X.Vidal-Folch ens detalla “La segunda crisis”: la del deute, ja que “els plans d’estímul reactivador i la despesa social per a esmorteir el drama dels qui es quedaven al marge, mentre baixaven els ingressos, van inflar el dèficit públic i fer crèixer el dèficit”. El problema del deute no és de quantia, el 2009 el deute espanyol ha restat fixat en el 55,2% del PIB, menys del 60% fixat a Maastrich. El problema és la seva velocitat de creixement: si el 2008 estava només al 39,7% però pujarà aquest 2010 al 65,9% i arribarà, segons càlculs d’Hisenda, al 74,3% el 2012: boi que es duplicarà durant el quatrienni. Aquesta velcoiat provoca tensions de finançament. Així enguany l’esta ha de tornar entorn del 10% del PIB, 120 mil milions ja contractats; i alhora caldrà emtre abonamnets i lletres per 201 mil milions al tres terminis. A més necessitat de tresoreria reclamada en un curt període, més cars els préstecs dels creditors:per això un punt de diferència entre els abonaments espanyols i els alemanys, que suposa una factura adicional de 2 mil milions per punt.
Per a Vidal-Folch, “El poblema, tan mateix, és manejable”.
Francesc Valls comenta al País la “fatiga de tripartit” expressada pel conseller d’Educació Ernest Maragall com a exorxisme dels Dimonis del PSC
“El PSC se sent encorsetat per l’aliança, que , alhora, li ha donat la cobejada presidència de la Generalitat. Per mèrits propis i amb l’actual règim eletoral no l’hauria assolit ni en una sola ocasió sense ERC i Iniciativa”. (...) “La polèmica conferència d’Ernest Maragall pren com a base la busca de la centralitat política catalana, mitjançant horitzons de futur per la PSC: grup parlamentari propi al Congrés del Diputats, gir catalanista, ocupar l’espai de CiU i, a la fi, poder constituir un Govern des d’una posició indiscutible de força. No busca el govern de grosse koalition. El conseller més aviat vol un cop de timó, un canvi d’orientació estratégica del PSC. La Llei d’Educació, moderada i més assumible per CiU que pels actuals aliats d’ICV-EUiA, és un laboratori d’aquest projecte que esbossa Maragall.
De moment, la pretensió enunciada no passa d’un simple conte de la lletera que poc acabar amb la gerra feta miques. (...) Els integrants del tripartit corren el perill de no sumar les pròximes eleccions. I, si la situació no es col agravar, el que el Govern català de montilla precisa éspoc sorroll i molt de silenci per als pròxims tres mesos”.
Al torn dels oients de La Nit a RAC-1 del passat dimecres, el nostre regidor qualificà Ernest Maragall d’enterrador d’esperances (primer, el del reformisme educatiu de Marta Mata i ara d’un futur Tripartit). Remarcà que ja no voler sumar dins el tripartit en l’elaboració de la Llei d’Educació; que prefereix, d’acord amb el propi Miquel Iceta tal com expressà al Periódico aquest estiu, competir pel vot centrista de CiU possiblement espantat per la seva deriva sobiranista; buscant, doncs, un projecte de gran partit de centre esquerra en lloc del de principal partit i articulador de l’esquerra plural catalana. Recordà que de la Llei d’Ernest Maragall com a operació de busca de la centralitat política, pactant / “fent la pilota” a espais electorals de CiU ja ens en féu adonar Enric Company des del País.
Per a Vidal-Folch, “El poblema, tan mateix, és manejable”.
Francesc Valls comenta al País la “fatiga de tripartit” expressada pel conseller d’Educació Ernest Maragall com a exorxisme dels Dimonis del PSC
“El PSC se sent encorsetat per l’aliança, que , alhora, li ha donat la cobejada presidència de la Generalitat. Per mèrits propis i amb l’actual règim eletoral no l’hauria assolit ni en una sola ocasió sense ERC i Iniciativa”. (...) “La polèmica conferència d’Ernest Maragall pren com a base la busca de la centralitat política catalana, mitjançant horitzons de futur per la PSC: grup parlamentari propi al Congrés del Diputats, gir catalanista, ocupar l’espai de CiU i, a la fi, poder constituir un Govern des d’una posició indiscutible de força. No busca el govern de grosse koalition. El conseller més aviat vol un cop de timó, un canvi d’orientació estratégica del PSC. La Llei d’Educació, moderada i més assumible per CiU que pels actuals aliats d’ICV-EUiA, és un laboratori d’aquest projecte que esbossa Maragall.
De moment, la pretensió enunciada no passa d’un simple conte de la lletera que poc acabar amb la gerra feta miques. (...) Els integrants del tripartit corren el perill de no sumar les pròximes eleccions. I, si la situació no es col agravar, el que el Govern català de montilla precisa éspoc sorroll i molt de silenci per als pròxims tres mesos”.
Al torn dels oients de La Nit a RAC-1 del passat dimecres, el nostre regidor qualificà Ernest Maragall d’enterrador d’esperances (primer, el del reformisme educatiu de Marta Mata i ara d’un futur Tripartit). Remarcà que ja no voler sumar dins el tripartit en l’elaboració de la Llei d’Educació; que prefereix, d’acord amb el propi Miquel Iceta tal com expressà al Periódico aquest estiu, competir pel vot centrista de CiU possiblement espantat per la seva deriva sobiranista; buscant, doncs, un projecte de gran partit de centre esquerra en lloc del de principal partit i articulador de l’esquerra plural catalana. Recordà que de la Llei d’Ernest Maragall com a operació de busca de la centralitat política, pactant / “fent la pilota” a espais electorals de CiU ja ens en féu adonar Enric Company des del País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.