Enquesta de GESOP per al Periódico, els dies 12-20 de juliol: els sentiments de pertinença en la línia dels resultats de NOXA per a La Vanguardia:
Tant catalans com espanyols: 40, 6 // 41%
+ catalans que espanyols: 22,5 // 24 %
només catalans: 15,2 // 18 %
+ espanyols que catalans: 6,6 // 8 %
només espanyols: 7 // 8,7 %
A l'hora de triar que més li convé "ara" a Catalunya: 47% més autogovern en una Espanya Federal vs. 28,7% tal com ja estem vs. 16,2: independència ja!
El 53% es solidaritzen amb la manifestació del 10 de juliol. Però només el 31,4 la valora proEstatut mentre que el 42,6 la identifiquen com a independentista.
El 40,3 % només s'identifica amb la senyera ( 37,7 la suma de més o només catalans). El 26,8 amb la "roja y gualda" ( el doble del 13,6 més o només espanyols) i només el 22,7% en ambdues ( una mica més de la meitat del 40,6 en la pertinença).
Només 6% descontents amb la victòria de la selecció (Barça)nyola: el 84,7 % dels catalans contents amb l'èxit al Mundial!
Fernando Vallespín: "Segurament trobem a faltar el gran acord sobre com afrontar la crisi econòmica però s'han esdevingut tota una plètora de lleis o altres disposicions que han reexit mercès a la "geometria variable". Les forces polítiques es barallen, es discuteixen, es barallen, també s'insulten, però tan mateix segueixen fent el seu treball, en gran mesura malgrat el més reticent de tots ells, el PP ( ha pactat la reforma del Codi Penal)"
10 anys de ZP: de secretari general del PSOE a President del Govern del pol federal
Entrevista de J.L.Barbería al País: "Hay que hacer los análisis con las luces largas i no te puedes atar a las cosas coyunturales". "Tengo que ser responsable y ejercer de presidente en lo bueno y en lo malo. Lo haré por encima de mis aspiraciones políticas de futuro".
- Els dos encerts clau del seu mandat?
- Haber sacado als tropas de Irak. Fue un gran triunfo de la voluntat democrática. Si hubiese esperado no hubiese podido hacerlo. El segundo acierto, aunque sea arriesgado decirlo, fue el proces de paz. Tengo al convicción de que ahí se sembró una solución definitiva. Tengo esa confianza"
- I dues errades de seva gestió?
- Cuando la víspera de la bomba en la T-4 dije que estábamos mejor que un año antes y el haber estado demasiado tiempo en el debate de si teníamos una crisis o un desaceleración. Yo he aprendido de ellos.
- Què més ha après?
- Els límits objectius de l'acció de govern. Afers que semblaven de difícil aplicació han resultats fàcils, i a l'inrevés. El del matrimoni homosexual ha resultat fàcil, tot un èxit; mentre que altres com la capacitat d'intervenció del Govern en una economia lliure de mercat, s'ha revelat el més difícil. Els esdeveniments en l'economia globalitzada es produeix amb gran celeritat, mentre que els Governs no som tan flexibles i hem de respondre a les regles democràtiques.
"Yo soy muy tranquilo. Creo que para tener una responsablilidad como la mía, la primera condición personal es tener fortaleza emocional para poder transmitir serenidad. Yo tengo una buena relación con la vida. La vida y la política me han tratado bien. No me puedo quejar"
"La noche del 9 al 10 de mayo la pasé en blanco, primero en contacto telefónico con la vicepresidenta que estaba negociando con el Ecofín nuestro compromiso de reducir el dèficit un punto y medio más, que supuso un esfuerzo grande para nosotros. Luego estuve a la espera de ver cómo reaccionaban los mercadors. Digamos que pasé al noche esperando al índice Nikkei".
"Los políticos deberíamos estar a la altura de una sociedad tolerante como la española"
Joan Tapia: "Balanç positiu (malgrat tant)": "El cap de l'Executiu per habilitat política, aposta modernitzadora, acceptació de l'Espanya plural i política exterior europeista i oberta, mereix un aprovat alt. Però els resultats són inferiors a l'esperat . Li falta la intuïció centrista i el realisme que precisa un president eficaç i de llarg recorregut".
Els límits de l'Executiu (de ZP) analitzats per L.R.Aizpeolea: "Deu anys després de guanyar el lideratge del PSOE i sis després de formar el seu primer Govern, ZP no ha pogut arrodonir el seu impuls reformista. Ha xocat amb els poders de l'Estat i de la globalització, que limiten la capacitat política de l'Executiu, el més legitimat en sorgir de les urnes. A aquestes alçades ja sap que el pdoer del BOE, amb tota la seva importància, és limitat.
El líder socialista passa per les seves pitjors hores, submergit en una crisi econòmica perllongada i amb una inestabilitat parlamentària per manca de socis fixos. Això darrer, per cert, conseqüència de l'èxit que suposà la victòria electoral en dues fortaleses abans inexpucnables del nacionalisme: Catalunya i Euskadi.
La forta oposició de l'Església a avenços als drets als drets civils com la llei de matrimonis homosexuals i l areforma de l'avortament (amb mobilitzacions als carrers incloses) no han frenat la seva aplicació.
Altrament, la Llei de Dependència, el quart pilar de l'Estat del benestar, s'ha ressentit molt de l'impacte de la crisis econòmica i del boicot d'algunes comunitats governades pel PP.
Una recessió de proporcions desconegudes des de fa 70 anys ha acabat per frenar els avenços socials de ZP el 2010, amb un inesperat retall dels sous dels empleats públics i la congelació de les pensions. El seu impuls reformista s'ha vist travat aquest cop pel poder dels mercats financers un món globalitzat.
Per bé que el procés de final dialogat del terrorisme fracassà el 2006, les conseqüències han estat positives. El trencament d'aquella treva per aprt d'ETA deixà la banda dividida, aïllada internacionalment i enfrontada al seu braç polític.
Javier Pérez- Royo: "Nadie lo designó secretario general, sino que tuvo que ganarse la elección. Se ponía al frente de un partido que pasaba por una crisis interna de una intensidad notable, con una amenaza de parálisis. Poner fin a esta situación y colocar al PSOE en condiciones de competir de nuevo por el poder ha sido el mayor éxito de ZP como dirigente nacional.
Per a dirigir un Estat cal haver demostrat prèviament que se sap dirigir el partit. Adolfo Suárez no en disposà pròpiament d'un i féu de la necessitat virtut. Però González i Azanar sí, i amb notable èxit. Van arribar a presidents del Govern perquè prèviament havien posat la seva formació en condicions de competir amb èxit. N'és la tasca més difícil, i fou la iniciada per ZP fa deu anys".
Les conseqüències de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC)
ZP participa en l'elaboració de la moció conjunta del PSOE i el PSC sobre l'Estatut i aclareix a Montilla que la STC trencava el pacte estatutari, referendat per polítics i ciutadans. En rèplica a la recentralitzadora Rosa Díez d'UPyD (excandidata fa deu anys a la secretaria general del PSOE que guanyà J.L.Rodríguez Zapatero mercès al suport catalano-andalús federalista i part dels guerristes antiBono) advertí: " a los catalanes no se les tapará la boca" quan vindiquem la nostra condició de "realitat nacional".
A la trobada de Tribuna BCN / El Pèriòdico:"Lo primero que tenemos que hacer es encontranos en los sentimientos. No puedo venir y decir "Traigo no sé cuántas inversiones y traspasos.Catalunya necesita a España y España a Catalunya más que nunca. La España más fuerte és la España plural. La España más unida es la que reconoce la diversidad de Catalunya".
Mantingué el seu compromís amb el tres eixos de la seva política: Espanya plural, + pluralisme ideològic + igualtat d'oportunitats. I pel que al redreçament de l'Estatut: respecte als sentiments d'identitat dels catalans, fent compatible CE i la definició de nació + lleis orgàniques recuperant allò amputat per la STC + desenvolupament de traspassos (fins ara, 31..)
Referint-se a Montilla: "Te quiero dar gracias por tu actitud de colaboración siempre con el Gobierno de España, aunque no te callas".
El President Montilla reclama: "Gestos polítics per a recuperar la confiança, vulnerada pels danys morals que ha generat la STC que són més greus que les materials" i en entrevista amb F.Valls i M.Noguer respon: "De moment tenim un compromís de gestos i actituds. És evident que això haurà de concretar-se amb iniciatives polítiques, però el primer és molt important per a reeixir-hi. Del que es tractava amb el president Zapatero era poder compartir una part del diagn`sotic: ¿tenim o no un problema Espanya i Catalunya?".
"Els culpables de la STC són els que votaren contra l'Estatut i presentaren el recurs, el PP. Però nosaltres no sempre ho fem tot bé. Els excessos verbals, la retòrica a volts buida de sectors de la política catalana han donat ales a les posicions del PP". "Sóc català i catalanista i espanyol y federalista, però que la STC es recrei tant en amb el de la "indisoluble unitat d'Espanya"... però no saben com es féu la CE? Qui foren els inductors d'aquestes expressions? Recrear-s'hi em sembla innecessari, caspós, antic, no paorta res. Ofèn gratuïtament fins els qui ens considerem espanyols".
"Si a alguna cosa s'assembla Espanya és a un Estat Federal, per bé que imperfecte. No per falta de competències de les CCAA, sinó per falta d'organismes de col·laboració horitzontal. Per exemple, un Senat federal, que és fonamental per a vertebrar un estat d'aquesta mena".
La vicepresidenta Fdez. de la Vega fa avient que l'Estat evitarà d'envair les competències de Catalunya "en les matèries que en depenen a parts iguals"
Carles Viver Pi-Sunyer, constitucionalista exmagistrat del TC i dr. de l'IEAutonòmics dictamina els efectes jurídics de la sentència (STC):
a) aspectes identitaris: els símbols nacionals només són de "nacionalitat". Constitucionalitza les expressions "poble català", "ciutadania catalana " i "drets històrics" ja que no fonamentat cap poder al marge de la CE de 1978. De drets històrics forals previs només en tenen el País Basc i Navarra.
b) llengua: "la sentència deixa intacte la regulació del català en l'àmbit de l'ensenyança i el seu caràcter de llengua vehicular preferent, per bé que no única". Pel que fa a la llengua de les AAPP i MMCC " en la pràctica no exigirà cap canvi significatiu, però pot ser un planter de conflictes": no es pot imposar el català com a preferent però el Parlament pot corregir situacions històriques de desequilibri donat preferència, com ara, al català. "Es trenca clamorosament la igualtat entre els llengües oficials que segons la pròpia STC hauria de presidir la regulació estatutària": en no reconèixer el deure general de conèixer el català., però la STC afirma la possible comunicació en una sola llengua arbitrant que mecanismes en castellà que no suposin cap càrrega individual per als destinataris. No es pot exigir a tots els dependents de comerç que parlin les dues llengües. Sembla reconèixer el dret a adreçar-se en català als òrgans de l'Estat, al TS i al TC, concretant-ne l'abast i contingut el legislador estatal.
c) La STC reconeix més que mai la possibilitat d'establir a l'Estatut drets i deures. Un avenç doctrinal...
d) institucions d'autogovern: només no admet el dictamen vinculant del Consell de Garanties del drets estatutaris i esmena les competències exclusives del Síndic de Greuges qui quan afecti drets constitucionals - no els estatutaris - ha de compartir amb el Defensor del Pueblo.
e) poder judicial: pot preceptuar competències els òrgans judicials, però concretant-les les lleis orgàniques: pot establir un òrgan descentalitzat a Catalunya del CGPJUdicial.
f) acció exterior i relacions amb Estat, CCAA i UE: reconeguda. Però la Generaliat només pot recomenar la incorporació de membres d'un ventall molt ampli d'organismes estatals.
g) competències: "s´hi produeixen els efectes més negatius". Només la CE i el TC poden delimitar el contingut i abast de les competències tant estatals com de les CCAA.
h) degrada la funció dels Estatuts com a normes integrades al bloc de constitucionalitat. Reculant envers la STC de 2007 de l'EPValencià...
i) lleis de bases estatals: disposicions, sí però actes d'execució, no. La delimitació de competències, en la pràctica, a la lliure disposició del legislador estatal ordinari amb el control del TC.
j) finançament: semblant a les competències: "La STC declara que una bona part del seus preceptes ( percentatge en participació d'impostos i inversions en infraestructures) no vinculen el legislador estatal. La STC "sembla que interpreti que l'Estatut no és fruit d'un pacte entre l'Estat i la Generalitat sinó una morma només autonòmica que unilateralment pretengui imposar obligacions a l'Estat". Seran migrats els efectes pràctics immediats de la STC sobre el finançament però se n'ha perdut la garantia estatutària i resta supeditada a la LOFCA i altres lleis estatals.
Valoració: " Discrepo radicalment de bona part de la fonamentació jurídica, del to emprat, de la prevenció política que traspua i del desconeixement de la realitat catalana (lingüística)"
Joan Tapia recupera la sintonia crítica favorable a l'actuació del PSC: teníem raó en la moció estatutària al Congrés dels Diputats el dimarts 20 de juliol.
"Va ser rebutjada (obra del diputat del PSC Daniel Fernández) on constatava el malestar a Catalunya per la STC, instava el Govern a desplegar, mitjançant tots el mecanismes, l'autogovern i reiterava la "realitat nacional catalana tal com s'expressa al preàmbul de l'Estatut". És increïble, però l'única moció estatutària que podia prosperar va ser derrotada per uns estranys companys de llit: PP, CiU i ERC.
CiU i ERC l'han votat en contra perquè no es recollia expressament el preàmbul de l'Estatut, que v afer la unitat del Parlament a proposta de José Montilla. En els fons van elegir derrotar la moció per interessos electorals. Per aixecar acta que els 25 diputats del PSC obeeixien. Però els 39 diputats catalanistes (PSC, CiU, ERC i ECV) són nomes 39. No guanyen. I, agradi o no, sense el PSOE no sumen la majoria a favor de l'Estatut.
Els nayaps són perillosos. CiU i ERC podran apallissar el PSC (per ser una "nena" davant el PSOE) i competir per l'ADN sobiranista, però s'equivoquen. Joan Antoni Duran i Lleida, perquè és difícil que l'autogovern (amb límits i no) avanci sense pacte entre els dos grans partits catalans. Ja es va veure - per bé i per mal - quan es va negociar (malament) l'Estatut. Joan Ridao, ensopega per dues vegades amb la mateixa pedra: unir els vots independentistes als del PP. I CiU no pot tenir tanta confiança en el seu paper de frontissa per creure que un PP reconvertit estaria disposat a un nou pacte del Majéstic que obri la porta a un autogovern igual o superior a l'Estatut.
CiU va actuar responsablement en al votació del sostre pressupostari. Per què Duran és menys pragmàtic de Joan Herrera sobre l'Estatut?
Ignacio Sánchez -Cuenca (Sociologia Universitat Complutense de Madrid): "Només per debilitat, o per inseguretat, s'entén el to categòric amb que despatxa l'afer* el TC. La reacció del TC davant el possible caràcter nacional de Catalunya no revela sinó la inseguretat en sí mateixa que té la nació espanyola, que no ha assolit mai la força suficient per assimilar completament aquells territoris que han conservat llengua pròpia i amb demandes d'autogovern des de fa molt de temps.
És obvi que no passaria res si s'acabés admetent que la nació espanyola amb minúscula engloba altres nacions com la basca o la catalana, per la qual cosa Espanya és un país plurinacional, un país que s'ha d'organitzar a partir d'aquesta constatació.
Tampoc s'entén que el TC es refugiï en una abstracció metafísica com la de la sobirania indivisible de la nació. Resulta prou estrany que el TC no admeti que la sobirania pot ser parcial i compartida. ¿De vers cal seguir mantenint la ficció de la sobirania nacional quan Espanya pertany a la UE? Per què el TC no ha objectat mai que la Nació espanyola comparteixi la seva sobirania amb altres Nacions dels Estats de la UE i altrament reacciona amb virior quan es planteja una sobirania compartida dins d'Espanya?
El fet que la ciutadania d'un territori constitueixi una nació no implica que s'hi transformi en un Estat propi. Al món tenim moltes nacions sense Estat i molts Estats plurinacionals. I si algun dia, per les raons que siguin, un majoria abassegadora de bascos i catalans volguessis separar-se d'Espanya, de poc serviria per evitar la secessió al·legar-ne que la CE no els reconeix sobirania.
Si en lloc de mantenir-se en el pla de dret-ficció, el TC hagués avançat vers una interpretació d'Espanya com a país plurinacional, en la línia que apuntava l'Estatut al seu preàmbul, s'hauria donat un pas important per reconciliar l'estructura jurídica de l'Estat amb la realitat espanyola.
Mentre no sigui reconeguda fins les darreres conseqüències la pluralitat nacional d'Espanya i no s'institueixin procediments raonables per a canalitzar les demandes nacionalistes, inclouent la possible demanda de secessió, la qüestió territorial seguirà pendent sobre nosaltres.
(*) "la ciutadania catalana és només una espècie del gènere ciutadania espanyola al que no pot ontològicament contradir"
Manuel Castells: "Independència?": "La qüestió de la independència com a objectiu es transforma en la independència com a procés. I tenint en compte l'arrelat pacifisme de la ciutadania catalana, encara en condició de rauxa per la trepitjada institucional a la seva dignitat, la primera expressió d'aquest independentisme social s'escauria al sistema polític català. Les conseqüències més clares són la nova hegemonia de CDC (en menor mesura d'UDC) i la crisi del projecte del PSC com a partit frontissa entre el socialisme catalanisat i el socialisme nacionalista espanyol. La qual cosa comporta la liquidació del tripartit en condicions més tristes del que meresqué l'experiència.
Sembla que Mas tindrà la responsabilitat de canalitzar institucionalment el capgirament ideològic a Catalunya. Tasca no gens fàcil, perquè s'albiren dos perills:
a) un trencament ideològic a Catalunya si es radicalitza l'espanyolisme d'un sector minoritari però ampli de la ciutadania. No fóra el 50-50 d'Euskadi però prodria arribar a un 60-40 perles persones atemorides per l'avenç independentista. El pacte possible amb un Montilla molt més catalanista del que hom creu minvaria el risc d'enfrontament civil.
b) més perillós encara: utilitzar el sentiment nacional català com arma negociadora d'autonomia alternativament amb el PSOE i el PP com fins ara. L'afirmació nacional no es malbarata als passadissos d'una política desprestigiada"
X.Vidal-Folch desmunta la vigència del doble tòpic en les relacions Catalunya-Espanya: s'ha acabat el retard espanyol generalitzat en relació Catalunya: s'ha acabat l'Espanya-antigalla que ha de modernitzar el redemptorisme català. Ha canviat el grau de dependència catalana del mercat espanyol: el 2007 es reparteixen tres terços el mercat de les empreses catalanes ( 53.207 M. a la resta de l'Estat + 51.122 M, l'interior català i 49.678 l'exportació)
Joan Galobart: "el fair play ha passat de ser un dret del qui vulgui aplicar a una obligació exigida pel possible perjudicat".
Tant catalans com espanyols: 40, 6 // 41%
+ catalans que espanyols: 22,5 // 24 %
només catalans: 15,2 // 18 %
+ espanyols que catalans: 6,6 // 8 %
només espanyols: 7 // 8,7 %
A l'hora de triar que més li convé "ara" a Catalunya: 47% més autogovern en una Espanya Federal vs. 28,7% tal com ja estem vs. 16,2: independència ja!
El 53% es solidaritzen amb la manifestació del 10 de juliol. Però només el 31,4 la valora proEstatut mentre que el 42,6 la identifiquen com a independentista.
El 40,3 % només s'identifica amb la senyera ( 37,7 la suma de més o només catalans). El 26,8 amb la "roja y gualda" ( el doble del 13,6 més o només espanyols) i només el 22,7% en ambdues ( una mica més de la meitat del 40,6 en la pertinença).
Només 6% descontents amb la victòria de la selecció (Barça)nyola: el 84,7 % dels catalans contents amb l'èxit al Mundial!
Fernando Vallespín: "Segurament trobem a faltar el gran acord sobre com afrontar la crisi econòmica però s'han esdevingut tota una plètora de lleis o altres disposicions que han reexit mercès a la "geometria variable". Les forces polítiques es barallen, es discuteixen, es barallen, també s'insulten, però tan mateix segueixen fent el seu treball, en gran mesura malgrat el més reticent de tots ells, el PP ( ha pactat la reforma del Codi Penal)"
10 anys de ZP: de secretari general del PSOE a President del Govern del pol federal
Entrevista de J.L.Barbería al País: "Hay que hacer los análisis con las luces largas i no te puedes atar a las cosas coyunturales". "Tengo que ser responsable y ejercer de presidente en lo bueno y en lo malo. Lo haré por encima de mis aspiraciones políticas de futuro".
- Els dos encerts clau del seu mandat?
- Haber sacado als tropas de Irak. Fue un gran triunfo de la voluntat democrática. Si hubiese esperado no hubiese podido hacerlo. El segundo acierto, aunque sea arriesgado decirlo, fue el proces de paz. Tengo al convicción de que ahí se sembró una solución definitiva. Tengo esa confianza"
- I dues errades de seva gestió?
- Cuando la víspera de la bomba en la T-4 dije que estábamos mejor que un año antes y el haber estado demasiado tiempo en el debate de si teníamos una crisis o un desaceleración. Yo he aprendido de ellos.
- Què més ha après?
- Els límits objectius de l'acció de govern. Afers que semblaven de difícil aplicació han resultats fàcils, i a l'inrevés. El del matrimoni homosexual ha resultat fàcil, tot un èxit; mentre que altres com la capacitat d'intervenció del Govern en una economia lliure de mercat, s'ha revelat el més difícil. Els esdeveniments en l'economia globalitzada es produeix amb gran celeritat, mentre que els Governs no som tan flexibles i hem de respondre a les regles democràtiques.
"Yo soy muy tranquilo. Creo que para tener una responsablilidad como la mía, la primera condición personal es tener fortaleza emocional para poder transmitir serenidad. Yo tengo una buena relación con la vida. La vida y la política me han tratado bien. No me puedo quejar"
"La noche del 9 al 10 de mayo la pasé en blanco, primero en contacto telefónico con la vicepresidenta que estaba negociando con el Ecofín nuestro compromiso de reducir el dèficit un punto y medio más, que supuso un esfuerzo grande para nosotros. Luego estuve a la espera de ver cómo reaccionaban los mercadors. Digamos que pasé al noche esperando al índice Nikkei".
"Los políticos deberíamos estar a la altura de una sociedad tolerante como la española"
Joan Tapia: "Balanç positiu (malgrat tant)": "El cap de l'Executiu per habilitat política, aposta modernitzadora, acceptació de l'Espanya plural i política exterior europeista i oberta, mereix un aprovat alt. Però els resultats són inferiors a l'esperat . Li falta la intuïció centrista i el realisme que precisa un president eficaç i de llarg recorregut".
Els límits de l'Executiu (de ZP) analitzats per L.R.Aizpeolea: "Deu anys després de guanyar el lideratge del PSOE i sis després de formar el seu primer Govern, ZP no ha pogut arrodonir el seu impuls reformista. Ha xocat amb els poders de l'Estat i de la globalització, que limiten la capacitat política de l'Executiu, el més legitimat en sorgir de les urnes. A aquestes alçades ja sap que el pdoer del BOE, amb tota la seva importància, és limitat.
El líder socialista passa per les seves pitjors hores, submergit en una crisi econòmica perllongada i amb una inestabilitat parlamentària per manca de socis fixos. Això darrer, per cert, conseqüència de l'èxit que suposà la victòria electoral en dues fortaleses abans inexpucnables del nacionalisme: Catalunya i Euskadi.
La forta oposició de l'Església a avenços als drets als drets civils com la llei de matrimonis homosexuals i l areforma de l'avortament (amb mobilitzacions als carrers incloses) no han frenat la seva aplicació.
Altrament, la Llei de Dependència, el quart pilar de l'Estat del benestar, s'ha ressentit molt de l'impacte de la crisis econòmica i del boicot d'algunes comunitats governades pel PP.
Una recessió de proporcions desconegudes des de fa 70 anys ha acabat per frenar els avenços socials de ZP el 2010, amb un inesperat retall dels sous dels empleats públics i la congelació de les pensions. El seu impuls reformista s'ha vist travat aquest cop pel poder dels mercats financers un món globalitzat.
Per bé que el procés de final dialogat del terrorisme fracassà el 2006, les conseqüències han estat positives. El trencament d'aquella treva per aprt d'ETA deixà la banda dividida, aïllada internacionalment i enfrontada al seu braç polític.
Javier Pérez- Royo: "Nadie lo designó secretario general, sino que tuvo que ganarse la elección. Se ponía al frente de un partido que pasaba por una crisis interna de una intensidad notable, con una amenaza de parálisis. Poner fin a esta situación y colocar al PSOE en condiciones de competir de nuevo por el poder ha sido el mayor éxito de ZP como dirigente nacional.
Per a dirigir un Estat cal haver demostrat prèviament que se sap dirigir el partit. Adolfo Suárez no en disposà pròpiament d'un i féu de la necessitat virtut. Però González i Azanar sí, i amb notable èxit. Van arribar a presidents del Govern perquè prèviament havien posat la seva formació en condicions de competir amb èxit. N'és la tasca més difícil, i fou la iniciada per ZP fa deu anys".
Les conseqüències de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC)
ZP participa en l'elaboració de la moció conjunta del PSOE i el PSC sobre l'Estatut i aclareix a Montilla que la STC trencava el pacte estatutari, referendat per polítics i ciutadans. En rèplica a la recentralitzadora Rosa Díez d'UPyD (excandidata fa deu anys a la secretaria general del PSOE que guanyà J.L.Rodríguez Zapatero mercès al suport catalano-andalús federalista i part dels guerristes antiBono) advertí: " a los catalanes no se les tapará la boca" quan vindiquem la nostra condició de "realitat nacional".
A la trobada de Tribuna BCN / El Pèriòdico:"Lo primero que tenemos que hacer es encontranos en los sentimientos. No puedo venir y decir "Traigo no sé cuántas inversiones y traspasos.Catalunya necesita a España y España a Catalunya más que nunca. La España más fuerte és la España plural. La España más unida es la que reconoce la diversidad de Catalunya".
Mantingué el seu compromís amb el tres eixos de la seva política: Espanya plural, + pluralisme ideològic + igualtat d'oportunitats. I pel que al redreçament de l'Estatut: respecte als sentiments d'identitat dels catalans, fent compatible CE i la definició de nació + lleis orgàniques recuperant allò amputat per la STC + desenvolupament de traspassos (fins ara, 31..)
Referint-se a Montilla: "Te quiero dar gracias por tu actitud de colaboración siempre con el Gobierno de España, aunque no te callas".
El President Montilla reclama: "Gestos polítics per a recuperar la confiança, vulnerada pels danys morals que ha generat la STC que són més greus que les materials" i en entrevista amb F.Valls i M.Noguer respon: "De moment tenim un compromís de gestos i actituds. És evident que això haurà de concretar-se amb iniciatives polítiques, però el primer és molt important per a reeixir-hi. Del que es tractava amb el president Zapatero era poder compartir una part del diagn`sotic: ¿tenim o no un problema Espanya i Catalunya?".
"Els culpables de la STC són els que votaren contra l'Estatut i presentaren el recurs, el PP. Però nosaltres no sempre ho fem tot bé. Els excessos verbals, la retòrica a volts buida de sectors de la política catalana han donat ales a les posicions del PP". "Sóc català i catalanista i espanyol y federalista, però que la STC es recrei tant en amb el de la "indisoluble unitat d'Espanya"... però no saben com es féu la CE? Qui foren els inductors d'aquestes expressions? Recrear-s'hi em sembla innecessari, caspós, antic, no paorta res. Ofèn gratuïtament fins els qui ens considerem espanyols".
"Si a alguna cosa s'assembla Espanya és a un Estat Federal, per bé que imperfecte. No per falta de competències de les CCAA, sinó per falta d'organismes de col·laboració horitzontal. Per exemple, un Senat federal, que és fonamental per a vertebrar un estat d'aquesta mena".
La vicepresidenta Fdez. de la Vega fa avient que l'Estat evitarà d'envair les competències de Catalunya "en les matèries que en depenen a parts iguals"
Carles Viver Pi-Sunyer, constitucionalista exmagistrat del TC i dr. de l'IEAutonòmics dictamina els efectes jurídics de la sentència (STC):
a) aspectes identitaris: els símbols nacionals només són de "nacionalitat". Constitucionalitza les expressions "poble català", "ciutadania catalana " i "drets històrics" ja que no fonamentat cap poder al marge de la CE de 1978. De drets històrics forals previs només en tenen el País Basc i Navarra.
b) llengua: "la sentència deixa intacte la regulació del català en l'àmbit de l'ensenyança i el seu caràcter de llengua vehicular preferent, per bé que no única". Pel que fa a la llengua de les AAPP i MMCC " en la pràctica no exigirà cap canvi significatiu, però pot ser un planter de conflictes": no es pot imposar el català com a preferent però el Parlament pot corregir situacions històriques de desequilibri donat preferència, com ara, al català. "Es trenca clamorosament la igualtat entre els llengües oficials que segons la pròpia STC hauria de presidir la regulació estatutària": en no reconèixer el deure general de conèixer el català., però la STC afirma la possible comunicació en una sola llengua arbitrant que mecanismes en castellà que no suposin cap càrrega individual per als destinataris. No es pot exigir a tots els dependents de comerç que parlin les dues llengües. Sembla reconèixer el dret a adreçar-se en català als òrgans de l'Estat, al TS i al TC, concretant-ne l'abast i contingut el legislador estatal.
c) La STC reconeix més que mai la possibilitat d'establir a l'Estatut drets i deures. Un avenç doctrinal...
d) institucions d'autogovern: només no admet el dictamen vinculant del Consell de Garanties del drets estatutaris i esmena les competències exclusives del Síndic de Greuges qui quan afecti drets constitucionals - no els estatutaris - ha de compartir amb el Defensor del Pueblo.
e) poder judicial: pot preceptuar competències els òrgans judicials, però concretant-les les lleis orgàniques: pot establir un òrgan descentalitzat a Catalunya del CGPJUdicial.
f) acció exterior i relacions amb Estat, CCAA i UE: reconeguda. Però la Generaliat només pot recomenar la incorporació de membres d'un ventall molt ampli d'organismes estatals.
g) competències: "s´hi produeixen els efectes més negatius". Només la CE i el TC poden delimitar el contingut i abast de les competències tant estatals com de les CCAA.
h) degrada la funció dels Estatuts com a normes integrades al bloc de constitucionalitat. Reculant envers la STC de 2007 de l'EPValencià...
i) lleis de bases estatals: disposicions, sí però actes d'execució, no. La delimitació de competències, en la pràctica, a la lliure disposició del legislador estatal ordinari amb el control del TC.
j) finançament: semblant a les competències: "La STC declara que una bona part del seus preceptes ( percentatge en participació d'impostos i inversions en infraestructures) no vinculen el legislador estatal. La STC "sembla que interpreti que l'Estatut no és fruit d'un pacte entre l'Estat i la Generalitat sinó una morma només autonòmica que unilateralment pretengui imposar obligacions a l'Estat". Seran migrats els efectes pràctics immediats de la STC sobre el finançament però se n'ha perdut la garantia estatutària i resta supeditada a la LOFCA i altres lleis estatals.
Valoració: " Discrepo radicalment de bona part de la fonamentació jurídica, del to emprat, de la prevenció política que traspua i del desconeixement de la realitat catalana (lingüística)"
Joan Tapia recupera la sintonia crítica favorable a l'actuació del PSC: teníem raó en la moció estatutària al Congrés dels Diputats el dimarts 20 de juliol.
"Va ser rebutjada (obra del diputat del PSC Daniel Fernández) on constatava el malestar a Catalunya per la STC, instava el Govern a desplegar, mitjançant tots el mecanismes, l'autogovern i reiterava la "realitat nacional catalana tal com s'expressa al preàmbul de l'Estatut". És increïble, però l'única moció estatutària que podia prosperar va ser derrotada per uns estranys companys de llit: PP, CiU i ERC.
CiU i ERC l'han votat en contra perquè no es recollia expressament el preàmbul de l'Estatut, que v afer la unitat del Parlament a proposta de José Montilla. En els fons van elegir derrotar la moció per interessos electorals. Per aixecar acta que els 25 diputats del PSC obeeixien. Però els 39 diputats catalanistes (PSC, CiU, ERC i ECV) són nomes 39. No guanyen. I, agradi o no, sense el PSOE no sumen la majoria a favor de l'Estatut.
Els nayaps són perillosos. CiU i ERC podran apallissar el PSC (per ser una "nena" davant el PSOE) i competir per l'ADN sobiranista, però s'equivoquen. Joan Antoni Duran i Lleida, perquè és difícil que l'autogovern (amb límits i no) avanci sense pacte entre els dos grans partits catalans. Ja es va veure - per bé i per mal - quan es va negociar (malament) l'Estatut. Joan Ridao, ensopega per dues vegades amb la mateixa pedra: unir els vots independentistes als del PP. I CiU no pot tenir tanta confiança en el seu paper de frontissa per creure que un PP reconvertit estaria disposat a un nou pacte del Majéstic que obri la porta a un autogovern igual o superior a l'Estatut.
CiU va actuar responsablement en al votació del sostre pressupostari. Per què Duran és menys pragmàtic de Joan Herrera sobre l'Estatut?
Ignacio Sánchez -Cuenca (Sociologia Universitat Complutense de Madrid): "Només per debilitat, o per inseguretat, s'entén el to categòric amb que despatxa l'afer* el TC. La reacció del TC davant el possible caràcter nacional de Catalunya no revela sinó la inseguretat en sí mateixa que té la nació espanyola, que no ha assolit mai la força suficient per assimilar completament aquells territoris que han conservat llengua pròpia i amb demandes d'autogovern des de fa molt de temps.
És obvi que no passaria res si s'acabés admetent que la nació espanyola amb minúscula engloba altres nacions com la basca o la catalana, per la qual cosa Espanya és un país plurinacional, un país que s'ha d'organitzar a partir d'aquesta constatació.
Tampoc s'entén que el TC es refugiï en una abstracció metafísica com la de la sobirania indivisible de la nació. Resulta prou estrany que el TC no admeti que la sobirania pot ser parcial i compartida. ¿De vers cal seguir mantenint la ficció de la sobirania nacional quan Espanya pertany a la UE? Per què el TC no ha objectat mai que la Nació espanyola comparteixi la seva sobirania amb altres Nacions dels Estats de la UE i altrament reacciona amb virior quan es planteja una sobirania compartida dins d'Espanya?
El fet que la ciutadania d'un territori constitueixi una nació no implica que s'hi transformi en un Estat propi. Al món tenim moltes nacions sense Estat i molts Estats plurinacionals. I si algun dia, per les raons que siguin, un majoria abassegadora de bascos i catalans volguessis separar-se d'Espanya, de poc serviria per evitar la secessió al·legar-ne que la CE no els reconeix sobirania.
Si en lloc de mantenir-se en el pla de dret-ficció, el TC hagués avançat vers una interpretació d'Espanya com a país plurinacional, en la línia que apuntava l'Estatut al seu preàmbul, s'hauria donat un pas important per reconciliar l'estructura jurídica de l'Estat amb la realitat espanyola.
Mentre no sigui reconeguda fins les darreres conseqüències la pluralitat nacional d'Espanya i no s'institueixin procediments raonables per a canalitzar les demandes nacionalistes, inclouent la possible demanda de secessió, la qüestió territorial seguirà pendent sobre nosaltres.
(*) "la ciutadania catalana és només una espècie del gènere ciutadania espanyola al que no pot ontològicament contradir"
Manuel Castells: "Independència?": "La qüestió de la independència com a objectiu es transforma en la independència com a procés. I tenint en compte l'arrelat pacifisme de la ciutadania catalana, encara en condició de rauxa per la trepitjada institucional a la seva dignitat, la primera expressió d'aquest independentisme social s'escauria al sistema polític català. Les conseqüències més clares són la nova hegemonia de CDC (en menor mesura d'UDC) i la crisi del projecte del PSC com a partit frontissa entre el socialisme catalanisat i el socialisme nacionalista espanyol. La qual cosa comporta la liquidació del tripartit en condicions més tristes del que meresqué l'experiència.
Sembla que Mas tindrà la responsabilitat de canalitzar institucionalment el capgirament ideològic a Catalunya. Tasca no gens fàcil, perquè s'albiren dos perills:
a) un trencament ideològic a Catalunya si es radicalitza l'espanyolisme d'un sector minoritari però ampli de la ciutadania. No fóra el 50-50 d'Euskadi però prodria arribar a un 60-40 perles persones atemorides per l'avenç independentista. El pacte possible amb un Montilla molt més catalanista del que hom creu minvaria el risc d'enfrontament civil.
b) més perillós encara: utilitzar el sentiment nacional català com arma negociadora d'autonomia alternativament amb el PSOE i el PP com fins ara. L'afirmació nacional no es malbarata als passadissos d'una política desprestigiada"
X.Vidal-Folch desmunta la vigència del doble tòpic en les relacions Catalunya-Espanya: s'ha acabat el retard espanyol generalitzat en relació Catalunya: s'ha acabat l'Espanya-antigalla que ha de modernitzar el redemptorisme català. Ha canviat el grau de dependència catalana del mercat espanyol: el 2007 es reparteixen tres terços el mercat de les empreses catalanes ( 53.207 M. a la resta de l'Estat + 51.122 M, l'interior català i 49.678 l'exportació)
Joan Galobart: "el fair play ha passat de ser un dret del qui vulgui aplicar a una obligació exigida pel possible perjudicat".
Després de la reforma de la Sanitat, Obama protegeix els consumidors de productes financers: "El poble americà mai més no haurà de pagar la factura per les errades de Wall Street". La reforma signada el 21 de juliol retalla les inversions de risc dels bancs, dóna més poder a les autoritats per a prevenir fallides, controla els crèdits hipotecaris i redueix la potestat de les empreses en les taxes de targetes de crèdit.
El paper econòmic de l'Estat en les polítiques d'Obama ja havia injectat 800 mil milions de dòlars per estimular-la + intervenció a la indústria de l'automòbil + projecte de reforma energètica.
El TSJustícia de la ONU a la Haya dicta que no és il·legal la declaració unilateral d'independència de Kosova. Perquè no viola la integritat territorial després que el propi Consell de Seguretat va haver de suspendre temporalment l'autoritat de Sèrbia agressora dels albanokosovars (10 mil morts...). Tampoc amenaça la pau o la segureat mundial: l'enviat de l'OBU la proposà després del crònic fracàs de les converses entre les parts. Les dues condicions "acoten i limiten el precedent perquè ningú faci volar coloms" (J.I.Torreblanca). Espanya és dels 5 de la UE que encara no ha establert relacions diplomàtiques amb Kosova, com Rússia i la Xina...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.