Oberts al món des d’Altafulla (XI) (1)

Joan Domènech al Periódico. “El Barça ha guanyat les seves quatre Champions amb mandats el PSOE (Wembley 92 amb Felipe; París 2006, Roma 2008 i Wembley 2011 amb ZP), les tres últimes del Real Madrid, amb Aznar (Amsterdam, 98; París 2000; Glasgow 2002). El Madrid ja a 6 punts del Barça...

Anàlisis del 20-N:

Fidelidad y fuga (El País): “El PP hauria captat en les recentment celebrades eleccions fins a 1,2 M dels vots anteriorment socialistes. La fidelitat del vot del PSOE restà finalment al 60% i la del PP entorn el 90. IU absorbeix 700 mil vots socialistes i UPyD confirma el seu caràcter de partit frontissa en el terreny ideològic captant boi tant de vot popular (entorn a 350 mil) com socialista (450 mil). Boi un milió d’exvotants socialistes resten en l’abstenció i 900 mil als vots en blancs i a petites candidatures. 130 mil vots del PSC el 2008 cap a CiU aquest 2011.

La divisòria entre populars i socialistes sembla tornar-se més tènue i porosa, la qual cosa convida a pensar que d’ara endavant els transvasaments de votants d’un i altre costat poder arribar a ser més habituals i més significatius numèricament”

Ramon Jáuregui, ministre de presidència en funcions, entrevistat al País (26 de nov.): “El resultado electoral final era el horizonte més negativo, pero no me sorprendió porque porque los últimos días de la campanya estuvieron marcados por las turbulencias financieras y la sensación de que la victoria del PP era inevitable. Con las circunstancias económicas que hemos vivido era prácticamente inevitable. Quizás teníamos que haber defendido lo que estaba haciendo el Gobierno con más convicción, con más artillería y más fuerza”.

“Alfredo ha hecho una campaña formidable en las circunstancias que estábamos”

“Pretendo que el PSOE no pierda su esencia de gran partido nacional como lo hicimos en tres grandes monetos de la historia. Los Pactos de la Moncloa, la consolidación de la democracia tras el intento de golpe de Estado y la oferta de pacto antiterrorista a Aznar. Son tres momentos que marcan el ADN de un gra npartido que piensa en España y estoy seguro que lo seguiremos haciendo”.

“Queremos asentar en España la cultura de la grandeza del tránsito de un Gobierno a otro”.

“Sigo pensando que en el eje central del abanico identitario vasco hay un 65% de población que hace compatible el sentimiento vasco con el español. Cuando la sociedad vasca se impregna de libertad, las expresiones constitucionalistas adquirirán más fuerza. Pero para eso hace falta que los ciudadanos pierdan esa tela de araña que ha modificado artificialmente la sociología del país, haciendo nacionalista a la gente para quedar bién”.

Javier Pérez Royo a Herencia recibida: “Cap Govern pot deixar en aquest moment un herència bona al seu successor. L’opció que tenia el president del Govern sortint era de deixar una herència dolenta o deixar-ne una altra de pitjor. Deixar un estat d’alarma o haver precipitat el país directament a l’estat d’excepció (...)

Quan un Estat té el tamany d’EEUU. El marge de maniobra del Govern envers els mercats capitals és més gran. També el tindria la UE si fos un Estat i no una confederació d’Estats. Però no n’és. El marge de maniobra de cadascun dels Estats europeus és molt reduït, per bé que per als uns més que per als altres. El nostre és del més reduïts”

Antonio Franco: Una Catalunya nova i diferent (després del 20-N)

“Tot fa pensar que a escala espanyola probablement s’escau una simple alternança, encara que més rotunda que altres cops. Si la crisi econòmica i la rebaixa de qualitat de vida persisteixen, les pròximes generals poden ser molt diputades.

El succeït a Catalunya, altrament, sembla molt més profund. La decisió dels socialistes catalans de governar mitjançant el tripartit, i especialment la forma poc convincent d’encapçalar-lo, desfigurà la seva pròpia identitat sense conferir-los un perfil nou. Fa quatre anys ho governaven pràcticament tot i s’han quedat sense res.

Els socialistes, dins del seu descens regular i de mica en mica, ara han perdut molst més vots que els guanyats pels convergents: 772.300 envers 231.378. I amb formes pròpies d’una ensulsiada. El PSC ha engreixat els sacs de totes les altres formacions (amb l’excepció de l’altre gran tocat pel tripartit, ERC). Ha dispersat vots en totes direccions: a la dreta, a l’esquerra, al sobiranisme, a l’espanyolisme i, previsiblement, a l’abstenció.

L’electorat ha castigat de forma particular el PSC per la irresponsabilitat d’haver ajornat en ple moment d’urgències el debat intern i la renovació de líders des de la derrota del tripartit. Després de la traumàtica convivència amb ERC, fou temerari aparcar la discussió sobre les relacions amb Espanya, sobre com solucionar l’atur, sobre el que és essencial o no de l’Estat del benestar, sobre la desafecció de la política, sobre els relacions del PSC amb el socialistes espanyols, sobre la manca de qualitat de la democràcia espanyola i catalana.

CiU ha assolit les dues fites polítiques més importants. La seva victòria prova que la majoria de l’electorat accepta o es resigna als retalls socials derivats de la crisi, si més no de moment. El triomf de Duran Lleida prova que d’una forma o altra la seva reclamació d’un fals concert econòmic o d’un finançament més just per a Catalunya j ha esdevingut un tema-consigna pera una part molt àmplia de la població catalana. En marcarà les relacions amb Rajoy.

L’ascens substancial d’IC avisa seriosament els socialistes que llurs indefinicions reobren de debò un alternativa per l’esquerra”.

Joan Tapia: “El discurs d’Artur Mas davant la crisi i el missatge ampli de la coalició (Duran) ha sintonitzat més que un PSC en desarrelament”.

Anton Losada: “El PSOE hauria d’aprende algunes lliçons.La primera i més important ensenya que el discurs socialdemòcrata conforma el seu millor actiu. Ara no té altra feina més urgent i important que reconstruir-lo”.