Soledat Gallego-Díaz: "El 43,6% dels joves espanyols d'entre 18 i 25 anys ni estudia ni treballa. Per a un sector important de la ciutadania adulta fóra més fàcil d'assumir la reforma de les pensions i la pròpia crisi si existís la convicció que que l'esforç permetés realment d'ajudar les generacions més joves, que són les que estan sofrint, increïblement callades i apàtiques, el cop més brutal d'aquesta ferotge crisi"
Piquenbauer de Shakira: " L'equip mantingué una regularitat fantàstica. Si ho vam fer una vegada, som capços de repertir-ho". Pep Guardiola: "Hem demostrar que som capços de fer-ho. Sabem que podem, però haver-ho fet no garanteix res". Víctor Valdés: "Del passat, no se'n viu".
Manuel Vicent: "Somos seis millones de humanidad. La mitad está sentada mirando cómo la otra mitad hace el payaso. Y así sucesivamente se va llenando el desván de nuestro cerebro de iconos. Mirar, callar y teclear, de todo, de nada.
El pensamiento ya no es una fuente de creación ni de rebeldía. Frente a nuestros ojos discurre ahora una cinta perenne de imágenes, cada una más excitante que la anterior, más directa, más luminosa".
John Carlin: " El secret del carisma consisteix en tenir plena consciència, molt més allà de l'arrogància (que sempre amaga complexos) que realment ets especial, que ets gran, i que seràs admirat per tots. I que qui no t'admira és un imbècil".
J.Pérez-Royo: " La societat espanyola ha protagonitzat processos constituents, però no processos de reforma constitucional. Amb la CE de 1978 hem aprovat boi la totalitat de les assignatures que teníem pendents de la nostra història constitucional anterior, però no aquesta.
Aquesta patologia és la que s'expressa en la dificultat de la renovació d'òrgans constitucionals per als quals s'exigeix la mateixa majoria que per a la reforma de la CE: TJ, CGPJ i Defensor del Poble.
La impossibilitat de la reforma constitucional per la incapacitat política a'arribar a un acord es projecta inevitablement en la renovació del TC, a qui es converteix en guardià d'una norma petrificada. És un problema que ve arrossegant-se, d'una o altra manera, la societat espanyola des que en començà el seu procés de constitucionalització".
Belén Barreiro: "La crispació és una estratègia que consisteix en l'escenificació diària del desacord polític. En contextos de crispació, la confrontació sempre és selectiva. No es tracta d'oposar-se a tot, sinó d'elegir aquells aquells assumptes on el xoc frontal per met de debilitar-ne el contrari. Es busca d'exagerar-ne el desacord. Per obtenir que a Espanya es parli més d'allò que li convé, el PP necessita desplegar discursos crispats. De política territorial o de capacitat del president se'n pot parlar sense odi. Tant mateix, la cripació permet als partits assolir el suport d'aquells grups mediàtics, socials o econòmics amb posicions més extremes. Aquests activistes compten amb una capacitat de mobilització espectacular, que difícilment posarien al servei de discrusos atemparats. De la mobilització neix l'apassionament per la política, la fèrria disciplina en la defensa d'un projecte i, en última instància, l'assistència massiva a les urnes. No és casual que a les eleccions de 2008, l'augment de vot al PP s'escaigués on crescé la participació electoral".
Fernando Vallespín: "El president del Govern, en un tardà gir des d'ètica de la convicció a l'ètica de la responsabilitat, ha interioritzat ja el cost electoral de les polítiques d'ajustament i està disposat a immolar-se en nom dels grans interessos de l'Estat. Com aquells fusibles fosos per a salvar la integritat de tot el sistema elèctric, el seu sacrifici no únicament té una dimensió de defensa del que s'entén que està en l'interès del país entès com un tot, sinó també de les mateixes possibilitats d'evitar la debacle electroal del seu partit. La seva figura ha transitat així, per valdre'ns d'alguns dels qualificatius que han adornar la seva trajectòria, des del "buenismo incial" i el posterior fred calculador política - amb bambi anb banyes - fins el seu postrer rol d'home d'Estat. Conserva, tan mateix, aquesta capacitat de triler que també se li ha imputat sempre, i que ara possiblement exercirà tapant i destapant cartes segons les circumstàncies".
"Ara que sabem que la disputa a la Moncloa no està decidida, el principal enemig d'ambdós contendents és la por mateixa, en no caure al vertigen de la victòria o de la derrota".
Santos Julià: "La pregunta qué ha pasado aquí, a nuestros vecinos, a nuestros abuelos, sustituyó la pregunta qué ha pasado en la sociedad, en el Estado, en la cultura, en España".
"La historia como militancia, tan en boga en los años sesenta y setenta, pretendía que conocer el pasado era instrumento de transformación del mundo. Eso se acabó cuando la carga profética de los relatos históricos hizo agua. Pero algo hay en la pasión por el pasado que resucita una y otra vez es pretensión y, puesto que la capacidad subversiva de la historia sucumbe, su lugar debe ocuparlo la memoria. Es lo que defienden los que practican la memoria como memoria cultural de los pueblos: recuperar la capacidad de subversión del orden establecido por la afirmación ritualizada de que el pasado no pase. En el pasado, no en el futuro, es donde radicaría la fuerza de negación del presente. Puede sonar a fantasía reaccionaria, o oclusión del futuro, pero ¿quién sabe?".
Anxo Lugulde, corresponsal de La Vanguardia a Lisboa a "Dos caras del alma portuguesa": "El poeta Alegre nasqué el 1936 prop de Coimbra i l'economista Cavaco, el 1939 a l'Algarve. Representen dues imatges contraposades de la història recent. Alegre va combatre la dictadura, estigué pres i exiliat. Després fou un veterà diputat, sense experiència executiva. L'actual president Cavaco, un aplicat estudiant i un tecnòcrata, que ja fou ministre de Finances el 1979 i primer ministre entre 1985 i 1995, que coincidí amb el més accelat creixement econòmic però també amb la instaració d'un model que ara reventa".
Xavier Batalla: "Tuníssia té molt en comú amb els seus veïns: corrupció, atur i cap futur per a milers de joves. Però Tuníssia és distinta. No fou una colònia sinó un protectorat francès, la qual cosa facilità la formació d'una classe mitjana laica. A Algèria, altrament, el colonialisme desestructurà la societat. Tuníssia també és diferent d'Egipte, la potència clau al món àrab. A l arevolta tinissiana han participat activament la classe mitjana laica que, en un país sense petroli i gas, és qui ha creat la riquesa després expoliada pel règim de Ben Ali. Això explica que, com diu l'historiador E.Todd, "els islamistes semblen estar fora de joc". A Egipte, la classe mitjana viu de l'Estat, el que subministra oxigen a Mubarak. I al golf Pèrsic o Aràbig, l'elit viu del petroli, i la classe mitjana, del contracte asocial pel qual els regims reparteixen subvencions a canvi de passivitat política.
A Tuníssia, que és el país àrab amb la taxa de natalitat més baixa (dos fills per dona) i una alfabetització pràcticament total (94,3%), es vol construir una democràcia parlamentària, sense adjectius: ni la cleptocràcia laica ni el radicalisme islamista".
Lluís Bassets: "El mèrit és ara exclusiu dels tunisians. Res no ens deuen als europeus. Però estem en deute amb els pobles àrabs, que mereixen la llibertat com tots els pobles. De la revolució tunesiana haria de sortir-ne, al menys, una nova exigència als Governs que pugin el llistó dels drets humans en les seves relacions amb la resta del món".
Josep Ramoneda: " L'hegemonia ideològica dels mercats i tot el que hi emana és tan forta que qualsevol argument que apel·li a l'austeritat té recorregut i resignada acceptació ciutadana. Presentar les autonomies com a portadores genètiques del malbaratament és un recurs demagògic que pot ser eficaç per a desvetllar els eterns recels contra les autonomies amb consciència nacional, la catalana principalment.
L'onada restauradora d'Espanya propiciada pel PP li va com anell al dit al Govern català. És l'acompanyament ideal de la política d'austeritat que ha posat en marxa. Una nova topada amb Madrid és la millor manera de mantenir les banderes ben altes sense fer cap endavant ni un. Ens escanyen i a més volen fer-nos passar per culpables. Heus ací l'aliment ideològic per al nacinalisme català per a vàries temporades, mentre el Govern conservador compleix religiosamente totes les obligacions econòmqiues que se l'imposen. Inevitable sensació de dejà vu, d'eterna repetició del mateix espectacle".
Lluís Bassets: "El PP no és l'únic que vol aprofitar la crisi per a recuperar un certa idea d'Espanya. Cadscú fa el que pot en aquest capítol. Les crisis són l'oportunitat per als qui sempre esperen alguna cosa definitiva i general. Els uns, tancar l'Estat aitonòmic i acabar d'una vegada amb els xantages, le regateig, el victimisme i els "pinganillos". Per als altres, passar pàgina a l'autonomisme i sortir-se de l'Estat. Ambdós d'acord que l'Estat autonòmic és inviable. El xoc de tren, vaja".
Joaquín Estefania: "A Espanya, la cartografia del sector financer s'apresta a canviar de cara de manera revolucionària. Abans de la crisi, les caixes d'estalvis ocupaven el 50% del sistema. Avui, després de fusions fredes, el nombre de caixes s'ha reduït a una tercera part i moltes de les resistents (si no totes), canviaran de naturalesa jurídica i es convertiran en bancs. Els bancs requeriran accionistes i per tal que entrin en el capital de les noves entitats abans caldrà fer-les atractives i col·locar-les en situació de solvència.
Les caixes d'estalvis tenen problemes d'actius immobiliaris que valen molt poc (i que foren la garantia de les hipoteques que concediren), de morositat creixent (un 5,7% i sense aparença de baixar amb una taxa d'atur del 20%, que no cediex) i de la seva participació a la guerra del passiu. Moltes caixes requeriran pràviament del diner públic (nacionalització) abans de ser adquirides (posterior privatizació).
Els banc amb problemes seran comprats per altres bancs, la qual cosa també significarà un procés de concentració de marques. Però, en conjunt, després del terratrèmol, els bancs hauran guanyat la batalla històrica al sector de les caixes d'estalvis. Ho buscaven de fa molt de temps. Abans que es parlés de la Gran Recesió".
Piquenbauer de Shakira: " L'equip mantingué una regularitat fantàstica. Si ho vam fer una vegada, som capços de repertir-ho". Pep Guardiola: "Hem demostrar que som capços de fer-ho. Sabem que podem, però haver-ho fet no garanteix res". Víctor Valdés: "Del passat, no se'n viu".
Manuel Vicent: "Somos seis millones de humanidad. La mitad está sentada mirando cómo la otra mitad hace el payaso. Y así sucesivamente se va llenando el desván de nuestro cerebro de iconos. Mirar, callar y teclear, de todo, de nada.
El pensamiento ya no es una fuente de creación ni de rebeldía. Frente a nuestros ojos discurre ahora una cinta perenne de imágenes, cada una más excitante que la anterior, más directa, más luminosa".
John Carlin: " El secret del carisma consisteix en tenir plena consciència, molt més allà de l'arrogància (que sempre amaga complexos) que realment ets especial, que ets gran, i que seràs admirat per tots. I que qui no t'admira és un imbècil".
J.Pérez-Royo: " La societat espanyola ha protagonitzat processos constituents, però no processos de reforma constitucional. Amb la CE de 1978 hem aprovat boi la totalitat de les assignatures que teníem pendents de la nostra història constitucional anterior, però no aquesta.
Aquesta patologia és la que s'expressa en la dificultat de la renovació d'òrgans constitucionals per als quals s'exigeix la mateixa majoria que per a la reforma de la CE: TJ, CGPJ i Defensor del Poble.
La impossibilitat de la reforma constitucional per la incapacitat política a'arribar a un acord es projecta inevitablement en la renovació del TC, a qui es converteix en guardià d'una norma petrificada. És un problema que ve arrossegant-se, d'una o altra manera, la societat espanyola des que en començà el seu procés de constitucionalització".
Belén Barreiro: "La crispació és una estratègia que consisteix en l'escenificació diària del desacord polític. En contextos de crispació, la confrontació sempre és selectiva. No es tracta d'oposar-se a tot, sinó d'elegir aquells aquells assumptes on el xoc frontal per met de debilitar-ne el contrari. Es busca d'exagerar-ne el desacord. Per obtenir que a Espanya es parli més d'allò que li convé, el PP necessita desplegar discursos crispats. De política territorial o de capacitat del president se'n pot parlar sense odi. Tant mateix, la cripació permet als partits assolir el suport d'aquells grups mediàtics, socials o econòmics amb posicions més extremes. Aquests activistes compten amb una capacitat de mobilització espectacular, que difícilment posarien al servei de discrusos atemparats. De la mobilització neix l'apassionament per la política, la fèrria disciplina en la defensa d'un projecte i, en última instància, l'assistència massiva a les urnes. No és casual que a les eleccions de 2008, l'augment de vot al PP s'escaigués on crescé la participació electoral".
Fernando Vallespín: "El president del Govern, en un tardà gir des d'ètica de la convicció a l'ètica de la responsabilitat, ha interioritzat ja el cost electoral de les polítiques d'ajustament i està disposat a immolar-se en nom dels grans interessos de l'Estat. Com aquells fusibles fosos per a salvar la integritat de tot el sistema elèctric, el seu sacrifici no únicament té una dimensió de defensa del que s'entén que està en l'interès del país entès com un tot, sinó també de les mateixes possibilitats d'evitar la debacle electroal del seu partit. La seva figura ha transitat així, per valdre'ns d'alguns dels qualificatius que han adornar la seva trajectòria, des del "buenismo incial" i el posterior fred calculador política - amb bambi anb banyes - fins el seu postrer rol d'home d'Estat. Conserva, tan mateix, aquesta capacitat de triler que també se li ha imputat sempre, i que ara possiblement exercirà tapant i destapant cartes segons les circumstàncies".
"Ara que sabem que la disputa a la Moncloa no està decidida, el principal enemig d'ambdós contendents és la por mateixa, en no caure al vertigen de la victòria o de la derrota".
Santos Julià: "La pregunta qué ha pasado aquí, a nuestros vecinos, a nuestros abuelos, sustituyó la pregunta qué ha pasado en la sociedad, en el Estado, en la cultura, en España".
"La historia como militancia, tan en boga en los años sesenta y setenta, pretendía que conocer el pasado era instrumento de transformación del mundo. Eso se acabó cuando la carga profética de los relatos históricos hizo agua. Pero algo hay en la pasión por el pasado que resucita una y otra vez es pretensión y, puesto que la capacidad subversiva de la historia sucumbe, su lugar debe ocuparlo la memoria. Es lo que defienden los que practican la memoria como memoria cultural de los pueblos: recuperar la capacidad de subversión del orden establecido por la afirmación ritualizada de que el pasado no pase. En el pasado, no en el futuro, es donde radicaría la fuerza de negación del presente. Puede sonar a fantasía reaccionaria, o oclusión del futuro, pero ¿quién sabe?".
Anxo Lugulde, corresponsal de La Vanguardia a Lisboa a "Dos caras del alma portuguesa": "El poeta Alegre nasqué el 1936 prop de Coimbra i l'economista Cavaco, el 1939 a l'Algarve. Representen dues imatges contraposades de la història recent. Alegre va combatre la dictadura, estigué pres i exiliat. Després fou un veterà diputat, sense experiència executiva. L'actual president Cavaco, un aplicat estudiant i un tecnòcrata, que ja fou ministre de Finances el 1979 i primer ministre entre 1985 i 1995, que coincidí amb el més accelat creixement econòmic però també amb la instaració d'un model que ara reventa".
Xavier Batalla: "Tuníssia té molt en comú amb els seus veïns: corrupció, atur i cap futur per a milers de joves. Però Tuníssia és distinta. No fou una colònia sinó un protectorat francès, la qual cosa facilità la formació d'una classe mitjana laica. A Algèria, altrament, el colonialisme desestructurà la societat. Tuníssia també és diferent d'Egipte, la potència clau al món àrab. A l arevolta tinissiana han participat activament la classe mitjana laica que, en un país sense petroli i gas, és qui ha creat la riquesa després expoliada pel règim de Ben Ali. Això explica que, com diu l'historiador E.Todd, "els islamistes semblen estar fora de joc". A Egipte, la classe mitjana viu de l'Estat, el que subministra oxigen a Mubarak. I al golf Pèrsic o Aràbig, l'elit viu del petroli, i la classe mitjana, del contracte asocial pel qual els regims reparteixen subvencions a canvi de passivitat política.
A Tuníssia, que és el país àrab amb la taxa de natalitat més baixa (dos fills per dona) i una alfabetització pràcticament total (94,3%), es vol construir una democràcia parlamentària, sense adjectius: ni la cleptocràcia laica ni el radicalisme islamista".
Lluís Bassets: "El mèrit és ara exclusiu dels tunisians. Res no ens deuen als europeus. Però estem en deute amb els pobles àrabs, que mereixen la llibertat com tots els pobles. De la revolució tunesiana haria de sortir-ne, al menys, una nova exigència als Governs que pugin el llistó dels drets humans en les seves relacions amb la resta del món".
Josep Ramoneda: " L'hegemonia ideològica dels mercats i tot el que hi emana és tan forta que qualsevol argument que apel·li a l'austeritat té recorregut i resignada acceptació ciutadana. Presentar les autonomies com a portadores genètiques del malbaratament és un recurs demagògic que pot ser eficaç per a desvetllar els eterns recels contra les autonomies amb consciència nacional, la catalana principalment.
L'onada restauradora d'Espanya propiciada pel PP li va com anell al dit al Govern català. És l'acompanyament ideal de la política d'austeritat que ha posat en marxa. Una nova topada amb Madrid és la millor manera de mantenir les banderes ben altes sense fer cap endavant ni un. Ens escanyen i a més volen fer-nos passar per culpables. Heus ací l'aliment ideològic per al nacinalisme català per a vàries temporades, mentre el Govern conservador compleix religiosamente totes les obligacions econòmqiues que se l'imposen. Inevitable sensació de dejà vu, d'eterna repetició del mateix espectacle".
Lluís Bassets: "El PP no és l'únic que vol aprofitar la crisi per a recuperar un certa idea d'Espanya. Cadscú fa el que pot en aquest capítol. Les crisis són l'oportunitat per als qui sempre esperen alguna cosa definitiva i general. Els uns, tancar l'Estat aitonòmic i acabar d'una vegada amb els xantages, le regateig, el victimisme i els "pinganillos". Per als altres, passar pàgina a l'autonomisme i sortir-se de l'Estat. Ambdós d'acord que l'Estat autonòmic és inviable. El xoc de tren, vaja".
Joaquín Estefania: "A Espanya, la cartografia del sector financer s'apresta a canviar de cara de manera revolucionària. Abans de la crisi, les caixes d'estalvis ocupaven el 50% del sistema. Avui, després de fusions fredes, el nombre de caixes s'ha reduït a una tercera part i moltes de les resistents (si no totes), canviaran de naturalesa jurídica i es convertiran en bancs. Els bancs requeriran accionistes i per tal que entrin en el capital de les noves entitats abans caldrà fer-les atractives i col·locar-les en situació de solvència.
Les caixes d'estalvis tenen problemes d'actius immobiliaris que valen molt poc (i que foren la garantia de les hipoteques que concediren), de morositat creixent (un 5,7% i sense aparença de baixar amb una taxa d'atur del 20%, que no cediex) i de la seva participació a la guerra del passiu. Moltes caixes requeriran pràviament del diner públic (nacionalització) abans de ser adquirides (posterior privatizació).
Els banc amb problemes seran comprats per altres bancs, la qual cosa també significarà un procés de concentració de marques. Però, en conjunt, després del terratrèmol, els bancs hauran guanyat la batalla històrica al sector de les caixes d'estalvis. Ho buscaven de fa molt de temps. Abans que es parlés de la Gran Recesió".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.