"Es tremendo que las madres se vean obligadas a acudir a los libros par saber qué hacer cuando su bebé llora, cómo comportarse por las noches, cómo alimentarlo, etc. Y digo que es tremendo porque tanta la crianza como la lactancia tendrían que aprenderse de forma natural, por imitación. Ambas deberían haberse experimentado desde la más tierna infancia. Pero como vivimos inmersos en una crianza de separación, necesitamos libros que no guíen hacia formas más naturales de crianza, basadas en el cariño y el contacto con nuestros hijos" (Adolfo G.Papí: El poder de las caricias)
Deutes a llarg termini a finals de 2009: l'Ajuntament de Madrid del PP deu nou vegades que el de BCN del PSC-IC: 6.762 milions vs. 725. El total dels ajuntaments espanyols: 28.770 milions d'euros; sumant diputacions, consells i cabils illencs: 34.594 m. ( + 7.855 dels organismes que en depenen).
Les CCAA sumen a finals de 2009 fins a 86.280 milions d'euros de deute a llarg termini. Inclou l'administració general, les universitats i els organismes i empreses administratives. Els ens, empreses i organismes autònoms no administratius, totes aadministracions públiques dependents de les CCAA hi sumen 15.416 miions d'euros.
El rànking, en % del seu respectiu PIB, també l'encapçala una autonomia governada pel PP: amb el 14,1, evidentment el País Valencià. Seguida de Ses Illes, amb el 12,5%. Catalunya boi que fa pòdium amb el 11,5; però la supera per una dècima la sempre del PSOE Castella la Mancha. Galiza, amb el 8,8% completa les cinc nacionalitats i regions per sobre de la mitjana estatal de 8,2.
Amb el 6,2 vet ací que coincideixen la foral Nafarroa, la receptora neta Extramadura i la donant màxima Madrid. Les supera, amb un sensual 6,9 Andalusia.
Com calia esperar, el concert econòmic basc els permet situar-se amb un endeutament mínim del 3,8% del seu PIB.
Miguel Delibes (17-X-1920 / 12-III-2010): "La pérdida es uno de los móbiles del escritor. El sentimiento de pérdida o de las cosas que no van bien ni son siempre tan florecientes como pensamos, eso es lo que nos da razones para escribir y para lamentarnos".
"No hay disculpa de que fue la derecha o fue la izquierda. Entre todos jodieron España"
"Estudié regularmente, y los 15 años me planteé que debía hacer una carrera... Pero Franco debió pensar que yo era muy joven para entrar en la Universidad y abrió la Guerra Civil. En las guerras no gana nadie, pierden todos, eso aprendí. y si la guerra es civil la pérdida es más fuerte que la de cualquier otra guerra. Eso me familiarizó con la muerte".
Francisco Umbral, que es va fer al Norte de Castilla i de qui Delibes reconeix com "el último conquistador de Madrid por las bravas", al seu Diccionario de Literatura de Planeta (1995) ens el glossa com el qui "tiene el don humano de la vida, eso que se llamaba don de gentes, y que en él es una capacidad de otorgar el don a la gente, de elevar espiritualmente a quien le conversa
"Esta capacidad de entenderse hombre a hombre, por encima y por debajo de las generaciones, explica bien el novelista de los tipos, de la gente corriente, de las cosas que pasan, de los furtivos de Valladolid y los castellanos de pan llevar. Miguel en sus libros habla poco de hidalgos y de escudos, sino que le interesa el obrero, el campesino, el profesional de la otoñada, el hijo de la espiga, el hombre que no es lobo para el hombre, sino solamente lobo para el lobo".
Mario Camus, que dirigí la versió de "Los santos inocentes" retrata tota l'exemplar integritat moral de Delibes: "Nos dió una lección magistral cuando nos contó la facilidad con que había rechazado un premio de bastantes millones que le ofrecían cuando apenas había escrito dos capítulos.
- Qué pensaran de mí - dijo.
- ¿Quien? - le contestó el mensajero.
- Los que han presentado sus novelas al premio y se encuentran con que está dado antes.
- Eso qué importa; pensarán que su historia era la mejor, sin duda.
- A mi me importa, y mucho.
Y de esta manera zanjó la cuestión.
Publicó la novela y no se jactó nunca de su rechazo y al contarlo le pareció imposible que alguien se prestara a semejante chapuza. Así es como siempre me gustaría recordarle. Fiel a sí mismo, a su literatura, a su manera de ver la vida. Sin aspavientos, socarrón, tierno e inflexible en sus planteamientos personales".
El qui fou corresponsal del Financial Times W.Chislett ens reflecteix al mirall més fiscalitzador:
"Un recent i exhaustiu estudi anàlisi comparada obra de Young&Rubicam(R&Y) demostra que Espanya encara segueix essent considerada, en major o menor mesura, un país de festes i migdiades, i que els seus productes i serveis, amb algunes notables excepcions, acostumen a relacionar-se amb una imatge d'escassa qualitat i de nivells d'innovació, lideratge i dinamisme escassos.
Segons R&Y, el desafiament rau en assolir l'equilibri adequat entre entre la passió i la sociabilitat, principals elements de l'ADN del país, i l'alta qualitat i la serietat.
En aquest sentit ajudaria que Espanya disposés de més diplomàtics per a fomentar els interessos del páis (RU en té 4 mil i Espanya, uns mil; és a dir, proporcionalment la seva dotació és molt menor, ja que la població espanyola representa el 75% de la britànica i el seu PIB se situa en 2/3)
En aquest context, l'esperpent de proposta de la presidenta de la CM sobre el "patrimoni cultural" de les curses de braus no ajuda- ans el contrari - a millorar la imatge d'Espanya a l'exterior".
Enric Company: "Vivim una cultura paradòjica. Per un costat, tolerem malament que els poders públics s'immisceixin en la vida dels ciutadans amb regulacions, com les restriccions a la velocitat de circulació, l'accés a determinades rutes, a zones protegides, etc. però, al mateix temps, demanem i exigim d'aquestos mateixos poders que ho tinguin tot sempre controlat, fins i tot allò que és tan difícilment previsible com si una nevada assolirà els 10 o els 30 cm. de gruix.
Suportem malament la incertesa i que els imprevistos modifiquin les nostres rutines. I en tot sempre cerquen culpables".
La columnista de The Washington Post Dana Milbank compara amb enginy el paper de dues peces de l'entorn d'Obama - el principal assessor David Axelrod i Rahm Emanuel cap de gabinet: "Axelrod té una millor visió del paper històric d'Obama, però Emanuel coneix millor la geografia on ha de moure's".
Xavier Vidal-Folch: "El que sembla succeir des de la crisi és que tocaria a la seva fi la creixent assimetria entre la UE i els països riberencs del sud de la Mediterrània. Que la divergència començaria a convertir-se en suau i tímida convergència.
Sobtadament començaríem a adonar-nos que els emergents no són únicament Brasil, Xina o Índia, sinó també en format més modest, alguns dels oblidats o menystinguts veïns de la Meditarrània, sobre tot els dels dos extrems, Turquia i el Marroc. De presentar-se crònicament com a font de problemes, irromprien en escena com a "finestres d'oportunitat" per a fer negocis aplegats.
Doncs bé, dos esdeveniments que en prou feines han merescut honors, otorguen plataforma geopolítica adequada a aquest nou escenari econòmic.
Un, la cimera UE-Marroc a Granada. Ultra les exigències democratitzadores, ha acordat tot un programa per a incorporar el regne alaudí a l'Espai Econòmic Europeu, sota el lema de la política de veïnatge: "Tot compartit, tret de les institucions". Amb especial èmfasi en la immediata aproximació de la legislació marroquina a la comunitària, el seu camí cap a la lliure comerç complet i la seva contrapartida, el suport a transports i altres programes de cooperació de Brusel·les.
L'altre, la inauguració de la seu de la Unió per a la Mediterània a BCN, i l'elecció del seu secretari, el jordà Ahmad Masadeh. Amb un programa econòmic molt concret, micro, a descontaminació, autopistes, energies alternatives, xarxa universitària i desenvolupament empresarial. Fent rotllana anant per feina pobles que abans només es disparaven. Aquest miracle".
Josep Ramoneda: "Ser valent en política és dur, perquè requereix oblidar el riscos de perdre el poder. Però és el que distingeix el gran polític del polític mediocre".
Emilio Botín, en èxtasi de cofoi triomfador, es fotografia a tota pàgina de publicitat flanquejat per Massa, Alonso, Hamilton i Button: per a anunciar les 300 beques a universitaris dotada amb... 5 mil euros... cadascuna. "Cada Beca Fórmula Santander de Movilidad Internacional estará dotada con 5 mil euros para sufragar los costes de matrícula, el desplazamiento, la manutención, los gastos de viaje y el alojamiento de los unversitarios". Vet ací que 100 dels estudiants han de procedir de les universitats espanyoles ( com Fernando Alonso), 100 del Regno Unit ( com Lewis Hamilton i Jenson Batton) i 100 del Brasil ( com Felipe Massa). El més "pilota" dels pilots segur que el más alt del quintet: "Aquest programa és estupendo, ja que els joves tindran una oportunitat increïble": d'una beca anual de 5 mil euros...?
Deutes a llarg termini a finals de 2009: l'Ajuntament de Madrid del PP deu nou vegades que el de BCN del PSC-IC: 6.762 milions vs. 725. El total dels ajuntaments espanyols: 28.770 milions d'euros; sumant diputacions, consells i cabils illencs: 34.594 m. ( + 7.855 dels organismes que en depenen).
Les CCAA sumen a finals de 2009 fins a 86.280 milions d'euros de deute a llarg termini. Inclou l'administració general, les universitats i els organismes i empreses administratives. Els ens, empreses i organismes autònoms no administratius, totes aadministracions públiques dependents de les CCAA hi sumen 15.416 miions d'euros.
El rànking, en % del seu respectiu PIB, també l'encapçala una autonomia governada pel PP: amb el 14,1, evidentment el País Valencià. Seguida de Ses Illes, amb el 12,5%. Catalunya boi que fa pòdium amb el 11,5; però la supera per una dècima la sempre del PSOE Castella la Mancha. Galiza, amb el 8,8% completa les cinc nacionalitats i regions per sobre de la mitjana estatal de 8,2.
Amb el 6,2 vet ací que coincideixen la foral Nafarroa, la receptora neta Extramadura i la donant màxima Madrid. Les supera, amb un sensual 6,9 Andalusia.
Com calia esperar, el concert econòmic basc els permet situar-se amb un endeutament mínim del 3,8% del seu PIB.
Miguel Delibes (17-X-1920 / 12-III-2010): "La pérdida es uno de los móbiles del escritor. El sentimiento de pérdida o de las cosas que no van bien ni son siempre tan florecientes como pensamos, eso es lo que nos da razones para escribir y para lamentarnos".
"No hay disculpa de que fue la derecha o fue la izquierda. Entre todos jodieron España"
"Estudié regularmente, y los 15 años me planteé que debía hacer una carrera... Pero Franco debió pensar que yo era muy joven para entrar en la Universidad y abrió la Guerra Civil. En las guerras no gana nadie, pierden todos, eso aprendí. y si la guerra es civil la pérdida es más fuerte que la de cualquier otra guerra. Eso me familiarizó con la muerte".
Francisco Umbral, que es va fer al Norte de Castilla i de qui Delibes reconeix com "el último conquistador de Madrid por las bravas", al seu Diccionario de Literatura de Planeta (1995) ens el glossa com el qui "tiene el don humano de la vida, eso que se llamaba don de gentes, y que en él es una capacidad de otorgar el don a la gente, de elevar espiritualmente a quien le conversa
"Esta capacidad de entenderse hombre a hombre, por encima y por debajo de las generaciones, explica bien el novelista de los tipos, de la gente corriente, de las cosas que pasan, de los furtivos de Valladolid y los castellanos de pan llevar. Miguel en sus libros habla poco de hidalgos y de escudos, sino que le interesa el obrero, el campesino, el profesional de la otoñada, el hijo de la espiga, el hombre que no es lobo para el hombre, sino solamente lobo para el lobo".
Mario Camus, que dirigí la versió de "Los santos inocentes" retrata tota l'exemplar integritat moral de Delibes: "Nos dió una lección magistral cuando nos contó la facilidad con que había rechazado un premio de bastantes millones que le ofrecían cuando apenas había escrito dos capítulos.
- Qué pensaran de mí - dijo.
- ¿Quien? - le contestó el mensajero.
- Los que han presentado sus novelas al premio y se encuentran con que está dado antes.
- Eso qué importa; pensarán que su historia era la mejor, sin duda.
- A mi me importa, y mucho.
Y de esta manera zanjó la cuestión.
Publicó la novela y no se jactó nunca de su rechazo y al contarlo le pareció imposible que alguien se prestara a semejante chapuza. Así es como siempre me gustaría recordarle. Fiel a sí mismo, a su literatura, a su manera de ver la vida. Sin aspavientos, socarrón, tierno e inflexible en sus planteamientos personales".
El qui fou corresponsal del Financial Times W.Chislett ens reflecteix al mirall més fiscalitzador:
"Un recent i exhaustiu estudi anàlisi comparada obra de Young&Rubicam(R&Y) demostra que Espanya encara segueix essent considerada, en major o menor mesura, un país de festes i migdiades, i que els seus productes i serveis, amb algunes notables excepcions, acostumen a relacionar-se amb una imatge d'escassa qualitat i de nivells d'innovació, lideratge i dinamisme escassos.
Segons R&Y, el desafiament rau en assolir l'equilibri adequat entre entre la passió i la sociabilitat, principals elements de l'ADN del país, i l'alta qualitat i la serietat.
En aquest sentit ajudaria que Espanya disposés de més diplomàtics per a fomentar els interessos del páis (RU en té 4 mil i Espanya, uns mil; és a dir, proporcionalment la seva dotació és molt menor, ja que la població espanyola representa el 75% de la britànica i el seu PIB se situa en 2/3)
En aquest context, l'esperpent de proposta de la presidenta de la CM sobre el "patrimoni cultural" de les curses de braus no ajuda- ans el contrari - a millorar la imatge d'Espanya a l'exterior".
Enric Company: "Vivim una cultura paradòjica. Per un costat, tolerem malament que els poders públics s'immisceixin en la vida dels ciutadans amb regulacions, com les restriccions a la velocitat de circulació, l'accés a determinades rutes, a zones protegides, etc. però, al mateix temps, demanem i exigim d'aquestos mateixos poders que ho tinguin tot sempre controlat, fins i tot allò que és tan difícilment previsible com si una nevada assolirà els 10 o els 30 cm. de gruix.
Suportem malament la incertesa i que els imprevistos modifiquin les nostres rutines. I en tot sempre cerquen culpables".
La columnista de The Washington Post Dana Milbank compara amb enginy el paper de dues peces de l'entorn d'Obama - el principal assessor David Axelrod i Rahm Emanuel cap de gabinet: "Axelrod té una millor visió del paper històric d'Obama, però Emanuel coneix millor la geografia on ha de moure's".
Xavier Vidal-Folch: "El que sembla succeir des de la crisi és que tocaria a la seva fi la creixent assimetria entre la UE i els països riberencs del sud de la Mediterrània. Que la divergència començaria a convertir-se en suau i tímida convergència.
Sobtadament començaríem a adonar-nos que els emergents no són únicament Brasil, Xina o Índia, sinó també en format més modest, alguns dels oblidats o menystinguts veïns de la Meditarrània, sobre tot els dels dos extrems, Turquia i el Marroc. De presentar-se crònicament com a font de problemes, irromprien en escena com a "finestres d'oportunitat" per a fer negocis aplegats.
Doncs bé, dos esdeveniments que en prou feines han merescut honors, otorguen plataforma geopolítica adequada a aquest nou escenari econòmic.
Un, la cimera UE-Marroc a Granada. Ultra les exigències democratitzadores, ha acordat tot un programa per a incorporar el regne alaudí a l'Espai Econòmic Europeu, sota el lema de la política de veïnatge: "Tot compartit, tret de les institucions". Amb especial èmfasi en la immediata aproximació de la legislació marroquina a la comunitària, el seu camí cap a la lliure comerç complet i la seva contrapartida, el suport a transports i altres programes de cooperació de Brusel·les.
L'altre, la inauguració de la seu de la Unió per a la Mediterània a BCN, i l'elecció del seu secretari, el jordà Ahmad Masadeh. Amb un programa econòmic molt concret, micro, a descontaminació, autopistes, energies alternatives, xarxa universitària i desenvolupament empresarial. Fent rotllana anant per feina pobles que abans només es disparaven. Aquest miracle".
Josep Ramoneda: "Ser valent en política és dur, perquè requereix oblidar el riscos de perdre el poder. Però és el que distingeix el gran polític del polític mediocre".
Emilio Botín, en èxtasi de cofoi triomfador, es fotografia a tota pàgina de publicitat flanquejat per Massa, Alonso, Hamilton i Button: per a anunciar les 300 beques a universitaris dotada amb... 5 mil euros... cadascuna. "Cada Beca Fórmula Santander de Movilidad Internacional estará dotada con 5 mil euros para sufragar los costes de matrícula, el desplazamiento, la manutención, los gastos de viaje y el alojamiento de los unversitarios". Vet ací que 100 dels estudiants han de procedir de les universitats espanyoles ( com Fernando Alonso), 100 del Regno Unit ( com Lewis Hamilton i Jenson Batton) i 100 del Brasil ( com Felipe Massa). El més "pilota" dels pilots segur que el más alt del quintet: "Aquest programa és estupendo, ja que els joves tindran una oportunitat increïble": d'una beca anual de 5 mil euros...?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.