El rigurós politòleg J.M.Colomer finalment intervé en el debat polític després de la sentència del TC amb l'article al País "Mucha confusión".
" El catalanisme ha perdut la batalla estatutària* degut, en part, a la seva confusió conceptual (1) i estratègica (2).
La confusió despunta en dos conceptes àmpliament emprats: la sobirania i el federalisme (1) . Si algun concepte polític està obsolet a l'Europa d'avui és el de sobirania (1.a). Feia uns pocs segles, la construcció estatal comportà la proclamació d'un poder absolut e indivisible dins d'una frontera per a topar-se als exèrcits estrangers, evitar importacions i preveure les immigracions. Però actualment cap poder pot aspirar a un jurisdicció d'aquesta mena quan han desaparegut les fronters, les duanes, les monedes i de fet, els exèrcits capaços de defensar per sí sols un territori estatal.
El model europeu actual, del que Espanya i Catalunya, com els altres comunitats de la UE, formen part, comporta múltiples nivells de govern. Cadascun té i hauria de tenir competències exclusives o preferents en distints temes, segons l'escala d'eficiència del béns públics que forneix; ja sia moneda i el mecat comuns d'àmbit continental; certes infraestructures i recursos naturals d'àmbit peninsular; l'urbanisme i les escoles a nivell regional; o els parcs i els carrers a nivell local.
Dins la UE, més que independència s'escau interdependència. Ni hi ha sobirani ni tornarà a haver-ne.
Molt confús és també l'ús més sovintejat del vocable "federalisme" (1.b). La federalització d'Espanya ni implicaria necessàriament més autogovern de les CCAA, encara que, per exemple els estatuts s'acabessin dient constitucions. En alguns països federals les Governs territorials tenen més poders que la Generalitat de Catalunya, però en altres menys. Sembla que molt entenen per "federalisme" un mena de confusió intermitja entre l'autonomia i la independència. Però el que implica la federació és més unió, és a dir, menys competència entre els Governs territorials i més participació en les polítiques comunes d'àmbit general.
A Espanya, els elements fonamentals de la federalització foren la representació dels territoris al Senat, l'efectivitat de les conferències de presidents autonòmics i la cooperació entre els ministres i els consellers de cada tema quan calguin acords d'ampli abast.
Tan mateix, l'àmbit estatal és avui insuficient per a molts temes de polítiques públiques. En el context actual, una fórmula federal reclama una federació europea.
En l'aspecte estratègic (2) proclamar "som una nació" és irrellevant si la voluntat de ser no es concreta en un projecte polític. Davant la pretensió "nosaltres decidim" cal preguntar: decidim, ¿què? Ara mateix no sembla que es vulgui avançar ni cap més "sobirania" ni cap a més "federació".
Davant la confusió d'alternatives, és més probable que al pròxim període es restaurin les clàssiques polítiques de "conllevancia", per un costat, i de "peix al cove", per un altre; sense major ambició de reforma institucional. Sembla el final d'una dècada peduda i un retorn a la situació prèvia.
(*) Les demandes catalanes que portaven al projecte d'Estatut de 2005 incloïen, alhora, més poders propis ( per ex. en l'administració de justícia i el Síndic de Greuges), relacions bilaterals amb el Goven central ( a impostos i inversions) i més participació en les institucions comunes ( com el TC, el Banc d'Espanya i el Senat).
" El catalanisme ha perdut la batalla estatutària* degut, en part, a la seva confusió conceptual (1) i estratègica (2).
La confusió despunta en dos conceptes àmpliament emprats: la sobirania i el federalisme (1) . Si algun concepte polític està obsolet a l'Europa d'avui és el de sobirania (1.a). Feia uns pocs segles, la construcció estatal comportà la proclamació d'un poder absolut e indivisible dins d'una frontera per a topar-se als exèrcits estrangers, evitar importacions i preveure les immigracions. Però actualment cap poder pot aspirar a un jurisdicció d'aquesta mena quan han desaparegut les fronters, les duanes, les monedes i de fet, els exèrcits capaços de defensar per sí sols un territori estatal.
El model europeu actual, del que Espanya i Catalunya, com els altres comunitats de la UE, formen part, comporta múltiples nivells de govern. Cadascun té i hauria de tenir competències exclusives o preferents en distints temes, segons l'escala d'eficiència del béns públics que forneix; ja sia moneda i el mecat comuns d'àmbit continental; certes infraestructures i recursos naturals d'àmbit peninsular; l'urbanisme i les escoles a nivell regional; o els parcs i els carrers a nivell local.
Dins la UE, més que independència s'escau interdependència. Ni hi ha sobirani ni tornarà a haver-ne.
Molt confús és també l'ús més sovintejat del vocable "federalisme" (1.b). La federalització d'Espanya ni implicaria necessàriament més autogovern de les CCAA, encara que, per exemple els estatuts s'acabessin dient constitucions. En alguns països federals les Governs territorials tenen més poders que la Generalitat de Catalunya, però en altres menys. Sembla que molt entenen per "federalisme" un mena de confusió intermitja entre l'autonomia i la independència. Però el que implica la federació és més unió, és a dir, menys competència entre els Governs territorials i més participació en les polítiques comunes d'àmbit general.
A Espanya, els elements fonamentals de la federalització foren la representació dels territoris al Senat, l'efectivitat de les conferències de presidents autonòmics i la cooperació entre els ministres i els consellers de cada tema quan calguin acords d'ampli abast.
Tan mateix, l'àmbit estatal és avui insuficient per a molts temes de polítiques públiques. En el context actual, una fórmula federal reclama una federació europea.
En l'aspecte estratègic (2) proclamar "som una nació" és irrellevant si la voluntat de ser no es concreta en un projecte polític. Davant la pretensió "nosaltres decidim" cal preguntar: decidim, ¿què? Ara mateix no sembla que es vulgui avançar ni cap més "sobirania" ni cap a més "federació".
Davant la confusió d'alternatives, és més probable que al pròxim període es restaurin les clàssiques polítiques de "conllevancia", per un costat, i de "peix al cove", per un altre; sense major ambició de reforma institucional. Sembla el final d'una dècada peduda i un retorn a la situació prèvia.
(*) Les demandes catalanes que portaven al projecte d'Estatut de 2005 incloïen, alhora, més poders propis ( per ex. en l'administració de justícia i el Síndic de Greuges), relacions bilaterals amb el Goven central ( a impostos i inversions) i més participació en les institucions comunes ( com el TC, el Banc d'Espanya i el Senat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.