Bush i companyia no creien que el Govern podés esdevenir instrument del bé comú. Van castrar els ministres del seu govern i van nominar els de la seva trepa per als grans càrrecs. Per a ells, la recerca del bé comú no era més que una busca del seu interès propi individual(1). Els votants d’EEUU s’hi ha rebel·lat. Però també contra una versió demòcrata tradicional del bé comú: la que és només la suma de tots els grups d’interès(2) que en reclamen la seva pròpia part.
“En aquestes eleccions, la ciutadania ha rebutjat aquestes nocions estrictes del bé comú”, sosté Michel Sandel, filòsof polític de la universitat de Harvard.”La majoria accepta que els mercats sense control no serveixen al bé comú. Els mercats generen abundància, però també poden engendrar un excés d’inseguretat i risc. Fins i tot abans del caos financer, ens vam adonar que el risc es traslladava massivament des de les empreses a l’individuo. Obama haurà de reinventar el govern com a instrument del bé comú: regular els mercats, protegir els ciutadans davant els riscos de l’atur i la mala salut i invertir en independència energètica”.
Però la política del bé comú no pot girar únicament entorn del govern i els mercats. “També ha de girar entorn un nou patriotisme, entorn a què significa ser ciutadà”, sosté Sandel. “Aquesta és la fibra més sensible que ha tocat la campanya d’Obama. La part de la seva oratòria política que més aplaudiments ha provocat era que deia que tot i tota americana tindrà l’oportunitat d’assistir a la universitat sempre que realitzi un període de servei nacional: a l’exèrcit, al cos de pau, a la comunitat. La campanya d’Obama a despertat un Idealisme Cívic (3) adormit, la fam dels americans de servir a una causa major que ells mateixos (4), l’ànsia de tornar a expressar-se com a ciutadans”. (El País, divendres 7 de novembre; pàg.5 i 6).
En clau municipal altafullenca:
(1) Durant l’elaboració del POUM, els propietaris que volien requalificar al màxim els seus terrenys; les comunitat de veïns que no en volen més al seu costat…, ni de veïns, ni de comerços, ni de serveis.
(2) Prou demostrat al Patronat de Cultura, que viu un federalisme competitiu més que cooperatiu entre entitats, cadascuna amb la seva “obsessió exclusiva particular”. El cas més decepcionant, la deslleialtat manifesta dels Diables programant fora dels acords, després de moltes reunions, i amb una exhibició provocadora del “NOMÉS subvencionat pels Diables”…
(3) El que té consciència fiscal de pagar les taxes de cost de serveis, l’IBI per sostenir l’administració municipal. Els qui hem fet d’Altafulla el poble de la costa amb el millor parc d’habitatge de promoció pública. El que maldem per l’Altafulla Oberta i Social…
(4) Altrament, els qui només saben fer el discurs de les “economies familiars” sense reconèixer el paper de la hisenda municipal en l’organització comunitària democràtica (amb eleccions lliures, amb igualtat davant la llei en drets i deures) del nostre Benestar i Dignitat Individuals des de la pertinença a Col·lectius Polítics (serveis públics, Ajuntament, Nació, Estat, UE, ONU) dins uns Espais Públics Compartits (vials i places, zones verdes i de contenidors de la brossa, equipaments i edificis públics, escoles i instituts i universitats, hospitals, biblioteques, centres cívics / pallisses, patrimoni natural)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.