T.G.Ash compara les forces emocionals fundacionals de l'europeisme amb els actuals arguments de només tipus racional:
"A partir de 1945, durant més de 50 anys, s'escaigueren cinc gran forces que impulsaren el projecte europeu. Eren les següents: (1) el record de la guerra, un record personal molt inspirador que es perllongà fins la generació de Helmut Khol i François Mitterrand; (2) l'amenaça soviètica contra Europa occidental y el desig dels pobles del centre i l'est d'Europa d'escapar del domini soviètic vers la llibertat i la seguretat; (3) el suport nordamericà a la integració europea, com a reacció a aquella amenaça soviètica; (4) la República Federal d'Alemanya que volia rehabilitar-se després del nazisme dins la família europea i obtenir el suport dels seus socis europeus a la unificació alemanya; i (5) França, amb la seva doble ambició: d'una Europa forta però dirigida per ella mateixos. Aquestes cinc forces estan avui desaparegudes o enormement debilitades.
A canvi, tenim una sèrie de nous arguments per a justificar el projecte. En són el reptes d'abast mundial - com el canvi climàtic i el sistema financer globalitzat - que tenen repercussions cada cop més directes en les vides dels nostres ciutadans i l'aparició de noves grans potències d'un nou món multipolar.
En un món de gegants és útil ser un d'ells, Però un argument, un fonament intel·lectual, no és el mateix que una força impulsora emocional, basada en l'experiència personal directa i el sentiment d'una amenaça imminent. A l'Europa d'avui no tenim aquests motivadors"
Segona gran fita reformadora interna d'Obama: El Senat aprova per 59 a 39 la major reordenació de Wall Street en 70 anys: nova xarxa de protecció contra els riscos de la inversió: intenta corregir els problemes que han abocat a l'actual crisi: les agències reguladores podran liquidar una companyia en riscos creixents sense necessitat de diners públics; controlaran els fluxos de crèdit per evitar noves bombolles immobiliàries; mai més bonus milionaris per a empreses en mala posicíó o risc de fallida; més vigilància a asseguradores i agències de ratting financer.
Enric Juliana a "Aires de huelga general" ens analitza magistralment els antecedents i conseqüents de l'actual conjuntura política tan carregada de mals presagis probables:
"És fals que ZP s'assabentés tard i malament de la crisi. L'estiu de 2007, l'economista David Taguas, llavors director de l'Oficina Econòmica de la Moncloa, l'advertí de la presència de nuvolots molt inquietants a Navacerrada.
ZP es decantà per l'optimisme antropològic, és a dir, per l'obstinada negació de la paraula crisi, per al menys quatre motius: per a evitar que el discurs negatiu sobre l'economia segrestés el debat electoral d'aleshores; per a insuflar vida a la marca ZP (el líder somrient que sintonitza amb la bonhomia de la gent senzilla, sempre menys pessimista que les elits); per a protegir la banca i les caixes d'estalvis de l'onada prematura de pànic que disparés la morositat (el banquer Emilio Botín li ho agraí, el setembre de 2008, amb una declaració pública de suport), i - quarta - per a mantenir dempeus la conjunció PSOE-UGT, columna vertebral del Govern d'Espanya els darrers sis anys". (Val a dir que pensem que l'ordre dels raonaments més aviat fou a l'inrevés: PSOE-UGT, finances, marca ZP, càlcul electoral: perquè tenim un Presidente "estadista" no un "tacticista" presidentet com Montilla)
Una dada és fonamental per a entendre la vaga general que s'acosta. Estem a un any de les eleccions sindicals. UGT i CCOO, es disputen l'hegemonia i les quotes de participació en l'entremat institucional. Voten fàbriques i oficines. Milers d'actes electorals, organitzades en onades successives, tindran el seu clímax a la tardor. Abans de l'ajustament d'urgència ordenat a ZP pel Directori Europeu (sotjats atentament per Barack Obama i el PCXinès), UGT encapcelava el nombre de delegats. Des de fa una setmana n'ha variat la tendència. Un sector del sindicat socialista ja ha comunicat a Méndez que no vol veure's abocat al penya-segat. La data de la vaga general pot ser fixada el dijous 27 de maig, dia de reunió dels comitès confederals d'ambdós sindicats.(...)
La pressa del calendari i la pauta de les eleccions sindicals sugereixen que la vaga serà convocada a la tardor. Una tardor difícil per als socialistes: malestars als carrers, eleccions catalanes i un pressupost de 2011 que pot acabar en batalla campal.
Aquest és l'horitzó. A curt termini, el Govern, en situació de soledat extrema, no tindrà greus problemes per a validar l'ajustament al Parlament. CiU, PNB i canaris s'abstindran. El PP dubta ara entre el no i l'abstenció. I té seriosos motius per a dubtar. El Directori Europeu observarà amb lupa aquesta votació. I el Directori Europeu (per aquest ordre: Alemanya, França, Benelux i nord d'Itàlia) és avui qui mana a Espanya".
Magister en Política Econòmica Anton Costas valora el sentit de l'Austeritat i sobretot els tres factors que permetran que la política d'austeritat "corregeixi a curt termini el desequlibri fiscal i assenti les bases d'una etapa nova de creixement". A "Para que la economía vuelva a funcionar" a les sípies Negocios del País dominical:
"Tinc la impressió que algunes persones veuen l'austeritat com si fos un cilici necessari per a disciplinar les passions consumistes del més dèbils. En aquesta visió, l'austeritat funcionaria com a senyal de "valentia" d'un líder polític per a sotmetre els seus ciutadans a "sang, suor i llàgrimes" al marge de la seva major o menor eficàcia econòmica.
Des d'aquesta darrera perspectiva són tres el factors que determinen l'èxit de les mesures d'austeritat: (f1) el grau de "comprensió" que la població tingui de la "necessitat" de les mesures, així com - sobretot - la "percepció" entorn de la "justícia" al repartiment de la factura de la crisi. La teoria de la política econòmica democràtica és concluent: mesures percebudes com a injustes acaben aguditzant els problemes socials i polítics i a més no tenen cap eficàcia econòmica.
Les mesures anunciades fins ara per ZP no mereixen encara la comprensió per al conjunt de la societat, ni molt menys gaudeixen de la percepció d'equitat. Per a ningú amb un mínim sentit de l'honestitat intel·lectual pot atribuir-se als funcionaris i pensionistes la causa del dèficit. En són els damnificats.
Cal buscar un repartiment més equitatiu de la factura de la crisi: repartint millor i més eficaçment els retalls de despesa pública (McC). Augmentant la pressió fiscal sobre grups socials i econòmics que ara escapen a la fiscalitat (frau fiscal, econimia submergida i reforma del sistema tributari).
Tanmateix ningú no discuteix que cal pagar la factura. Cal evitar que la solució tan dolenta que la UE al cas grec - on sí que s'escau un problema del deute públic de pagament difícil - acabi contaminant-nos: resultant que deixin de lliurar-nos diners per al finançament del dèficit, empreses i banca; llavors, ens hauríem d'imaginar un retall de la despesa social en una quantia igual al dèficit públic (11% del PIB).
Preguntant-nos què portà els inversors a castigar el deute públic espanyol, no fou tant el seu gruix, relativament baix*, com les expectatives de creixement dolentes. Una economia que no creu no pot pagar els seus deutes, ni els públics ni els privats.
Sense creixement, l'austeritat és com pa per avui i fam per l'endemà. Per tant, el segon factor (f2) per a l'èxit d'una política d'austeritat n'és que vingui acompanyada d'una perspectiva certa de creixement i feina. Aquí el Govern encara ens ha d'explicar com s'ho farà.
L'estímul de creixement a curt termini emprat el 1992-94, el 1983-85 o el 1977-78 foren els devaluacions. Dins de l'euro no són possibles. Per estimular el creixement cal orientar-se a l'exportació. O exportem o malvivim. Solucionaria els dèficits comercial i també el públic - la propia austeritat i el sobreendeutament públic i privat deprimiran la demanda interna.
Ara bé, els esforços per exportar seran molt magres sense un tercer factor (f3): una política d'expansió de la demanda des de la UE, particularment des d'Alemanya. Altrament, el sistema representarà un camisa de força. L'austeritat sense creixement portaria a la misèria, el malestar social i al desordre polític.
Per tant, per tal que l'economia espanyola torni a funcionar necessita tant de sí mateixa com també de la UE.
Té l'economia espanyola l'entramat per a crèixer exportant? Sí: fins i tot dins el jou de l'euro i la pressió exportadora asiàtica, Espanya dins la OCDE, després d'Alemanya, és qui millor ha mantingut les seves quotes de mercats mundials, inclòs 2009. Aquesta és una bona notícia que cal rescabalar d'aquest sentiment creixent de fracasmania que ens envaeix.
Cal doncs millorar les prestacions de l'economia; deixant de fomentar una economia insostenible, estimulant indiscriminadament les inversions en obres públiques i subvencionant especulativament energies renovables. Es tracta de desplegar una nova política industrial estratègica, col·laborativa, productivista, favorable a l'exportació.
Fins ara totes les polítiques exitoses d'estabilització han anat acompanyades del foment del creixement i la feina. Així el 1959, en plena època autoritària; i ja amb democràcia amb els acords de la Moncloa de 1977, o el pla a mig termini de 1983. Aquest mix d'estabilitat i creixement és el bon camí.
Mesures contra la crisi aprovades pel Govern:
- estalvi de 6.800 milions d'euros en 2 anys, baixant el sous dels funcionaris una mitjana del 5% (progressiva i entre el 0,58-7%).
- estalvi de 1.530 milions d'euroscongelant el 2011 les pensions (tret de les no contributives i els mínimes)
- estalvi de 400 milions en dos anys, acabant el règim transitori de jubilació parcial.
- estalvi de 1.250 milions, suprimint el 2011 el xec per a nadons.
- estalvi de 1.300 milions en medicaments, racionalitzant-ne la despesa i aqequant-.neels envasos a la vida del tractament.
- estalvi de 300 milions suprimint la retroactivitat de les prestacions de dependència i fixant en 6 mesos la resolució de sol·licituds.
- als ajuntaments i CCAA: estalviar 1.200 milions.
- reducció en dos anys de la inversió pública en 6.045 milions.
(*) Aquest dèficit no fou causa, sinó conseqüència de la crisi. Provocada bàsicament per la dramàtica caiguda dels ingressos fiscals i, en menor mesura, per l'augment de despeses que el rescat bancari, el manteniment de la feina i les prestacions a l'atur han causat.
El sociòleg per Harvard J.L.Álvarez a la Cuarta pàgina del País de dilluns 17 de maig exposa "El asesinato político de ZP". Una lliçó de psicologia social i d'estratègia política memorable:
"La forma en què Zapatero anuncià les mesures anticrisis al Congrés tindrà greus conseqüències per a la seva persona política. El president no emmarcà emocionalment el seu canvi de polítiques bàsiques, confessió que era imprescindible donada la seva particular vinculació amb els seus electors. Restà mut respecte a qüestions que hauria d'haver contestat per a mantenir la seva identitat: ¿quan li ha costat anímicament prendre aquestes decisions? ¿amb qui pensava mentre els adoptava? ¿per qui i per què li feien mal?, ¿quina esperança dóna? , ¿ qui són els seus, els qui en definitiva li importen?, ¿on és la justícia?, ¿per què tractar igual tots els ciutadans quan tots no són iguals?, ¿ en què les seves mesures són diferents en temps i contingut de les que promulgaria Rajoy?. Al Congrés, Zapatero trencà la connexió personal amb els seus electors. El què i el com del seu discurs el podria haver transmès perfectament Campa, el secretari d'Estat d'Economia. Zapatero es despersonalitzà. I la despersonalització és un requisit previ a l'eliminació.
En el cas de Zapatero, el que els anglosaxons anomenen "character assassination" ja estava em marxa molt abans d'aquesta setmana, però s'accelera després del desastre de la seva intervenció al Congrés.
Tan mateix, el que està en joc és molt més que la peripècia personal del president: n'és la qualitat de la nostra democràcia i el destí de les opcions polítiques progressistes (...)
"Zapatero és el president espanyol que més gaudeix de l'acció política, que millor encarna el prototip del polític pur. Tal vegada amb excessius tacticismes i frivolitats, però l'ha representat amb gran eficàcia. Tingué el gran mèrit de sobreviure una primera legislatura que on, tret del Govern, tota la resta del poder a Espanya estava en mans del PP. Zapatero, amb Aznar, són els presidents més fidels al seus ideals, que fou capaç d'avançar en drets civils i socials. Descavalcar-lo prematurament, per pressió mediàtica, política, o per ecos populistes més o menys histèrics, debilitaria la virtualitat de la política com a mecanisme estable d'accés i permanència al poder, especialment quan l'alternativa conservadora actual a Zapatero és especialment anti política: la simple administració de les coses - o el seu rutinari registre, podríem dir pensant el Rajoy - o una democràcia amb la judicatura convertida en tercera cambra.
Què pot fer l'esquerra i els sindicats en aquesta tesitura? Els serà molt difícil balancejar la pressió sobre el president per tal que les mesures contra la crisi no siguin percebudes com de tècnica econòmica, sinó de política econòmica, amb la necessitat d'ajudar-lo enfront l'assetjament sense límits de la dreta, l'objectiu de la qual no és, amb tota claredat, no Zapatero sinó l'esquerra en el seu conjunt. Han de recordar que tota personlització de la crisi a Zapatero, així com tota impressió d'unanimitat en la seva contra, juga , a mitjà termini, contra ells mateixos.
Paradoxalment, quan la sucessió de Zapatero és encara més important que fa mesos, protegir-lo per tal que no esdevingui l'ase dels cops, d'uns interessadament, d'altres cegament, s'ha de convertir en prioritat per a l'esquerra.
No per Zapatero. Per l'esquerra mateixa.
"A partir de 1945, durant més de 50 anys, s'escaigueren cinc gran forces que impulsaren el projecte europeu. Eren les següents: (1) el record de la guerra, un record personal molt inspirador que es perllongà fins la generació de Helmut Khol i François Mitterrand; (2) l'amenaça soviètica contra Europa occidental y el desig dels pobles del centre i l'est d'Europa d'escapar del domini soviètic vers la llibertat i la seguretat; (3) el suport nordamericà a la integració europea, com a reacció a aquella amenaça soviètica; (4) la República Federal d'Alemanya que volia rehabilitar-se després del nazisme dins la família europea i obtenir el suport dels seus socis europeus a la unificació alemanya; i (5) França, amb la seva doble ambició: d'una Europa forta però dirigida per ella mateixos. Aquestes cinc forces estan avui desaparegudes o enormement debilitades.
A canvi, tenim una sèrie de nous arguments per a justificar el projecte. En són el reptes d'abast mundial - com el canvi climàtic i el sistema financer globalitzat - que tenen repercussions cada cop més directes en les vides dels nostres ciutadans i l'aparició de noves grans potències d'un nou món multipolar.
En un món de gegants és útil ser un d'ells, Però un argument, un fonament intel·lectual, no és el mateix que una força impulsora emocional, basada en l'experiència personal directa i el sentiment d'una amenaça imminent. A l'Europa d'avui no tenim aquests motivadors"
Segona gran fita reformadora interna d'Obama: El Senat aprova per 59 a 39 la major reordenació de Wall Street en 70 anys: nova xarxa de protecció contra els riscos de la inversió: intenta corregir els problemes que han abocat a l'actual crisi: les agències reguladores podran liquidar una companyia en riscos creixents sense necessitat de diners públics; controlaran els fluxos de crèdit per evitar noves bombolles immobiliàries; mai més bonus milionaris per a empreses en mala posicíó o risc de fallida; més vigilància a asseguradores i agències de ratting financer.
Enric Juliana a "Aires de huelga general" ens analitza magistralment els antecedents i conseqüents de l'actual conjuntura política tan carregada de mals presagis probables:
"És fals que ZP s'assabentés tard i malament de la crisi. L'estiu de 2007, l'economista David Taguas, llavors director de l'Oficina Econòmica de la Moncloa, l'advertí de la presència de nuvolots molt inquietants a Navacerrada.
ZP es decantà per l'optimisme antropològic, és a dir, per l'obstinada negació de la paraula crisi, per al menys quatre motius: per a evitar que el discurs negatiu sobre l'economia segrestés el debat electoral d'aleshores; per a insuflar vida a la marca ZP (el líder somrient que sintonitza amb la bonhomia de la gent senzilla, sempre menys pessimista que les elits); per a protegir la banca i les caixes d'estalvis de l'onada prematura de pànic que disparés la morositat (el banquer Emilio Botín li ho agraí, el setembre de 2008, amb una declaració pública de suport), i - quarta - per a mantenir dempeus la conjunció PSOE-UGT, columna vertebral del Govern d'Espanya els darrers sis anys". (Val a dir que pensem que l'ordre dels raonaments més aviat fou a l'inrevés: PSOE-UGT, finances, marca ZP, càlcul electoral: perquè tenim un Presidente "estadista" no un "tacticista" presidentet com Montilla)
Una dada és fonamental per a entendre la vaga general que s'acosta. Estem a un any de les eleccions sindicals. UGT i CCOO, es disputen l'hegemonia i les quotes de participació en l'entremat institucional. Voten fàbriques i oficines. Milers d'actes electorals, organitzades en onades successives, tindran el seu clímax a la tardor. Abans de l'ajustament d'urgència ordenat a ZP pel Directori Europeu (sotjats atentament per Barack Obama i el PCXinès), UGT encapcelava el nombre de delegats. Des de fa una setmana n'ha variat la tendència. Un sector del sindicat socialista ja ha comunicat a Méndez que no vol veure's abocat al penya-segat. La data de la vaga general pot ser fixada el dijous 27 de maig, dia de reunió dels comitès confederals d'ambdós sindicats.(...)
La pressa del calendari i la pauta de les eleccions sindicals sugereixen que la vaga serà convocada a la tardor. Una tardor difícil per als socialistes: malestars als carrers, eleccions catalanes i un pressupost de 2011 que pot acabar en batalla campal.
Aquest és l'horitzó. A curt termini, el Govern, en situació de soledat extrema, no tindrà greus problemes per a validar l'ajustament al Parlament. CiU, PNB i canaris s'abstindran. El PP dubta ara entre el no i l'abstenció. I té seriosos motius per a dubtar. El Directori Europeu observarà amb lupa aquesta votació. I el Directori Europeu (per aquest ordre: Alemanya, França, Benelux i nord d'Itàlia) és avui qui mana a Espanya".
Magister en Política Econòmica Anton Costas valora el sentit de l'Austeritat i sobretot els tres factors que permetran que la política d'austeritat "corregeixi a curt termini el desequlibri fiscal i assenti les bases d'una etapa nova de creixement". A "Para que la economía vuelva a funcionar" a les sípies Negocios del País dominical:
"Tinc la impressió que algunes persones veuen l'austeritat com si fos un cilici necessari per a disciplinar les passions consumistes del més dèbils. En aquesta visió, l'austeritat funcionaria com a senyal de "valentia" d'un líder polític per a sotmetre els seus ciutadans a "sang, suor i llàgrimes" al marge de la seva major o menor eficàcia econòmica.
Des d'aquesta darrera perspectiva són tres el factors que determinen l'èxit de les mesures d'austeritat: (f1) el grau de "comprensió" que la població tingui de la "necessitat" de les mesures, així com - sobretot - la "percepció" entorn de la "justícia" al repartiment de la factura de la crisi. La teoria de la política econòmica democràtica és concluent: mesures percebudes com a injustes acaben aguditzant els problemes socials i polítics i a més no tenen cap eficàcia econòmica.
Les mesures anunciades fins ara per ZP no mereixen encara la comprensió per al conjunt de la societat, ni molt menys gaudeixen de la percepció d'equitat. Per a ningú amb un mínim sentit de l'honestitat intel·lectual pot atribuir-se als funcionaris i pensionistes la causa del dèficit. En són els damnificats.
Cal buscar un repartiment més equitatiu de la factura de la crisi: repartint millor i més eficaçment els retalls de despesa pública (McC). Augmentant la pressió fiscal sobre grups socials i econòmics que ara escapen a la fiscalitat (frau fiscal, econimia submergida i reforma del sistema tributari).
Tanmateix ningú no discuteix que cal pagar la factura. Cal evitar que la solució tan dolenta que la UE al cas grec - on sí que s'escau un problema del deute públic de pagament difícil - acabi contaminant-nos: resultant que deixin de lliurar-nos diners per al finançament del dèficit, empreses i banca; llavors, ens hauríem d'imaginar un retall de la despesa social en una quantia igual al dèficit públic (11% del PIB).
Preguntant-nos què portà els inversors a castigar el deute públic espanyol, no fou tant el seu gruix, relativament baix*, com les expectatives de creixement dolentes. Una economia que no creu no pot pagar els seus deutes, ni els públics ni els privats.
Sense creixement, l'austeritat és com pa per avui i fam per l'endemà. Per tant, el segon factor (f2) per a l'èxit d'una política d'austeritat n'és que vingui acompanyada d'una perspectiva certa de creixement i feina. Aquí el Govern encara ens ha d'explicar com s'ho farà.
L'estímul de creixement a curt termini emprat el 1992-94, el 1983-85 o el 1977-78 foren els devaluacions. Dins de l'euro no són possibles. Per estimular el creixement cal orientar-se a l'exportació. O exportem o malvivim. Solucionaria els dèficits comercial i també el públic - la propia austeritat i el sobreendeutament públic i privat deprimiran la demanda interna.
Ara bé, els esforços per exportar seran molt magres sense un tercer factor (f3): una política d'expansió de la demanda des de la UE, particularment des d'Alemanya. Altrament, el sistema representarà un camisa de força. L'austeritat sense creixement portaria a la misèria, el malestar social i al desordre polític.
Per tant, per tal que l'economia espanyola torni a funcionar necessita tant de sí mateixa com també de la UE.
Té l'economia espanyola l'entramat per a crèixer exportant? Sí: fins i tot dins el jou de l'euro i la pressió exportadora asiàtica, Espanya dins la OCDE, després d'Alemanya, és qui millor ha mantingut les seves quotes de mercats mundials, inclòs 2009. Aquesta és una bona notícia que cal rescabalar d'aquest sentiment creixent de fracasmania que ens envaeix.
Cal doncs millorar les prestacions de l'economia; deixant de fomentar una economia insostenible, estimulant indiscriminadament les inversions en obres públiques i subvencionant especulativament energies renovables. Es tracta de desplegar una nova política industrial estratègica, col·laborativa, productivista, favorable a l'exportació.
Fins ara totes les polítiques exitoses d'estabilització han anat acompanyades del foment del creixement i la feina. Així el 1959, en plena època autoritària; i ja amb democràcia amb els acords de la Moncloa de 1977, o el pla a mig termini de 1983. Aquest mix d'estabilitat i creixement és el bon camí.
Mesures contra la crisi aprovades pel Govern:
- estalvi de 6.800 milions d'euros en 2 anys, baixant el sous dels funcionaris una mitjana del 5% (progressiva i entre el 0,58-7%).
- estalvi de 1.530 milions d'euroscongelant el 2011 les pensions (tret de les no contributives i els mínimes)
- estalvi de 400 milions en dos anys, acabant el règim transitori de jubilació parcial.
- estalvi de 1.250 milions, suprimint el 2011 el xec per a nadons.
- estalvi de 1.300 milions en medicaments, racionalitzant-ne la despesa i aqequant-.neels envasos a la vida del tractament.
- estalvi de 300 milions suprimint la retroactivitat de les prestacions de dependència i fixant en 6 mesos la resolució de sol·licituds.
- als ajuntaments i CCAA: estalviar 1.200 milions.
- reducció en dos anys de la inversió pública en 6.045 milions.
(*) Aquest dèficit no fou causa, sinó conseqüència de la crisi. Provocada bàsicament per la dramàtica caiguda dels ingressos fiscals i, en menor mesura, per l'augment de despeses que el rescat bancari, el manteniment de la feina i les prestacions a l'atur han causat.
El sociòleg per Harvard J.L.Álvarez a la Cuarta pàgina del País de dilluns 17 de maig exposa "El asesinato político de ZP". Una lliçó de psicologia social i d'estratègia política memorable:
"La forma en què Zapatero anuncià les mesures anticrisis al Congrés tindrà greus conseqüències per a la seva persona política. El president no emmarcà emocionalment el seu canvi de polítiques bàsiques, confessió que era imprescindible donada la seva particular vinculació amb els seus electors. Restà mut respecte a qüestions que hauria d'haver contestat per a mantenir la seva identitat: ¿quan li ha costat anímicament prendre aquestes decisions? ¿amb qui pensava mentre els adoptava? ¿per qui i per què li feien mal?, ¿quina esperança dóna? , ¿ qui són els seus, els qui en definitiva li importen?, ¿on és la justícia?, ¿per què tractar igual tots els ciutadans quan tots no són iguals?, ¿ en què les seves mesures són diferents en temps i contingut de les que promulgaria Rajoy?. Al Congrés, Zapatero trencà la connexió personal amb els seus electors. El què i el com del seu discurs el podria haver transmès perfectament Campa, el secretari d'Estat d'Economia. Zapatero es despersonalitzà. I la despersonalització és un requisit previ a l'eliminació.
En el cas de Zapatero, el que els anglosaxons anomenen "character assassination" ja estava em marxa molt abans d'aquesta setmana, però s'accelera després del desastre de la seva intervenció al Congrés.
Tan mateix, el que està en joc és molt més que la peripècia personal del president: n'és la qualitat de la nostra democràcia i el destí de les opcions polítiques progressistes (...)
"Zapatero és el president espanyol que més gaudeix de l'acció política, que millor encarna el prototip del polític pur. Tal vegada amb excessius tacticismes i frivolitats, però l'ha representat amb gran eficàcia. Tingué el gran mèrit de sobreviure una primera legislatura que on, tret del Govern, tota la resta del poder a Espanya estava en mans del PP. Zapatero, amb Aznar, són els presidents més fidels al seus ideals, que fou capaç d'avançar en drets civils i socials. Descavalcar-lo prematurament, per pressió mediàtica, política, o per ecos populistes més o menys histèrics, debilitaria la virtualitat de la política com a mecanisme estable d'accés i permanència al poder, especialment quan l'alternativa conservadora actual a Zapatero és especialment anti política: la simple administració de les coses - o el seu rutinari registre, podríem dir pensant el Rajoy - o una democràcia amb la judicatura convertida en tercera cambra.
Què pot fer l'esquerra i els sindicats en aquesta tesitura? Els serà molt difícil balancejar la pressió sobre el president per tal que les mesures contra la crisi no siguin percebudes com de tècnica econòmica, sinó de política econòmica, amb la necessitat d'ajudar-lo enfront l'assetjament sense límits de la dreta, l'objectiu de la qual no és, amb tota claredat, no Zapatero sinó l'esquerra en el seu conjunt. Han de recordar que tota personlització de la crisi a Zapatero, així com tota impressió d'unanimitat en la seva contra, juga , a mitjà termini, contra ells mateixos.
Paradoxalment, quan la sucessió de Zapatero és encara més important que fa mesos, protegir-lo per tal que no esdevingui l'ase dels cops, d'uns interessadament, d'altres cegament, s'ha de convertir en prioritat per a l'esquerra.
No per Zapatero. Per l'esquerra mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.