Orgulls i amargures de ser altafullenc
Què vol dir “ser” altafullenc? Doncs tenir un model de poble, de vida social, que et fa sentir implicat, compromès, il•lusionat, patidor perquè es compleixi, avanci i no retrocedeixi. Per tant altafullenc vol dir sentir una passió per un model d’Altafulla que evidentment no pot ser únic: entre models podem sumar i complementar o podem sentir-nos antagònics.
En el model que estimo i m’hi sento compromés (i tan ben acompanyat que som immortals), Altafulla se n’orgulleix d’allò que ens fa singulars i admirables: ni cal dir el paisatge urbà, de tanta bellesa a dalt i a baix: tan preciosa Botigues de mar com castell i església; una arquitectura que marida amb belles arts (pintura i música) i folklore (diables, castells i grallers, bastoners, nans i gegants) a la plaça del Pou. Un orgull que per mantenir-lo fins i tot reclama pagaments extrajudicials en Cultura i Festes, mantingudes! Després, per als nostres, ja vénen l’Altafulla de l’Ajuntament i de les Entitats: som la principal empresa, de serveis públic municipals – radio inclosa; de regulació del desenvolupament urbanístic únic al Mare Nostrum, tant per la qualitat d’obra privada com, sobretot, pel parc d’habitatge públic induït; la xarxa d’entitats, ara totes amb esplèndides seus socials, algunes amb meravelles de pallisses i les de Cultura amb convenis de tranqui•litat econòmica. En tercer lloc, el dinamisme empresarial i comercial. Me n’orgulleix un poble sencer: artístic i folklòric, social i sociable, emprenedor! Que vol dir practicar tant els drets de ciutadania i de vida en comunitat com els deures de contribuir amb IBI i taxes.
L’Altafulla que m’amarga per força és la que no comparteix el model exposat. La que no vol arrodonir la zona de serveis educatius i esportius del Roquissar amb el camp de gespa (tenim els diners!) a l’estadi Joan Pijuan. La residencial egoista que posa 14 ressalts a l’antiga Via Augusta. La que té un Govern que faria anorèxics ofertes públiques en nom de l’estavi d’un somiador de neocaciquisme.
(article a La Plaça del Pou d’ctubre )
Fèlix Alonso elegit candidat a l’alcaldia d’Alternativa Altafulla.
El destacat dirigent d’EUiA a Catalunya i director general de Relacions institucionals de la Generalitat elegit per l’assemblea de militants i simpatitzants, del partit local altafullenc amb seu a Via Augusta.
Josep Borell, ara president de l’IUE de Florència a El govern econòmic europeu: “Demanar més coordinació sona políticament neutre i ningú no hi està en contra. Però els problemes comencen quan volem concretar-la. Per a uns condueix al federalisme fiscal, i altres l’anomen govern econòmic d’Europa .Les dues expressions han estat fins ara tabús.
“Als EEUU, més integrats políticament que la UE, tenen un pressupost federal de més del 20% del PIB, i el de la UE no arriba a l’1%. La solució més operativa seria que el pol federal* del sitema polític europeu tigués més dimensió i pogués actuar com a instrument de política econòmica per al conjunt. Però no té cap possibilitat a mitjà termini.
Val més que intemtem vigilar-nos mútuament les polítiques pressupostàries i fiscals abans que col•locar-nos en la posició d’haver d’anar a Wall Street per a garantir-los que aplicarem – in extrremis i a l’extrem! – les millores de competitivitat que ens neguem a acordar entre socis de la mateixa moneda”
(*) El jacobí Borell empra el terme “centre”.
Joan Tapia, ens enumera les diverses causes que expliquen que la vaga de dimecres 29-S tingui “res a veure amb la del 1988 contra FP, ni fins i tot amb la del 2002 contra Aznar:
- Malgrat el malestar, molta gent no vol – o no pot – perdre un dia de salari al dictat de les cúpules sidicals.
- El 1988 el mite sindical (i la por al piquet) estava molt alt. Avui, les molèsties de fer vaga no són menors a les d’anar a treballar.
- L’emprenyament amb les retallades no impedeix de veure que no ningú proposa res alternatiu creïble. Es constata el que passa al món i s’intueix que l’impopular pla d’ajsut és inevitable.
- El 1988 la dreta volia que la vaga liquidés FP i la COPE va ser l’alteveu de N.Redondo. Avui, enacra que no pot suportar ZP, detesta més els sindicats.
- La vaga de 2002 va ser contra un Aznar bufat, amb majoria absoluta, que gallejava (Escorila, Bush, Perejiul…) d’amo de l’univers. Avui tenim un president apallissat que suplica suports parlamentaris. Els sindicalistes criden, però no el veuen com a enemic.
- S’intueix que Salgado va canviar la política econòmica per a no sortir (o haver de sortir) de l’euro. Perquè devaluar avui seria iniciar la marxa enrere del camí cap a la modernitat iniciat el 1977 (democràcia) i fins i tot el 1959 (pla d’estabilitzaciói). I ningú no vol retrocedir.
- En una democràcia madura (no en som, però ja fa 31 anys que en tenim), el Parlament és sobirà. Els sindicats – encara que siguin escoltats i influents – no tenen dret a veto.
Per aquestes raons ha estat una vaga fallida. Però el Govern encerta al defugir el xoc de trens. La transició es va construir – també- amb el sindicats. Però ara han d’acceptar, que en democràcia, l’última paraula només correspon al sufragi universal”.
Què vol dir “ser” altafullenc? Doncs tenir un model de poble, de vida social, que et fa sentir implicat, compromès, il•lusionat, patidor perquè es compleixi, avanci i no retrocedeixi. Per tant altafullenc vol dir sentir una passió per un model d’Altafulla que evidentment no pot ser únic: entre models podem sumar i complementar o podem sentir-nos antagònics.
En el model que estimo i m’hi sento compromés (i tan ben acompanyat que som immortals), Altafulla se n’orgulleix d’allò que ens fa singulars i admirables: ni cal dir el paisatge urbà, de tanta bellesa a dalt i a baix: tan preciosa Botigues de mar com castell i església; una arquitectura que marida amb belles arts (pintura i música) i folklore (diables, castells i grallers, bastoners, nans i gegants) a la plaça del Pou. Un orgull que per mantenir-lo fins i tot reclama pagaments extrajudicials en Cultura i Festes, mantingudes! Després, per als nostres, ja vénen l’Altafulla de l’Ajuntament i de les Entitats: som la principal empresa, de serveis públic municipals – radio inclosa; de regulació del desenvolupament urbanístic únic al Mare Nostrum, tant per la qualitat d’obra privada com, sobretot, pel parc d’habitatge públic induït; la xarxa d’entitats, ara totes amb esplèndides seus socials, algunes amb meravelles de pallisses i les de Cultura amb convenis de tranqui•litat econòmica. En tercer lloc, el dinamisme empresarial i comercial. Me n’orgulleix un poble sencer: artístic i folklòric, social i sociable, emprenedor! Que vol dir practicar tant els drets de ciutadania i de vida en comunitat com els deures de contribuir amb IBI i taxes.
L’Altafulla que m’amarga per força és la que no comparteix el model exposat. La que no vol arrodonir la zona de serveis educatius i esportius del Roquissar amb el camp de gespa (tenim els diners!) a l’estadi Joan Pijuan. La residencial egoista que posa 14 ressalts a l’antiga Via Augusta. La que té un Govern que faria anorèxics ofertes públiques en nom de l’estavi d’un somiador de neocaciquisme.
(article a La Plaça del Pou d’ctubre )
Fèlix Alonso elegit candidat a l’alcaldia d’Alternativa Altafulla.
El destacat dirigent d’EUiA a Catalunya i director general de Relacions institucionals de la Generalitat elegit per l’assemblea de militants i simpatitzants, del partit local altafullenc amb seu a Via Augusta.
Josep Borell, ara president de l’IUE de Florència a El govern econòmic europeu: “Demanar més coordinació sona políticament neutre i ningú no hi està en contra. Però els problemes comencen quan volem concretar-la. Per a uns condueix al federalisme fiscal, i altres l’anomen govern econòmic d’Europa .Les dues expressions han estat fins ara tabús.
“Als EEUU, més integrats políticament que la UE, tenen un pressupost federal de més del 20% del PIB, i el de la UE no arriba a l’1%. La solució més operativa seria que el pol federal* del sitema polític europeu tigués més dimensió i pogués actuar com a instrument de política econòmica per al conjunt. Però no té cap possibilitat a mitjà termini.
Val més que intemtem vigilar-nos mútuament les polítiques pressupostàries i fiscals abans que col•locar-nos en la posició d’haver d’anar a Wall Street per a garantir-los que aplicarem – in extrremis i a l’extrem! – les millores de competitivitat que ens neguem a acordar entre socis de la mateixa moneda”
(*) El jacobí Borell empra el terme “centre”.
Joan Tapia, ens enumera les diverses causes que expliquen que la vaga de dimecres 29-S tingui “res a veure amb la del 1988 contra FP, ni fins i tot amb la del 2002 contra Aznar:
- Malgrat el malestar, molta gent no vol – o no pot – perdre un dia de salari al dictat de les cúpules sidicals.
- El 1988 el mite sindical (i la por al piquet) estava molt alt. Avui, les molèsties de fer vaga no són menors a les d’anar a treballar.
- L’emprenyament amb les retallades no impedeix de veure que no ningú proposa res alternatiu creïble. Es constata el que passa al món i s’intueix que l’impopular pla d’ajsut és inevitable.
- El 1988 la dreta volia que la vaga liquidés FP i la COPE va ser l’alteveu de N.Redondo. Avui, enacra que no pot suportar ZP, detesta més els sindicats.
- La vaga de 2002 va ser contra un Aznar bufat, amb majoria absoluta, que gallejava (Escorila, Bush, Perejiul…) d’amo de l’univers. Avui tenim un president apallissat que suplica suports parlamentaris. Els sindicalistes criden, però no el veuen com a enemic.
- S’intueix que Salgado va canviar la política econòmica per a no sortir (o haver de sortir) de l’euro. Perquè devaluar avui seria iniciar la marxa enrere del camí cap a la modernitat iniciat el 1977 (democràcia) i fins i tot el 1959 (pla d’estabilitzaciói). I ningú no vol retrocedir.
- En una democràcia madura (no en som, però ja fa 31 anys que en tenim), el Parlament és sobirà. Els sindicats – encara que siguin escoltats i influents – no tenen dret a veto.
Per aquestes raons ha estat una vaga fallida. Però el Govern encerta al defugir el xoc de trens. La transició es va construir – també- amb el sindicats. Però ara han d’acceptar, que en democràcia, l’última paraula només correspon al sufragi universal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.