Oberts al món des d’Altafulla (XIII)(2) Eurozona i crisi financera

Els bancs centrals d’Europa, Gran Bretanya, Suïssa, EEUU, Canadà i el Japó injecten liquiditat per tercer cop ( després de la fallida de Lehman Brothers i el passat setembre).

Un Fons de Garantia de Dipòsits unificat i amb el triple de quantitats assumirà el rescat de les catalanes Catalunya Caixa, Unnim; de la CAM i Nova Galiza i el Banc de València. Cal garantir el nivell de dèficit públic espanyol per a guanyar credibilitat a la l’eurozona...

El Pla d’ajustos “Salva Italia” del Govern Mario Monti vol sumar 30 milions: amb més noves recaptacions (18 mil euros) que estalvis (12 mil): 30 = 18 – (-12). Per a fomentar el creixement destinarà 10 milions d’e. , 1/3 de l’ajust.

Els retalls afecten els càrrecs i les transferències a les administracions perifèriques i als drets dels pensionistes (les superiors als 936 euros sense clàusula de revisió per la inflació; procés cap elevar-la als 66 anys i amb 42/41 anys cotitzats homes/dona per a les anticipades).

Els augments d’ingressos provindran del pas al tipus estàndard de l’IVA al 22% (+2; + 5 que l’espanyol); de la reintroduciió de l’impost sobre vivendes, que havia abolit el Caiman; de l apujada de la gravació al béns de luxe (avions, helicòpters, cotxes de gamma alta).

Per a combatre l’evasió fiscal, els pagaments en efectiu no poden passar dels mil euros!

Guillermo de la Dehesa en ofereix una conferència escrita magistral sobre les causes de fons i les errades de gestió concatenades a la UME:

“Abans que fos creada la Unió Monetària Europea molts economistes van escriure, a principis dels anys noranta, sobre els perills de crear-la en una àrea no òptima com l’europea, fent-la sense un BCE que fos prestamista en última instància i sense unió fiscal paral·lela o un enorme fons per a fer front al xocs asimètrics que poguessin succeir a alguns dels seus Estats.

Tan mateix, aquesta advertència no fou considerada en primar la voluntat política sobre la realitat, per la qual cosa pensàvem que algun dia algun o alguns Estats podrien entrar en crisi aguda d’on no podrien sortir per sí sols únicament. Ha acabat succeint després de 10 anys d’euro.

A més de tenir l’eurozona aquestes dues errades de disseny, llurs dirigents han mostrat una increïble incapacitat d’actuació quan la crisi s’ha presentat. Prova d’això és que dos anys i un mes després que el 20 d’octubre de 2009 esclatés la crisi grega., que era perfectament manejable, encara no s’ha superat per la incompetència o la mala voluntat demostrada en la seva gestió.

Primer: no van deixar que el FMI s’ocupés de Grècia per considerar-ho un estigma per a l’eurozona, sense que en tingués l’experiència i fons per a resoldre-la.

Segon: van passar vuit mesos sense fer-hi res mentre que el FMI hauria pogut sotmetre Grècia a un dur programa de reformes a canvi de línies preventives de crèdit i avui, a hores d’ara, ja hauria reestructurat el seu deute, i sense problemes de contagi, en significar l’únic Estat insolvent de la UME

Tercer: el 3 de maig de 2010 es concedí un crèdit a Grècia de 30 mil milions d’euros a un interès de càstig del 5%. La reacció dels inversors fou molt negativa, i la matinada del 10 de maig foren creats les facilitats de l’EFSF i el EFSM davant la temença de l’ensulsiada del preu dels actius financers. L’ús d’aquest instruments, tan mateix, es restringí molt en no poder comprar deute al mercat secundari, sinó únicament donar préstecs a tipus del 5,8% a cinc anys quan es finançaven al 1,9%. Així començà el contagi a Portugal i Irlanda, perquè els inversors calculen que no podrien pagar crèdits tan cars. (Afegim-hi que l’Ecofin també hi acordà les mesures d’austeritat a la Hisenda i el Foment espanyols: baixa de sous al -3% a les administracions públiques, congelació de pensions, reducció d’inversions en infraestructures. El efectes del contagi arribaven en forma de les primeres retallades; i en plena crisi d’ingressos fiscals)

Quart: la cimera de Deauville del 18 d’octubre de 2010 creà encara més desconcert entre els inversors, en anunciar la creació d’un nou mecanisme permanent, l’ESM, que substituiria l’EFSF el 2013, però a canvi que tot el deute a emetre tingués clàusules d’acció col·lectiva (CACs), obligant llurs tenidors a acceptar la seva reestructuració o impagaments. Provocà una altre ensulsiada dels preus del deute, quan la gran majoria dels creditors eren els seus mateixos bancs, fons de pensions i empreses d’assegurances, desencadenant el rescat d’Irlanda el 7 de desembre de 2010. (*Andreu Missé / El País culpa Merkel per la seva obsessió que els bancs participin en les pèrdues de reestructuracions del deute: motiu de possibilitat de risc d’una gran fallida financera: una de les causes que més han agreujat la crisi del deute sobirà: depreciant-la n’ha augmentat la prima de risc. Els anomenades quitaments només s’han aplicat i s’aplicaran a Grècia, després que Merkel rectifiqués a principis d’aquest desembre. “Resulta(va) bastant absurd que els propis Estats adverteixin que els seus bonus no valen el que diuen. La participació més eficient dels bancs en la reparació dels danys que ells mateixos han causat és per la via dels impostos”).

Cinquè: Tres dies més tard, el 10 de desembre de 2010, Jüncker i Tremont van proposar l’emissió d’eurobons fins al 60% del deute de cada país per a estroncar més contagis, però fou refusada, creant encara més incertesa malgrat que les emissions de l’EFSF era ja boi eurobons.

Sisè: El Consell del 12 de març de 2011 aprovà el Pacte per al Euro, exigint que cada Estat membre ajustés els seus respectius costos laborals unitaris als d’Alemanya, d’aplicació pràcticament impossible en representar l’únic membre que havia implementat una devaluació interna. Prohibint el futur ESM comprar deute al mercat secundari, donant préstecs només en circumstàncies extraordinàries, requerint-ne la unanimitat del 17 membres, prestant només si els inversors privats també s’hi afegien i imposant que si un país accedeix a l’ESM, tots els seus inversors privats seran els últims a cobrar, darrera del FMI i el propi ESM, esdevenint deute júnior (*) Aquesta nova decisió provocà una nova ensulsiada del deute i el rescat de Portugal el 4 de maig de 2011.

Setè: l’11 de juliol de 2011, l’Eurogrup decidí d’ajornar sine die el segon tram de rescat a Grècia, començant el contagi a Espanya i Itàlia, dos països massa grans, tant per deixar-los caure com per rescatar-los.

Vuitè: El Consell del 23 d’octubre d’enguany decidí de permetre que l’EFSF pogués comprar deute al mercat secundari i totalment a crèdit fins el bilió d’e., mitjançant un vehicle especial (SPV) que emetria distints CDO, garantint l’EFSF la primera pèrdua fins un 20% i col·locant els altres trams entre inversors. S’acudí a Xina. Brasil, Rússia i els productors de petroli, sense cap èxit. Els inversors havien calculat, altre cop: les compres no arribarien a salvar Itàlia i Espanya”

Josep Ramoneda /El País Catalunya vs. Francesc-Marc Álvaro /La Vanguardia exposen la perspectiva crítica orotodoxa vs. la llagotera mercenària edulcoradora de la política de retallades del Govern Mas /CiU.

“Si no ho he entès malament, el president Mas fa el que ningú més s’ha atrevit a fer encara a les Espanyes per dos motius: per a demostrar que Espanya és una nació seriosa i, perquè, com se’ns avisà la setmana passada , el Govern de la Generalitat tindrà problemes de tresoreria sense el 750 milions e. que havia promès Zapatero. El líder de CDC demostra que l’ètica de les conviccions i la de la responsabilitat poden coincidir alguna vegada, per bé que això no acostuma a veure’s gaire a les nostres democràcies, massa presoneres del curt termini. Que el president de Catalunya governi amb determinació i sense por a les protestes gremials és una actitud que regenera la política, la qual cosa és digne de subratllar-se quan a Europa ja qui pensa que a Europa els tecnòcrates ens salvaran” (La Vanguardia) 

VS. VS. VS.“ Ho remarquen els qui donen consells als governants: davant una crisi, un parell de garrotades molt fortes al primer moment i tindrà el personal acollonit per sempre. La reacció ràpida i contundent es considera positiva per dos motius: perquè en moments de màxima incertesa el primer instint és el de cercar la protecció del qui mana i, per tant, sentir que algú governa: i perquè les mesures excepcionals dolen, però exacerben la por de la ciutadania, i aquesta població espantada sempre és més fàcil de governar. Zapatero no en va fer cas a aquests consells la tardor de 2008, quan la ciris començava a ensenyar les dents, i així li ha anat.

Artur Mas ,que arribà amb la crisi amb estat molt avançat, féu de l’austeritat el màxim objectiu, i sense por a aixafar els terrenys sagrats de la sanitat, de l’educació i dels funcionaris públics. L’aposta li ha anat bé. El seu Govern no ha sofert encara l’erosió de la crisi i ha assolit de guanyar per primer cop les eleccions al Parlament espanyol. En una interpretació aquest resultats són presentats com a suport incondicional dels catalans a les retallades. Les majories polítiques – en aquest cas una minoria més gran que les altres – i les majories socials no sempre coincideixen”. ¿Quant de temps estarà disposada la ciutadania a aguantar els sacrificis sense resultats tangibles? ¿Quants mesos de pujada de l’atur aguantaran unes mesures que destrueixen feina sense que arribi el moment de crear-ne? Un sector molt important de les classes mitjanes està paralitzada per la por perquè sobtadament han vist allò que pensaven que mai no arribaria: l’abisme a la porta de casa.

Trobem a faltar una vertadera política de retalls, que situï l’austeritat en una perspectiva”

“La segona onada d’ajustaments que impulsa l’Executiu Mas demana sacrificis als funcionaris i aquests, a través dels seus sindicats, ja han dit que consideren que els governants democràtics del país els declarat “la guerra”. Els empleats públics tenen tot el dret a defensar els seus interessos, òbviament. Però han de ser prudent a l’hora de tensar la corda, per tal que no els surti el tret per la culata, en un moment on la majoria de ciutadans – que són assalariats del sector privat – ja porten temps sofrint els efectes de la crisi. Podran fer manifestacions i parar alguns serveis, tan mateix – m’hi jugo el que vulguin – perdran estrepitosament la batalla de l’opinió pública”.

VS. VS. VS.

“ Gestos preocupants: la conversió del funcionari – presentat com a treballador privilegiat -en boc emissari de la crisi. Mal assumpte quan es pretén culpabilitzar les persones a qui s’apliquen les mesures d’austeritat.

Diuen que a una societat decent les institucions no humilien els ciutadans. El discurs que pretén fer a tots culpables dels excessos d’aquests anys és irritant. Però amés, la pressió – no únicament econòmica, sinó també d’imatge – sobre la funció pública afecte indubtablement la qualitat del servei públic. I si alguna cosa reclama aquest país és dignificar allò públic. No s’assoleix acomiadant els més precaris ni pontificant sobre la ineficiència. S’escau molt per millorar al sistema públic, però no per la podada fàcil, sinó de l’optimització dels processos i els recursos, i del reconeixement del que representa el servei públic. És difícil de sostenir que el sector públic és el dolent de la pel·lícula, quan tothom sap que el deute del sector privat multiplica per dos el del sector públic. Els retalls porten inscrita una particular economia política: el mercat contra el sector públic”

Albert Sáez: “A la seva intervenció televisiva, el president deixà clar que la política general de la legislatura la va a pactar amb el PP. Segurament és el que més li convé, a ell i a CiU. I ho farà, va dir, perquè els altres t’han “deixat sol”. Segurament és el que li convé al PP i al PSC. No està tan clar que sigui el que més convingui al país. No es tracta de proscriure els populars, però un acord CiU-PSC donaria marge per a aprofundir més les reformes que en els retalls i fer-lo sense episodis de crispació social. I en definitiva asseguraria que els socialistes espanyols no fessin amb el pacte fiscal el mateix que els populars van fer amb l’Estatut. A Mas i CiU encara els dol el segon tripartit però ha arribat el moment de lideratges forts”.