Una de política general

Joan Tapia a L'aposta de CiU: "El pacte amb el PP és criticable però té la seva coherència. El primer deure d'un govern és aprovar els seus primers pressupostos. I si no hi havia disposició del PSC, els vots del pPC eviten el pitjor. Perquè el programa econòmic de CiU i el PP convergeixen en part. El PSC pot votar per la flexibilitat i el rigor pressupostari (ho fa a Madrid) però no pot abraçar el vent de la dreta.
Ara toca una majoria per retallar i desregular. És legítim però arriscat. Reduir la despesa en un 10% no s'ha fet mai. Hi haurà protestes i no és bo unir en contra el primer partit de l'esquerra, el sindicats, els nombrosos daminificats - uns amb més raó que els alatres - i el difús malestar social que encarnen els indignats del 15-M. recolzar-se nome´sen el PP i els mossos és aventurat.
Finalment, malament va un país si el president ha d'arribar al Parlament en helicòpter (enfadat) perquè la policia no sap desbloquejar- aplicant la llei i respectant els drets - un curt trajecte. Els violents han de ser controlats i el Govern, que no ho sap fer, exhibeix incapacitat.
¡Què hauria dit Felip Puig si Montilla hagués hagut de sobrevolar el zoològic quan els mossos depenien de Joan Saura!"


Joan Tapia a L'error del PSC: " Més enllà de greuges, de lhumos de l'ànima militant i de l'análisi de Martínez -Sampere*, s'escau la realitat política. I aquí falla el PSC. Primer perquè la contenció de la despesa pública és inevitable durant una temporada a Catalunya, Espanya i Europa. Allà on l'Estat del benestar és finançat, en part, pels mercats. Votar a Catalunya contra una cosa semblant al que després s'aprova a Espanya no és creïble. Segon, perquè es pot criticar aferrissadament un política i no votar-hi en contra, sinó abstenir-se. Perquè, per a Catalunya el pitjor seria restar sense comptes quan Mas-Collel ha de fer de Castells: buscar diners per a factures. J.A.Duran i Lleida assassina ZP al Congrés, però després li dóna aigua. No per caritat sinó per conveniència cristiana. Tercer, perquè el pacte del pressupost implica un cert pacte de poder. I el PSC tenia mobles per conservar. ¿Per què regalar-los?"

(*) "Diu que retallar dèficit no implica només abaixar despesa, sinó que pot exigir també apujar ingressos. I cita -sense detallar - una taxa sobre energia nuclear. Per descomptat, és il·lògic (excepte per als reaganians) tallar dèficit abaixant impostos, com es fa en el de successions. No és cap anècdota. A França, Nicolas Sarkozy abaixa el tribut sobre la fortuna (grans patrimonis), però, a canvi, per a no perdre ingressos i no alinear-se contra l'opinió pública, elimina l'escut fiscal que va instaurar (que ningú no pagui més del 50% del que guanyi) i apuja gravàmens de successions i donacions. Sarkozy no és un marxista. Em pensava que Mas, Mas-Colell i Qucio Homs estaven a la seva esquerra".

Enric Company a Carod y los males d'ERC: "El pitjor de l'abandonament d'ERC per Carod és que fou responsable dels mals del qui acaba com a víctima, però no se'ls ha endut: hi subsisteixen.
ERC té, des de fa temps, algunes característiques molt perjudicials per a sí mateixa, mals endèmics. Un d'ells és l'absència d'una percepció realista de la situació del propi partit i la consegüent incapacitat de distingir entre les seves possibilitats efectives i els seus desitjos. Un altre mal que arrossega des de fa anys és la incapacitat de la seva direcció d'actuar com a tal, en determinats moments, per sobre de personalismes i localismes"
"La insensata voluntat de mantenir en minoria durant quatre anys a un govern municipal d'esquerres a BCN, per a pressumir que ell, Portabella, era de tant entant llur salvador, donà per primera vegada credibilitat a la dreta. La impossibilitat local de l'aliança de les esquerres de BCN es projectà en força, a més, com a exemple de la debilitat de la mateixa aliança a la Generalitat.
La direcció d'ERC no va saber d'imposar-se en aquell moment a Portabella. Però no era la primera ni la més rellevant ocasió on la direcció del partit era incapaç d'actuar com a tal, dirigint-lo. (...) Durant l'elaboració del projecte de l'Estatut la direcció d'ERC no distingí entre el que era raonablement possible i el que era pura i simple trampa de CiU en la pugna per l'hegemonia de la dreta nacionalista en l'espai polític del catalanisme. Aquella celada de CiU sembrà la divisió a ERC i n'alentà radicalismes que es van traduir en escissions. Portà al partit a la bogeria de defensar el No al referèncum d'un nou Estatut que havia esdevingut la seva gran aportació per a ampliar l'autogovern de Catalunya. En aquell procés, qui de fet exercí de direcció d'ERC fou la de CiU".