PAU Altafulla

Els ajuts d’urgència de Benestar Social atorguen 480 e. per a un rebut de lloguer; 214e per un de llum i (63 en transport escolar + 127 e. en rebut de llum). En felicitem al regidor Juan Spuch.

Aquest dijous, 11 de març a les 5 de la tarda, recepcionarem el Centre d'Entitats del Comunidor, amb assistència de tots els regidors del Ple, expressament convidats i de l’arquitecte municipal Xavi Mercadé, autor i director del projecte i obres. La inversió forma part de la primera remesa dels Plans ZP.

Fins a 70 començals a l'esplèndida doble paella de l'Ateneu de Dones, a la Violeta, celebrant aquest 8 de març el Dia Internacional de la Dona.

Iribar Tapa-Tapa renuncia al cobrament del servei de truites del dijous de Carnestoltes, reaccionant a les insuficiències del seu servei.

La sentència 412/09 del Tribunal Superior de Catalunya ( 3ª del contenciós administratiu) estima parcialment el recurs de la Comunitat de propietaris de Residencial Altafulla contra l'acord municipal de 19 de maig de 2003: declara nul el projecte d'urbanització que establí l'entorn d'aparcaments asfaltats, enllumenat públic, xarxa de distribució d'aigües, murs de contenció i estació transformadora a la zona dels cinemes / comercial de les Bruixes.
Correspon a sòls no urbanitzables fora de la Unitat d'actuació.
La pròpia Generalitat, que el 3 de juliol de 2002 n'havia aprovat la modificació puntual del PGO per a donar cobertura legal a la construcció del conjunt privat de les Bruixes i del Poliesportiu públic al Comunidor / Roquissar i que considerava "opcional la utilització de parcel•les veïnes per als aparcaments" també perd en la seva posició de "inadmisibilitat del recurs".
No caldrà pagar-ne les costes.
Els propietaris recurrents han de llegir en la sentència: "nada impide que la finca Gaià se destine a zona de equipamiento lúdico y comercial y, la finca Comunidó a equipamiento deportivo, objeto de cesión al Ayuntamiento".
Íntegrament i única redactada en castellà, la sentència fou datada el 5 de maig de 2009 i ens fou lliurada el 2 de febrer de 2010, entrant al nostre registre vuit dies després. La Junta de govern local del 4 de març n'hem acatat la sentència 412/09.



El nostre sentit condol al Pep i el Tonín Galiana Algado en la mort de la seva mare Carme Algado Miralles, a prop dels 84 anys.


Després de guanyar a casa el Tancat, amb gol d'estil del jove George, malgrat marcar dos cops a sant Jaume dels Domenys també perdem. ("També"... perquè amb dos gols de Messi a l'Almeria de Juanma Lillo, l'empat de Barça fa líder per gol average un Madrid capaç de capgirar un O-2 al Sevilla). Així que el dissabte 6 del III, tres equips amb dos gols en camp contrari surten decepcionats)



Josep Oliver: "Els llocs de treball femenins creixen més en les expansions i cauen menys en els crisis". "Des de 1977 fins avui s'han incorporat al mercat laboral 3,6 milions d'homes i 6,3 milions de dones". Fa quinze anys, l'atur femení es repartia entre un 31% de dones i un 18% d'homes; en la darrera EPA de 2009: 19,2% de dones i 18,7 d'homes: els propers mesos per primera vegada, l'atur masculí pot superar el femení. Per al catedràtic d'Economia Aplicada de UAB, la causa del capgirament històric és doble: major formació de les dones i també que el 85% de les dones treballava al sector serveis i només el 2% a la construcció - a dades de principi del 2008.
En el reportatge publicat a la Vanguardia del dijous 4 de març, l'infograma pouat de l'informe Man Power estableix cinc etapes de la nostra economia entre 1978 i ara:

1978-85: de crisis energètiques
1986- 91: d'expansió
1991-94: crisi
1995-2007: la dècada prodigiosa
2008- X : crisi actual


David Bankier (1947 - 2010), investigador de l'Holocaust: "El record és l'experiència de cadascun dels supervivents de l'Holocaust. La memòria és la representació col•lectiva que té el poble jueu o la humanitat d'aquest records individuals; no sempre és la suma de records individuals, sinó una construcció que molt cops depèn de l'època d'elaboració, , per la qual cosa la memòria canvia".
"Mou a la reflexió saber que l'horror de l'Holocaust jueu a l'Alemanya nazi fou consentit per tota una nació a canvi dels avantatges que suposaven el treball dels deportats jueus i la confiscació de béns del jueus".
La filòsofa israeliana Idith Zertal a l'entrevista de la contraportada recomana de repensar críticament aquella memòria com a "consciència homogeneitzadora" dels fills d'Israel: "No podem seguir veient el món només a través d'Auschwitz. Per poder seguir units ens vam convertir en ostatges d'aquest passat, de la nostra condició de víctimes i de la necessitat de considerar la resta del planeta com una amenaça. La meva mentora Hannah Arendt demostrà que les comunitats que es veuen a sí mateixes com a víctimes i amenaçades es tanquen i alhora tanquen files; eliminant l'espai de llibertat de cada membre individual, al que priven d'opinió pròpia sota pena de traïció. Estic convençuda, amb Shlomo Ben Ami, que podríem superar aquest victimisme obsessiu i deixar de malfiar de la resta de la humanitat i arribar igualment a esdevenir un poble reconegut. Per bé que l'Israel d'avui no dóna molt motius per l'optimisme. L'esquerra que tant influí en la gènesi de l'Estat jueu avui és residual. La nova immigració prové de règims totalitaris excomunistes i només abraça la dreta pura i dura".

Tanquem el prisma perspectives amb les respostes l'escriptor David Grossman (n.1954), a Babèlia: "La Història governa Israel. Si ets adicte a la història el teu futur està en perill. Especialment quan és tan traumàtica. Des de 1967, qui dicta l'agenda i es beneficia dels pressupostos són la dreta i els colons, un petit grup devot que ha segrestat una nació sencera i confiscat el nostre futur".
" Si la Shoà es manipula i es converteix en l'únic pilar de la identitat israeliana és una errada. No es pot oblidar, naturalment; però es poden extraure altres conclusions: ¿com ens comportem a Gaza o amb les nostres minories? Ser tan forts implica responsabilitat. No podem destroçar els palestins perquè som més forts. (Però) no embellim la situació: Orient Pròxim mai no acceptat el dret d'Israel a existir. Per bé que no ho idealitzo, vull tenir un exèrcit molt fort perquè no me'n fio de la bona fe dels països àrabs. Com entenc també que no es refiïn de nosaltres".
Amb la penetració, lucidesa i cruesa del gran escriptor adverteix: "Israelins i palestins ja no es coneixen, únicament veuen reflexos de les seves sospites. ¡Les sospites i l'odi recíprocs són tan intenses! Els dos pobles afronten una situació suïcida. No disposem de massa temps per a resoldre aquest conflicte perquè ben aviat emergiran més i més fonamentalistes entre palestins i israelians".
El propi D.Grossman recomana que els polítics a la manera dels escriptors, arribin fins als racons més amagats de l'ànima humana i convençuts de les descobertes actuïn persuasivament per tal de fer veure el conflicte de manera diferent. Però, s'adona que "els líders no acostumen a ser gent valenta. Per a sortir elegit a Israel has de ser un guerrer, perquè Israel està sempre en guerra. Però en refiar-nos dels guerrers boi que ens condemnem a contínues guerres. El guerrer pensa en subjugar l'altre abans que parlar amb ell. Però és justament al revés. Si humilies l'altre mai no tindràs un veí just".
La funció de l'escriptura en la vida de Grossman és la d'única eina per a comprendre-la: "Sé que si no escric sobre una cosa no la comprendré".


Luis Fernández-Galiano, arquitecte: "Necessitem ciutats més denses i compactes, però no més altes; a l'igual que necessitem arquitectures més útils, però no trivials. I per a combatre la fascinació contemporània per la insostenible suburbanització, que extén indefinidament els límits de la ciutat, hem d'explicar que la casa unifamiliar i el vehicle particular han de ser domesticats, perquè la ciutat jardí és la menys verda de totes."


Luis Arroyo, president d'Asesores de Comunicació Pública ens ofereix gratuïtament aquest consells, d'aplicació a distints nivells en la terrible competència política inherent a la Democràcia Pluripartidista en Societats Obertes, el mètode menys dolent per a autoorganitzar-nos:
"Si ZP trabaja más en equipo; si imprime secuencias lógicas a las iniciativas (primero se explica el problema, luego se escucha y debate, luego se propone la solución, luego se aprueba, implanta y evalúa, como Blanco hace con los controladores); si sale del despacho, se quita la corbata y apela al esfuerzo compartido; si agita al PP con iniciativas que los pongan nerviosos y que muestren su cara más antipática; si transmite real y simbólicamente fuerza, unidad y defensa del ciudadano, que en crisis es lo único que importa; y si el PP sigue haciendo el ridículo con excesos como los de Aznar o Aguirre.. si todo eso ocurre los índices de desconfianza pueden recomponerse y el PSOE recuperarse."

Joan Majó sap generalitzar, en l'estela del cas de la mediadora de Cunit,: " Els bisbes no poden, de forma tallant i dogmàtica, imposar un criteri i obligar a una conducta determinada, i menys encara amenaçant amb represàlies. Aquests capteniments són contraris a la llibertat que el propi Evangeli atribueix a les persones i suposa una greu confusió entre acompanyament pastoral i disciplina jeràrquica. Representa voler convertir l'Església, comunitat de fidels, en estructura de poder.
Quelcom de semblant s'esdevé quan alguns imans coaccionen llurs seguidors, amb conductes que infringeixen les lleis civils del país que els acull, per tal de mantenir regles i costums derivades de llurs creences.
El dret a la diversitat té un límit: el compliment de les lleis civils del país d'acollida, i especialment aquelles que protegeixen la dignitat de tots els homes i dones".

A les seva pàgina de cada dissabte, durant anys i anys, l'agre / fiscalitzador Gregorio Morán a "Fundamentalistas son los otros" (6-III) insisteix en opinar sobre l'afer de Cunit, amb criteri molt panoràmic: "Es obligado recorrer nuestras galerias de espejos, porque debemos reflejarnos antes en los retratos de familia. El primero, que obliga a la humildad, es el reconocimiento del tiempo que tardó la Iglesia católica en aceptar la democracia y el liberalismo, incluso en los límites en los que se mueve actualmente. Aquí todos parecemos hijos de hidalgos, y amén de prosapia, liberales de cuna. Por eso es más incongruente y despreciable el comportamiento de la alcaldesa de Cunit y su contubernio con el imán frente a una musulmana liberal. Porque ha hecho lo mismo que los alcaldes de todas las dictaduras: preferir la injusticia al desorden. Disculpar la represión en aras a aplacar la bicha fundamentalista. La alcaldesa, y sus colegas del PSC que la respaldan, se retratan en Goethe sin saberlo, y se colocan en el lugar preciso que les otorga la historia: fuerzas conservadoras a favor del statu quo"



Lluís Bassets a "Las personas del verbo" (títol també del volum de la poesia completa de Jaume Gil de Biedma) sap posar el conceptes, reflexions i propostes al conflicte a Salt, on irromp el "Nosaltres i vosaltres. El conflicte salta quan la frontera de la identitat esdevé la determinant de les relacions socials.
Però, tan mateix, uns i altres són víctimes, però no exactament de les seves mútues pulsions excloents. Diguin el que diguin uns i altres, ells són els primers a pagar per la crisi. Els més dèbils són els immigrants i els seus veïns humils, les famílies autòctones obligades a compartir la franja de vivendes més barates, els qui encara no han pogut pujar l'escala social buscant un pis en una zona més acomodada. La busca d'un lloc de treball o a cops d'un minúscul ajut públic poc suscitar la competència entre ells i com a resultat, la reacció racista.
Hi ha qui creu que el futur d'Espanya i de Catalunya es juga al TC o en les consultes sobre la independència. La política i el periodisme nodreixen abundants esquers per tal que els ciutadans s'angoixin amb falsos problemes.
El futur de la nostra societat es juga en la integració dels immigrants. Han arribat per a quedar-s'hi, ja són imprescindibles per al nostre desenvolupament econòmic i el nostre Estat de benestar, i constitueixen l'aspecte més pròxim i més humà de la nostra realitat d'un món globalitzat (1) .
Salt no és una símptoma ni un laboratori. És el mirall on hem de mirar-nos per observar cap on volem anar.
En aquest espai públic (2), ara convuls, podem veure només un problema d'ordre públic. Els municipis demanen més policia, la policia més contundència als jutges, i els jutges s'arroncen d'espatlles i asseguren que el càstig als multireincidents no és cosa seva sinó del Ministeri de Justícia o del Govern autonòmic, que no ha creat els registres dels qui cometen faltes en sèrie per a deixar-los a la presó en aplicació del Codi Penal vigent. Noti's que el municipi i la policia, les autoritats de proximitat, són els qui carreguen amb el pes de les dificultats, mentre que el poder judicial es renta les mans i en transfereix la responsabilitat cap a munt.
En realitat estem, com sempre, davant d'un problema polític: integrar els immigrants és construir un nosaltres inclusiu que no deixi a ningú fora. Això és la polis, la democràcia, a qui tots han de sometre's, inclosos els jutges. L'extrany és que aquests temes no arriben als parlamentaris, ocupats en altres tasques"


(1) De Lluís Bassets és la tesi tan lúcida i pertinent de la "Catalunya fractal". Als fractals cada peça del conjunt conté tota la complexitat de tot el conjunt: "Cap part d'Espanya no representa millor el que és Espanya avui des del punt de vista dels orígens de la població i de la multiplicitat de sentimens de pertinença". "Ens veiem reflectits com a catalans en el món en la seva sencera diversitat, però a Catalunya trobem aquesta diversitat del món". Cal retenir-ho...

(2) En la versió original, en castellà, figura l'expressió d'etimologia àrab "azogue" (mercat, espai de comerç i relacions socials). Al mot "immigrant", en gerundi - acció continuada, permanent - preferim el participi passat "immigrat " - ja instal•lat, establert, assentat al territori de destinació.



L'alcalde de BCN, el socialista Jordi Hereu i el de Madrid, Ruíz-Gallardón fill, en un diàleg durant un trajecte d'AVE organitzat pel País el passat divendres 5 de març al convoi 030390, responen a com mitigar els problemes de creixement d'immigració combinat amb crisi econòmica:

BCN (17,53%).- Fent provisió de serveis públics. Per això fem més guarderies, col•legis i centres de salut que mai. Normalitat significa no especialització. Jo no sóc partidari del multiculturalisme, d'una ciutat segregada, ni de la tesi francesa per la qual el qui arriba s'ha de desprendre de tot el que porta per esdevenir un ciutadà republicà. Nosaltres volem la interculturalitat, un procés homogeni per tal que s'escaigui integració i mixtura. En 10 anys a Espanya s'ha viscut el que a la resta d'Europa ha passat en 40 anys.

Madrid (17,41%).- Hay que aprender de los errores de nuestros vecinos. En Francia, los hijos de los inmigrantes se han sentido excluidos. Y la clave es la integración: a nadie se le debe forzar a abandonar su cultura, pero nadie se debe quedar al margen de esos valores. En Madrid no debe haber barrios para inmigrantes. Sería un error garrafal"

Una "revolució kepleriana" en les relacions entre ambdues ciutats suposen els criteris d'ambós batlles. En lloc de defensar el seu propi centre amb exclosió s'adonen que vertebren una el•lipse on fan el paper de focus, amb eix el propi AVE - que permet treballar a un lloc i viure a un altre, ajudant a trencar idees preestablertes:
(F1)"El progreso de las dos ciudades beneficia al conjunto de España porque somos los grandes motores de la economía y del discurso cultural y social".
"Uno de los fenómenos más positivos de cooperación cultural ha sido la creación del Caixafòrum en Madrid. Se ha convertido en la segunda institución preferida por los madrileños".
" Son puertas de entrada a mercados internacionales. BCN para los asiáticos y el sur de Europa y Madrid para los latinoamericanos".
(F2):" Cal competència i és imprescindible la cooperació, en tot el relacionat amb el coneixement i el que impulsa el diàleg cultural. Tot cal treballar-lo en xarxa".
"Es competeix en captar inversió mundial. També en fires, per bé que tal vegada caldrien complementar-se. Madrid és un gran centre financer. BCN és més manufacturera. I és evident que si una corporació internacional col establir-se, els dos competirem. Com al futbol".
"És important que l'Estat estableixi organismes a BCN i això xoca amb la idea de centre que no vol res a la perifèria".
"Ara cal reforçar l'eix de la Mediterrània i donar l'impuls final a la resta d'Europa. Entre Madrid i BCN conèixer-se millor esquinçarà vells tòpics".