Oberts al món des d’Altafulla (XI)(3)

Trifulgues a l’Eurozona:

Antón Costas a El depredador, la presa y el jefe de la manada:

“El discurs oficial afirma que l’únic camí que tenen els països sobreendeutats de l’euro per a escapar al càstig dels mercats és el de reduir el dèficit mitjançant retalls dràstics de despesa pública, acompanyats d’altres sacrificis socials com reduccions de sous, pensions i altres dures reformes. Aquest discurs estableix també que, arribat el cas, els mercats poden exigir la substitució dels Governs incapaços o temorencs d’imposar aquests durs plans a la seva població, encara que per a tal objectiu emprin procediments de dubtosa legitimitat democràtica, amb efectes politics no volguts que poden a arribar a ser no despreciables.

Els fets, tan mateix, no casen bé amb aquest discurs. Malgrat la disposició dels nous governants (de Grècia, Itàlia, Espanya) per a ser més durs, els mercats no els han donat ni 24 hores de respiració abans de seguir amb el seu càstig. És evident que alguna cosa no funciona en aquest discurs oficial. 

Amb el greu afegit que presenta dos danys col·laterals preocupants.

El primer és de naturalesa econòmica. Tots aquests plans de retalls de despesa pública i de reducció de la renda disponible dels ciutadans estan portant a les economies a l’estancament. Però la recessió, en reduir els ingressos públics, augmentarà el dèficit. Aquest augment exigirà nous retalls. I torna a començar. Un cercle viciós endimoniat.

El segon efecte és de naturalesa política. Aquest cercle viciós farà que els nous Governs siguin de fireta. Amb conseqüències preocupants per a la democràcia.

On falla el discurs oficial? Al meu judici, la raó és una mala comprensió de les motivacions que porten els mercats a acarnissar-se amb alguns països. No ho fan únicament perquè són dèbils sinó perquè saben que els països forts no vindran a ajudar-los.

Els mercats es comporten com els depredadors que assetgen les manades d’animals a les sabanes. Els depredadors oloren la sang dels membres més dèbils. Però només s’hi llancen quan tenen la seguretat que la resta de la manada no vindrà a ajudar-la. Abans dóna tombs al seu voltant i fa connats d’atacs per a observar la reacció del cap de la manada. Si veuen que desplega un lideratge solidari, el depredador s’ho pensa dues vegades abans d’escometre contra la presa, per a no sortir-ne mal parat. Però si veu que es manifesta un capteniment oportunista, es llença sobra la presa.

El capteniment dels 17 països de l’eurozona s’assembla al de una manada on el cap no exerceix un lideratge solidari i intimidador. En aquesta circumstància, els mercats es comporten com a depredadors. I ataquen les preses dèbils. Però a mesura que van caient, s’atreveix amb altres, fins a arribar al líder de la manada.

Per què Alemanya és remisa a exercir de cap solidari de l amanada i utilitzar la seva força per a intimidar els depredadors? S’escauen distintes raons:

La primera està relacionada amb la seva incapacitat i manca de voluntat per al lideratge. L’excanceller Helmut Khol digué en certa ocasió que Alemanya era massa gran per a ser un primus inter pares, però massa petita per a exercir de líder. Hi estic d’acord, tant pel que fa al lideratge econòmic com al polític. Recordin la seva renúncia a donar suport a la intervenció a Líbia.

Però cal explicar la segona raó, que reflecteix la visió alemanya de les causes i remeis a la crisi del deute. Aquesta visió alemanya – de la qual participen altres països de l’euro – sosté que el sobreendeutament i el dèficit són causats per la prodigalitat dels Governs i a la falta de disciplina laboral de llurs ciutadans. Aquesta és una visió equivocada. Cal recordar una i altra vegada que la mare de l’excessiu endeutament privat d’aquest països ha sigut un espectacular errada del sistema financer europeu, liderat per la banca alemanya i francesa. El cas iralndès és paradigmàtic.

El remei que defensa la visió alemanya és tan errat com el seu diagnòstic. Alemanya és contraria a exercir de cap de manada perquè considera que el millor és no esser solidari, sinó deixar que la disciplina dels mercats obligui els Governs i ciutadans a fer els deures. Altra errada. Mentre no canviïn les idees que estan darrera d’aquesta visió alemanya de la crisi, els depredadors tenen camí lliure. Fins a arribar a convertir el problema del deute en el problema de l’euro.

Però tal vegada el més intrigant és veure com aquesta visió és compartida per les elits més influents dels països sotmesos al càstig dels mercats. S’està desenvolupant una síndrome de Berlín, mitjançant el qual les elits dels països víctimes senten alguna afecció per la visió dels qui imposen el dany. Caldrà dedicar alguna atenció a aquesta síndrome.

S’escau algun senyal de canvi? N’hi ha. És revelador, al meu judici, el darrer comentari de David Cameron després d’una reunió amb Ángela Merkel. En suggerí la necessitat de graduar la política d’austeritat. Si ho diu ell, que ha sigut el primer apòstol de l’austeritat dràstica i compulsiva, llavors tenim esperances”.

Luís Garicano, catedràtic de la London Schol of Economics a La actitud del BCE: dos hipótesis:

“Per què el BCE està deixant que ens cuinem a foc ràpid en l’aigua bullent dels mercats? Espanya és solvent a tipus del 4%, però no n’és si ha de financar-se, de forma sostinguda, al 7%. (...) S’escauen dues hipòtesi possibles: La primera és la de la superstició. El BCE, a l’igual que l’opinió pública alemanya és presa de supersticions. Malgrat l’evidència en contrari, provinent de les massives compres de bons al Japó, al Regne Unit i a EEUU, el BCE persisteix en la creença que la compra temporal, però de forma il·limitada, del deute d’un país solvent en una situació com l’actual generaria inflació. Això, simplement, no és cert, ni en teoria, ni en pràctica.

L’alternativa és que el BCE està jugant una perillosa, però racional, partida de cartes. El BCE sap que, als bons moments, les economies del sud d’Europa no van fer cap esforç per a modernitzar-se. Saben que, si els tipus baixessin, les polítics d’aquests països tornarien a fer de els seves. Sota aquesta hipòtesi, el BCE sap el que fa, que és assegurar-se que els problemes estructurals de fons s’ataquin i resolguin, per bé que, això sí, juga amb foc.

Per a saber quina és la realitat, val amb comprovar això tant senzill els dies vinents: si ens mantenen a la caldera amb el foc constant, cremant però suportable, és la segona. Si el foc incrementa sense fi, ens hem casat amb uns supersticiosos, i la situació no té remei.

Mentre, a nosaltres no ens resta més que un opció: seguir treballant amb urgència en les nostre reformes, en fer la modernització econòmica necessària per a adaptar-nos a la moneda única que mai no vam fer anestesiats pel boom. I, amb els nostres socis, treballar amb urgència en el redisseny de la zona euro, inclouent un fons de garantia de dipòsits a escala europea, un sistema de resolució d’entitats i una forma d’avançar cap a l’endeutament conjunt. I creuar el dits, perquè, dissortadament, el nostre futur està fora de les nostres mans”

Xavier Vidal Folch a 18 años presos del error: “ La UE porta 18 anys perduts, perquè no compta amb eurobons, no compta amb un dinàmic mercat únic deute que federi la seva dispersa potència inversora, articuli la seva defensa contra les grans crisis i aprofundeixi la seva capacitat financera, diversificant les opcions inversores dels estalviadors i expandint el paper internacional de l’euro com a segona moneda de referència mundial. (...)

El que vénen reclamant a Europa els europeus més europeistes, si més no des de fa un any, són grans emissions, que suposin de substituir total o parcialment les emissions nacionals, mutualitzar el deute, crear un Tresor únic que la gestioni, per a afrontar l’ensulsiada del deute sobirà: al costat de la llicència al BCE que compri bons perifèrics a doll, és l’instrument idoni per a subvenir-la. (...)

Un germà petit d’aquest eurobons són els Project Bonds, presentats per Brusel·les i el BEd’Inversions fa un mes. Totalitzarien 230 milions d’euros que avalats pel pressupost de la UE es transformarien en 4.500 milions i podrien aixecar inversió privada per a finançar conjuntament part de les infraestructures convenients (que haurien d’acostar-se a un bilió d’euros!). Són oportuns a Europa perquè el finançament per a aquestes finalitats era el bancari, sobretot, ara assecat.

EL Project Bonds és una còpia en miniatura del proposat per Jacques Delors al seu llibre blanc Creixement, competitivitat i feina el 1993, en fa ja 18 anys. Els 12 caps de Govern el van aplaudir, però els ecofins, els ministres d’Economia i Finances, el van boicotejar, perquè emitir eurobons per a finançar obra pública els feia flaire de keynesianisme, quin gran i persintent error.

El projecte era superambiciós. No únicament perquè suposava una inversió pública comunitària de 400 mM d’e. També perquè es destinava a finançar projectes de xarxes transeuropees de transport, d’energia, i, atenció, de telecomunicacions: era, en això, visionària de la “societat de la informació” que s’albirava i que deixà expedita a la competència dels garatjos on experimentaven els joves emprenedors nord-americans.

I també era trencadora des de la perspectiva del seus mecanismes financers: cada any, el pressupost de la UE i el BEI aportarien 12 mM i el mercat, mitjançant una doble emissió de bons, els altres 8 mM. Però no hi hagué manera. I han hagut de passar 18 anys per tal que Brusel·les recuperi aquella torxa, per bé que ara amb una altra finalitat, comunitaritzar els deutes sobirans. Tan de bo que aquesta vegada no es torni a apagar”.

Juan Gómez, corresponsal del País a Berlín: “Merkel ha demostrat una i mil vegades la seva capacitat de revisar conviccions. Si alguna cosa la defineix és el seu pragmatisme. Per exemple, quan féu marxa enrera a l’ampliació de la vida útil de les nuclears. O fa dues setmanes, quan imposà contra els elements el sou mínim al congrés del CDU. O quan abolí el servei militar obligatori”.