Oberts al món des de la Vila Oberta i Social (XVII)(2)

Anton Costas a Un pas endavant però a la pota coixa: ”El problema fonamental que té Europa ara mateix és la manca de creixement. I sense creixement el països sobreendeutats no pagaran. Però Angela Merkel segueix obsedida en la idea que només l’austeritat a la despesa pública farà tornar la confiança dels mercats als països sobreendeutats. Però els mercats (que són avars però no rucs!) saben que més austeritat és sinònim de recessió, i que la recessió farà més difícil a aquest països pagar els deutes. La prova del cotó la tindrem la setmanavinent, quan tornir a obrir els mercats i opinin sobre l’acord”.

X.Vidal Folch pot titular Se acabó el chantage: “ Ha mort una Europa i una altra ha començat a néixer. La cimera ha donat a llum a la fi un gran projecte – per bé que incomplet – d’unió econòmica que arrodoneixi la monetària iniciada amb la creació de l’euro el 1999. S’hi jugava la supervivència de la moneda única, tal vegada la del mercat interior i potser de la pròpia Unió. Però ha hagut de prescindir del llast, de qui es negava a donar les passes, Regne Unit, per interessos nacionalistes, gallinacis o fonamentalistes.

Contra el que pot semblar, no sorgeix una UE més fracturada, perquè les esquerdes ja hi eren, però sempre s’ajornaven les juntures. No neix una Unió amb menys membres sinó, perquè els 27 seguiran essent 27. Però hostatjarà dins una eurozona ampliada més articulada, una UE premium, amb voluntat expressa d’emprendre, no únicament llur “integració pressupostària”, sinó també de traçar una “política econòmica comuna”. Paraules majors.

S’inaugura així la doble velocitat formal, que permetrà de sortejar el xantatge de vetar d’un sol soci, possibilitat per la persistència del vot per unanimitat, aquesta relíquia. Condemna a la paràlisi. Com, per exemple, davant la necessitat d’avançar vers una unió econòmica que comporta més regulació financera i bancària, una convergència impositiva (al menys en societats i taxa Tobin) i la desaparició d’estatuts privilegiats.

Cal donar la benvinguda aquesta doble velocitat formal, perquè la velocitat única que teníem no era velocitat, era arrossegar-se sempre al ritme lent del soci més indolent o insolidari. Ara s’escaura`un “grup d’avantguarda” (com evocava Jacques Delors), nodridíssim, potser de 26 socis. Un “nucli dur”, com primera vegada van proposar, l’1 de setembre de 1994, els demòcrata-cristians Karl Lammers i Wolfgang Schäuble. (...)

Amb la d’ara, les grans mutacions vers la unificació econòmica s’han produït cada 20 anys. El 1970, l’Informe Werner, obrí pas a una coordinació que culminà en el Sistema Monetari Europeu (la segona serp) de 1979. El 1991, el Tractat de Maastricht dissenyà la moneda única, creada el 1999. El 2011, ens esparveraven amb una unió fiscal limitada a vigilar la disciplina pressupostària, i se n’ha posat les bases d’una més àmplia integració econòmica. (...)

Amb l’experiència de mig segle llarg, la renovada UE ha de plantejar-se l’eliminació del requisit d’unanimitat. No ja per furor europeista, sinó per pragmatisme. Des que es van liberalitzar els moviments de capitals als anys vuitanta i es generà la globalització, mercats i agents financers decideixen boi al nanosegon. Mentre que el Govern i institucions forcejaven durant mesos per a assolir de redactar un reglament, una vegada imprès, reclama a l’instant la modificació. Les decisions per majoria qualificada han d’esdevenir-ne la norma, també per esser més ràpides. És l’única manera d’adaptar-se a la velocitat dels mercats i d’intentar d’encarrrilar-los. La via per a superar l’única dualitat de velocitats que de debò ens ha de preocupar: la del diners i la de la democràcia”.

Claudi Pérez, cronista econòmic del País, reiintrodueix les ombres tenebroses: “Al costat de les compres que hauria d’activar el BCE, els líders europeus van acordar que el Fons de rescat (EFSF) es convertirà en permanent a partir de juliol de 2012, abans del previst, amb un potència de foc de mig bilió d’euros. Aquesta xifra podria elevar-se a partir de març, però és clarament insuficient si el contagi acaba socarrimant Itàlia (amb deute pública de 2 bilions d’e.) i Espanya (650 milions). A més, els països de la UE donaran préstecs bilaterals al FMI per 200 mil milions si cal a a algun membre. (...)

És possible que la solució d’austeritat* no serveixi com a remei perquè la malaltia europea no són els dèficits públics (tret del cas de Grècia) sinó una sobredosi de deute privat i desequilibris comercials. Davant de les receptes del directori Merkozy, aplaudides ahir pel president del BCE, alguns creuen que les retallades que vénen condemnen Europa a una depressió: hi coincideixen gent tan antagònica com el Nobel J.Stiglitz i l’especulador G.Soros. Certes passes endavant poden menar al penya-sagat. Està per veure on ens porten els progressos assolits a la mare de totes les cimeres”.

(*)”el zeitgeist, l’esperit i el clima intel·lectual de l’època: l’austeritat i no el creixement econòmic” (Joaquín Estefania)