Manuel Vicent: "Cuando te duelan cosas que antes no te dolían y tampoco sabes qué va a ser del mundo ni de tí en el futuro, vete a la cama. Uno se resetea todas las noches durante el sueño. El cerebro se apaga, pone en orden los cables y de tí depende encenderlo cada mañana para ver el sol en la ventana como si fuera la pantalla del ordenador de nuevo iluminada".
Marina Geli, exconsellera de Salut (PSC): " El desviament pressupostari de 800 milions d'e. és atribuïble gairebé en la seva totalitat a la partida farmacèutica, i degut que les mesures del Govern estatal de retalls de preus dels medicaments entrà en vigor més tard del previst, rebaixant-ne l'estalvi previst. Tot i així, amb el nostre pla d'estalvi faramcèutic, que inclou l'impuls de genèrics entre altres mesures, vam assolir de tancar l'any amb menys receptes, un partida que representa el 20% del pressupost de Salut. Abans d'entrar el tripartit al departament, l'increment mitjà d'aquesta partida era superior al 10% interanual i nosaltres vam posar-lo al 3%.
"Se'ns acusa d'haver sigut uns malgastadors, i es difon la idea que amb CiU tornarà l'eficiència. Això és objectivament fals. Puc afirmar categòricament i amb orgull que els últims set anys hem fet una política d'austeritat i de reformes que han permès estalviar i contenir la despesa, que no retallar. Deixar de gastar en salut és perdre qualitat i equitat en un sector que és precisament un motor econòmic amb una gran capacitat de retorn a la societat.
D'aquí que distins països han optar per aplicar retalls en tots els àmbits menys a salut. Em preocupa que el nou conseller llanci consignes que generen incertesa sobre la sostenibilitat del sistema públic, i alhora, convidin els ciutadans que es paguin una mútua privada. Em fa sospitar que volen canviar el model de sanitat pública, universal i equitativa que tant ha costat construir.
Nosaltres no hauríem fet un retall lineal del 10% del pressupost, com s'ha enunciat. Per a ajustar les despeses hauríem distribuït el pressupost en funció de la central de resultats, un sistema que vam pactar amb el sector sanitari per a avaluar de forma transparent els indicadors de qualitat a cada territoti. A més, analitzaríem quins efectes d'estalvi tindrien sobre l'exercici de 2011 les mesures de contenció que vam impulsar el 2010: la reducció del 5% del sou dels professionals i les mesures de reducció de preus de medicaments, adoptades pel Govern estatal. En vam estimar un estalvi de 500 milions sobre el pressupost de 2010, però caldria analitzar com repercutiria en l'estalvi d'enguany.
La gran majoria dels nostres projectes ara paralitzats són ampliacions i reformes, totes necessàries perquè vam heretar uns hospitals obsolets. I els nous ambulatoris es van projectar en zones on els darrers anys s'havia triplicat la població. Es diu ara que s'ha acabat l'època de fer molts hospitals de proximitat, però més hospitals no és sinònim de més despesa. Girona és una regió amb menys despesa el salut, uns mil e. per persona i any, i és, precisament, on tenim més hospitals comarcals, tots ells molt eficients".
Miguel González a Licenciados por Pujol*, en el Xè aniversari de la desaparació de la Mili:
" Les victòries, altrament que les derrotes, mai no resten òrfenes, per bé que no tota paternitat reclamada pot considerar-se legítima sense més. L'exministre de Defensa Federico Trillo-Figueroa es mostrava ahir molest perquè l'actual titular, Carme Chacón, no l'havia convidat a l'acte commemoratiu de la suspensió del servei militar obligatori, en fa ara una dècada. Tal vegada fou una falta de delicadesa, perquè la signatura de Trillo figura al peu del decret de 9 de març de 2001 que licencià el darrer soldat de reemplaç. Però aquell decret no donà l'estocada a 200 anys de reclutament forçós a Espanya, sinó, com a molt, la puntilla.
Santiago López Valdivieso, responsable de Defensa del PP el 1996 i després director general de la Guardia Civil, lluità perquè el programa electoral amb el qual Aznar guanyà per primer cop les eleccions inclogués la fi de la Mili, però no se'n sortí. Els sectors més immobilistes del partit s'hi van negar, i el PP només prometé reduir-ne la durada de nou a sis mesos, seguint l'exemple del seu homòlog francès Jacques Chirac.
Tan mateix, Aznar necessità dels vots de CiU per a arribar a la Moncloa. I al pacte d'investidura amb Pujol, s'hi entaforà, a última hora, la professionalització total de l'Exèrcit. Era la cirereta amb què dissimular una llista de concessions a Catalunya tan llarg al menys com la que féu guanyar a Felipe González ferotges crítiques per part d'Aznar en la legislatura anterior. És cert que Trillo avançà en un any el tancament previst en la llei de 1999. Però no li quedà cap més remei. L'expectativa de la fi de la Mili disparà l'objecció de consciència, on s'apuntaren més d'un milió de joves. Foren ells els qui liquidaren el servei militat obligatori. Trillo només en certificà la defunció".
(*) El congressista de CDC que hi maldà fou el vilanoví Carles Campuzano (nascut el 1964) que fou secretari general de la JNC des de 1989 a 1994 i president des del 94 al 96 on s'estrenà a Madrid on continua per quarta legislatura. El ministre de la Llei de 1999 fou Eduardo Serra, llavors amb el PP abans amb el PSOE. Aplicà el pacte de 24 d'abril (del Majèstic) de 1996 entre CiU i PP.
Al seu bloc, Carles Campuzano, tot denunciant l'apropiació de la fita pel PSOE que llavors no l'acceptava pel que significava d'augment dels pressupostos unes FFAA exclusivament professionals, escriu: "Des de CiU vàrem tenir l'encert de recollir aquesta demanda del joves, i també de les seves famílies, i posant-la en el centre de l'agenda legisaltiva. D'això va sovint la bona política".
J.García Montalvo, catedràtic d'Economia de la UPF a " De héroes a villanos":
"El 2005, Alan Greenspan encara era el Mestre. Tres anys després havia caigut a la categoria de villà, mentre que el Banc d'Espanya era aclamat internacionalment per la seva actuació regulatòria i supervisora. Mentre als EEUU el sistema financer trontollava, els bancs espanyols driblaven l'escomesa de la crisi amb aparent tranquil·litat. És clar que la longitud de la metxa era diferent a cada país: als EEUU era curta, ja que gran part de les hipoteques estaven empaquetades en títols amb preus ràpids de reacció, immediatament traslladats als balanços dels bancs. A Espanya la metxa era llarga: havia de passar per un augment de la morositat que a poc a poc aniria afectant la solvència de les entitats bancàries.
Tres anys després de proclamació del Banc d'Espanya com a heroi en la crisi financera internacional, el pèndol semble moure's en la direcció contrària: des de 2009 s'ha intervingut dues entitats i s'han manifestat problemes de capitalització en moltes altres. L'últim episodi és la publicació d'una carta de 2006 on els inspectors del Banc d'Espanya critiquen l'actitud passiva dels òrgans rectors davant la bombolla creditícia. (...)
"Jaume Caruana sempre negà que existís una bombolla immobiliària. L'arribada de MAFO (2006), convençut de la seva existència significativa, en suposà un clar canvi.
Ordóñez féu reiterades crides públiques a les entitats per tla que reduissin les ràpides taxes de creixement del credit mobiliari. A més plantejà des del principi la necessitat de reformes (laboral, pensions, rebaixa de les despeses de les caixes) que, d'haver-se implementat al seu moment, podrien haver baixat les suspicàcies internacionals sobre la nostra economia.
Podia el Banc d'Espnaya haver fet més? Sense cap mena de dubte. Entre altres mesures es podia d'haver penalitzat la utilització massiva de les hipoteques a tipus variable; caldria haver controlat més intensament les societats de taxació, amb un clar conflicte d'interessos amb les institucions financeres. Però, amb tot, cal ser realistes: quan el tipus d'interès és manté mol baix durant molt de temps és difícil de contenir el creixement dels préstecs. El que m'hauria agradat de veure és que hauria fet del Bd'E si hagués tingut la capacitat de fixar-ne el tipus d'interès. Però això mai no ho sabrem.
En resum, podem dir que els EEUU i altres països adoptaren l'estratègia de netejar el desastre un cop succeït, amb l'excusa que identificar una bombolla és molt difícil. Per sort, a Espanya es van perdre mesures preventives, per bé que probablement insuficients pel volum del problema immobiliari. De totes maneres, no vull ni imaginar què hauria pogut passar sense la serietat i ortrodòxia del Bd'E".
Shlomo Ben Ami: "La tasca tremendament històrica d'Egipte avui en dia consisteix a refusar l'antic paradigma segons el qual l'única elecció al món àrab s'escau entre autocracia secular i repressiva o la teocràcia oscurantista i repressiva. Però el regim que en sorgeixi està obligat a sintonitzar amb les condicions locals, i per tant amb el paper vital de la religió al teixit social.
Una democràcia que n'exclogui la religió de la vida pública completament, a l'estil de França, no pot funcionar a Egipte.
Després de tot aquesta mena de democràcia no funciona a Israel, ni tan sols a EEUU. Construir un Estat secular modern per a un poble devot és el principal desafiament per a Egipte. (...)
"La tensa relació entre els règims àrabs i l'islam polític no és necesariament obligada. Es en aquest context que el frustrat "acord de la Meca" palestí entre el religiós (Hamàs) i el secular (Fatah) per a formar un Govern d'unitat nacional per a Palestina podria haver establert un nou paradigma per al futur del canvi de règim al món àrab. Aquest acords podrien esdevenir l'única manera de frenar la caiguda en una guerra civil, i possiblement convidar els islamistes a segellar un acord amb Israel i un acostament a Occident".
Marina Geli, exconsellera de Salut (PSC): " El desviament pressupostari de 800 milions d'e. és atribuïble gairebé en la seva totalitat a la partida farmacèutica, i degut que les mesures del Govern estatal de retalls de preus dels medicaments entrà en vigor més tard del previst, rebaixant-ne l'estalvi previst. Tot i així, amb el nostre pla d'estalvi faramcèutic, que inclou l'impuls de genèrics entre altres mesures, vam assolir de tancar l'any amb menys receptes, un partida que representa el 20% del pressupost de Salut. Abans d'entrar el tripartit al departament, l'increment mitjà d'aquesta partida era superior al 10% interanual i nosaltres vam posar-lo al 3%.
"Se'ns acusa d'haver sigut uns malgastadors, i es difon la idea que amb CiU tornarà l'eficiència. Això és objectivament fals. Puc afirmar categòricament i amb orgull que els últims set anys hem fet una política d'austeritat i de reformes que han permès estalviar i contenir la despesa, que no retallar. Deixar de gastar en salut és perdre qualitat i equitat en un sector que és precisament un motor econòmic amb una gran capacitat de retorn a la societat.
D'aquí que distins països han optar per aplicar retalls en tots els àmbits menys a salut. Em preocupa que el nou conseller llanci consignes que generen incertesa sobre la sostenibilitat del sistema públic, i alhora, convidin els ciutadans que es paguin una mútua privada. Em fa sospitar que volen canviar el model de sanitat pública, universal i equitativa que tant ha costat construir.
Nosaltres no hauríem fet un retall lineal del 10% del pressupost, com s'ha enunciat. Per a ajustar les despeses hauríem distribuït el pressupost en funció de la central de resultats, un sistema que vam pactar amb el sector sanitari per a avaluar de forma transparent els indicadors de qualitat a cada territoti. A més, analitzaríem quins efectes d'estalvi tindrien sobre l'exercici de 2011 les mesures de contenció que vam impulsar el 2010: la reducció del 5% del sou dels professionals i les mesures de reducció de preus de medicaments, adoptades pel Govern estatal. En vam estimar un estalvi de 500 milions sobre el pressupost de 2010, però caldria analitzar com repercutiria en l'estalvi d'enguany.
La gran majoria dels nostres projectes ara paralitzats són ampliacions i reformes, totes necessàries perquè vam heretar uns hospitals obsolets. I els nous ambulatoris es van projectar en zones on els darrers anys s'havia triplicat la població. Es diu ara que s'ha acabat l'època de fer molts hospitals de proximitat, però més hospitals no és sinònim de més despesa. Girona és una regió amb menys despesa el salut, uns mil e. per persona i any, i és, precisament, on tenim més hospitals comarcals, tots ells molt eficients".
Miguel González a Licenciados por Pujol*, en el Xè aniversari de la desaparació de la Mili:
" Les victòries, altrament que les derrotes, mai no resten òrfenes, per bé que no tota paternitat reclamada pot considerar-se legítima sense més. L'exministre de Defensa Federico Trillo-Figueroa es mostrava ahir molest perquè l'actual titular, Carme Chacón, no l'havia convidat a l'acte commemoratiu de la suspensió del servei militar obligatori, en fa ara una dècada. Tal vegada fou una falta de delicadesa, perquè la signatura de Trillo figura al peu del decret de 9 de març de 2001 que licencià el darrer soldat de reemplaç. Però aquell decret no donà l'estocada a 200 anys de reclutament forçós a Espanya, sinó, com a molt, la puntilla.
Santiago López Valdivieso, responsable de Defensa del PP el 1996 i després director general de la Guardia Civil, lluità perquè el programa electoral amb el qual Aznar guanyà per primer cop les eleccions inclogués la fi de la Mili, però no se'n sortí. Els sectors més immobilistes del partit s'hi van negar, i el PP només prometé reduir-ne la durada de nou a sis mesos, seguint l'exemple del seu homòlog francès Jacques Chirac.
Tan mateix, Aznar necessità dels vots de CiU per a arribar a la Moncloa. I al pacte d'investidura amb Pujol, s'hi entaforà, a última hora, la professionalització total de l'Exèrcit. Era la cirereta amb què dissimular una llista de concessions a Catalunya tan llarg al menys com la que féu guanyar a Felipe González ferotges crítiques per part d'Aznar en la legislatura anterior. És cert que Trillo avançà en un any el tancament previst en la llei de 1999. Però no li quedà cap més remei. L'expectativa de la fi de la Mili disparà l'objecció de consciència, on s'apuntaren més d'un milió de joves. Foren ells els qui liquidaren el servei militat obligatori. Trillo només en certificà la defunció".
(*) El congressista de CDC que hi maldà fou el vilanoví Carles Campuzano (nascut el 1964) que fou secretari general de la JNC des de 1989 a 1994 i president des del 94 al 96 on s'estrenà a Madrid on continua per quarta legislatura. El ministre de la Llei de 1999 fou Eduardo Serra, llavors amb el PP abans amb el PSOE. Aplicà el pacte de 24 d'abril (del Majèstic) de 1996 entre CiU i PP.
Al seu bloc, Carles Campuzano, tot denunciant l'apropiació de la fita pel PSOE que llavors no l'acceptava pel que significava d'augment dels pressupostos unes FFAA exclusivament professionals, escriu: "Des de CiU vàrem tenir l'encert de recollir aquesta demanda del joves, i també de les seves famílies, i posant-la en el centre de l'agenda legisaltiva. D'això va sovint la bona política".
J.García Montalvo, catedràtic d'Economia de la UPF a " De héroes a villanos":
"El 2005, Alan Greenspan encara era el Mestre. Tres anys després havia caigut a la categoria de villà, mentre que el Banc d'Espanya era aclamat internacionalment per la seva actuació regulatòria i supervisora. Mentre als EEUU el sistema financer trontollava, els bancs espanyols driblaven l'escomesa de la crisi amb aparent tranquil·litat. És clar que la longitud de la metxa era diferent a cada país: als EEUU era curta, ja que gran part de les hipoteques estaven empaquetades en títols amb preus ràpids de reacció, immediatament traslladats als balanços dels bancs. A Espanya la metxa era llarga: havia de passar per un augment de la morositat que a poc a poc aniria afectant la solvència de les entitats bancàries.
Tres anys després de proclamació del Banc d'Espanya com a heroi en la crisi financera internacional, el pèndol semble moure's en la direcció contrària: des de 2009 s'ha intervingut dues entitats i s'han manifestat problemes de capitalització en moltes altres. L'últim episodi és la publicació d'una carta de 2006 on els inspectors del Banc d'Espanya critiquen l'actitud passiva dels òrgans rectors davant la bombolla creditícia. (...)
"Jaume Caruana sempre negà que existís una bombolla immobiliària. L'arribada de MAFO (2006), convençut de la seva existència significativa, en suposà un clar canvi.
Ordóñez féu reiterades crides públiques a les entitats per tla que reduissin les ràpides taxes de creixement del credit mobiliari. A més plantejà des del principi la necessitat de reformes (laboral, pensions, rebaixa de les despeses de les caixes) que, d'haver-se implementat al seu moment, podrien haver baixat les suspicàcies internacionals sobre la nostra economia.
Podia el Banc d'Espnaya haver fet més? Sense cap mena de dubte. Entre altres mesures es podia d'haver penalitzat la utilització massiva de les hipoteques a tipus variable; caldria haver controlat més intensament les societats de taxació, amb un clar conflicte d'interessos amb les institucions financeres. Però, amb tot, cal ser realistes: quan el tipus d'interès és manté mol baix durant molt de temps és difícil de contenir el creixement dels préstecs. El que m'hauria agradat de veure és que hauria fet del Bd'E si hagués tingut la capacitat de fixar-ne el tipus d'interès. Però això mai no ho sabrem.
En resum, podem dir que els EEUU i altres països adoptaren l'estratègia de netejar el desastre un cop succeït, amb l'excusa que identificar una bombolla és molt difícil. Per sort, a Espanya es van perdre mesures preventives, per bé que probablement insuficients pel volum del problema immobiliari. De totes maneres, no vull ni imaginar què hauria pogut passar sense la serietat i ortrodòxia del Bd'E".
Shlomo Ben Ami: "La tasca tremendament històrica d'Egipte avui en dia consisteix a refusar l'antic paradigma segons el qual l'única elecció al món àrab s'escau entre autocracia secular i repressiva o la teocràcia oscurantista i repressiva. Però el regim que en sorgeixi està obligat a sintonitzar amb les condicions locals, i per tant amb el paper vital de la religió al teixit social.
Una democràcia que n'exclogui la religió de la vida pública completament, a l'estil de França, no pot funcionar a Egipte.
Després de tot aquesta mena de democràcia no funciona a Israel, ni tan sols a EEUU. Construir un Estat secular modern per a un poble devot és el principal desafiament per a Egipte. (...)
"La tensa relació entre els règims àrabs i l'islam polític no és necesariament obligada. Es en aquest context que el frustrat "acord de la Meca" palestí entre el religiós (Hamàs) i el secular (Fatah) per a formar un Govern d'unitat nacional per a Palestina podria haver establert un nou paradigma per al futur del canvi de règim al món àrab. Aquest acords podrien esdevenir l'única manera de frenar la caiguda en una guerra civil, i possiblement convidar els islamistes a segellar un acord amb Israel i un acostament a Occident".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.