Francino: n’és el seu principal patrimoni personal, que ens llega als qui escoltem i llegim. Com la seva veu i dicció, les paraules als seus poemes sobretot pesen, tenen gravidesa; per això són curtets i evidentment en versificació lliure amb alguna excepció. Valgui com a solapa de presentació… per la qual poso la mà al foc. Com també que els somriures de l’Oscar Francino –més expressius per reflexos, que no reflexius– delaten ironies i llums d’esperances.
Ordenant el tast de poemes/recitacions vam encetar la Vetllada al Faristol amb l’emblemàtic Siglo veinte que has cerrado tus puertas, creat expressament per les accions de Salvem el Canyadell de 1998. En reproduïm el començament:

Cuando el mundo subasta lo bello – Y reemplaza las ombras del bosque
Por cemento con alma de hierro – En vano se atormenta la roca

1. També com a testimoni de la sensibilitat i el compromís de lluita ecologista de l’OF contra les destrosses de la civilització industrial –especialment escollit per l’actor Brendan Price– el tan dramàtic i dramatitzat Mediterráneo:
El mar dice “ola”– En la tierra – Matémoslo.
¡toc! ¡toc! – Llaman a las puertas del Señor
Se buscan respuestas – ¡toc! ¡toc!
No contestan – ¡toc! ¡toc!

2. El romàntic Jo adolorit s’assincera als següents poemets, radicalment confessionals:
tu sombra más amarga – tu peor enemigo – tú mismo
i…
ancha la noche: disipa la tristeza – brindo con vino
La vida a ciutat li resulta del tot refusable, causa d’Ansiedad:
El ambiente es asfixiante – Las ruedas – El asfalto
Ríos humanos – Fluyen,se congestionan,vuelven a fluir

2.1 La vena poètica amorosa compon la sèrie Tiempo, de la qual fem compartit
aquest essencial petit poema de definitiu desamor de parella:
No siento nada – Cuanto lo siento – Ya no surcamos los mismos eternos
Somos pasto del tiempo – De nuestro tiempo

2.2 Pel germà Carles i l’avi Alexandre un seguit d’elegies per les absències.
Pel llunyà viatge:
Empaquetas estrellas – Te las llevas muy lejos – Y el mundo queda oscuro –
Oscurísimo
I per la mort irreversible:
Descansabas en paz – En una fría habitación – Con rostro sereno
Al otro lado del espejo – Tu hijo,mi padre – Sufrido silencio

3. Les belles imatges de la Natura salvífica promouen el lirisme de marina d’OF:
El llamp en la tempesta esdevé metafòricament un àrbol surgido del cielo (que)
clava sus ramas desnudas a lo lejos – haz de luz
Ala pluja final conquereix la serenor personal:
(jamás hubo mi corazón pensado – que en llanto apacible – del infinito hallara el equilibrio)
També fruïda quan Sin voz se queda el viento:
el MAR para de bailar – extraño al oleaje – No viene ni se va.
El diàleg amb el mar personificat li fa preguntar: Azul,dime – ¿qué deseas?

4 La vena compensatòria irònica d’OF ha donat el tan lúcid/murri poema…amorós, també especialment escollit per Brendan Price, que recomanem aprendre de memòria per si s’escauen les circumstàncies… de joc d’opòsits:
Yo no puedo hablar – Tu debes callar – Me falta el dulce – Te sobra la sal –
En un intermedio – estaríamos genial.

5. El desenllaç esperançat queda prou explícit en aquest poema de denúncia i
lluita:
se rompió en cien pedazos – perecen cien esperanzas – doscientas se disponen a partir

6. Tot el sarcasme crític, violentament desenganyat de l’Oscar Francino denuncia la indignitat de la por a parlar, a bastir doncs la pròpia personalitat humana, indefugiblement radicalment verbalitzadora. Sis plau mira’t al mirall d’aquest Temor:
Aquedarnos sin dientes – no se abre la boca
Que justifica que ante el poder falaz del dinero – En silencio se quedan los morta-
les – Al pensar que esto no va con ellos.
Que fonamenta la còmplice passivitat, que ens retreu tot l’Univers:
lunas – estrellas – galaxias – planean la huelga en el universo
en la tierra se preguntan – ¿qué habremos hecho?
Replican: ¿habéis hecho algo?

7. l’Òscar Francino prou que sap el pa que s’hi dóna en la nostra mena de societat: assentada en el silenci i la passivitat crítiques tota una Orgía de mercado:
Falsean ilusiones – con papel numerado
Gobiernan los auténticos ladrones
Los farsantes altruistas – Que abogan por sus leyes
Y se rien de la Justicia
Legitimats per l’opi religiós, que li provoca aquesta defintiva cultíssima arcàs-
tica pregunta retòrica:
¿recibe diezmos – por parte de la curia
quien anda sin zapatos por carecer de rubias?
Entre el nombros públic fidel/amic aplegat al Vespre al Faristol ressenyem la presència de la pintora i activista Imma Vallmitjana, de la poetessa alternativa Dolors Miquel i dels regidors a l’oposició Fèlix Alonso, Olga Arnau, Josep Maria Alasà i Robert Aceña. L’humil quadern de poemes i petites narracions Butterfleis pot adquirir-se a les llibreries altafullenques.