Altafulla amb tota la il·lusió

1/5/07

Petit ideari polític heredat

Sin duda, el petirrojo audaz sería Rodríguez Zapatero, que se ha metido hasta el fondo de la cocina del poder, creyéndose firmemente su papel de demócrata aprendido de sus antepasados republicanos. Zapatero es el primero que gobierna desde la izquierda sin complejo de okupa e
incluso puede suceder que estavez el petirrojo se coma al gato.
manuel vicent

En Maragall els símptomes han estat diversos i per a alguns desconcertants (la seva tossuderia, les seves fugides, les seves veleitats intel·lectuals, la seva destresa i estrella olímpica) però vistes en conjunt ens van apareixen com el testimoni d’algú que pot ser el viaticum
a la vegada mediador i intermediari –dels interessos i de les identitats que a Catalunya es susciten.
x. rubert de ventós

Catalunya pot estar segura, i els pobles d’Espanya també, que la nostra passió per aquest país és una passió constructiva i és una passió dialogant.
pasqual maragall

La feina dels polítics és dialogar i acordar solucions sempre defensant la justicia social.
francisco m. romero gamarra

Quan hem pregunten rutinàriament Com estàs? acostumo a respondre tot convençut : Com que sóc socialista i del Barça doncs que molt bé i que duri. Sense unes idees-força o valors que donin sentit i criteri a la nostra vida; sense mantenir les passions de la infància… doncs es fa difícil aixecar-se del llit amb un mínim d’esperança. Fins i tot cada dia reclama imants d’il·lusió a l’agenda de les expectatives: les noves dels diaris a llegir; algun platet especial; la Polònia dels
dijous a TV3, ara sense els fascinants actors i trama d’Àngels i Sants; la incorporació d’algun llibre. Feina, Salut, Amistats i Família que no fallin mai, és clar. Cada nit a la COM m’acompanyo de Ramon Miravitlles, i com a Francesc d’Altafulla truco un cop a la setmana. Col·laboro a l’Altafulla culturalista projectada a Catalunya.
La dèria política se’m fa evident des dels dotze anys, quan me n’adono que ja era Federalista: discutint a la botiga amb el Pàmies de Reus, llavors encarregat del camping Tamarit i després amo del Caledònia. Als dotze anyets ja vaig rebre cops de porra al cuartelillo del Policia Armada sota l’acusació Con que discutiendo el Fuero de los Españoles, sobre un manual de FEN de l’Albert Gené, de ca Sebastià barber i carter.
Em plau de recordar en homenatge, les converses i lectures que m’han anat forjant una mena d’ideari de criteris polítics:

Del sr.Noguera…
Començo pel senyor Noguera de Ca Puigmartí. Un rendista amb el títol d’advocat als 18 anys. La vil·la al final del carreró sense sortida del Pujol demostra que fins i tot admirava el Noucentisme català, aquell període de la Mancomunitat de Prat de la Riba –l’heroi de l’oncle/avi Josep Ribé que el tenia presidint el seu menjadora Valls– que ens féu tornar a mirar l’herència pagana clàssica, sumant-la a la religiosa medieval. El senyor Noguera m’inculcà que la millor democràcia era l’anglesa: alternant-se als governs conservadors i laboristes. Primera idea, doncs: partits bàsics de govern amb oportunitats de demostar que saben governar. Aplicada a Altafulla fins i tot lluitar per tenir governs d’unitat –l’assignatura pendent– i sobretot raonar i decidir com si governessis. Governar, o com si governessis. La conversa transcendental amb el sr.Noguera la recordo o tallant-li algun pollastre cru o venent-li ous de dos rovells. Ell em parlava de Carles Sentís, com a secretari d’un dels dirigents d’ERC de l’anomenat grup de l’Opinió, el de Josep
Tarradelles, que més pactista i serè que el de Macià i Companys estava en minoria. La cosa ve de lluny…

Del Narcís Muntaner…
La segona veritat política l’agraeixo al químic de la Roca de Gaià i professor Narcís Muntaner. Estava de permís de la mili l’estiu de les eleccions recuperades de 1977 –les últimes havien estat el febrer de 1936– i gallejava pel triomf dels socialistes units electoralment (PSC+PSOE) sobre CDC de Jordi Pujol. La seva rèplica em va convèncer per sempre més: sense un nacionalisme català fort, el de Convergència, els catalanistes del PSC sempre serem marginals dins la federació amb/dins el PSOE. Per això algun vot de casa sempre va a parar ara a ERC. I durant anys i anys he parlat a El 3 de Vuitde Vilafranca, dirigit pel Ricard Rafecas que estigué a punt de ser gendre del Martí Magrinà fuster, del món polític Sociatargent, que tingué traducció al govern de l’Estat al darrer presidit per Felipe González i als pactes al Parlament de Catalunya dels mapes sanitari i escolar. Les municipals de 1987, és a dir a les terceres, em vaig creure tant el principi de l’alternança del sr.Noguera i el de la importància de CDC per al Narcís Muntaner que vaig donar
suport a la candidatura a Vilafranca encapçalada per Joan Raventós de CiU…mentre repetia com a cap de llista del PSC a Altafulla. Arribar a compartir UpA amb Unió el 1999 ja venia de lluny; copiàvem la Concertació a la xilena entre democratacristians i socialistes. Acabà com el rosari de l’aurora. Però hi vaig poder demostrar que només pensava com si governés (1983-1994) sinó que vaig cogovernar (1999-2003).

Del Joan Reventós, fundador del PSC
Li va aconsellar al Martí Carnicer, llavors alcalde constituent democràtic del Vendrell, ara segon d’Economia i Finances de la Generalitat. Ens ho va dir a l’acte a l’Auditori Pau Casals de Sant Salvador. En l’acte d’homenatge d’aquest hivern al qui fou ambaixador a París i president del Parlament de Catalunya Joan Reventós i Carner. No tinguis masses focs encesos alhora. No acumular conflictes a resoldre. Però per compromís ètic democràtic i socialista cal encendre focs, oi? La tardor de 1974, arran del cicle de conferències polítiques a la sala de dalt del cafè d’Espanya del Vendrell, el contacte amb el Martí Carnicer em féu decantar pel socialisme català. Inspirava honradesa i rigor personal; havia estat dels 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya i li sortí de dins aquesta frase: Com diu Marx el problema és l’apropiació privada del producte social. Quan el producte social es diu grans permisos d’obres o requalificacions d’iniciativa/benefici privats cal Urbanisme Social, oi?

Del Raimon Obiols, sempre, sempre…
Reprodueixo del seu llibre de maig de 1997 Nou segle, nou cicle aquesta sotregada moralitzadora: en són la vergonya del país els escèptics, els egoistes, els acomodaticis, els hipócrates, els negociants. Els de ca Manel Roig/els Blanc ho firmem: generació rera generació. Per això en la vida política també hem seguit les tres fases exposades per Raimon Obiols: confrontació – aliances – pactes. Amb dinamisme, generositat i lucidesa. Fent conviure una pluralitat en un projecte compartit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.