Espanya després del rescat financer

Un professor més que lúcid de Dret a León, Agustín José Menéndez a Tres razones (y media) contra el rescate ens ofereix aquesta formació: “ Espanya presenta quatre greus problemes: econòmic, financer, fiscal i polític. En el millor dels casos, el rescat proposat només resoldrà el financer; en el pitjor n’agreujarà els quatre.

1.- L’ajut financer és una mesura tardana i insuficient. Arriba tard. Des que esclatà la bombolla immobiliària, un part dels nostres bancs són zombis al qui les refinanciacions del BCE han mantingut en vida. Tal vegada sigui insuficient. Que 100.000 milions d’euros siguin suficients depèn de la grandària del forat del totxo, i aquest, de quant caigui el preu de la vivenda. Si la crisi aguditza, la davallada dels preus podria tenir aturador.

2.- El Govern ha afirmat que el sanejament del sistema financer obrirà l’aixeta dels préstecs. amb la diferència que ara arribaran a l’economia real, i no al totxo. Assumir-ho implica desafiar la lògica i l’experiència. Per quatre raons: 1ª) l’objecte del rescat és recapitalitzar els bancs, no augmentar el préstecs. Els bancs intervinguts hauran de pujar els seus nivells més ennlà dels actuals mínims de capitalització exigits. Podran donar-se encara menys crèdits. 2ª) tot sembla indicar que les institucions europees exigiran empetitir el sector financer. Mensy préstec, doncs, a no ser que arribin de l’exterior. La qual cosa és improbable. ¿Quina inversió sostenible pot oferir el mateix rendiment que la bombolla? Sense comptar que Europa està en ple procés de desintegració financera. 3ª) no és precisament obvi que la millor manera de reactivar l’economia sigui la barra lliure de liquidat als bancs. No li ha funcionat al BCE, tal vegada perquè els propis bancs ja fa anys que no són dignes del seu nom / funció: la intermediació entre estalviadors i inversors. En el cas espanyol, el anys de la bombolla, els van fer perdre el know-how de la valoració del risc als préstecs. 4ª) La competitivitat és el resultat de variables institucionals econòmiques, històriques i culturals que transcendeixen l’ escassesa o abundor del préstecs. En el supòsit que els préstecs fluïssin del bancs als potencials interessats a generar activitat econòmica no seria suficient per a transformar l’economia espanyola.

3.- Espanya està asfixiada per un dèficit desbocat i un deute embalat (superem ja el 100% si al 79,8 previst unim el 10% del rescat i el 18% de les garanties als bancs assumides des de 2008). Ni la mal anomenada austeritat ni el rescat d’ara resolen les causes estructurals de la nostra crisi fiscal. La nostra muntanya de deute és conseqüència del dèficit fiscal encobert per la bombolla. Hi vam assolir de millorar prestacions i rebaixar impostos alhora mercès als ingressos fiscals puntuals i insostenibles que aportava el totxo. Quant més gran era la bogeria major era la recaptació. Quan se n’anà en orris, al forat estructural s’uniren les despeses socials d’atendre d’atendre les víctimes de la crisi, els parats. Hem d’optar entre la lleialtat al noste Estat social i democràtic de dret i pagar més impostos o renunciar a aquest ideal. El rescat no ens dóna temps per reflexionar què hem de fer, sinó que ens ofegarà una mica més. En ser l’Estat espanyol el garant en darrera instància, s’augmenta la intensitat de l’abraçada morta entre Estats i bancs. S’ l’ajut / rescat és concedit pel Mecanisme d’Estabilitat Financera, l’Eurozona tindrà preferència sobre als nous creditors d’Espanya, que exigiran més interessos per fiar-nos.

4.- La històrica victòria del PP a les darreres eleccions feia pensar que anàvem a gaudir d’una més alta estabilitat política, un plus enmig de la crisi europea. En sis mesos, el president del Govern ha dilapidat bona part del seu capital polític. Per dues raons. 1ª) la peculiar combinació de morositat i precipitació en l’acció de govern. La trigança a l’hora de prendre decisions s’han compensat amb un ús incontinent del decret llei. 2ª) la mala gestió de la relació amb la UE. No es comprèn que Rajoy fes de mig punt del dèficit un casus belli davant la Comissió Europe per a retirar-se a la primera. S’entén encara menys que el Govern s’hagués encastellat en la suficiència fiscal espanyola per a reestructurar el propi sector bancari. Quan la realitat assetjà pels quatre costat, La Moncloa s’enredà en malabarisme lingüístics, pretengué per fer passar per concessions arrabassades el que no sinó tipus estàndards de rescat i el que fou pitjor, s’ha enrocat en un optimisme suïcida. ¿En quina posició es trobarà el president si Espanya reclama un segon rescat? La manca de gravitas del diumenge bé pot passar-li una altíssima factura política. Aquest país no necessita que els nostres governants esdevinguin plusmarquistes de la pèrdua del consens polític”.

Josè Ignacio Torreblanca ens exposa aquesta crua anàlisi i prospectiva a Una Europa irreconocible: “ Tot i la importància capital del que succeixi avui a Grècia, Grècia no és problema, ni tampoc la solució. El problema està el mateix lloc des del començament de la crisi i no se n’ha mogut: rau en els líders i les institucions europees que han permès que l’esquerda oberta a la zona euro per una economia com la grega, que prou feines representa el 2% de l’eurozona, s’hagi obert un bretxa on ja hi caben Espanya i Itàlia a més de Portugal i Irlanda.

La saga dels 100.000 milions del rescat bancari a Espanya i la seva pèssima acollida pel mercat ho ha deixat ben clar: el mètode actual de resolució de crisi, que provoca que els deutes privats i públics es retroalimentin en cada àmbit nacional sense suport europeu, portarà, amb o sense Grècia, al col·lapse del euro. Per això, el problema real al qual ens enfrontem a partir de dilluns no és la sortida de Grècia sinó la intervenció total i completa d’Espanya, que podria veure’s obligada a acudir novament als fons de rescat europeus per a finançar no únicament la banca – via FROB – sinó també les emissions del deute públic. Vista des d’Espanya, aquesta intervenció ens semblaria un desastre, tant per les seves conseqüències polítiques com econòmiques i socials. Tant mateix, vist des d’Alemanya, i a tenor de les declaracions d’Angela Merkel i altres, no sembla que aquest risc sigui suficient com per a promoure que el BCE compri deute i eviti el rescat d’Espanya.

S’escauran una unió política, sí, amb unió bancària, eurobons, un Tresor europeu i un BCE de veres. El projecte de federació econòmica no és un secret: està sobre la taula. Però aquesta terra promesa està al final del camí, no als seus començaments. Per tal d’arribar-hi, el missatge que rebem de Berlín és que cal que els mercats facin primer el treball de neteja als àmbits nacionals i que n’expulsi als més dèbils i incapaços. No reconèixer-se en aquesta Europa darwinista on només els més aptes semblen estar destinats a sobreviure hauria d’esperonar els primer passos en l’acció.¿Seran capaços François Hollande, Mario Monti i Mariano Rajoy d’imposar una visió alternativa? A partir de dilluns ho anirem veient”