Especial Vargas Llosa...:
El Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa. Un enfermo del Perú, segons F.Iwasaki:
"En el país de las mil caras (1984) MVLL reconoció: "El Perú es para mí una especie de enfermedad incurable y mi relación con él es intensa, áspera, llena de la violencia que caracteriza a la pasión". Todos los demonios conjurados por VLL en sus novelas son peruanos o intuídos en el Perú, aunque formen parte de ese infierno más vasto y universal que muchas veces carcomen la condición humana"
Per a Héctor Abad, "El fuego de la obra de MVLL y su personalidad arrasadora tienen que ver con varios factores. Ante todo una fe inquebrantable en la literatura, que le ha permitido una fidelidad a su oficio que muy pocos poseen con tanta fuerza y constancia. A esto se une una confianza, también ciega, en que esta actividad de la fantasía humana, la literatura, es útil e importante para el mundo. Y, por último, la seguridad sin fisuras que tiene de pensarse a sí mismo como un gran escritor".
Per a Pilar Reyes, l'actual directora d'Alfaguara: "Muchas veces hemos entendido de dónde le viene su genio: de la lectura".
J.M.Guelbenzu ens fa inventari de les raons personals i literàries que el fan tan bo.
"No hay gran novela sin gran ambición. No hay novelista (incluso tan educado y elegante com él) que no alimente su escritura en un orgullo satánico (...)
"La segunda razón és el amor por la Literatura.Genera dos propiedades muy importantes: de una parte, el gusto literaro, adquirido gracias a la experiencia literaria; de otra, la vocación, esa misteriosa voluntad de anteponer la creación a cualquier otra consideración vital".
"Las pasiones literarias de MVLL contemplan, si ni me equivoco, los libros de caballerías, la novela decimonónica, más Dumas y Víctor Hugo por un lado y Flaubert por otro. Los primeros, sobre todo Tirant lo Blanc, del que hizo una edición excelente, contienen una "representación de su tiempo", asunto clave para el escritor; por eso admirará Gueera y Paz. Razón de su importancia es la concepción de la novela con su afan de totalidad; es cierto que la novel•la total es un imposible, pero VLL ha pugnado por acercarse a ella en todas sus novelas majores, lo cual le convierte en un esforzado de la literatura"
"La siguiente razón que le convierte en un gran escritor es su capacidad de aunar acción e historia, lo cual concuerda perfectamente con su antigua afición por Dumas y Víctor Hugo. Pero llega más lejos: de Flaubert procede otra característica, la fusión entre lo personal y lo històrico que, con la Educación sentimental funda la novela moderna.
"Hablando del lenguaje y de la expresión, otra razón de su importancia: no hay técnica expresiva que extrañe, desde la multiplicidad de puntos de vista, que ha debido apreciar en Faulkner, o el monólogo interior hasta la descripción en la que apoya sus historias o el oído para el diálogo, que traspone a lo literario admirablemente y, no lo olvidemos, siempre sin perder de vista la búsqueda utópica de la obra total. Vargas ha creado además individuos y grupos con la misma potencia, un equilibrio nada fácil conseguido porque su pasión en el retrato del inviduo ante la injusticia se compadece estupendamente con la realidad en la que se desenvuelven y ahí tenemos un nuevo y complementario valor de primer orden".
J.M.Ridao glossa El escribidor en los periódicos: "Como R.Aron, Vargas Llosa ha querido fundamentar sus posiciones políticas en un conocimiento lo más directo posible de la realidad. Por otra parte, y siempre al igual que el pensador francés, ha buscado en la prensa escrita uno de los vehículos privilegiados para hacerlas públicas.
"Frente a los movimientos guerrilleros inspirados por el castrismo, la crítica de VLL desempeñó un papel equivalente al del exiguo puñado de intelectuales que, en la estela de André Gide, denunciaron el totalitarismo de la Unión Soviética.
"Viajero impenitente, no ha dudado en recorrer las zonas donde se desarrollan conflictos sobre los que urge tomar partido. Su actitud en estos casos está siempre abierta a revisar los conceptos con los que llega".
Joaquín Estefania ens dóna el guió del debats de tot Pressupost a "Huelga general de propuestas":
¿Quin equilibri cal entre la reducció del dèficit i el creixement econòmic?
¿On retallar la despesa pública tenint en compte la immobilitat de compromisos com el pagament de pensions, l'assegurança d'atur, els interessos del deute i les despeses de personal?
¿Quines polítiques cal salvaguardar?
¿Cal sacrificar la inversió en infraestructures que actua com a factor de creixment immediat en períodes de recessió, en benefici de les partides que ajuden a millorar la productivitat a mitjà i llarg termini, com la I+D+i o l'educació, considerant que Espanya és el segon país d'Europa, després d'Alemanya, el quilòmetres d'autovies i autopistes, o boi el primer en AVEs?
¿Com finançar la despesa pública?: ¿Amb un major esforç dels qui ja paguen o millorant la base fiscal mitjançant la confrontació amb l'econimia subnergida( 23% del PIB)?
Centrant-se en el debat del Pressupostos Generals de l'Estat, declara que "es difícil de ser optimista dado que frente a la defensa numantina del Gobierno de su política económica y sus previsiones de crecimiento se encuentra la parálisis programática del PP que pretende llegar a la Moncloa sin despeinarse."
Les grans xifres de la legislatura sencera Montilla-Carod-Saura:
En autogovern, l'assoliment de 19 noves competències
132 mil noves ajudes a la dependència a Serveis Socials
7.225 nous mestres i 343 nous centres d'Educació
4.600 nous metges, 123 ambulatoris, 8 hospitals a Sanitat
3.000 nous mossos d'Esquadra i 39 noves comissaries a Seguretat
77 noves biblioteques i 41 equipaments a Cultura
60 nous quilòmetres d'autovies.
L'hipercrític "maitre a penser" J.Ramoneda les apuntilla amb tot un guió de mancances: "En no poder defensar un projecte conjunt del Tripartit que no existia, el llistat de realitzacions no serveix per a res.
El balanç del Tripartit és una suma descarnada de realitzacions sense l'alè ideològic i polític que li donés vida.
Els fets sense paraules són inerts, sense vida. I quan arriba l'hora de la veritat i cal oferir als ciutadans paraules que indiquin uns objectius, unes idees, uns senyals de futur, només es té un insuls llistat a la mà.
Amb fets i sense política, només una via permet aferrar-se al poder: el clientelisme. Una via molt arrelada en l'Estat de les autonomies que en té molt d'un sistema caciquil postmodern. El Tripartit ni tan sols ha creat una xarxa clientelar sòlida, com la té el PSOE a Andalusia o el PP a València i tingué CiU a Catalunya.
La política no perdona: amb fets no n'hi ha prou per a guanyar eleccions, cal transmetre als ciutadans la sensació que se sap cap a on es va i amb quin objectiu.
Enric Company a L'últim dia del Tripartit glossa la conferència al Saló sant Jordi de la Generalitat del president José Montilla, el dilluns 4 d'octubre, festivitat de sant Francesc D'Assís:
"Governar i liderar la pluralitat i la diversitat és, en realitat, el principal repte de futur de la societat catalana; i de qualsevol societat moderna. La negociació dins del Govern, venia a dir ahir Montilla no expressa debilitat, sino que son l'exigència d'una pluralitat política que està al Parlament i al Govern perquè reflecteixen la societat.
Els sondejos indiquen ara mateix una tendència a l'ampliació de la pluralitat en la representació parlamentària catalana, en una cambra de sis grups, alguns dels quals coalicions de partits.
Montilla argumenta, amb raó, que la globalització i el milió i mig de nous ciutadans arribats en pocs anys fan que la Catalunya de 2010 sigui molt diferent de la de 1980 i la de 2000. No només ha obligat a augmentar ràpidament els serveis educatius, sanitaris i socials. Han fet que Catalunya sigui més complexa i més plural i això implica que, al seu criteri, no pot ser governada més que amb la fórmula que ell ha seguit i ha estat característica del tripartit de les esquerres. La concertació de tots en tot el que sigui possible és el mètode idoni per a reflectir la complexitat de sensibilitats presents en la Catalunya del segle XXI. Montilla va més lluny en afirmar fins i tot que en la societat catalana actual j no té sentit la idea que una força pretengui representar-ho tot. El que és, per bé que ell no ho especificà, l'ambició de tot partit nacionalista".
Eliseo Aja, constitucionalista president del Consell de Garanties Estatutàries serà nou magistrat del Tribunal Constitucional (TC), en representació del Congrés de Diputats a proposta del PSOE. Segons El Periódico: "Montilla fica cullerada al TC i hi posa el guardià de l'Estatut: Un dels gestos que el president de la Generalitat, José Mimtilla, va reclamar a J.L:R.Zapatero per intentar recobrar la confiança dels catalans (i, de passada algun vot) té nom i cognom: Eliseo Aja".
El nostre comentarista polític de referència, Joan Tapia, ens detalla El catalanisme fragmentat:
"Mentre el catalanisme es divideixi entre estatutistes (Montilla i Herrera), concertistes (Mas i Duran) i independentistes (Puigcercós i Laporta), Madrid només té davant seu la divisió. Si el catalanisme no se suma per aconseguir el mínim comú denominador (l'Estatut), demanar el màxim comú divisor (la independència ) sona extrany.
Qui menysprea la via estatutària hauria d'analitzar el que passa al PNB. Ibarretxe va enardir la població amb "el dret a decidir dels bascos i les basques". Al final, el PNB va perdre el poder i Urkullu s'ha apuntat un gol al tornar a exigir el compliment íntegre de l'Estatut de Gernika.
Però potser estem en un ball de disfresses. A Montilla li interessa l'Estatut, però encara més trobar la bandera més vendible que el tripartit. Mas no pretén tant el concert com semblar més catalanista que el PSC i menys aventurista que ERC. Puigcercós exigeix ja el referèndum d'autodeterminació per acontentar els seus cabrejats pel pacte amb el PSC "espanyol"".
Si fos així, podríem estar entrant en un carreró sense sortida racional. Una Catalunya estil Pancho Villa (molta gesticulació i molta divisió) s'enfrontaria a una Espanya partida en dos (PP i PSOE) on guanyaria qui millor toqués la tecla del nacionalisme espanyol, el més oposat a l'autonomia aconseguida pels presidents Pujol, Maragall i Montilla".
Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971): El futur de Catalunya passa per tornar a liderar Espanya no pel victimisme. La gent vol que tendim ponts, no que ens aïllem.
"Estem intentant de resoldre un problema amb més de 200 anys: l'encaix de Catalunya a Espanya. I hem hagut de vèncer dues resistències molt fortes: la dels centralistes, que veuen en tot procés de descentralització el debilitament d'Espanya; i la dels qui aprofiten qualsevol excusa per a magnificar els problemes i minimitzar els avenços".
"Si la socialdemocràcia vol sobreviure al segle XXI ha de regenerar-se. Ara som sis governs de 27 a la UE. Canviar aquesta situació exigeix, per exemple, prendre consciència que a Espanya menys de la meitat de la despesa pública és redistributiva. La resta és neutral o reprodueix la desigualtat. Aquesta part antiredistributiva de la despesa és el que cal detectar i controlar. A mi no m'ha dolgut treure el xecnadó a qui no li feia falta, però sí suprimir-lo per a qui el necessitava de debò".
W.Oppenheimer, el corresponsal del País a Londres en repassar el moment crític de tot el sistema de partits de Gran Bretanya, ens fa avinent que "fins i tot els independentistes escocesos estan en crisi perquè la recessió ha enfonsat els dos països que inspiraven el seu projecte: Irlanda i Islàndia. I amb ells ha caigut el referèndum sobre la independència".
Joaquín Estefania ens exposa les canviants cares hegemòniques de la Gran Recessió:
"Començà amb amb una bombolla hipotecària que estalla; després passà per una crisi de les matèries primes (escassetat i pujada dels preus, especialment del petroli), el que féu ressuscitar el fantasma de l'estanflación; més endevant es traslladà al sistema financer, primer com a problemes de liquiditat i després de solvència; a continuació arribà a l'economia real en forma d'atur massiu, emprobriment de les classes mitjanes i deflació; s'allargà amb la incapacitat de pagament dels deutes sobirans, i recentment adquireix el to de disputes canviàries entre països. Cadascuna d'aquestes fades resta sense tancar-se, per bé que un altra esdevé hegemònica en cada moment" (...)
"La sobrevaloració del iuan xinés, el debilitament del dòlar per la política de la Reserva Federal per a impulsar la liquiditat amb tipus baixos (i estimular la recuperació d'EEUU) i la intervenció als tipus de canvi al Japó, Brasil, Corea del Sud, Malàisia, Tailàndia, Filipines, etc, amenacen l'estabilitat monetària".
David Remmick: "Martin Luther King, el líder dels drets civils assessinat el 1968, fou també el Moisés que dirigí el poble extarviat, però qui com Josué li ha fet assolir la llibertat han estat Barack Obama i la seva generació".
Lluís Bassets: "Estalviem-nos la fascinació d'un govern dels mandarins a l'esquena de la gent i de les lleis: de riquesa sense llibertats".
John Carlin, en article conjunt amb el psicoanalista C.Pierini ens exposa "Maradona com a metàfora argentina":
"El fracàs de Maradona al Mundial fou el fracàs d'Argentina com a país. Per una banda, la manca de rigor i humilitat en la planificació; per l'altra, un malbaratament dels recursos disponibles. Telant sobrava, tret que per amiguisme, ceguesa, populisme patriotrer o senzilla idiotesa Maradona preferí no convocar la meitat dels millors; no només no explotà els recursos que tenia, no els va voler ni veure"
"Al sistema maradonià només brilla la il•lusió. Dins d'aquest sistema de pensament les coses acaben no tenint ni cap ni peus. Resultat. fracàs en la vida i arrossegant en el fracàs, en aquest cas, la selecció argentina, però també es pot arrossegar tota un nació. Recorrent la història del segle XX sabem de la potència destructora de l ail•lusió quan no és contrabalancejada per la realitat terrenal, mai no tan agradable ella com els miratges de la il•lusió.
Quan portats per la fantasia s'elegeixen directors tècnics o presidents o sistemes de característiques populistes, autoritaris i antidemocràtics, amb pocs peus sobre la terra, el resultat inevitable és el fracàs".
E.Gil Calvo qualifica el 29-S d'anacronisme perquè "Les vagues generals són formes rituals de protesta popular amb el cicle de vida útil que fa temps entrà històricament en decadència, després d'assolir el seus màxims durant l'època de la rebelió de les masses: la industrialització fordista, el període d'entreguerres, l'embranzida de la socialdemocràcia... Però amb l'adveniment de la societat postindustrial, el postfordisme de l'especialització flexible ha determinat la fi de la lluita de classes amb l'hegeminia irreversible de la individualització. En conseqüència, el sindicalisme de confrontació ha estat substituït per la concertació neocorporativista.
Per tant la vaga general com a ritual mobilitzador ha entrat en decadència com si fos un dinosaure en vies d'extinció. Per això ara ja només se'n celebren a països d'industrialització tardana, que encara no han sabut incorporar-se a l'era de la informació: o sia, els incompetents i improductius PIGS. Als darrers anys, només se n'han celebrat al Sud de l'Europa llatina (45 a Grècia; 15 a Itàlia; 10 a França, cinc a Espanya i Portugal). En el nordescandinau i anglogermànic f a30 anys que no se'n celebra cap ni una, de vaga general".
El Nobel de Literatura a Mario Vargas Llosa. Un enfermo del Perú, segons F.Iwasaki:
"En el país de las mil caras (1984) MVLL reconoció: "El Perú es para mí una especie de enfermedad incurable y mi relación con él es intensa, áspera, llena de la violencia que caracteriza a la pasión". Todos los demonios conjurados por VLL en sus novelas son peruanos o intuídos en el Perú, aunque formen parte de ese infierno más vasto y universal que muchas veces carcomen la condición humana"
Per a Héctor Abad, "El fuego de la obra de MVLL y su personalidad arrasadora tienen que ver con varios factores. Ante todo una fe inquebrantable en la literatura, que le ha permitido una fidelidad a su oficio que muy pocos poseen con tanta fuerza y constancia. A esto se une una confianza, también ciega, en que esta actividad de la fantasía humana, la literatura, es útil e importante para el mundo. Y, por último, la seguridad sin fisuras que tiene de pensarse a sí mismo como un gran escritor".
Per a Pilar Reyes, l'actual directora d'Alfaguara: "Muchas veces hemos entendido de dónde le viene su genio: de la lectura".
J.M.Guelbenzu ens fa inventari de les raons personals i literàries que el fan tan bo.
"No hay gran novela sin gran ambición. No hay novelista (incluso tan educado y elegante com él) que no alimente su escritura en un orgullo satánico (...)
"La segunda razón és el amor por la Literatura.Genera dos propiedades muy importantes: de una parte, el gusto literaro, adquirido gracias a la experiencia literaria; de otra, la vocación, esa misteriosa voluntad de anteponer la creación a cualquier otra consideración vital".
"Las pasiones literarias de MVLL contemplan, si ni me equivoco, los libros de caballerías, la novela decimonónica, más Dumas y Víctor Hugo por un lado y Flaubert por otro. Los primeros, sobre todo Tirant lo Blanc, del que hizo una edición excelente, contienen una "representación de su tiempo", asunto clave para el escritor; por eso admirará Gueera y Paz. Razón de su importancia es la concepción de la novela con su afan de totalidad; es cierto que la novel•la total es un imposible, pero VLL ha pugnado por acercarse a ella en todas sus novelas majores, lo cual le convierte en un esforzado de la literatura"
"La siguiente razón que le convierte en un gran escritor es su capacidad de aunar acción e historia, lo cual concuerda perfectamente con su antigua afición por Dumas y Víctor Hugo. Pero llega más lejos: de Flaubert procede otra característica, la fusión entre lo personal y lo històrico que, con la Educación sentimental funda la novela moderna.
"Hablando del lenguaje y de la expresión, otra razón de su importancia: no hay técnica expresiva que extrañe, desde la multiplicidad de puntos de vista, que ha debido apreciar en Faulkner, o el monólogo interior hasta la descripción en la que apoya sus historias o el oído para el diálogo, que traspone a lo literario admirablemente y, no lo olvidemos, siempre sin perder de vista la búsqueda utópica de la obra total. Vargas ha creado además individuos y grupos con la misma potencia, un equilibrio nada fácil conseguido porque su pasión en el retrato del inviduo ante la injusticia se compadece estupendamente con la realidad en la que se desenvuelven y ahí tenemos un nuevo y complementario valor de primer orden".
J.M.Ridao glossa El escribidor en los periódicos: "Como R.Aron, Vargas Llosa ha querido fundamentar sus posiciones políticas en un conocimiento lo más directo posible de la realidad. Por otra parte, y siempre al igual que el pensador francés, ha buscado en la prensa escrita uno de los vehículos privilegiados para hacerlas públicas.
"Frente a los movimientos guerrilleros inspirados por el castrismo, la crítica de VLL desempeñó un papel equivalente al del exiguo puñado de intelectuales que, en la estela de André Gide, denunciaron el totalitarismo de la Unión Soviética.
"Viajero impenitente, no ha dudado en recorrer las zonas donde se desarrollan conflictos sobre los que urge tomar partido. Su actitud en estos casos está siempre abierta a revisar los conceptos con los que llega".
Joaquín Estefania ens dóna el guió del debats de tot Pressupost a "Huelga general de propuestas":
¿Quin equilibri cal entre la reducció del dèficit i el creixement econòmic?
¿On retallar la despesa pública tenint en compte la immobilitat de compromisos com el pagament de pensions, l'assegurança d'atur, els interessos del deute i les despeses de personal?
¿Quines polítiques cal salvaguardar?
¿Cal sacrificar la inversió en infraestructures que actua com a factor de creixment immediat en períodes de recessió, en benefici de les partides que ajuden a millorar la productivitat a mitjà i llarg termini, com la I+D+i o l'educació, considerant que Espanya és el segon país d'Europa, després d'Alemanya, el quilòmetres d'autovies i autopistes, o boi el primer en AVEs?
¿Com finançar la despesa pública?: ¿Amb un major esforç dels qui ja paguen o millorant la base fiscal mitjançant la confrontació amb l'econimia subnergida( 23% del PIB)?
Centrant-se en el debat del Pressupostos Generals de l'Estat, declara que "es difícil de ser optimista dado que frente a la defensa numantina del Gobierno de su política económica y sus previsiones de crecimiento se encuentra la parálisis programática del PP que pretende llegar a la Moncloa sin despeinarse."
Les grans xifres de la legislatura sencera Montilla-Carod-Saura:
En autogovern, l'assoliment de 19 noves competències
132 mil noves ajudes a la dependència a Serveis Socials
7.225 nous mestres i 343 nous centres d'Educació
4.600 nous metges, 123 ambulatoris, 8 hospitals a Sanitat
3.000 nous mossos d'Esquadra i 39 noves comissaries a Seguretat
77 noves biblioteques i 41 equipaments a Cultura
60 nous quilòmetres d'autovies.
L'hipercrític "maitre a penser" J.Ramoneda les apuntilla amb tot un guió de mancances: "En no poder defensar un projecte conjunt del Tripartit que no existia, el llistat de realitzacions no serveix per a res.
El balanç del Tripartit és una suma descarnada de realitzacions sense l'alè ideològic i polític que li donés vida.
Els fets sense paraules són inerts, sense vida. I quan arriba l'hora de la veritat i cal oferir als ciutadans paraules que indiquin uns objectius, unes idees, uns senyals de futur, només es té un insuls llistat a la mà.
Amb fets i sense política, només una via permet aferrar-se al poder: el clientelisme. Una via molt arrelada en l'Estat de les autonomies que en té molt d'un sistema caciquil postmodern. El Tripartit ni tan sols ha creat una xarxa clientelar sòlida, com la té el PSOE a Andalusia o el PP a València i tingué CiU a Catalunya.
La política no perdona: amb fets no n'hi ha prou per a guanyar eleccions, cal transmetre als ciutadans la sensació que se sap cap a on es va i amb quin objectiu.
Enric Company a L'últim dia del Tripartit glossa la conferència al Saló sant Jordi de la Generalitat del president José Montilla, el dilluns 4 d'octubre, festivitat de sant Francesc D'Assís:
"Governar i liderar la pluralitat i la diversitat és, en realitat, el principal repte de futur de la societat catalana; i de qualsevol societat moderna. La negociació dins del Govern, venia a dir ahir Montilla no expressa debilitat, sino que son l'exigència d'una pluralitat política que està al Parlament i al Govern perquè reflecteixen la societat.
Els sondejos indiquen ara mateix una tendència a l'ampliació de la pluralitat en la representació parlamentària catalana, en una cambra de sis grups, alguns dels quals coalicions de partits.
Montilla argumenta, amb raó, que la globalització i el milió i mig de nous ciutadans arribats en pocs anys fan que la Catalunya de 2010 sigui molt diferent de la de 1980 i la de 2000. No només ha obligat a augmentar ràpidament els serveis educatius, sanitaris i socials. Han fet que Catalunya sigui més complexa i més plural i això implica que, al seu criteri, no pot ser governada més que amb la fórmula que ell ha seguit i ha estat característica del tripartit de les esquerres. La concertació de tots en tot el que sigui possible és el mètode idoni per a reflectir la complexitat de sensibilitats presents en la Catalunya del segle XXI. Montilla va més lluny en afirmar fins i tot que en la societat catalana actual j no té sentit la idea que una força pretengui representar-ho tot. El que és, per bé que ell no ho especificà, l'ambició de tot partit nacionalista".
Eliseo Aja, constitucionalista president del Consell de Garanties Estatutàries serà nou magistrat del Tribunal Constitucional (TC), en representació del Congrés de Diputats a proposta del PSOE. Segons El Periódico: "Montilla fica cullerada al TC i hi posa el guardià de l'Estatut: Un dels gestos que el president de la Generalitat, José Mimtilla, va reclamar a J.L:R.Zapatero per intentar recobrar la confiança dels catalans (i, de passada algun vot) té nom i cognom: Eliseo Aja".
El nostre comentarista polític de referència, Joan Tapia, ens detalla El catalanisme fragmentat:
"Mentre el catalanisme es divideixi entre estatutistes (Montilla i Herrera), concertistes (Mas i Duran) i independentistes (Puigcercós i Laporta), Madrid només té davant seu la divisió. Si el catalanisme no se suma per aconseguir el mínim comú denominador (l'Estatut), demanar el màxim comú divisor (la independència ) sona extrany.
Qui menysprea la via estatutària hauria d'analitzar el que passa al PNB. Ibarretxe va enardir la població amb "el dret a decidir dels bascos i les basques". Al final, el PNB va perdre el poder i Urkullu s'ha apuntat un gol al tornar a exigir el compliment íntegre de l'Estatut de Gernika.
Però potser estem en un ball de disfresses. A Montilla li interessa l'Estatut, però encara més trobar la bandera més vendible que el tripartit. Mas no pretén tant el concert com semblar més catalanista que el PSC i menys aventurista que ERC. Puigcercós exigeix ja el referèndum d'autodeterminació per acontentar els seus cabrejats pel pacte amb el PSC "espanyol"".
Si fos així, podríem estar entrant en un carreró sense sortida racional. Una Catalunya estil Pancho Villa (molta gesticulació i molta divisió) s'enfrontaria a una Espanya partida en dos (PP i PSOE) on guanyaria qui millor toqués la tecla del nacionalisme espanyol, el més oposat a l'autonomia aconseguida pels presidents Pujol, Maragall i Montilla".
Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971): El futur de Catalunya passa per tornar a liderar Espanya no pel victimisme. La gent vol que tendim ponts, no que ens aïllem.
"Estem intentant de resoldre un problema amb més de 200 anys: l'encaix de Catalunya a Espanya. I hem hagut de vèncer dues resistències molt fortes: la dels centralistes, que veuen en tot procés de descentralització el debilitament d'Espanya; i la dels qui aprofiten qualsevol excusa per a magnificar els problemes i minimitzar els avenços".
"Si la socialdemocràcia vol sobreviure al segle XXI ha de regenerar-se. Ara som sis governs de 27 a la UE. Canviar aquesta situació exigeix, per exemple, prendre consciència que a Espanya menys de la meitat de la despesa pública és redistributiva. La resta és neutral o reprodueix la desigualtat. Aquesta part antiredistributiva de la despesa és el que cal detectar i controlar. A mi no m'ha dolgut treure el xecnadó a qui no li feia falta, però sí suprimir-lo per a qui el necessitava de debò".
W.Oppenheimer, el corresponsal del País a Londres en repassar el moment crític de tot el sistema de partits de Gran Bretanya, ens fa avinent que "fins i tot els independentistes escocesos estan en crisi perquè la recessió ha enfonsat els dos països que inspiraven el seu projecte: Irlanda i Islàndia. I amb ells ha caigut el referèndum sobre la independència".
Joaquín Estefania ens exposa les canviants cares hegemòniques de la Gran Recessió:
"Començà amb amb una bombolla hipotecària que estalla; després passà per una crisi de les matèries primes (escassetat i pujada dels preus, especialment del petroli), el que féu ressuscitar el fantasma de l'estanflación; més endevant es traslladà al sistema financer, primer com a problemes de liquiditat i després de solvència; a continuació arribà a l'economia real en forma d'atur massiu, emprobriment de les classes mitjanes i deflació; s'allargà amb la incapacitat de pagament dels deutes sobirans, i recentment adquireix el to de disputes canviàries entre països. Cadascuna d'aquestes fades resta sense tancar-se, per bé que un altra esdevé hegemònica en cada moment" (...)
"La sobrevaloració del iuan xinés, el debilitament del dòlar per la política de la Reserva Federal per a impulsar la liquiditat amb tipus baixos (i estimular la recuperació d'EEUU) i la intervenció als tipus de canvi al Japó, Brasil, Corea del Sud, Malàisia, Tailàndia, Filipines, etc, amenacen l'estabilitat monetària".
David Remmick: "Martin Luther King, el líder dels drets civils assessinat el 1968, fou també el Moisés que dirigí el poble extarviat, però qui com Josué li ha fet assolir la llibertat han estat Barack Obama i la seva generació".
Lluís Bassets: "Estalviem-nos la fascinació d'un govern dels mandarins a l'esquena de la gent i de les lleis: de riquesa sense llibertats".
John Carlin, en article conjunt amb el psicoanalista C.Pierini ens exposa "Maradona com a metàfora argentina":
"El fracàs de Maradona al Mundial fou el fracàs d'Argentina com a país. Per una banda, la manca de rigor i humilitat en la planificació; per l'altra, un malbaratament dels recursos disponibles. Telant sobrava, tret que per amiguisme, ceguesa, populisme patriotrer o senzilla idiotesa Maradona preferí no convocar la meitat dels millors; no només no explotà els recursos que tenia, no els va voler ni veure"
"Al sistema maradonià només brilla la il•lusió. Dins d'aquest sistema de pensament les coses acaben no tenint ni cap ni peus. Resultat. fracàs en la vida i arrossegant en el fracàs, en aquest cas, la selecció argentina, però també es pot arrossegar tota un nació. Recorrent la història del segle XX sabem de la potència destructora de l ail•lusió quan no és contrabalancejada per la realitat terrenal, mai no tan agradable ella com els miratges de la il•lusió.
Quan portats per la fantasia s'elegeixen directors tècnics o presidents o sistemes de característiques populistes, autoritaris i antidemocràtics, amb pocs peus sobre la terra, el resultat inevitable és el fracàs".
E.Gil Calvo qualifica el 29-S d'anacronisme perquè "Les vagues generals són formes rituals de protesta popular amb el cicle de vida útil que fa temps entrà històricament en decadència, després d'assolir el seus màxims durant l'època de la rebelió de les masses: la industrialització fordista, el període d'entreguerres, l'embranzida de la socialdemocràcia... Però amb l'adveniment de la societat postindustrial, el postfordisme de l'especialització flexible ha determinat la fi de la lluita de classes amb l'hegeminia irreversible de la individualització. En conseqüència, el sindicalisme de confrontació ha estat substituït per la concertació neocorporativista.
Per tant la vaga general com a ritual mobilitzador ha entrat en decadència com si fos un dinosaure en vies d'extinció. Per això ara ja només se'n celebren a països d'industrialització tardana, que encara no han sabut incorporar-se a l'era de la informació: o sia, els incompetents i improductius PIGS. Als darrers anys, només se n'han celebrat al Sud de l'Europa llatina (45 a Grècia; 15 a Itàlia; 10 a França, cinc a Espanya i Portugal). En el nordescandinau i anglogermànic f a30 anys que no se'n celebra cap ni una, de vaga general".
Joaquín Estefania recomana, a les centrals sindicals, "de revisar les tècniques de mobilització en societats de serveis i no en entorns industrials com el d'abans. La vaga del 29-S fou massiva a la indústria i inexistent als serveis, provocant aquesta dualitat tan evident (carrers plens de gent aliena al conflicte i fàbriques tancades). Qualsevol expectativa d'emular la més cèlebre i massiva vaga general contemporània ( "paró hasta el aliento", digué Felipe González), la del 14 de desembre de 1988, és forasenyada, ja que l'Espanya d'avui poc s'assembla a la de fa un quart de segle.
"Aquest aggiornamiento de les tècniques de mobilització era una necessitat molt evident el passat dimecres a Brusel•les: mentre desenes de milers de treballadors europeus es manifestaven en contra de l'austeritat, la CE aprovava mesures per fer més rígid el Pacte d'Estabilitat i Creixement".
"Aquest aggiornamiento de les tècniques de mobilització era una necessitat molt evident el passat dimecres a Brusel•les: mentre desenes de milers de treballadors europeus es manifestaven en contra de l'austeritat, la CE aprovava mesures per fer més rígid el Pacte d'Estabilitat i Creixement".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.