Dos
milions de funcionaris
aturen ensenyament i sanitat a Gran Bretanya contra les retallades de
Cameron i la reforma de les pensions: “No cuts”.
Eurozona…:
X.Vidal-Folch
a Choque cruel de soberanías: “Europa
està immersa en dos processos fonamentals: El primer és que
l’actual crisi, un rebot insidiós i letal que estallà el setembre
de 2008 des de l’epicentre de Wal Street, està derrotant la
polítca. Des de maig de 2010 ha provocat la caiguda en les urnes de
seis Governs de la Unió (Regne Unit, Holanda, Irlanada, Portugal,
Dinamerca i Espanya) i ha canviat altre dos (Itàlia i Grècia) per
Executius tècnics. La crisi, i sobretot, la deficient gestió de la
crisi el que desarbora, un rera l’altra, els Governs en exercici. A
Itàlia i Grècia – malgrat l’abismal diferència entre un murri
/ Berlusconi i un Papandreu / Job -, els governants s’han
deteriorat a sí mateix, en incomplir llurs compromisos amb els
creditors i amb els socis europeus.
Aquests
avatars configuren
l’altra gran procés que tanalla Europa, una crisi del seus
fonaments, on el vell (les precàries sobiranies econòmiques
nacionals) no encerta a morir i el nou (la unió econòmica europea
que completa a la monetària) forcegen encara per nèixer. Ambdues
sobiranies, les declinants i l’emergent, disputen acarnissadament
entre sí,com una pintura negra de Goya. Proliferen les queixes per
haver susbtituït el mafiós Caiman italià pel professor Monti,
pilcre i sensat, però assessor de Goldman Sachs: sense la mediació
de vot popular més que en segon grau, el dels parlamentaris. La
popularitat d’aquesta crítica contrata amb l’absència de
memorial de greuges, per exemple espanyols, contra Berlusconi,
el qui desencadenà a l’agost la fase més aguda de l’explosió
el cost del deute, perjudicant directament les butxaques dels
contribuents ibèrics.
Per
a sortir d’aquesta
crisi cal instruments alegrement solidaris com la capacitat
d’intervenció, ràpida, massiva i il·limitada del BCE i uns
autèntics eurobons gestionats per un Tresor únic. Però també les
mortificants eines que garanteixin als prestadors en última
instància que els deutors sertan rigurosos, assumint compromisos
d’austeritat sensats, controls de troikes i interferències de
supervisió comunitària als presupostos nacionals… Tot plegat
configura l’entrellat de la pròxima cimera europea.
Antonio
Argandoña,
càtedra La Caixa de l’IESE:
“ El meu diagnòstic és que Alemanya i els seus socis esperen una
acció decidida dels governs perifèrics per ajudar-los. Això
trigarà temps, i les condicions seran molt dures: per començar, ja
s’escau un control extern sobre els comptes públics italians. Per
tant, com més aviat fem el primer pas, millor. ¿Que perdrem la
nostra autonomia fiscal? Ja no en tenim: ens agradi o no, estem en
mans dels nostre creditors, com està en mans del seu banc la família
que no paga la hipoteca. Tot i així, el nostre Govern decidirà en
què s’ha de gastar; el que no podrem fer és gastar per sobre del
seus ingressos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.