Altafulla amb tota la il·lusió

27/9/10

Tony Judt: "Ens calen persones que facin una virtut d'oposar-se a l'opinió majoritària. Una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant molt de temps.
És temptador fer com tothom: la vida en comunitat és molt més senzilla quan cadascú sembla està d'acord amb els altres i la disconformitat és adromisda en pro de les convencions del compromís".


J.A.Zarzalejos: "El rostro oscuro e impenetrable de Pep Guardiola nos escruta cuando caminamos por las calles capitalinas. El entrenador del Barça es la imagen de una campaña publicitaria de una entidad catalana. De momento nadie ha roto una marquesina ni hay protestas en las secciones de cartas al director en los periódicos".

Fernando G.Macua, president de l'Athletic de Bilbao: "Els èxits del Barça, amb la seva dimensió planetària, ens ha demostrat a tots que el model de donar suport els joves del planter és viable.
Estem encantats amb què el Barça sigui una referència per com ha donat valor al treball dels joves, demostrant que el jugador format en una estrcutura estable, arralada en un territori, és un jugador d'un perfil molt especial. El Barça ho ha sapigut fer. Ha fet un treball excel·lent, però també ha tingut la fortuna per a completar una generación impressionant de jugadors en el mateix moment històric.
"La fortalesa de l'Athletic rau en la gestió dels sentiments. Aquí ningú no ens guanya i això ho compensa tot. Però no vull acabar el meu mandat sense gunaryar un títol. És un somni irrenunciable"


Luis Racionero: "La cibernètica ha significat un revolució tecnològica ( com en fou la industrial); la francesa i russa foren revolucions polítiques, la del 68 fou una revolució cultural, com el cristianisme en el segle II: un canvi de valors de la societat. El vellut del cristianisme esdevingué porpra cardenalícia; està per veure on anirà a parar el vellut dels hippis. Per ara, han eixamplat els espais de llibertat, de lleure i hedonisme".


Els sociòlegs del Treball i de les Relacions Laborals de les Universitats de BCN, València i Madrid reivindiquen els sindicalisme: "Un sindicalisme fort no resta, suma"
"Més enllà de les seves insuficiències concretes i possibles errades, el sindicalisme mereixi el reconeixement general per la seva gestió quotidiana en defensa dels treballadors i per la seva contribució institucional a la modernització de les nostres relacions laborals, especialment ara quan els estralls de la crisi fan més necessària que mai la seva intervenció per a l'agregació i representació d'interesos, la gestió del conflicte i la recuperació del diàleg social, fins al punt que de no existir els sindicats caldria invertar-los.
El sindicalisme espanyol acredita dues legitimitats: la d'origen, perquè els 340 mil delegats sindicals elegits representen els 52,8% del total dels assalariats; i la d'exercici de la funció sindical on a més dels esmentats delegats actuen 26 mil experts per a les negociacions col·lectives i 100 delegats de salut laboral.
Els alliberats sindicals espanyols tenen una quarta part de la mitjana europea de temps disponible per a l'exercici de les seves funcions i també menys formació expressa, i menys quantitat i qualitat de la informació rebuda de les empreses.
Reblen la seva vindicació replicant la imatge distorsionada de velles inèrcies reaccionàries i del doctrinarisme neocon amb la tesi de l'existència d'una significativa correlació positiva entre els nivells de sindicalització i els de competitivitat econòmica i cohesió social, com demostra el cas dels països escandinaus, on l'alt nivell tecnològic i productiu es correspon amb taxes d'afiliació superior sal 70% i una participació consolidada, a nivell d'empresa i d'institucions"

El retrocés generalitzat del nostre centre-esquerre socialdemocrata resta demostrat: fa 10 anys, 11 dels 15 de la llavors UE n'estaven governats; ara, només en som 6 dels 27: Espanya, Grècia, Portugal, Àustria, Eslovènia i Xipre.
Escatint-ne els causes, a l'informe del País ( 21/IX) podem llegir:
a) Les nostres banderes històriques, com la integració d'immigrats, la tolerància religiosa, o la unificació europea són emprades per la dreta radical - especialment a Suècia, Holanda i França - per a segar la nostra popularitat. (A Altafulla, la vida cultural i festiva públiques són la nostra bandera sotmesa a esquinzalls, amb l'afegit d'un exalcalde rencorós)
b) Les classes més castigades per la major desigualtat en la redistribució de la renda j no ens veuen com a refugi sinó que són manipulats per populisme. Que, afegim podem qualificar d'etnocèntric. PAU mai no farem les categories entre altafullencs pel seu origen; per bé que estem convençuts que "la soca més s'enfila com més endins pot arrelar", per elecció que té encara més mèrit personal que per naixement!
c) La nova classe mitjana (clarament a Suècia) està menys diposada a sostenir un generosíssim Estat del benestar ( vet ací, en el fons tota la moguda antiCadastre...; amb especial protagonisme del comunistes de xalet...)
d) La percepció generalitzada que l'esquerra ha estat còmplice de la desregulació financera i l'excessiu liberalisme que ha incubat la pitjor crisi financera dels darrers 70 anys. Estat d'ànim que ha fet perdre els governs d'Alemanya, França i Regne Unit. (Res a replicar,oi? Però tota transformació urbanística sí que és regulada, i per partida doble de la Generalitat i l'Ajuntament. Ep!¿ evitar el pànic financer oi que era necessari encara que no just?)

Ramon Aymerich a "Diversos, insolidarios" rebla la tesi de l'etnocentrisme... en la solidaritat: "Quan es tracta de practicar la solidaritat, la gent prefereix fer-la amb els de la seva pròpia raça o ètnia. L'afirmació pot ser brutal, sobre tot si vostè conserva els valors que li van inculcar als anys 70.
Manlleva la tesi d'un traball de 2001 de tres economistes (Alesina, Glaeser, Sacerdote), els qui, a la recerca de les diferències entre els Estats del benestar d'EEUU i Europa, van trobar-les en el "factor racial": "Quan els receptor d'ajuts socials coincidien majoritàriament en amb un minoria, en el seu cas de raça negra, l atoleràcnia pública envers la despesa social queia
"La pregunta que ens fem ara és si ara a Europa s'esdevé quelcom de semblant. Altre temps homogènia en la composició interna - amb matisos - les migracions laborals han creat han creat els últims anys importants minories a cada país, el que explicaria també el desplaçament de les opinions públiques cap a la dreta. La desfeta de la socialdemocra`cia a Suècia sembla abonar aquesta impressió, com també la dretanització de l'abans liberal Holanda. I, evidentment, la fugida cap endavant de Nicolas Sarkozy. Incapaç d'aplicar les reformes que els país necessita, el president francès es trasmuta en un Berlusconi bufat i se les ha amb els romanesos pobres en busca de vots.
Fora una altra novetat inesperada de la crisi, que estaria accelerant la fi del model del model d'Estat del benestar que ha gaudit Europa des de la data. I el que vindria ara fóra un increment de les pressions per a retallar la despesa social. Però no dels mercats financers (no únicament) sinó de les pròpies opinions públiques.
Quan més diversa es fa una societat, quan més es fragmenta racialment, menys funcionen els mecanismes públics de cohesió interna. I això val també per Catalunya.


Des de la secció Dinero de La Vanguardia, el soci director de Durán-Sindreu afirma: " El nostre sistema tributari incompleix en gran part el principi de progressivitat que proclama la CE.
La supressió pràctica de l'Impost sobre el Patrimoni, de l'Impost sobre Succesions i Donacions en gran part de les CCAA, els tipus del 190 i 21% que s'apliquen a les rendes de l'estalvi (dividents, interessos de comptes corrents, beneficis per la venda d'accions) i els tipus vigents en l'Impost sobre Scoietats, han fet que la progressivitat real recaigui, únicament, sobre les rendes del treball, d'autònoms i d'aquelles poques rendes procedents del lloguer d'immobles que no es refugien en els tipus suaus de l'impost de societats.
Si a més constatem que els qui realment més tenen eludeixen lícitament la tributació de l'IRPF, el desajustament del sistema tributari es tan manifest com vergonyós. El denominat principi d'equitat horitzontal exigeix que dos supostos iguals siguin tractats d'igual forma. Doncs bé , ¿ compleixen amb aquest principi dos contribuents que a igual nivell i tipus de renda tributin un al 43% i l'altre al 25 o 30% per la simple diferència d'haver constituït una societat que no és pròpiament empresa? És evident que no. Lícit, sí; just, en termes d'equitat, no"

Ramon Aymerich analitza tota la psicologia i economia del deute: " Pot ser tan dolça com la més efectiva i arriscada de les drogues. La gent que disfruta amb el menjar sap que allò que li alegra el dia, allò que més cobeja, acostuma a ser el que perjudica la seva salut. Per a l'amant del deute, l'experiència del gaudeixi avui, pagui demà és una experiència difícil de superar. I, alhora, pot ser el camí més directe a la fallida familiar. La diferència rau en què les societats s'han esmenrçat, amb millor o pitjor encert, a regular les drogues. Altrament, ningú no ha gosat a res de semblant amb el consum (seria executat en públic).
El deute és també un narcòtic per a l'economia. L'endeutament de famílies i empreses és el que ha permès a la societat nord-americana obviar la desindustrialització i el progressiu deute exterior. N'hi havia prou amb injectar liquiditat mitjançant préstecs perquè la demanda interna tirés. El deute ha permès que molts pensessin que el segon miracle espanyol (1994-2007) anava a durar sempre; la qual cosa impedí d'adonar-se que tanta construcció i tant d'immobiliari estaven erosionant les bases de competitivitat futura a altres sectors.
La diferència substancial entre els endeutaments locals i els nord-americans és que aquí encara tenim molt de pudor per a explicar en públic certes desgràcies"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.