Els alcaldes que he conegut i coneixo

La comunidad no transfiere a los gobernantes el poder, sino la autoridad (el ejercicio del poder). Puede, claro está, no transferirla. En este caso estaremos frente a una democracia directa. Pero, en los Estados Modernos, más o menos extensos, sólo las democracias indirectas (o representativas) son factibles.

agustín basave fdez. del valle
Azaña sentía, como Benjamin Constant, que la mentalidad del experto no suele estar preparada para la tarea creadora del estadista.

juan marichal
El mundo se hace presente como un horizonte de posibilidad que ha de realizarse y humanizarse entre la duda y la decisión.

emilio lledó
No seria comprensible l’avenç que ha tingut l’Estat del Benestar a Catalunya sense considerar els estats del benestar municipals. Els Ajuntaments han estat uns agents molt importants en l’augment del salari social. No s’ha quantificat, ni s’ha glossat. Però allò que existeix, existeix. Encara que els llibres no en parlin.

isidre moles
Com a regidor als Plens Municipal de quatre legislatures (de la segona a la quarta; de la sisena) he pogut –també “he hagut”– de conèixer fins aquesta successió de 4 alcaldes d’Altafulla. En les municipals de 1983 i 1987 per majoria absoluta el poble seguia elegint l’alcalde Pijuan (Torret de renom). D’ell en vaig ser el diguem-ne “cap de la lleial oposició”. De l’edat del pare per força n’havia d’entendre/admirar les característiques dels millors de la seva generació: molt fins
i tot massa– emprenedors i poc amics de compartir iniciatives i treballs. Vaig saber aprendre a alegrar-me del garbell de projectes (molts futures realitats) que acabada la temporada turística l’alcalde Pijuan portava al Ple cada tardor, de represa del curs polític –això sí: sense que el corresponent regidor de l’àrea corresponent en sabés res prèviament…

Als primers quatre anys del nostre grup del PSC –els millors indiscutiblement!– el “bancari”Jordi Marquès n’era fins i tot el regidor interventor; corresponsable doncs de tots els moviments econòmics de l’Ajuntament; amb la seva competència professional i tarannà templat, afable i sorneguer encetà un habitual clima de diàleg entre l’equip de govern dels sis de Torret amb els tres joves PSCs –per cert els qui havíem estudiat a l’Institut públic (que porta el nom de l’il·lustrat científic altafullenc Martí Franquès). Vam pactar l’estabilitat i revisió de sous de tots els interins de l’Ajuntament; a la comissió d’obres el cosí-germà Jordi Blanc participà amb tota igualtat i regularitat; en les bones circumstàncies de treball d’on nasqué (aplicant-se finalment) la necessitat d’establir la plaça d’aparellador municipal incompatible. D’aquesta segona legislatura el més transcendental per a mi fou la coneixença/amistat del Manolo (Ramon i Fuentes) el llavors joveníssim advocat tinent d’alcalde… que creixia emmirallant-se en el sempre triomfa dor electoral Joan Pijuan; tan bon coneixedor del poble que llegint el cens sempre
encertava qui el votava i qui no.

Tant l’alcalde Pijuan com el pare (l’exregidor Francesc Blanch, que dóna nom a la Llar d’Infants municipal) van morir el novembre de 1989. Acabàvem d’inaugurar el pilar de Vuit de Martí (Royo). Vaig plorar darrera la seva caixa plantada al mig de la plaça del Pou. Però -no acostumo a amagar res per lleialtat a la teoria literaria del “flux de la consciència”de James Joyce i per especial combat contra els “tabús”– també la identificava com la “mort de l’herència d’un règim”que em feia tornar a posar al tocadiscos aquella cançó de Labordeta “Vendrà un día en
que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad”. L’ambivalència dels sentiments. I… des d’aleshores… l’inici de la tan franca relació amb el fill Joan Anton (Pijuan i Perona), futur noble i ben preparat regidor de la quarta legislatura municipal.

Els dos alcaldes successors (immoralment) van trencar els lligams amb la família de l’hostal sant Martí (de l’alcalde Pijuàn que els havia “situat”al Ple Municipal). L’Antonio Torres hauria d’haver millorat el seu vell amic Joan de cal Torret incorporant-nos al seu govern. Els tres regidors del PSC de la tercera legislatura el vam votar com a alcalde, en plena commoció i pinya de poble. No anà per aquest camí. Quan tingué l’ensurt empresarial que finalment provocaria la seva obligada i ajornada i tensíssima dimissió vaig haver d’assumir el paper de portanveu de tota l’oposició. Acontracor; però obligat per la responsabilitat política. Quan dins el PSC em vaig quedar en minoria… el gener de 1994… a Ca la Practicanta… també vaig seguir el camí de la dimissió… com a dirigent local desautoritzat. Sense legitimitat política doncs per a “haver-me-les”amb Manel Ceperuelo, el tercer alcalde que he conegut –el primer emperò que “he hagut de conèixer”. Penso que hem estat gat i gos durant molts anys de vida municipal. I vaig bordar-lo sempre que calia. Però ja se sap que finalment els antagònics acaben sent complementaris: sense el Manel C.H. al Ple ja no li vaig fer falta al Manolo (Ramon i Fuentes) que aquest 2003 m’excluia dels seus deliris presidencialistes –amb un staffde matrimoni d’advocats o d’assessories d’advocats (i procuradors a l’infern de dos en dos). Covençut que les dones regidores són braços de mar feineres de tota confiança i obediència. Decantant-se pel clan Fuensanta-Cellier; a qui feia treuere de polleguera la meva aplicació en el lema d'UpA: "les portes del Palau obertes a la gent". El pes antropològic del matriarcat i el militarisme a una comunitat conservadora anacrònica, cega i sorda a les Belles Arts que transformen les mentalitats.
El "vici privat" del tarannà del Manolo d'arrasar en tota negociació ha donat a Altafulla la "virtud pública" de l'Urbanisme Social. Equipaments per al poble des de les transferències de capital de les plusvàlues privades creades pel vist-i-plau del Ple públic. Equipaments que cal omplir però obrint-se amb valentia i sense gelos a totes les il·lusions de participació cultural, esportiva, cívica dels nous altafullencs.
El goig de redactar-li els informes d'alcaldia (d'UpA: la coalició a la "xilena" composada amb l'amic parlamentari català i regidor altafullenc d'UDC, Joan Carrera) per als pressupostos dels anys 2000-2001-2002 (el primer en euros) i 2003 penso que em segueix compensant de 6 derrotes a la política altafullenca (3 d'electorals com a cap del PSC i a 3 en primàries –dues dins el PSC; i la darrera quan UpA degenerà en AuPa –per demostrar que els qui l'any 1983 titllaven de "Vestringe" Manel Ramon, tenien plena raó al cap de vint anys!).