Palpitacions dels Temps (III)

Manolis Glezos, l’heroi antinazi que llevà l’esvàstica de l’Acròpolis: “La societat grega es divideix en cinc grups: els acomodats; el qui ni senten ni pateixen, els qui saben que estan malament però no fas res; els qui surten al carrer a trencar coses i desfogar-se i, finalment, els qui surten al carrer i saben perfectament el perquè lluiten”

Els desequilibris a l’eurozona: 227% del PIB en deute privat, per al 61 del sector públic espanyol: 3,7213. El nostre deute privat és superat per Irlanda (341), Portugal (249) i Suècia (237) i prop d’Holanda (223); el de França és del 160 – l’objectiu - i el d’Alemanys és del 128% del seu PIB. Aquell deute del 61% del PIB del nostre sector públic – l’objectiu és el 60! - és inferior al d’Itàlia (118 per 126 el privat), al d’Alemanya (83) i al de França (82). El flux de crèdit del sector privat.

Els fluxos de crèdit al sector privat fixat com a objectiu al 15% del PIB només és d’un paupèrrim 1,4 a Espanya; del 3,6 a Itàlia, del 3,1 a Alemanya, del 3,1. A Irlanda, Grècia i Holanda és negatiu.

Al róssecs per compte corrent Alemanya senyoreja amb una mitjana del 5,9% del PIB en tres anys, seguida d’Holanda (5) i Àustria (3,5); però per sota de Suècia (7,5). A les xifres negatives, Espnaya ( -6,5) per darrera d’Itàlia (-2,8) i encara més de França (-1,7).

En la mitjana d’atur en tres anys som amb el 16,5% el campions, seguits d’Irlanda i Portugal (10,5). A França és del 9, a Itàlia és del 7,6, i a Alemanya del 7,5.

El tresor espanyol tanca l’exercici de 2011 amb un liquiditat de 30.493 M d’e. Els que Elena Salgado deixa a Luis de Guildos en caixa (759 M. han de tornar a la Generalitat, però!).

Josep Llobera i J.P.Ferrándiz de Metroscopia al tesoro en riesgo del PP: “ L’estratègia que està seguint el Consell de Ministres posa les bases de d’esquerdament del sòlid avantatge del PP: incloure mesures que pocs reclamen i que són percebudes com a innecessàries per la majoria – vegi’s canvis de temaris en educació, retrocés al dret a l’avortament . La polseguera que aixequen tenen una doble virtut: allunyar el votant de centre i unir l’electorat del PSOE. Justament l’antítesi de les dues claus que van permetre la victòria de Rajoy. Reformar les reformes socials dels darrers anys, ja assentades en la societat, a més de col·locar el focus en afers no percebuts com a prioritaris per la població general pot provocar el refús d’un part del centre i l’esquerra que els considera necessaris. Una estratègia dubtosa en un any de dures retallades i recessió econòmica”.

El constitucionalista sevillà Javier Pérez Royo en adverteix de dues causes de crisis polítiques, de falsejaments del procés de formació de la voluntat general:

a) La projecció de la pèrdua d’autonomia d’alguns Estats de la UE en la pèrdua d’autonomia personal dels seus ciutadans està arribat a límits literalment insoportables. L’angoixa que viuen l maor part de ciutadans de distins països, entre ells el nostre, resulta cada cop més perceptible. I aixó no pot mantenir-se la democràcia com a forma política. Es poden fer cessions de sobirania en el procés de construcció d’una organització supranacional; no tenim cap més manera d’assolir l’objectiu. Però aquesta pèrdua ha de ser compensada amb l’adquisió d’alguna mena d’autonomia en la presa de decisions de la nova instància supranacional. Si la pèrdua d’autonomia és completa, el procés de construcció de la instància supranacional ha d’acabar en fracàs.

b) A Espanya hem tingut unes eleccions el passat 20-N, una investidura del nou president del Govern el 21 de desembre i tindrem eleccions autonòmiques el 25 de març a Andalusia i Astúries. L’ocultació del programa per part del candidat del partit que es donava per segur guanyador de les eleccions ha sigut la norma. Al debat d’investidura es digué en alguns temes molt importants el contrari del que s’anava a fer dies després al primer Consell de Ministres. I ara s’està retenint la presentació dels PGE deprés del 25 de març, per tal que els ciutadans asturians i andalusos vagin a votar sense saber el que el Govern es proposa fer.

La democràcia s’esta convertint en un embolcall sense contingut, que recorre cada cop amb més freqüència si no a la mentida, a l’ocultació de la veritat. Així que no es pot seguir”.

Joan Majó: “Mentre discutim si la sobirania està a Catalunya, a Espanya o a Europa, és probable que descobrim que l’hem cedit als bancs”

Francesc Valls denuncia la Diputació de BCN com a sindicat d’interessos: “ Paga molt bé i permet als partits fixar assessors per la mòdica xifra de 2,5 M d’e l’any. Als períodes inclements de l’oposició els partits saben que els justos sempre podran comptar amb una plaça a la barca de la salvació. Un total de 33 assessors han sigut col·locats per les formacions polítiques. La nòmina més habitual acostuma a ser d’uns 3.500 e. al mes i a la llista abunden els ex alts càrrecs”.

La liberalització econòmica de partit únic a Cuba obre la porta a 357 mil emprenedors (200 mil amb concessions agrícoles) que reclamen 40 mil ajudants i l’obertura de 500 sucursals bancàries. L’Estat dels germans Castro grava amb el 4% dels compravendes de cases i, en alguns casos, fins a la meitat dels beneficis dels autònoms. La inspecció vetlla per la circulació legal de diner, que n’impedeixi màfies, clandestins i nous rics.

Anton Costas rebla la crítica a l’actual política econòmica a la síndrome de Berlín dels Governs: “¿Com explicar aquest preferència per l’agressivitat polític antes que per l’eficàcia econòmica? La retòrica de l’agressivitat es relaciona amb la idea que cal castigar i disciplinar conductes díscoles que ens han portat ala crisis. La missió del Govern fóra actuar com un dictador benevolent, imposant disciplina a una societat adolescent, sense necessitat de buscar-ne la seva comprensió i acceptació. Més o menys com si estiguéssim als antics col·legis de capellans. Un enfocament anacrònic de la política.

¿Quins són els culpables a disciplinar? Tres. Els treballadors i sindicats que amb les seves pressions salarials i la defensa d’un marc laboral rígid impedirien que la nostra economia fos competitiva. Els ciutadans, acostumats a abusar de les prestacions d’atur, pensions, sanitat, dependència i altres polítiques socials. I, els promotors immobiliaris, que amb el seu esperit especulatiu haurien conduït l’economia a la situació present. Aquestes menes de capteniments es mereixen ara disciplina agressiva.

En realitat els primers responsables de la situació que patim som altres. Estan en el comportament negligent del sistema financer europeu, amb gran protagonisme de l’alemany, i el ceguesa i passivitat dels organismes públics de vigilància i supervisió que van permetre que la banca assumís un nivell de crèdit i de risc absolutament irresponsable. No oblidem que el problema del deute rau especialment en la bancària.

Des de Berlín s’ha difós una visió equivocada i interessada de les causes del sobreendeutament que culpabilitza ciutadans, promotors i sector públic. Una visió que ha sigut desqualificada per molts economistes i analistes, però que han fet seva de forma acrítica els nostres Governs.

Els seus efectes sobre l’evolució de l’economia també són tres: el primer, una confusió en les prioritats de la política econòmica. L’economia espanyola reclama desendeutar-se i créixer. Però alhora. Sense creixement, les famílies, les empreses, els bancs i els Governs no podran tornar préstecs. Tan mateix, els nostres Governs han optat per l’austeritat més radical oblidant el creixement; portant l’economia a recaure en la recessió, una recessió innecessària causada per la negligent gestió econòmica dels Governs europeus.

La segona errada és un mal enfocament de la competitivitat. Per a créixer, les nostres empreses han de ser més competitives. Però les millores de competitivitat no es poden recolzar només, ni sobretot, en reduccions agressives de salaris, oblidant-ne la dimensió més rellevant, que és la productivitat. Els baixos sous poden desincentivar la millora de la producció de béns i serveis per hora treballada. Per ara, aquest Govern, el mateix que l’anterior, no té un pla consistent de millora de la productivitat.

El tercer error és no considerar els greuges de transició que provoquen les polítiques agressives. Retallades compulsives i poc pensades a les pensions i a la sanitat alteren els plans de futur de la gent i l’indueixen a minvar el consum present. Per altra banda, una caiguda de sous intensa i brusca deprimeix el ja anorèxic consum, intensifica la recessió i augmenta l’atur. La moderació salarial que necessitem és a mig termini. El pacte de sous firmat fa unes setmanes és una gran notícia en aquesta direcció.

Millorant la productivitat i mantenint el creixement salarial per sota de la productivitat, podrem, sense problemes pagar els préstecs, cear feina i mantenir el nivell de vida assolit. Però, per a tals polítiques, cal d’entrada que els Governs es desempalleguin de la síndrome de Berlín”.

Magistral Manuel Vicent a Desnudos: “En cierto modo esta profunda crisis económica ha actuado sobre el cuerpo social como un mecanismo represor idéntico a cualquier dictadura. Las persistentes noticias negativas han creado un clima corrosivo sobre la conciencia del ciudadano. Parece que todo ha sido programado para que el pesimismo ejerza un efecto demoledor con objeto de bajarle las defensas ante el azaroso futuro que le espera. Como en el sótano de una comisaria, el sistema le ha quitado al parado los cordones de los zapatos y el cinturón para que no se suicide y al que todavía tiene trabajo le obliga a contemplar su cuerpo desnudo ante un espejo y en lugar de interrogarle alguien se limita a leerle la reforma laboral,como una condena. El comisario le felicita si la empresa le ha bajado el sueldo, porque esa es la señal de que no le han echado a la calle todavía. Este ciudadano capturado en una redada social lo darà todo por bueno si el empresario le regala unos calzoncillos para taparse las vergüenzas”.