Fratricidi, columna de contraportada del 15 d'octubre a l'esportiu El 9, obra de Joan Maria Pou, mereix la reproducció exacte, perquè recorda com la divisió de la federació iugoslava trencà la sòlida amistat entre Vlade Divac i Drazen Petrovic, els grans jugadors de bàsquet. Tot un avís per a navegants espanyolistes separadors i, pels de casa, sobiranistes o independentistes:
" Dos jugadors brillants. Dues trajectòries esplèndides. Dos professionals del bàsquet
amb un únic objectiu: guanyar-ho tot. Dos éssers humans amb molt punts en comú. Dues estrelles compartint vestidor en una època daurada. I una guerra que ho destrossa tot. Fins i tot una amistat en teoria eterna. Aquest és el punt de partida d'un documental de l'ESPN titulat Once brothers i que explica com la guerra va esberlar la relació gairebé de sang que tenien un dels millors jugadors serbis de la història, Vlade Divac, i el seu company de selecció ioguslova (quan encara existia) i mite del bàsquet europeu, el croat Drazen Petrovic. S'estimaven, es respectaven i s'entenien dins i fora de la pista. Mentre van compartir la nacionalitat, la bandera i la selecció eren com a germans, però quan la federació iuguslava es va esbocinar, la relació no ho va poder suportar. Amb Divac com a narrador i l'absència de Petrovic (mort en un accident de cotxe l'any 1993) present en tot moment, el document posa la pell de gallina. Fa molta por veure com dues persones que van compartir tants moments, que es van mirar tantes vegades als ulls per a ajudar-se i que van jugar junts per assolir tants títols es deixessin infectar pels deliris de grandesa d'uns quants criminals. Aquella barbaritat ho va contaminar tot, també les relacions afectives d'un serbi i un croat que no tenien res a retreure's i que molt probablement veien la vida d'una manera molt semblant. Les grans idees per sobre dels petits records compartits. Els grans objectius del líders messiànics per sobre de les petites complicitats que es teixeixen en el dia a dia. Els grans mites fundacionals de la pàtria per sobre del petits gestos que ajuden a construir les famílies, les amistats i els projectes comuns. Les banderes per sobre de les abraçades, Sèrbia i Croàcia per sobre de Divac i Petrovic".
Si algun dia tenim la dissort d'executar el "Dret a decidir" sis plau, llegim aquest meravellós / tràgic article de J.M Pou - l'apassionada veu dels esports de RAC 1 - abans d'anar-hi o de votar, perquè la parella d'amics trencada de famosos prou que es correspondria amb sòlids nuclis d'amistats entre nosaltres, amb sentiments de pertinença diferents...
El PNB pacta amb el Govern del pol federal / PSOE l'estabilitat de la resta de legislatura: amb el desplegament íntegre de l'Estatut de Gernika. Després dels onze anys sobiranistes del lehendakari Ibarretxe el PNB recupera la via autonomista.
Els traspassos en tres terminis: politiques actives de feina, formació ocupacional i Institut Social de la Marina ( 2010) + inspecció de treball, regulació de feina; transports per carretera i el marítim fluvial; professorat de religió de primària, ampliació de traspàs de ensenyament nàutic-pesquer, convalidació d'estudis a l'estranger; arxius estatals, execució del drets de propietat intel·lectual (primer semestre 2011); fons de garantia salarial; ferrocarrils; crèdit i banca; agències de viatge; assegurança escolar; homologació de títols universitaris; seguretat privada.
A més de donar els noms de Bizkaia, Álava-Araba i Gipuzkoa als territoris bascs + tècnic forals a tres grups de treball (fiscalitat foral i concert propis...) l'Ecofin + compromós de mantenir els ritmes de la Y ferroviària basca i a partir del 2016 l'AVE Gazteiz-Bilbo + millores al port de Pasaia + sumar a RENFE el billet únic de Gipuzkoa + 15 milions d'e. per la Font de Neutrons per Espalació.
El titular de Dret Administratiu de la UPF, Carles Pareja Lozano, proclama "l' honorabilitat d'excel·lents servidors públics i professionals amb una trajectòria sense màcula" dels regidors de BCN i tècnics de l'Hotel del Palau; entre ells Ramon García Bargado Acín, el fill de la nostra artista Katia Acín.
Argumenta aspectes de permanent vigència en tota polèmica de requalificació urbanística: " En el cas de l'Hotel del Palau, i com a evident dany colateral de les andances de l'inefable duo Millet- Montull. sembla que la imputació de la cúpula de l'urbanisme barceloní es relaciona amb una suposada ocultació de la identitat real del propietari de les finques, ja que qui havia promogut l'actuació urbanística, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, ja era propietària dels terrenys quan s'aprova la seva requalificació, sense que aquesta inforamció constés en el pla.
La vinculació entre propietat de les finques i bondat de l'actuació urbanística res té a veure amb el criteri que ha de guiar la formulació i aprovació dels plans urbanístiques. Les administracions competents han de decidir la procedència de modificar o no el pla en funció de la racionalitat i bondat de l'ordenació urbanística, sense oblidar que és també necessari garantir la seva viabilitat: que generi les suficients plusvàlues per afrontar les càrregues d'urbanització i poder desplegar l'actuació prevista pel pla. I en aquest context careix de tota rellevància qui va a ser el propietari final de les finques.
En el cas de l'hotel del Palau les plusvàlues es generaren en gran part a favor de la Generalitat, que realitzà una excel·lent operació patrimonial mitjançant el canvi de qualificació de la finca de la seva propietat, de residencial a equipament, segons el conveni firmat al seu moment. Per tal que aquestes plusvàlues fossin efectivament apropiades per la Generalitat, així com per al Palau, era imprescindible que un tercer assumís el seu pagament mitjançant l'adquisió de les finques requalificades destinades a la construcció de la instal·lació hotelera, tal i com a més s'establí expressament en l'esmentat conveni. En conseqüència, la decisió urbanística d'implantar un hotel en cap cas podia supeditar-se que el titular de les finques fos el Palau de la Música (¿o és que el Palau s'havia de convertir en hoteler), sinó a la conveniència per a la ciutat de tal decisió".
Joan Tapia diu la seva, sempre equànime i fonamentada, en el cas del bonus de mil e. de l'emissió de la Generalitat: " El conseller Castells té raó quan critica les paraules del líder de Convergència, però és inadmissible que el Govern trigui vuit dies, vuit!, explicar una sensata operació de finançament. Quan castells diu que els primers bonus fossin subscrit pels propis Montilla i Mas té raó. Però això exigia haver informat amb anterioritat al líder de l'oposició".
Jean Marc, 62 anys, exrevoltat el Maig del 68: "Nosaltres lluitàvem contra la societat, ells lluiten contra Sarkozy. Jo no volia viure com el meu pare, volia acabar amb el món del meu pare. Ells pel que sembla nEfectivament, com declara l'estudiant de 3r de dret, Benjamin: "Estem aquí perquè no volem viure pitjor que els nostres pares".
Joel Mokyr, autor de la Economia Il·lustrada: " Una nació sense educació mai no serà pròspera. La deixadesa de l'educació en nom de la austeritat fiscal és un greu error i una neciesa. És millor llegar als nostres fills i néts un Estat educat que un Estat sense deutes". "EEUU és un país de rics en mans d'un Govern pobre i Xina és un país de pobres en mans d'un Govern ric. En una economia sana, l'Estat treballa per a crear un major benestar, però a Xina treballa per omplir les butxaques els funcionaris. La seva història des de fa segles no és massa alentadora, no ha forjat la tradició de servei públic que existeix a Alemanya, Holanda i Europa en general".
".
El director del Punt, Pep Riera es mulla en el comentari de l'Assemblea del Barça, amb l'article a tota pàgina "El dia del gran dilema moral":
" El vicepresident econòmic Javier Faus havia estat didàctic, contundent, brillant en l'argumentació i el to i, sobretot, molt convincent, com va reflectir el resultat (984 a favor i 47 en contra). És clar que les conclusions de la due diligence havien ajudat molt a predisposar els compromissaris. Eren exemples demolidors de lleugeresa, irresponsabilitat i falta d'ètica. I si algú encara ho podia posar en dubte, la decisió de la junta de Laporta dos dies abans d'acabar el mandat de subscriure, pagant el club, una pòlissa d'assegurança per cobrir, fins a 25 milions d'euros i fins el 2016, la seva responsabilitat en cas d'irregularitats en la gestió ja deixava sense arguments qualsevol que pogués o volgués tenir dubtes. (...)
" Rosell va escenificar amb molta tensió narrativa el dilema moral que es plantejava als barcelonistes, i va fer una síntesi perfecte dels arguments per votar sí o per votar no. Sí: per les pèrdues generades, per haver venut patrimoni per quadrar balanços, pel malbaratament i falta d'ètica en la gestió i per pèssimes, sospitoses i injustificades inversions en jugadors (Keirrison i Henrique) i patrimoni (Viladecans). No: perquè abona la divisió, perquè uns quants directius de Laporta no hi tenen la culpa., perquè no és just que el president amb més èxits esportius acabi demandat, per les tres grans decisions històriques (fer fora els violents, Unicef i Guardiola) i perquè s'ha generat molts recursos. Va ser la viva expressió del conflicte interior de cada soci i de la massa social en el seu conjunt. Un moment sublim, que va saber allargar dramàticament i molt sentida amb la frase d'Evarist Murtra a Guardiola: "Si tens dubtes, fes sempre el que creguis que és millor per al club". I encara més amb els tres minuts de reflexió que va proposar abans de votar. Independentment del resultat posterior (que va reflectir el dilema: 29 vots de marge: 468 a favor, 439 en contra; 113 en blanc), l'assemblea d'ahir val la pena ser recordada per aquesta intervenció. Un gest que enllaça amb l'actitud de Rosell envers Laporta el dia del Gamper, però aplicat a la decisió mes important que segurament s'ha pres en una assemblea".
" Dos jugadors brillants. Dues trajectòries esplèndides. Dos professionals del bàsquet
amb un únic objectiu: guanyar-ho tot. Dos éssers humans amb molt punts en comú. Dues estrelles compartint vestidor en una època daurada. I una guerra que ho destrossa tot. Fins i tot una amistat en teoria eterna. Aquest és el punt de partida d'un documental de l'ESPN titulat Once brothers i que explica com la guerra va esberlar la relació gairebé de sang que tenien un dels millors jugadors serbis de la història, Vlade Divac, i el seu company de selecció ioguslova (quan encara existia) i mite del bàsquet europeu, el croat Drazen Petrovic. S'estimaven, es respectaven i s'entenien dins i fora de la pista. Mentre van compartir la nacionalitat, la bandera i la selecció eren com a germans, però quan la federació iuguslava es va esbocinar, la relació no ho va poder suportar. Amb Divac com a narrador i l'absència de Petrovic (mort en un accident de cotxe l'any 1993) present en tot moment, el document posa la pell de gallina. Fa molta por veure com dues persones que van compartir tants moments, que es van mirar tantes vegades als ulls per a ajudar-se i que van jugar junts per assolir tants títols es deixessin infectar pels deliris de grandesa d'uns quants criminals. Aquella barbaritat ho va contaminar tot, també les relacions afectives d'un serbi i un croat que no tenien res a retreure's i que molt probablement veien la vida d'una manera molt semblant. Les grans idees per sobre dels petits records compartits. Els grans objectius del líders messiànics per sobre de les petites complicitats que es teixeixen en el dia a dia. Els grans mites fundacionals de la pàtria per sobre del petits gestos que ajuden a construir les famílies, les amistats i els projectes comuns. Les banderes per sobre de les abraçades, Sèrbia i Croàcia per sobre de Divac i Petrovic".
Si algun dia tenim la dissort d'executar el "Dret a decidir" sis plau, llegim aquest meravellós / tràgic article de J.M Pou - l'apassionada veu dels esports de RAC 1 - abans d'anar-hi o de votar, perquè la parella d'amics trencada de famosos prou que es correspondria amb sòlids nuclis d'amistats entre nosaltres, amb sentiments de pertinença diferents...
El PNB pacta amb el Govern del pol federal / PSOE l'estabilitat de la resta de legislatura: amb el desplegament íntegre de l'Estatut de Gernika. Després dels onze anys sobiranistes del lehendakari Ibarretxe el PNB recupera la via autonomista.
Els traspassos en tres terminis: politiques actives de feina, formació ocupacional i Institut Social de la Marina ( 2010) + inspecció de treball, regulació de feina; transports per carretera i el marítim fluvial; professorat de religió de primària, ampliació de traspàs de ensenyament nàutic-pesquer, convalidació d'estudis a l'estranger; arxius estatals, execució del drets de propietat intel·lectual (primer semestre 2011); fons de garantia salarial; ferrocarrils; crèdit i banca; agències de viatge; assegurança escolar; homologació de títols universitaris; seguretat privada.
A més de donar els noms de Bizkaia, Álava-Araba i Gipuzkoa als territoris bascs + tècnic forals a tres grups de treball (fiscalitat foral i concert propis...) l'Ecofin + compromós de mantenir els ritmes de la Y ferroviària basca i a partir del 2016 l'AVE Gazteiz-Bilbo + millores al port de Pasaia + sumar a RENFE el billet únic de Gipuzkoa + 15 milions d'e. per la Font de Neutrons per Espalació.
El titular de Dret Administratiu de la UPF, Carles Pareja Lozano, proclama "l' honorabilitat d'excel·lents servidors públics i professionals amb una trajectòria sense màcula" dels regidors de BCN i tècnics de l'Hotel del Palau; entre ells Ramon García Bargado Acín, el fill de la nostra artista Katia Acín.
Argumenta aspectes de permanent vigència en tota polèmica de requalificació urbanística: " En el cas de l'Hotel del Palau, i com a evident dany colateral de les andances de l'inefable duo Millet- Montull. sembla que la imputació de la cúpula de l'urbanisme barceloní es relaciona amb una suposada ocultació de la identitat real del propietari de les finques, ja que qui havia promogut l'actuació urbanística, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, ja era propietària dels terrenys quan s'aprova la seva requalificació, sense que aquesta inforamció constés en el pla.
La vinculació entre propietat de les finques i bondat de l'actuació urbanística res té a veure amb el criteri que ha de guiar la formulació i aprovació dels plans urbanístiques. Les administracions competents han de decidir la procedència de modificar o no el pla en funció de la racionalitat i bondat de l'ordenació urbanística, sense oblidar que és també necessari garantir la seva viabilitat: que generi les suficients plusvàlues per afrontar les càrregues d'urbanització i poder desplegar l'actuació prevista pel pla. I en aquest context careix de tota rellevància qui va a ser el propietari final de les finques.
En el cas de l'hotel del Palau les plusvàlues es generaren en gran part a favor de la Generalitat, que realitzà una excel·lent operació patrimonial mitjançant el canvi de qualificació de la finca de la seva propietat, de residencial a equipament, segons el conveni firmat al seu moment. Per tal que aquestes plusvàlues fossin efectivament apropiades per la Generalitat, així com per al Palau, era imprescindible que un tercer assumís el seu pagament mitjançant l'adquisió de les finques requalificades destinades a la construcció de la instal·lació hotelera, tal i com a més s'establí expressament en l'esmentat conveni. En conseqüència, la decisió urbanística d'implantar un hotel en cap cas podia supeditar-se que el titular de les finques fos el Palau de la Música (¿o és que el Palau s'havia de convertir en hoteler), sinó a la conveniència per a la ciutat de tal decisió".
Joan Tapia diu la seva, sempre equànime i fonamentada, en el cas del bonus de mil e. de l'emissió de la Generalitat: " El conseller Castells té raó quan critica les paraules del líder de Convergència, però és inadmissible que el Govern trigui vuit dies, vuit!, explicar una sensata operació de finançament. Quan castells diu que els primers bonus fossin subscrit pels propis Montilla i Mas té raó. Però això exigia haver informat amb anterioritat al líder de l'oposició".
Jean Marc, 62 anys, exrevoltat el Maig del 68: "Nosaltres lluitàvem contra la societat, ells lluiten contra Sarkozy. Jo no volia viure com el meu pare, volia acabar amb el món del meu pare. Ells pel que sembla nEfectivament, com declara l'estudiant de 3r de dret, Benjamin: "Estem aquí perquè no volem viure pitjor que els nostres pares".
Joel Mokyr, autor de la Economia Il·lustrada: " Una nació sense educació mai no serà pròspera. La deixadesa de l'educació en nom de la austeritat fiscal és un greu error i una neciesa. És millor llegar als nostres fills i néts un Estat educat que un Estat sense deutes". "EEUU és un país de rics en mans d'un Govern pobre i Xina és un país de pobres en mans d'un Govern ric. En una economia sana, l'Estat treballa per a crear un major benestar, però a Xina treballa per omplir les butxaques els funcionaris. La seva història des de fa segles no és massa alentadora, no ha forjat la tradició de servei públic que existeix a Alemanya, Holanda i Europa en general".
".
El director del Punt, Pep Riera es mulla en el comentari de l'Assemblea del Barça, amb l'article a tota pàgina "El dia del gran dilema moral":
" El vicepresident econòmic Javier Faus havia estat didàctic, contundent, brillant en l'argumentació i el to i, sobretot, molt convincent, com va reflectir el resultat (984 a favor i 47 en contra). És clar que les conclusions de la due diligence havien ajudat molt a predisposar els compromissaris. Eren exemples demolidors de lleugeresa, irresponsabilitat i falta d'ètica. I si algú encara ho podia posar en dubte, la decisió de la junta de Laporta dos dies abans d'acabar el mandat de subscriure, pagant el club, una pòlissa d'assegurança per cobrir, fins a 25 milions d'euros i fins el 2016, la seva responsabilitat en cas d'irregularitats en la gestió ja deixava sense arguments qualsevol que pogués o volgués tenir dubtes. (...)
" Rosell va escenificar amb molta tensió narrativa el dilema moral que es plantejava als barcelonistes, i va fer una síntesi perfecte dels arguments per votar sí o per votar no. Sí: per les pèrdues generades, per haver venut patrimoni per quadrar balanços, pel malbaratament i falta d'ètica en la gestió i per pèssimes, sospitoses i injustificades inversions en jugadors (Keirrison i Henrique) i patrimoni (Viladecans). No: perquè abona la divisió, perquè uns quants directius de Laporta no hi tenen la culpa., perquè no és just que el president amb més èxits esportius acabi demandat, per les tres grans decisions històriques (fer fora els violents, Unicef i Guardiola) i perquè s'ha generat molts recursos. Va ser la viva expressió del conflicte interior de cada soci i de la massa social en el seu conjunt. Un moment sublim, que va saber allargar dramàticament i molt sentida amb la frase d'Evarist Murtra a Guardiola: "Si tens dubtes, fes sempre el que creguis que és millor per al club". I encara més amb els tres minuts de reflexió que va proposar abans de votar. Independentment del resultat posterior (que va reflectir el dilema: 29 vots de marge: 468 a favor, 439 en contra; 113 en blanc), l'assemblea d'ahir val la pena ser recordada per aquesta intervenció. Un gest que enllaça amb l'actitud de Rosell envers Laporta el dia del Gamper, però aplicat a la decisió mes important que segurament s'ha pres en una assemblea".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.