La complicada conjuntura econòmica: antologia ordenada dels referents magistrals habituals...

(I) Joan Tapia segueix valorant ZP com el principals personatge dues setmanes seguides de les seves Notes al Periòdico dominical: la passada, per haver assumit mesures impopulars. Aquest 20 de juny perquè durant la setmana ha guanyat quatre batalles:

- El ferm suport de tota Europa i del FMI als seus plans.

- Ha parit la reforma laboral, un brau amb molta mala bava, amb fòrceps i dificultats. I amb l'ajut de Celestino Corbacho com a llevadora tot terreny.

- Mas la votarà a favor.

- Torna la confiança als mercats: el diferencial amb el bons alemany baixà el 20% del divendres 18 d ejuny. Els darrers quinze dis l'Ibex ha pujat el 15%, tota una meitat de les pèrdues de l'any.

"El cadàver (Duran dixit) ha derrotat l'exèrcit de cendrosos. Repeteix nota. Per a pujar-la ha d'aprovar els pressupostos amb el PNB, ja que el setembre CiU votarà en contra. I convèncer, com li demana George Lakoff, que les seves últimes mesures "no són contràries als principis morals que defensa".

(II) Ajustar o reactivar (editorial del País, 19 de juny)

"Mentre el president del FMI donava suport a la solvència espanyola, Obama expressava les seves temences sobre la recuperació mundial en una carta adreçada als països del G-20. S'hi plany de la debilitat de la demanda interna als països rics, insisteix que el iuan xinès ha de ser devaluat, reclama dels països emergents que també augmentin llur consum intern i exhibeix la seva intenció de promoure una reforma financera de gran abast i profunditat. Però introdueix una precisió important: en la seva opinió, cal evitar marrades del passat i n'esmenta la retirada de mesures d'estímul econòmic amb massa rapidesa.

Obama apunta directament a Europa. Recorda que no pocs economistes, a un i altre riba de l'Atlàntic, sostenen que les polítiques d'austeritat concentrades alhora a tots els països de la mateixa àrea econòmica actuaran com un fre a tota recuperació. És més, encara que que Obama no en fa esment explícit, sembla prou evident que cap país de l'euro pot compatir amb l'eficàcia de l'ajustament alemany: així doncs, cap economia millora la seva competitivitat relativa amb Alemanya a base d'austeritat. Aquest debat econòmic no pot oferir una solució unívoca.

Una part dels països europeus, entre ells Espanya, estan sotmesos a les exigències de llurs creditors financers (els mercats) i només pot respondre amb retalls de despesa davant l'amenaça d'una fallida de la solvència pública: aquest peu forçat prou que redueix la seva capacitat de recuperació.

Aquest cercle pervers només pot trencar-se si es compleixen dues condicions: que un autoritat supranacional moduli la intensitat de cada ajustament i que plantat cara els mercats s'hi erigeixi un poder polític igual o superior.

Cap d'aquestes condicions avui s'esdevenen.

(III)L'embaixador Carlos Carnero reivindica i ens fa evinent l'Europa, 3- xacals, 0, fruits dels recents acords del Consell d'Europa de dijous 17 de juny de 2010:

Primer gol: els fonaments de la unió econòmica que maximalitzarà els èxits de l'euro i el mercat únic: amb els acords sobre Estratègia de Creixement i Feina 2020 i el reforç de la de la coordinació de polítiques econòmiques i pressupostàries; que se sumen a la solidaritat amb Grècia el febrer o la creació del Mecanisme d'estabilitat Financera (del 9-10 de maig), dotat amb 750 mil milions d'e.

Segon gol: S'establirà un impost sobre la banca i es proposarà a la reunió del G-20 a Toronto una taxa sobre les transaccions financeres internacionals, en un cas i l'altre per a evitar en el futur que les irresponsabilitats d'alguns les acabem pagant tots en forma de dèficit i deute. Les pròximes setmanes es posarà en marxa el paquet de supervisió financera decidit el 2009. Finalment, es publicaran les proves de resistència dels bancs europeus, en les quals, per cert, vàries entitats espanyoles n'encapçalen la solvència.

Tercer gol: el suport explícit dels líders europeus a les mesures del Govern espanyol (doloroses i difícils per a un Executiu progressista) per a equilibrar els comptes públics i promoure el creixement i la feina.

La UE ha desplegat a llarg de les darreres setmanes actuacions impensables fa només uns mesos o que, en altres circumstàncies, haurien reclamat anys. Fins it ot ha pres decisions que semblaven anatemes, com que el BCE adquirís deute sobirà dels països membres (fet, tan sovintejat i intens per a la Reserva Federal d'EEUU o el Banc d'Anglaterra).

Causes: Europa està començant a funcionar com a unió política que és mercès al Tractat de Lisboa, Constitució Europea, que impedeix que l'intergovernamentalitat depassi el mètode comunitari. L'impuls de la Comissió Europea esdevé decisiu, tot i haver començat tard (el març) per raons alienes a la seva voluntat.

La presidència espanyola de la UE ha treballat molt i bé al llarg d'aquest sis mesos, acomplint el seu ambiciós programa boi al 100%. Cal reconèixer-lo, per a saber que aquest país segueix estant al cor de la UE, aquesta unió de valors per a garantir-nos drets a la quals ens vam unir fa 25 anys".

(IV) Magister màxim Joan Tapìa la comenta com a "Noces de plata amargues":

"Del 1962 al 1985, Europa va ser per a la gran majoria dels espanyols la terra promesa. Un destí comú per a gent de diferents idees polítiques, nacionalitats i classes socials. Europa era l'oportunitat per enganxar la trista Espanya que venia de la guerra civil, la dictadura i el desarrollismo autoritari a un projecte de llibertat, prosperitat i progrés social. Sense aquest horitzó la transició i el pacte constitucional del 1978 haurien estat difícils.

Han passat 25 anys. Avui sabem que Europa ens ha aportat molt però no és el paradís. Va liquidar moralment l'involucionisme. La desaparició de les barreres aranzelàries va fer les empreses més competitives. I els fons de cohesió - aconseguits per Felipe González - van transformar les infraestructures. Però el miracle va arribar amb l'euro.

La moneda única, pactada al tractat de Maastricht, la disciplina econòmica a la qual va forçar, i la seva entrada en vigor el 1999 van eliminar l'etern coll d'ampolla de l'economia espanyola: l'expansió comportava la inflació, que feia perdre competitivitat ("c"). Amb l'objectiu de combatre-la, i defensar la pesseta, el Banc d'Espanya elevava els tipus d'interès i jugulava així l'activitat. I al final s'havia de devaluar.

Amb l'euro la política monetària l'ha fixada el BCE en funció de la mitjana de la inflació europea i les empreses i els particulars han pogut invertir i consumir sense el malson de tipus d'interès alts (recordem aquell 17%) i les brusques frenades. Però al final del cicle expansiu (1993 -2007), encara que la inflació ha estat més baixa, s'imposa corregir la pèrdua de "c" acumulada. A la UE dels 27 ja no som un país per sota de la mitjana que pugui aspirar a un tracte de favor i s'ha d'afrontar la pèrdua de "c" sense devaluar.

Paul Krugman, premi Nobel neokeynesià que se situa a l'esquerra de Barak Obama, diu que Espanya ha de fer una "devaluació interna" ( rebaixa comparativa de preus i de salaris) de l'ordre del 15%. I que és una assignatura dura. Miguel Boyer, el superministre econòmic de González és més optimista. El problema és la reconversió del sector de la construcció, però, afegeix, en la indústria la productivitat és alta i la prova és que Espanya és - juntament amb Alemanya - un dels països amb més dinamisme exportador.

Les expectatives econòmiques s'ha enfosquit. L'atur ha passat en dos anys del 8% (mínim històric) al 20% i ZP ha hagut d'assumir que el keynesianisme a un sol país (que l'Estat aguanti l'activitat amb dèficit públic) té límits. L'ajustament, en aquest moment més dur per l'euro ( ja que ni en podem sortir-ne i devaluar sense augmentar autpmàticament el nostre deure ), està fent que Europa es comenci apercebre no ja com una terra de promissió, sinó com un internat de disciplina germànica.

Europa ja no és una aposta on es guanya sempre, sinó el marc en què la flexibilitat (laboral) i el rigor pressupostari poden poden canviar el hàbits de vida. Per exemple, retallant els beneficis d'un incipient Estat del benestar, alegre i poc exigent. I la crisi mundial del 2008 s'ha traslladat ara- ajudada per les mentides gregues - a una desconfiança en l'euro i en el deute dels països llatins. Espanya, si no vol abandonar l'euro o ser expulsada, ha d'adoptar mesures antipàtiques. S'ha de reparar la pèrdua de "c" acumulada. Amb dolor.

Així el desencís creixerà. No tot és culpa nostra. A mitjà termini, l'euro exigia la creació d'un banc central únic i poderós i una mica semblant a un Estat. Els EEUU tenen el doble de dèficit públic (el 12%) que la mitjana europea, però no hi ha desconfiança en el seu dèficit. La reserva Federal acuta amb decisió i darrera el dòlar trobem Amèrica. Però a Europa el camí cap a la unió es va paralitzar. Els governs eren reticents a cedir sobirania, l'ampliació a 27 es féu pensant més en un deure històric que el que desitjaven les opinions públiques, i les pobles (el francès i l'holandès) van dir no als referèndums sobre la CE.

Ara, en la pitjor crisi des del 1929, la moneda única no està emparada per un Estat poderós, sinó per 27 estats amb cultures econòmiques diferents. El pitjor és que les grans potències europees - Alemanya i França - no s'entenen. Per plantejaments divergents davant la crisi i perquè els seus líders - Angela Mekel i Nicolas Sarkozy - són europeistes menys decidits que Helmut Kohl i François Mitterrand al 80 i 90.

Ha arribar la factura i Europa genera menys entusiasmes. Sense Europa estaríem pitjor. Però això ens estalvia passar per caixa".

(V) Claudi Pérez ens explica el per què "Merkel com a problema":

"Alemanya és la Xina d'Europa: estalvia molt, la seva economia és exportadora, amb un voluminós superàvit comercial. I trasllada aquest desequilibris a la resta (els altres han de tenir dèficits). Els organismes internacionals apuntaven que per sortir de la crisi Alemany havia d'incentivar la seva demanda interna per tal que Europa sencera sortís del pou. Arribada l'hora de la veritat, Berlín fa justament el contrari. Obligant tota la resta a haver de pendre la seva mateixa medecina si no volen tastar el fuet dels mercats.

La nostàlgia pel vell marc. Els traumes del passat. La disciplina, el rigor, l'estabilitat, el culte per l'austeritat, el fetixisme del dèficit. Tot un plegat de raons per explicar el cop de mà d'Alemanya: un sever retall de la despesa pública en plena crisi, en ple maresme de dubtes sobre el futur de l'euro. Totes resumides en una: ortodòxia. La constitució alemanya prohibeix el dèficit en una país que té sempre present - sempre - que els alemanys van perdre tots els seus estalvis dues vegades al s.XXè, i l'únic que fa la cancellera Àngela Merkel (l'estranya sembança de la qual amb Margaret Thatcher comença a ser no només física) és de complir inexorablement la norma.

A quin preu?

Amb aquesta jugada - lícita: al cap i a la fi la resta fa el mateix - amenaça amb condemnar Europa a una recaiguda en la recessió, a un llarg estancament: pot estroncar de socarrel un una recuperació incipient. És una vella errada el reduir la despesa i pujar impostos abans que l'economia surti de la crisi. És contraproduent. Però els vells errors tenen el mal costum de tornar.

Una vegada més, Europa té un problema amb Alemanya, el país més beneficiat amb l'euro i el que més profit ha pogut treure del projecte europeu els darrers anys. Una vegada arribada la crisi ( i no qualsevulla crisi), aquest darrer gest posa de relleu que els interessos nacionals segueixen primant. Tota la resta paraules. Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya han aprovat plans d'austeritat per obligació: els mercats manen, els Governs obeeixen, aquesta és la crua realitat quan un pais ha viscut per damunt de les seves possibilitats, quan la política econòmica és tan discutible.

Però el cas alemany és diferent. Alemanya s'ha beneficiat de la crisi fiscal de la perifèria d'Europa. Els seus tipus d'interès del deute estan en mínims històrics (dilluns: 7: el bonus espanyols a 4,59%, mentre que els alemanys a 2,56%). La seva posició fiscal no reclamava aquest tipus de medecina. Amb aquesta decisió, els seus interessos encara baixaran més, posant més pressió sobre el deute dels altres.

Merkel condemna la resta de dirigents polítics a aprovar nous - i dolorosos - plans de retalls de la despesa, a accelerar reformes estructurals semblants a les alemanyes si no volen els seus riscs país encara més elevats. L'àrea euro convertida en àrea marc. Menys despesa pública, menys sous per als funcionaris, menys inversions. Que no solen ser una catifa vermella per a la recuperació.

(VI) X.Vidal Folch ens desvela que la banca alemanya està pitjor que l'espanyola per la qual cosa bancs i empreses europeus porten dos mesos sense emissions internacionals, després de la fallida - de setembre del 2008 - de Lehman Brithers el període de sequera de préstecs fou de fins a cinc mesos, però alhora també la premsa intoxica i el Deutsche Banc ataca la solvència espanyola pública i de les grans empreses: el Financial Times / Deutschland i el Frankfurter Allgemeine Zeitung van difondre el rumor que Espanya s'hauria d'acollir al fons de rescat i aquell gran banc gestiona apostes baixistes per 500 milions d'e. contra el BBVA, Ferrovial, Popular, Gamesa y Grífols.

Per corroborar-ho ens reproduiex al seu article habitual del dijous (17 de juny) l'anotació de l'explicació d'un aalta autoritat europea: "La valoració dels actius de la banca espanyola és de les més riguroses d'Europa: les fa el banc emissor, mentre que a Alemanya les valoracions les fan els propis bancs i les beneixien els auditors"...

Per això, com lloa Joan Tàpia amb un 8 a M.A.Fdez.Ordóñez:, Espanya publicarà els reservats stress test del grans bancs encarregada per Europa, on Santander i BBVA esdeven els bancs més solvents; informació que ha neutralitzat els rumors malignes, que ha frenat les intencionades falsedats d'alguna premsa alemanya.

(VII) Anton Costas avisa que els qui no valoren les conseqüències socials i polítiques d'una recessió i d'un atur perllongats estan Jugant amb foc. Estan jugant amb l'euro i amb la pròpia unió política europea. Per tres raons no se n'adonen:

- no valoren l'efecte de l'austeritat sobre la incertesa de la gent davant el futur. La por al futur porta l'anorèxia del consum i a l'avarícia de l'estalvi. Però, si com dugué Adam Smith, "el consum és l'única finalitat i propòsit de tota producció", sense consum no produïm, i sense producció no tenim feina.

- confonen la recessió actual amb anteriors. Les crisis dels anys 70, 80 i 90 les provocà un excés de demanda de consum que incrementà la inflació i en desequilibrà l'economia. Els remeis foren restringir el crèdit i l'augment d'impostos per a reduir la despesa privada, i també el retall de despesa pública. Però la crisi actual és originada per la punxada de l'enorme bombolla immobiliària especulativa, que en explotar ha produït per sí mateixa la caiguda de preus dels actius, ensulsiada del consum, recessió i atur. Com que la malaltia és diferent, la medecina no pot ser la mateixa.

- no consideren la situació de "deflació del deute" (Irving Fisher, anys 30) que acompanya aquesta crisi i, que per sí sola, n'accentua la recessió. Imaginem que comprem un pis de 300 mil e. i que l'hem financat amb un préstec del mateix import. Per bé que està endeutat, el seu balanç és equilibrat. Imaginem que els preus d'aqueixos actius es desplomen el 30% per efecte de la forat crisi. Ara el valor del seu pis és de 210 mil e. però el deute segueix en els 300 mil. Tècnicament estem en fallida. Alguna inquietud se'ns sobrevindrà i decidirà de disminuir el consum. La cosa encara se'ns pot complicar més quan la caiguda dels preus (eflació) augmenta el valor real del deute, reclamant un esforç suplementari per a pagar-la.

Els bancs europeus, i en particular als països on la bombolla immobiliària fou més inflada , estan visquent amb especial intensitat les conseqüències de la deflació del deute. Els descapitalitza, i això els porta a embassar la liquiditat que els subministra el BCE i restringir-ne el crèdit, especialment el minorista.

El món ha canviat amb la crisi financera de 2008, però les idees sobre les polítiques han quedat ancorades en el món que fou. El pla d'austeritat de la cancellera Ángela Merkel*és una mala notícia per a l'economia europea i per a la pròpia Alemanya. No tant pel seu contingut com perla filosofia econòmica que la sustenta: la idea que l'austeritat és en sí mateixa una bona política en qualsevol circumstància i lloc. L'austeritat alemanya funcionà abans de la crisi perquè amb l'estalvi alemany els altres europeus consumíem productes que els compràvem. Però ara que els altres hem de ser austers i exportar, la política de Merkel pot fer que l'economia europea acabi com el rosari de l'aurora"

* "Cornelia Pieper una de esas mujeres venidas del Este comunista, como Angela Merkel o Marianne Birthler, que parecen poseer la determinación de un toro" (Lola Huete Machado)

El gran comentarista José Sámano (El País) ens exposa la mentalitat inflexible, rígida, agressora de l'arbitratge (autoritarisme multisecular) hispànic:

"Undiano y el peso de la ley, nada de contemplaciones o ese templar gaitas que distingue a otros colegas arbitrales más conciliadores. El español mantuvo el listón y, com mazo judicial en alto, alguien tenía que ser condenado. A golpe de reglamento, a la calle. Nada de un poco de flexibilidad cuando no hay canalladas de por medio. Así es el arbitraje español - Undiano mostró nueva amarillas y una roja, el mayor número de tarjetas en un partido de este Mundial"