Carnaval agredolç: partipació, elegància, enginy i accident de la carrossa dels Diables al Pontet.

Anem pel que tant ens dol: el trencament de l’articulació del tractor amb la carrossa en encarar la corba del Pontet, tornant de la rua de la Torre, provocà un molt aparatós accident. Els serveis de policia local, ambulàncies i bombers van arribar amb tota diligència atenent i traslladant el més afectats i ordenant i netejant l’ensurt en la circulació. Van anar a donar-los tot el suport, als soldats de plom i ballarines dels Diables, l’alcalde Gené, el gerent i el regidor de Cultura i Festes. Dissortadament, la pubilla d’enguany i estudiant de magisteri Gabriela n‘ha estat la més perjudicada, recuperant-se de la necessària intervenció a l’hospital Joan XIII.
Li desitgem que aviat torni a la seva vida normal, amb la família i amics!
Les altres tres carrosses també han demostrat estètica o enginy. Així la de Baix a Mar, representant una empresa de construcció (Am-Paro) que venia amb raó al telèfon de l’Ajuntament; amb dues consignes molt del temps: “Sense Construcció, l’IBI la solució”. “Zapatero, puestos de trabajo con nuestro dinero”. Tret de l’empresari, representat per Leo Moreno, tota la colla anava dins de monos de treball amb el corresponent casc de seguretat. El nostre regidor s’hi volgué incorporar però cap talla li fou suficient…
La del futbol sala montà un magnífic vaixell pirata, amb una ostentosa despullada al mascaró de popa. Les seccions femenines i masculines molt ben caracteritzades. Com també la comparsa d’escocesos de la Set Jet.
La colla de l’AMPA de la Portalada excel·lí en una carrossa intergeneracional caracteritzada la blancor i coreografia d’ABBA. Entre els atractius joves pares i mares en destaquem la parella del viking Jose Pérez i la seva muller la regidora Eva M.Giol, amb una exuberant melena llatina.
La nota d’elegància exquisida, ideada per Engràcia Carmona, l’aportà la comparsa de l’Ateneu de Dones: una desena d’esquimals ben abillades, de lluents blancs impermeables, folrats de pells ursines; amb el gran toc estètic de la simulació de nevades permanents representades per l’estructura descarnada de paraigües dels quals penjaven sèries de floquets més que versemblants.
El ball de diumenge aplegà tot el ventall d’edats i de disfresses. El de dissabte, amb tres intèrprets de qualitat i generosos de repertoris dalt de l’escenari potser hagué de començar massa tard, per la falta de puntualitat de dues carrosses i ensurts en la gimcana del trajecte de la rua.
Per tal d’aplegar canalla, joves i grans i que ningú agafi fred, per tal d’alleugerir-ne la rua i fer-la més populosa potser l’any vinent hem de començar a les set / vuit del vespre i passar per l’eix de l’antiga N-340, c) Marquès de Tamarit / Migdia.

Del periodista econòmic Manel Pérez: “ Quan les manies especulatives es desintegren, sempre deixen al descobert les vergonyes dels qui durant massa temps van passar per ser els més llestos, és a dir, els qui molt més diners que els ciutadans normals, més ràpid i de forma més fàcil i inversemblant. Quan més esplendorosa fou la bombolla, més pirotècnic és l’escàndol que acompanya el seu esclat. Com assenyalava Galbraith a l’analitzar El crash del 29, “ l’ensulsida ( de l’especulació) precipita la taxa de descobriment” ( dels comportaments il·legals o criticables).
En això, entre altres coses, estem precisament ara a Espanya. Fins fa dos anys hi hagué al país dues grans bombolles. Una, majoritària, que atrapà les voluntats i els estalvis de molts: la immobiliària. La segona, la borsària, més electe, però que fonamentà igualment grans fortunes i deixà molts damnificats sense els seus estalvis. Ara té un bon nombre d’empreses sotmeses al ball macabre de la depressió de les seves cotitzacions.
Forma part de la tradició que els protagonistes dels “pelotazos” borsaris mai no paguin la factura. El regulador dels mercats està sempre tan preocupat a emplenar formularis que mai no és capaç de caçar els qui “pispen” mercès al conegut recurs de servir-se de la informació privilegiada. No quan se’ls ha advertit prèviament a les portades de diaris.
Però la que ara està al centre de l’atenció és l’altra bombolla, la immobiliària. La que “creà” tants de diners que adormí les alarmes de tot el circuit econòmic, des de la banca a les grans empreses, i que també estovà el rigor moral de molts responsables polítics.
Com que la borratxera del totxo fou a Espanya colossal, de la mateixa grandària n’és el terratrèmol que en causa la descomposició.
L’enumeració del rosari de corporacions municipals afectades per la corrupció urbanística desborda àmpliament les possibilitats d’aquest espai. Aquest dies n’està d’actualitat la que investiga el jutge Garzón. La xarxa que encapçala suposadament el ja famós Fco. Correa començà contractant l’organització d’actes amb el PP i mercès a aquestes credencials donà el gran salt al que era el veritable negoci, les requalificacions de terrenys als ajuntament de la seva òrbita. Un clàssic de la història de la picaresca de l’economia espanyola.” (La Vanguardia, 22-II-09)

Joaquín Estefanía aclareix l’origen de la sequera de crèdits:

“L’origen de la sequera de crèdits està al mercat al mercat per major. Les entitats financeres espanyoles van acudir al mercat internacional per a complementar la insuficiència d’estalvi estatal. El resultat és que el 40% del seu balanç depèn del fiançament dels mercats majoristes. Boi dues de cada tres hipoteques concedides es fiançaven en aquests mercats; que han estat pràcticament tancats des de l’inici de la crisis de les hipoteques subprime l’agost de 2007. Els bancs han hagut de fer front a les obligacions adquirides (emissions de títols de renda fixa de distint tipus) en aquest mercats, que es quantifiquen en 100 mil milions d’euros durant l’any en curs i en boi 500 mil milions més fins l’any 2015.
La raó per la qual l’ajut públic als bancs no ha augmentat la inversió creditícia és perquè els governs no han posat com a condició que hagin de fer-la per a rebre’n aquest suports. Els bancs han actuat com calia esperar: emprar els ajuts per a sanejar el seu balanç i / o realitzar inversions de baix risc, no per a augmentar el crèdit a empreses i famílies de compromesa solvència.”